Homilia diumenge 27 d'Agost 2023

 

Diumenge 21 (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 16,13-20): I havent arribat Jesús a la regió de Cesarea de Filip, preguntava als seus deixebles, dient: «Qui diuen els homes que és el Fill de l’home?». Ells respongueren: «Uns que Joan Baptista, d’altres que Elies, uns altres que Jeremies o un dels profetes». Els diu: «I vosaltres, qui dieu que soc jo?». I responent Simó Pere, li diu: «Tu ets el Crist, el Fill del Déu viu». I responent Jesús, li diu: «Benaurat ets, Simó Barjona, perquè no t’ha revelat això ni la carn ni la sang, sinó el meu Pare, que està en els cels. I jo et dic que tu ets Pere, i damunt aquesta pedra edificaré la meva Església; i les portes de l’infern no prevaldran contra ella. Et donaré les claus del regne dels cels, i tot allò que lligaràs a la terra serà lligat als cels, i tot allò que deslligaràs a la terra serà deslligat als cels». Llavors ordenà als deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Crist.

 

 HOMILIA

Avui la litúrgia ens torna a regalar un salm preciós. El salteri, llibre també valuós de la Bíblia, són 150 poemes, mos dóna a conèixer diverses experiències de creients orants, de qui cerca fer-se amb Déu

            El salmista del salm, de la pregària 137, dóna gràcies a Déu perquè l’ha escoltat. No ens diu què li ha demanat, que tampoc importa. El que importa és que Déu l’ha escoltat. Déu escolta el feble. Déu té misericòrdia.

            Avui m’he sentit convidat, i us deman que us hi sentiu també voltros, a sentir alguna feblesa, alguna necessitat que vivim, algun motiu de donar gràcies a Déu. Em convid i us convid a demanar-nos, si l’hem posada en mans de Déu. La relació del salmista amb Déu no és curta i superficial, no és un “hola” i un “adéu”. La seva relació és íntima, pausada, confiada...

            L’evangeli d’avui confirma tot açò. Els deixebles, els amics de Jesús, els qui mantenen diàleg i atenció constant amb ell, el coneixen bé. Front la pregunta de Jesús: “I voltros qui deis qui som?”, Simó Pere respon: “Vós sou el Messies, el Fill de Déu viu!”. Els altres, els qui no mantenen una relació constant i  íntima amb ell, els qui no l’acompanyen, davant la mateixa pregunta: Alguns  responen: “Tu ets Joan Baptista!”, uns altres: “Tu ets Elies”, d’altres: “Tu ets Jeremies o algun altre dels profetes”.

            Qui ha respost des del coneixement personal i íntim, s’identifiquen tant amb Ell, que Jesús, en nom de Déu, els confirma que podran disposar de la capacitat de perdonar que té Déu, i que el podran anunciar: “Us confiaré, els diu, les claus del Regne de Cel”. Us confiaré el missatge i les actituds que emmenen de cap a Déu.

            Avui ja ens va bé fer-nos cadascú aquesta pregunta essencial: Vivim amb intimitat en Déu? Li posam tot a les seves mans? El nostre cor descansa i confia en Ell? Som persones de pregària? Mos deixam acompanyar per ELL?

            No deixem mai de fer-nos preguntes. Avui, el “Llibre de la Missa Diària”, a la reflexió que posa al final de les lectures, ens convida a fer aquesta pregària: “Ajuda’ns, Senyor Jesús, a saber escoltar les teves preguntes quan llegim o escoltam la teva Paraula; ajuda’ns a tenir present les qüestions que mos planteja el món d’avui des del sofriment, des de la cultura, la ciència i les arts, des de la increença o la indiferència religiosa, des de la constatació dels nostres pecats. I ajuda’ns especialment a saber respondre des de la fe viscuda i el testimoni de vida; i que la nostra manera de viure sigui també un qüestionament per a aquells que ens rodegen”.

            Escoltem les preguntes que Jesús ens fa cada moment. I des de la nostra intimitat amb Ell, desitgen respondre a les preguntes que avui el món ens planteja des de tants nivells, des de la nostra intimitat amb Ell.

