Homilia diumenge 28 gener 2018

Quart del temps ordinari/B

      Tots sabem que el llibre del Deuteronomi és el darrer dels cinc llibres que composen el Pentateuc. Avui ens explica el que Moisès diu al poble just abans d’entrar a la terra promesa. Els diu: “El Senyor farà que s’aixequi d’entremig teu, d’entre els teus germans, un profeta com jo que us parlarà en nom de Déu”. 

      D’aquí arrenca el profetisme, la importància que dóna Déu als profetes a favor del poble. Sabem que els profetes són persones necessàries perquè, des de la seva llibertat, comuniquen al poble no el que desitgen les diverses ideologies que avui i sempre ens rodegen, o els costums, o les modes, sinó el que més ens convé si volem viure feliços fruint de salut integral personal i col·lectiva. Els profetes, i avui més que mai que hi ha tantes veus, informacions i interessos- tenen una missió important i fonamental dins la comunitat. 

      Els profetes parlen de Déu a una comunitat que és convidada a escoltar-los amb les dues orelles atentes. Profetes que, primer de tot, coneixen i escolten al poble amb les dues orelles atentes. Els profetes no podrien dir res interessant al poble si no fos per ells “interessant” el que el poble viu i pateix. 

      Avui, per exemple, veiem com sant Pau, profeta de Déu com és, no és un teòric de les paraules. No ralla per dir coses, coses que no interessen al poble. Pau els escolta i els respon.       El que interessava saber a la incipient comunitat de Corint, que volia ser fidel a Déu, era si convenia més, per agradar a Déu, casar-se i viure preocupats per pujar i educar una família, o ser persones lliures, sense família, sense preocupacions pròpies, directes i constants, per així estar més atents a Déu. I Pau els respon que allò que Déu vol és que, uns i altres, visquin la seva vocació “sense angoixa”, valorant l’aportació del tot positiva que poden fer tant a un estat com a un altre. Un casat, un pare o una mare, poden fer una aportació fonamental a favor de tota la societat si ben cuiden i eduquen dignament, sobretot, la seva família particular; i una persona lliure de lligams particulars familiars pot fer també una aportació fonamental a favor de tota la societat, i en el nostre cas directament de l’Església, si viu per servir més i millor a la gran família humana i cristiana. 

      I pensava, quines són les preguntes que avui fem als nostres profetes? Segur que cadascú ens en fem un munt: Qui som? Per a què vivim? Per què ens costa tant la convivència familiar i social, perquè hi ha tantes ruptures familiars, socials, i tantes dificultats culturals, ideològiques?, .... I pensava també, escoltam les respostes dels profetes actuals?. Escoltam el que ens diu el Papa? El que ens diu la vida entregada dels missioners i missioneres? Escoltam i ens adonam de la feina que fa, per exemple, càritas? Escoltam la veu profètica de tants que viuen demanant ajuda i no sols econòmica, també espiritual? Escoltam de cor les informacions que ens arriben dia a dia? 

      I és que, i arribant ara ja a la lectura de l’evangeli, lectura que ens diu clarament que la gent acudia a sentir la paraula i les respostes de Jesús perquè ensenyava amb autoritat, hem de ser capaços de cercar a qui ensenya amb autoritat: 

      -Qui escolta amb les dues orelles atentes als altres. Algú me contava d’un capellà de Palma que atén a cadascú com si no hi hagués ningú més al món. 

      -Qui té els dos ulls atents per a descobrir les necessitats que hi ha arreu i/o almanco al seu entorn més immediat. I és que n’hi ha moltes, moltíssimes. Algú em deia, entre la nostra família de germans, nebots, ties i concos, noltros sempre quedam al marge. 

      -Qui té els dos peus a punt per acompanyar, per a visitar, per apropar persones distants, persones que han romput les seves relacions per coses, assumptes, circumstàncies no poques vegades a causa de caràcters que no hem educat degudament. 

      -Qui té les dues mans per ajudar. Quan vaig a veure persones que viuen totes soles o estan malaltes, com agraeixen qui els cuida i qui els visita constantment. 

      A sant Pau la comunitat de Corint li va demanar quin estat de vida era el més important. I sant Pau els respon. El que fa important una presència no és si és casada o lliure, el que fa important una presència és la seva actitud alliberada d’angoixes i queixes, i a punt de ser “per als altres”.

