Homilia diumenge 25 de Juliol 2021

25 de Juliol: Sant Jaume, apòstol, patró d'Espanya

Text de l'Evangeli (Mt 20,20-28): En aquell temps, la mare dels fills de Zebedeu va anar amb els seus fills a trobar Jesús i es prosternà per fer-li una petició. Jesús li preguntà: «Què demanes?». Ella li respongué: «Mana que aquests dos fills meus seguin en el teu Regne l'un a la teva dreta i l'altre a la teva esquerra». Jesús contestà: «No sabeu què demaneu. ¿Podeu beure la copa que jo he de beure?». Ells li responen: «Sí que podem». Jesús els diu: «Prou que beureu la meva copa, però seure a la meva dreta o a la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir: hi seuran aquells per a qui el meu Pare ho ha preparat.

Quan els altres deu ho sentiren, es van indignar contra els dos germans. Jesús els cridà i els digué: «Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom».

HOMILIA

     Cada diumenge feim memòria que l’entrega als altres, el servei, la creu, és font de salvació. Però també convé recordar que l’Església proclama aquesta realitat quan commemora la festa dels qui han entregat la seva vida a favor dels demés, avui, per exemple, de sant Jaume.

     El màrtiri dels màrtirs -els apòstols pràcticament tots, van ser màrtirs- és el fonament de l’Església. No hi ha Església allà on no hi ha “servei” “entrega” “donació”. Sant Joan Crisòstom, comentant el passatge de l’evangeli d’avui, diu que sant Jaume: “Va viure poc temps. Vivia el seu testimoni de Jesús amb un gran ardor. Va menysprear totes les coses humanes. I va viure la seva fe amb un grau tan elevat que va ser martiritzat immediatament”.

     La primera lectura d’avui, dels Fets dels Apòstols, ens remarca que els apòstols manifestaven davant el poble el seu “poder”. Quin era el seu poder? El seu poder era el seu testimoni. Un testimoni que obrava “miracles i prodigis”. Quins eren els seus miracles?. La primera lectura n’accentua un que és fonamental:

     -Viure obeint a Déu abans que als homes. Aquesta és la conversió fonamental que ens demana avui la primera lectura.

     I la segona lectura que és de la Segona Carta de sant Pau als Corintis, manifesta quines conseqüències té aquesta actitud d’obeir a Déu abans que als homes:

     1. No quedar encerclats, acomplexats davant contrarietats.

     2. Trobar una porta “noble” de sortida davant situacions difícils

     3. No sentir-nos mai abandonats quan vivim problemes de tot tipus

     4. Reconèixer que la vida mai ens fuig de les mans

     Fora complexes, trobem portes de sortida, no ens sentim mai abandonats, valorem la vida que mai fuig de les mans! Així van els apòstols, i amb ells sant Jaume, i així viuen els màrtirs de tot el temps de l’Església.

     Aquesta setmana he viscut experiències pròpies de cristians que entenen que la vida mai ens fuig de les mans, i que hem de tenir esperança davant problemes que ens surten a camí constantment:

     *Algú davant la promesa i fidelitat matrimonial que està a punt de celebrar, em va dir: “Vull aprendre a avorrir-nos junts. Vull fer de la rutina un art, una bellesa”.

     *Algú davant unes celebracions de noces de 25 anys em comentava: “Què bé! Han arribar a aquella maduresa del matrimoni on no fa falta dissimular. Tot és sinceritat”.

     *Estant a s’altre part d’un bar, vaig sentir crits maleducats i com un jove tirava a terra una al·lota, i com algú que passava va intentar posar pau entre ells.

     *A un enterrament que vaig celebrar, una al·lota jove acomiadava al seu sogre dient: “N’Estic segur que la teva ànima viu en Déu i que el teu testimoni roman en noltros per sempre”.

     Avui l’Església celebra també el “dia dels avis i àvies”. Qui sigueu avis i àvies estimau els vostros néts. Ensenyau-los a viure segons el testimoni cristià: “Entregar-se d’una forma tal” que:

    -La rutina resulti ser una cosa bella

    -Que els anys ens converteixin en persones sinceres

    -Que sempre sapiguem acollir a qui és maltractat

    -Que donem raó de les nostres actituds: creiem en la resurrecció!