Homilia diumenge 20 d'agost 2023

 

Diumenge 20 (A) de durant l'any

 

 Text de l'Evangeli (Mt 15,21-28): En aquell temps, Jesús, sortint d’allà, es retirà a la regió de Tir i Sidó. I succeí que una dona cananea vinguda d’aquelles contrades cridava, dient: «Compadeix-te de mi, Senyor, fill de David! La meva filla està molt malmenada per un dimoni». Però ell no li respongué paraula.

I acostant-s’hi els seus deixebles, el supliquen dient: «Despatxa-la, perquè crida al darrere nostre». Però ell, responent, digué: «No he estat enviat sinó a les ovelles perdudes de la casa d’Israel». Però ella vingué i l’adorà, dient: «Senyor, ajuda’m!». I ell, responent, digué: «No està bé prendre el pa dels fills i tirar-lo als cadells». Però ella digué: «Sí, Senyor, perquè també els cadells mengen de les engrunes que cauen de la taula dels seus amos». Llavors Jesús, responent, li digué: «Oh dona, gran és la teva fe! Que et sigui fet com tu vols». I es va guarir la seva filla en aquella hora.

HOMILIA

 

Fent-me amb la Paraula de Déu d’aquest diumenge, em ressonen les paraules del Papa Francesc a Lisboa amb motiu de la JMJ: “En l’Església hi cabem tots, tots, tots”.

            La comunitat a la qual es dirigeix Mateu està formada per un grup de jueus als que els costa d’obrir-se als pagans, als que no són jueus. Els costa acceptar que els qui no són jueus també estan cridats a la fe. Per açò Jesús, amb ganes de que canviïn d’actitud, aprofita una conversa amb una dona jueva per fer catequesi, formació de fe.

            Jesús pronuncia una de les frases, una de les idees i converses, que segurament corrien entre els jueus: “Només he estat enviat a les ovelles perdudes d’Israel” “No està bé de prendre el pa dels fills per donar-lo als cossets”.

            Déu és Pare de tots, de tots. L’Església ha de tenir les portes obertes a tots, a tots.

            Davant els jueus, Jesús demostra que el seu cor sensible i misericordiós, no pot deixar d’acollir les ovelles que sofreixen, siguin quines siguen, i d’admirar la seva fe, la fe present als qui són o no són jueus, als qui són o no són cristians.

                       La dona cananea mostra tenir les dues condicions essencials per ser escoltada d’una manera particular: Un gran amor cap a la seva filla (Senyor, compadiu-vos de mi, la meva filla està desequilibrada, endimoniada) (La mare presenta com a propi el patiment de la seva filla), i una gran fe en Jesús (Senyor, ajudau-me!) (Donau-me encara que siguin només les miques que cauen de la taula dels qui es consideren primers).

            Què és el més important? Ser jueu o pagà? Ser d’un país, d’una cultura, tenir una història concreta o una altre? El més important ens ho recorden les tres lectures d’avui i el salm 66:

            El llibre d’Isaïes ens diu: “No hi ha ningú estranger. Tots som convidats a obrar el bé i adherir-nos al Senyor”.

            Tots som convidats com diu el salm 66: A lloar el Senyor

            Tots mereixem l’atenció del Senyor, com mos diu la carta de sant Pau als cristians de Roma.

 

Homilia diumenge 13 d'agost 2023

 

Diumenge 19 (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 14,22-33): Quan la gent hagué menjat, Jesús immediatament manà als deixebles que pugessin a la barca i que el precedissin a l’altra riba, mentre acomiadava les multituds. I quan les hagué acomiadat, pujà a la muntanya a pregar tot sol. Arribat el vespre, encara s’estava allà tot sol.

Mentrestant, la barca ja era enmig del mar a molts estadis, batuda per les ones, perquè el vent era contrari. I a la quarta vetlla de la nit, anà cap a ells caminant sobre el mar. Però els deixebles, veient-lo caminar sobre el mar, s’espantaren, i deien: «És un fantasma»; i cridaren de por. Però de seguida Jesús els digué: «Tingueu confiança! Soc jo, no tingueu por!». I responent-li Pere, digué: «Senyor, si ets tu, mana’m anar a tu sobre les aigües». I ell diu: «Vine!». I baixant Pere de la barca, caminà sobre les aigües, i anà cap a Jesús. Però veient fort el vent, va tenir por, i començant a enfonsar-se, cridà dient: «Senyor, salva’m!». I a l’instant Jesús, estenent la mà, l’agafà, i li digué: «Quina poca fe! Per què has dubtat?». I quan pujaren a la barca, el vent cessà. Els qui eren a la barca l’adoraren, dient: «Veritablement tu ets Fill de Déu!».