Homilia diumenge 21 gener 2018

Diumenge 3/B 21 gener 2018 

       A vegades vivim a catequesi, també a escola o a casa, una dinàmica que consisteix a posar una sèrie de paraules, conceptes, a la taula. Paraula com: família, amics, salut, Déu, diners, casa, feina, … Es tracta de que el grup que hi participa i triï la que, segons ells, és la més important de totes. I és que, en la vida de cadascú, no totes les experiències que vivim tenen la mateixa importància. 

       A Jonàs li costa adoptar aquell estil de vida que ell mateix sap que és el més important: Escoltar Déu i viure el que Ell li demana. Déu el crida per primera vegada per anar a Nínive i parlar-li en nom seu. Nínive era una de les ciutats més grans d’aquell temps (50 km de llarg per 20 d’ample), ciutat assíria, dins de l’actual Mossul a Irak. Ja sabeu que Mossul, actualment, va ser ocupada pel grup de l’Estat Islàmic el juny de 2014 i ha estat alliberada per l’exèrcit iraquià el 9 de juliol del passat 2017. Cada poble, cada país, té la seva història, el seu present i passat. 

       Jonàs no fa cas de Déu la primera vegada. Prefereix anar al seu aire i fuig cap a Tarsis. Ara bé, el Senyor torna cridar Jonàs per segona vegada, i ara sí que l’escolta. Déu li demana que hi vagi amb ganes de convertir els ninivites. Aquesta ciutat, els seus habitants i els seus governants, era per Israel el paradigma del mal perquè havien deportat una part dels seus habitants. Alguns es creien que Nínive només era d’ells! 

       Jonàs, escolta Déu, es posa ses piles, i Nínive es converteix, escolta Déu i canvia d’actituds: Dejuna, en senyal que ses coses materials no són ses més importants; viu humilment, en senyal de que tots els seus habitants tenen dret a viure al seu propi país; i es vesteix de negre, en senyal que només Déu havia de ser lloat i significat i no les seves persones en concret. 

       Si el llibre de Jonàs assenyala que els ninivites es van convertir per por d’un càstig (mentalitat pròpia durant temps), l’evangeli assenyala que la conversió de vida ens ha de venir per a descobrir que ens convé fer un canvi en l’orientació de la nostra vida. Un canvi per ser fidels sols als criteris propis de Déu, criteris del seu Regne. Criteris que veurem al llarg de tot l’any litúrgic que just hem encetat i, que, no hem de desaprofitar com ens assenyala sant Pau a la segona lectura: “No deixem perdre aquesta nova oportunitat!” perquè “aquest món que veiem passa ràpidament!”. 

       Jesús ens mostrarà, durant l’any, els criteris del Regne de Déu mitjançant paràboles diverses extretes de la vida diària d’aquell temps: un sembrador, un pare que tenia dos fills, un comerciant, un rei que celebrava les noces del seu fill, ... O gràcies a objectes com una xarxa, un gra de mostassa, una mica de llevat, ... O també gràcies a fets: el perdó que ofereix als pecadors, la curació de malalts, la reinserció dels marginats, ... 

       Jesús va presentant el seu pla, i descobrim com crida als primers quatre col·laboradors que són dues parelles de germans: Pere i Andreu, Jaume i Joan. M’he fixat, a partir d’aquí, la importància que Jesús dóna: 

       -Al clima familiar. Cuida i crida a membres d’una mateixa família. Una família tocada, segur que per educació, a fer un servei als altres. Hi ha famílies que cuiden d’una manera especial la solidaritat, la fe, la transcendència, ... Pescar en aquestes aigües és més fàcil que en altres on totes aquestes virtuts no han estat cuidades. 

       -A la qualitat de les persones i no al que fan o a quina classe social pertanyen. Els quatre germans eren persones normals però disposats a seguir-lo. La seva qualitat i la seva feina (pescadors tots ells), eren un bon terreny per entendre que el que realment convenia era “pescar homes i dones” a favor de compartir la taula del Regne. 

       Què en trec avui d’aquestes lectures? 

              1. Déu ens crida a tots a construir el seu Regne des de les qualitats que tenim cadascú. 

              2. Hi ha famílies que escolten aquesta crida amb més facilitat gràcies a l’educació que han rebut. Així, cuidem les nostres famílies. 

