Diumenge III d’Advent
Com ens diu el llibret de la Missa de cada dia, vivim temps de culte al jo. El concepte de sacrifici només és concebible, per a molts, com l’esforç per millorar-se a si mateix i no per entregar-se als altres. Sacrifici per millorar el propi aspecte, amb exercici físic, tatuatges, cirurgia, fins a extrems malaltissos com els trastorns alimentaris. Sacrifici per al benestar emocional, amb el ioga i la meditació. Sacrifici per assolir reptes personals de tipus laboral, econòmic, esportiu ...
En canvi, la paraula “abnegació”, entesa com la renuncia a un objectiu personal per assolir un bé superior en benefici d’una altra persona, sembla esborrada del diccionari. D’aquí provenen no poques de les crisis actuals: personal, familiar, social, ...
En aquest sentit, Joan Baptista és en la nostra època un personatge contracultural, algú tan atípic com una veu que crida en el desert i que, en comptes de promocionar-se a ell mateix, afirma que “no és digne ni de deslligar la corretja del calçat d’aquell a qui ha vingut a aplanar el camí”.
Joan Baptista sap que s’ha de retirar al desert per aprendre a alliberar-se d’ell mateix i ser la veu que assenyala Jesús front al qual se sent a l’ombra. Ell sap que la seva missió és ser “testimoni” de la llum, de la veritat. Sap que ha de ser testimoni no d’ell mateix sinó de Jesús.
No vivim per anunciar-nos a noltros mateixos sinó a Jesús. Quan a Joan li demanen per quatre vegades “Qui ets”, el final descobrirà la seva –la nostra- més profunda identitat: “Som en el món per a testimoniar Déu” “Som en el món per aplanar el camí perquè Déu sigui viscut”.
Quan veiem com a què d’enfora estem de Déu quan ens interessa sobretot accentuar-nos a noltros mateixos, st. Pau, a la seva primera carta als cristians de Tessalònica, ens recordarà les actituds que hem de descobrir i de viure si volem ser testimonis de la Llum.
En aquest escrit, que segons diuen els entesos és el més antic del Nou Testament, és el més proper en el temps de Jesús, Pau ens assenyala actituds que avui descobresc el per què el Bisbe Pasqual ens el va fer aprendre de memòria i que encara record: “Iterum dico, Gaudete. Modestia vestra nota sit omnibus hominibus, ...”:
1.Hem d’estar contents. L’entrega als altres no és cap sacrifici. És l’opció que ens facilitarà estar de ver contents sempre i en tota ocasió. Sta. Teresa: “Un sant trist, és un trist sant”.
2.Hem de resar. Hem de ser constants en la pregària. No hi ha amistat allà on no hi ha comunicació. La comunicació constant ens apropa i ens identifica.
3. Hem de donar gràcies en tota ocasió. Tot és un regal de Déu, noltros també. Què hem fet per nàixer? Què hem fet per gaudir del món, d’una família, de capacitats, ...? Hem de tenir les “gràcies” a flor de pell.
4. Examineu-ho tot i guardau-vos de tota ombra de mal (Omnia probate!). No podem viure sense reflexionar, sense pensar, sense escollir el millor.
5. I el verset 23 d’aquest capítol 5, és, sense dubte, una de les frases més importants de tota la doctrina paulina: “Que Déu mateix, el Déu de la pau, us faci del tot sants”. La santedat ha de ser “del tot!”, ha d’abraçar totes les nostres dimensions: espiritual, psíquica i física. Aquí san Pau ens presenta la visió unitària que té de la nostra persona.
No vivim per estar centrats en noltros mateixos. Tot existeix, noltros també, per donar glòria a Déu.