Homilia diumenge 18 de juliol 2021

 

Diumenge 16 (B) de durant l'any 

 

Text de l'Evangeli (Mc 6,30-34): En aquell temps, els Apòstols es reuniren amb Jesús i li van explicar tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: «Veniu ara vosaltres sols en un lloc despoblat i reposeu una mica». Perquè hi havia tanta gent que anava i venia, que no els quedava temps ni de menjar. Se n'anaren, doncs, amb la barca tots sols cap a un lloc despoblat. Però els veieren marxar i molts ho van saber; de totes les poblacions van córrer a peu fins allà i van arribar-hi abans que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se'n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor; i es posà a instruir-los llargament. 

 

 

 

 

HOMILIA

     Diumenge passat veiem com Jesús enviava als dotze (Crida als dotze i els envià de dos en dos). I, avui, veiem com els dotze tornen a Jesús i conversen amb ell sobretot del que havien fet i ensenyat. Crida, enviament, retorn i conversa, una experiència del tot normal. 

 

     Aquest temps, duim una bona temporada de baptismes, confirmacions, primeres comunions, noces... Totes aquestes celebracions inclouen una crida i un enviament: 

 

• -El Baptisme. Tenguis present a Déu. Ets fill de Déu.
• -Confirmació. T’envii a ser fidel a l’evangeli. Siguis cristià. Convida a altres a ser-ho.
• -Primeres Comunions: No parlis sols de Jesús, viu en comunió amb intimitat amb ell. Confia-li el que ets, el que fas, el que desitges.
• -Noces. Viu estimant, crea família. Opta per l’amor, pel servei, per l’entrega.

      I aquesta crida i enviament demana una conversa amb Jesús i amb la comunitat. Demana trobar-nos amb Jesús i amb la comunitat constantment. Demana explicar a Jesús i a la comunitat com vivim el nostre baptisme, la confirmació... Explicar què fem, amb quines sorpreses ens trobam, quines dificultats hem de vèncer, de què hem de donar gràcies. 

 

      Ens hem batiat. Tornem a la comunitat, tornem a Jesús i expliquem, conversem, escoltem, seguim aprenent.

      Ens hem confirmat, fet la primera comunió, ens hem casat. Tornem a la comunitat, tornem a Jesús i expliquem, conversem, escoltem, seguim aprenent. 

 

      Retornant i conversant amb Jesús i la comunitat, ens adonarem que necessitam repòs, descans, quietud, pregària, ja que no és fàcil -ni avui ni en temps dels apòstols-, viure com a batiats, confirmats, casats... Ens convé sentir com Jesús de nou ens repeteix: “Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposau una mica”. 

 

      Avui, ja ens convé prou sentir la crida i l’enviament, però també ens és necessari el “retorn”. Retornar a Jesús i a la comunitat, conversar amb Jesús i amb la comunitat.

      Ja ens convé entrar a una comunitat, a una Parròquia, i manifestar que ens hem sentit cridats per una sèrie de raons (personals, familiars, d’entorn...), i volem batiar o batiar-nos, i volem confirmar-nos, casar-nos, ungir-nos, confessar-nos, ser capellans... 

 

      Però també ens convé sentir la necessitat de retornar a la Parròquia, a la comunitat per: 

 

-Conversar amb Jesús juntament amb la comunitat, i unit-nos a la pregària comunitària i a l’Eucaristia... tenir present el que vivim diàriament. Tancar els ulls i pregar, com feim: Per l’Església, pels governants, pels familiars, pels malats, pels qui cerquen i no troben...

 

-Descansar una mica. No tot ha de ser fer i fer, anar i venir... També ens convé aturar-nos i descansar, aturar-nos i reflexionar, aturar-nos i rectificar, aturar-nos i intensificar... 

 

      Res es pot dur a terme correctament si no aprenem a descansar i a reposar personalment i en comunitat. 

 

      No entrem a la Parròquia només per demanar. Sentim que la parròquia és la nostra família i retornem a ella, almanco cada setmana.

Homilia diumenge 11 de juliol 2021

Diumenge 15 (B) de durant l'any

 

Text de l'Evangeli (Mc 6,7-13): En aquell temps, Jesús va cridar els Dotze i començà a enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els instruïa dient: «No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits». I els deia encara: «Quan entreu en una casa, quedeu-vos-hi fins que deixeu aquell lloc. Si una població no us acull ni us escolta, sortiu-ne i espolseu-vos la pols dels peus com a acusació contra ells». Ells se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i curaven molts malalts, ungint-los amb oli.