 

 HOMILIA

 

Hi ha una expressió, una crida, una recomanació que constantment ens fa el Papa Francesc i que també la feia constantment el Papa Sant Joan Pau II, i que, en el fons, és la que fa l’Església de tots els temps i que té com a referent Jesús: NO TINGUEU POR!

            Qui confia en Jesús no ha de tenir por mai de mai. Pere no s’haguera enfonsat a dins de la mar si en tost de prestar atenció al vent i al fort onatge n’hagués prestat en Jesús.

            ¿I com superar la por d’aquest moment present quan vivim un entorn de vent i d’ones que enfonsen a molts a causa que viuen manca de pau interior i social, de veritat, de recerca de Déu, de celebració de la fe...?

             Superarem la por d’aquest moment present, com altres cristians han superat la por del seu moment present, si ens fixam en les actituds i els consells que ens dóna Jesús només a l’evangeli d’avui. Què fa Jesús per mantenir-se fidel a Déu a pesar de les ofenses, traïcions i de la mort en creu que pateix?

            1r. Puja tot sol a una muntanya per resar. I Resar que és? Resar és posar-se en mans de Déu. És confiar en Ell totalment i mantenir amb Ell una relació de plena intimitat. Resar és cercar un lloc solitari, un lloc de pau, tot evitant destorbs exteriors que mos puguin impedir la nostra trobada cordial i íntima amb Ell havent evitat vents i ones exteriors que pertorben la nostra vida diària.

            On podem trobar aquest lloc solitari perquè sols sigui Déu qui centri la nostra atenció? Un lloc íntim de casa, el Santíssim, un espai natural: camp, mar, muntanya...  Aquests dies hem viscut la festa de Sant Domènec de Guzman. D’ell es deia que vivia amb una actitud de tanta pregària constant que: “O parlava de Déu o parlava amb Déu”. La pregària ens condueix a ser sols “presència de Déu”, no nostra!

            2n. Demana i avui fins i tot obliga, demana amb insistència, que els apòstols pugin a la barca a fi d’arribar a la costa, al lloc on es troba la gent i els pobles per anunciar l’evangeli. Mos demana que siguem conscients del moment que vivim i que, després de moments de pregària i de celebració de la fe, anem a fora i anunciem l’evangeli. El Papa ha dit aquests dies passats als joves que es trobaven a Lisboa i a Fàtima: L’Església ha de ser una casa tan oberta que no ha de tenir portes. Els cristians hem de sortir d’ella amb ganes d’arribar -i el Papa ho repetia una i altra vegada- a tots, a tots, a tots. Que la nostra vida sigui sempre, com la de Sant Domènec de Guzman, una paraula de Déu.

            3r. I què fa a més Jesús? Jesús té un tracte exquisit, humà amb tothom. Em crida l’atenció que Jesús mentre convida i obliga als apòstols a pujar a la barca per anunciar l’evangeli, ell “acomiada” la gent, s’hi relaciona, manté una conversa amb la gent propera, cordial.

Tractar a la gent cordialment és el primer anunci de l’evangeli. Ningú farà cas d’uns catequistes, d’unes pares cristians, d’unes persones batiades si aquests -si noltros- no són capaços de tractar del tot humanament a la gent. Si volem que el missatge de l’evangeli sigui atès i escoltat, els batiats, els enviats a anunciar-lo, hem de tenir amb tothom un tracte plenament humà.

Preguem aquests dies perquè els joves que han assistit a la Jornada mundial de la Joventut, els qui han viscut aquests dies el campament parroquial, i els qui partiran també a Mallorca a fer uns dies de convivència i excurssió, visquin la pregària, visquin l’anunci de la Paraula de Déu, visquin la bona relació amb tothom, amb tothom, amb tohom.