              3. La feina que cadascú fa, l’ha de fer reconeixent que fa alguna cosa a favor dels altres, no sols per benefici personal.

Homilia dimenge 14 gener 2018

Segon Diumenge durant s'any/ B 14 gener 2018 

       Avui les lectures ens acompanyen per a veure com comença l’itinerari espiritual d’un creient. Elles ens posen l’accent a observar diferents aspectes del camí que fa qualsevol creient: crida,escolta (primera lectura), acompanyament, descoberta, missió (evangeli), importància de la nostra persona (segona lectura). 

       Molts, al principi, no sabem reconèixer al Senyor com li passà a Samuel. Samuel dormia, no estava atent a aquella paraula, a aquella experiència que li demanava anar més enllà d’Elí que tenia al seu costat. Quan després de vàries crides, en aquest cas almanco de quatre,        Samuel descobreix que ha d’escoltar, que ha de prestar atenció a la veu que tantes veus tapen amb els seus crits sense contingut seriós, Samuel s’adona que és el Senyor que li demana atenció especial i és capaç de dir-li: “Parlau que us escolt!”. I, havent escoltat al Senyor, la lectura ens diu: “Samuel es va fer gran i sempre es va sentir acompanyat per Déu”. 

       Si és ver que aquest itinerari és vist millor a l’evangeli, almanco la primera lectura ja ens presenta punts de reflexió. Sentim la veu de Déu? Sabem escoltar-la més enllà de tantes paraules que ens arriben a les nostres oïdes per part de familiars, amics, veïns, mitjans de comunicació, ... Internet, ....? 

       A l’evangeli, els dos primers deixebles descobreixen Jesús gràcies a Joan Baptista quan, fixant-se en Jesús que passa; quan, capaç de “veure”, de descobrir el pas de Jesús, els diu: “Aquest és l’Anyell de Déu”. Encuriosits per conèixer Jesús que era “mestre i referent” de Joan Baptista, els dos deixebles de Joan van seguir Jesús. I Jesús, “veient” que el seguien, els digué: Què voleu? 

       Ja és bo, arribats aquí, accentuar que aquesta troba es realitza perquè hi ha un constant creuament de mirades: “Joan veu Jesús”, “Els deixebles, que veuen i observen Joan Baptista”, presten atenció i “veuen” Jesús. Jesús, que sempre camina atent i deixondit, s’adona que el segueixen i els “mira” interrogant. 

       Quan hi ha mirades que es creuen, ningú pot evitar la inquietud que neix a l’interior. Preguntes, interrogants, reflexions, sorgeixen a flor de pell: Què voleu? Els diu Jesús. I... “Què volem?” es demanen els deixebles. (Sí, què volem quan venim a celebrar l’Eucaristia? Què volem?, quan combregarem). Qui es troba en Jesús comença un camí d’interrogants que traginarà fins el final de la seva vida. 

       Els dos deixebles de Joan, posen contingut i paraules al perquè el segueixen: “Volem saber on viviu?”, diuen. I Jesús respon convertint la seva resposta en una invitació a viure amb ell: “Veniu i ho veureu!”. I veure on habita Jesús no és tan sols conèixer poble, casa i nombre. Açò no importa tant com: Conèixer i conviure amb ell. L’evangeli, per açò, dirà: “I van quedar amb ell aquell dia”. 

       Avui, tot aquest diàleg, ens fa pensar a qui ens interessa viure el que vivia Jesús, que també noltros hem de saber mirar els ulls a totes aquelles persones que arriben a les portes dels nostres països fugint, a contra cor, dels seus, perquè allà són perseguits els hi és impossible viure una vida digna. 

       El Papa, la Conferència Episcopal Espanyola, Càritas diocesana ens demana que els mirem i veiem les marques dels seu patiment reflectides a la seva cara. L’any 2017, 15.755 persones van sol·licitar asil a Espanya. És la xifra més alta registrada a Espanya en tots els temps. Però és ínfima si la comparam amb la de 745.265 que han tocat les portes d’Alemanya; la de 123.370 que han demanat refugi a Itàlia; i la de 83.485 que ho han fet a França. D’aquests 15.755, sols han pogut entrar a Espanya 355. 

       Quan tenim present aquestes dades i, a més, quan sabem que durant el 2017 han mort 2.726 persones en el Mediterrà, convertint el Mediterrà en un gran cementiri, tractant d’arribar a Europa de qualsevol manera, alguna cosa hem de fer, ens diuen el Papa, la Conferència Episcopal Espanyola i Càritas. 

       Compartint aquest drama actual de tants, i escoltant la crida de l’Església, noltros avui farem el gest de pau a la plaça Menorca. Amb aquest signe, voldrem prendre i fer prendre més consciència, com mos diu la segona lectura d’avui, que qualsevol cos humà pertany a una persona humana que ha de ser tractada amb total dignitat. 

       Demanem avui perquè els nostres països siguin més hospitalaris i perquè els països d’on ens arrien tants refugiats aconsegueixin la pau necessària i el respecte a la dignitat de tots els seus habitants.

 

Homilia Diumenge 7 gener 2018

Baptisme del Senyor 

       En la litúrgia, no ens limitam a fer una cronologia de la vida de Jesús. El que la litúrgia pretén és apropar-se a la persona de Jesús i al seu misteri per descobrir que en Ell hi ha, com ens diu la lectura d’Isaïes: l’Esperit de Déu, el com hem de viure perquè hi hagi una bona relació entre tots. 

       Molts ho sabem, però en general ens costa molt fer opció per Jesús i descobrir el camí que hem de seguir. En general ens costa molt aprofitar el temps de la nostra vida per conèixer Jesús i seguir-lo. Ens costa molt aturar-nos i escoltar les paraules d’Isaïes: “Jo, el Senyor, et crid bondadosament, et prenc per la mà, t’he configurat i et destin a ser aliança del poble, llum de les nacions, per donar la vista als cecs, ...”

 

       Aquest temps litúrgic finalitza amb la festa del Baptisme de Jesús en el Jordà. Jesús ja és adult i comença el seu ministeri públic. Aquesta festa ens dóna el sentit del naixement de Jesús: Déu ha vingut al món per inquietar la història del món i posar-la a punt per a Déu. 

       Però inquietar la història del món, la meva història, la teva, la de tots, no resultarà fàcil. El seu baptisme, ens ho recorda Sant Joan, no és sols un baptisme amb aigua, també amb sang. Déu ha escollit Jesús per purificar la història del món i açò li costarà sang, passió, creu, entrega. 

       No és fàcil ser un batiat despert que va escampat amb Isaïes, arreu, arreu: “Oh tots els assedegats, veniu, veniu. Per què perdeu el temps amb coses que no tenen sentit? Escoltau bé i tastareu cosa bona. Veniu a mi. Cercau el Senyor. Perquè els meus pensaments no són els vostres, i els vostres camins no són els meus”. 

       Seguint la segona lectura de la primera carta de st. Joan, ens adonam quina és la gran mentida que viu el món. La gran mentida, és no reconèixer que Déu és Déu. I vivint en la mentida el món no pot ser mai feliç. 

       Qui és feliç? Qui reconeix la veritat de com hem de viure en el món? Qui es batia. Però qui es batia no només amb aigua, sinó amb sang, com ens diu Sant Joan. És feliç, encara que molts no ho creguin, qui viu per als altres!

       El Baptisme no és sols un sagrament que es viu al principi d’un trajecte. És un sagrament que hem de viure tota la vida. El baptisme assenyala el camí que optam seguir durant tota la vida. Salva el món, salva la història del món, qui, com Jesús, compleix fins el final el que Déu vol. 

       Avui serà bo que donem importància a les piques d’aigua beneïda que hi ha a moltes de les nostres esglésies, també a la nostra parròquia. Elles, just a l’entrada, ens recorden que ens reunim els batiats, els qui volem canviar la història del món i la nostra, essent, vivint, com Jesús a favor dels altres. Crec que hem de cuidar aquest signe i ensenyar als més joves el seu sentit.  

       Convidem als nostres familiars i amics a rebre i a viure el baptisme. Diguem-los, diguem-nos que el món serà millor no si passam de Déu, sinó si el tenim present, si el vivim, si sentim el que ens diu Isaïes: “Veniu els assedegats! Escoltau bé i tastareu cosa bona! Veniu a mi i us saciareu de vida!”.