 

HOMILIA

Avui ens convé fixar-nos en vàries coses:

     1)Ni Marc ni Lluc, a diferència de Mateu, ens donen els noms concrets d’aquests dotze apòstols (és a dir: els “enviats”). Per lo tant, per a ells, és més important el grup (la comunitat) que no les persones concretes (individualment).

      Els dotze formen la “primera comunitat cristiana”, els primers seguidors de Jesús. Jesús no cerca remarcar “noms concrets” sinó a la comunitat que se sent enviada a l’evangelització. No val només el testimoni personal, a tots ens ha d’important el testimoni que donam com a comunitat, arxiprestat, diòcesi, Església universal.

      La pregunta que em faig és: Quin testimoni donam com a Parròquia? Us convid a tots a fer-nos aquesta pregunta. No dic només el testimoni del rector o dels catequistes, dels visitadors de malalts o dels de càritas... Com a grup, com a comunitat, què diu la gent qui som noltros? I què diem cadascú dels qui som aquí?

2)Són importants les recomanacions que va Jesús a la comunitat, al grup dels apòstols.

    A)El seu estil ha de ser auster: “Us envii sense posar el vostre cor en vestits, diners, menjar. En teniu prou amb un bastó i amb unes sandàlies”. Què és el que més ens interessa? Tenir una parròquia molt ben equipada o ser una comunitat viva, atenta al missatge de Jesús?

   B)La seva opció ha de ser estable. “Quedau-vos allà on aneu fins que marxeu, no aneu de casa en casa. Posau arrels allò on aneu”. No cerqueu que sigui “l’anar d’un lloc a un altre” la vostra prioritat. Avui és hora de donar les gràcies a tots els qui celebrau cada dia o cada setmana l’Eucaristia, als qui fa temps que feis un servei concret a la parròquia, a tots els qui el vostre compromís és estable. Amb una paraula: A tots els qui estimau la Parròquia i d’una manera o d’una altra la feis “viva”, “vostra”, “apta per estar oberta a tots”.

3) I a què els envia?

     A) A fer una crida a la conversió: Predicar a la gent que es convertissin.
     -Tinguem ganes d’escampar a la família, arreu, la importància de ser persones de pregària, persones de valors comuns amb els altres i propis: Justícia, pau... però també fe en Déu, confiança total en ell.

     B) Pacificar, treure dimonis.
     -Som cridats a posar seny, pau, tranquil·litat... Som cridats a acompanyar a persones que s’ho passen malament per diverses causes. Som cridats a “aquietar esperits”. Per açò, un compromís: Cadascú ha de fer molta feina amb un mateix.

     C) Ungir els malalts i desitjar que es posin bons. Dues són les coses més importants per un cristià: Celebrar l’Eucaristia i atendre als necessitats. Que l’atenció als malalts i pobres sempre estigui desperta entre noltros.

Homilia diumenge 4 de juliol 2021

Diumenge 14 (B) de durant l'any

 

Text de l'Evangeli (Mc 6,1-6): En aquell temps, Jesús se'n va anar al seu poble, i els seus deixebles el seguiren. El dissabte es posà a ensenyar a la sinagoga. Molts, en sentir-lo, se n'estranyaven i deien: «D'on li ve, tot això? Què és aquesta saviesa que ha rebut? I aquests miracles obrats per les seves mans? ¿No és el fuster, el fill de Maria, el germà de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves germanes, ¿no viuen aquí entre nosaltres?». I no eren capaços d'acceptar-lo. Jesús els digué: «Un profeta només és menyspreat al seu poble, entre els seus parents i a casa seva». I no pogué fer allí cap miracle; tan sols va curar uns quants malalts, imposant-los les mans. I el sorprenia que no tinguessin fe.

 

HOMILIA 

     Alguns llibres de la Bíblia que, com avui, contemplam a les nostres celebracions, fan referència al que coneixem com a escrits profètics: Isaïes, Jeremies, Ezequiel... Pot ser aquests són els més coneguts. Altres no ho són tant: Osees, Joel, Miquees, Habacuc, Nahum... Els seus llibres són bastant curts, i poques vegades els trobam entre les lectures dels diumenges.

El que no tenim present, potser, és que al llarg de la història del poble –tant d’Israel com dels nostres pobles- hi trobam que hi conviuen vertaders i falsos profetes.

     Qui són els falsos profetes?. Són els qui, quan parlen o actuen, només cerquen tenir aplaudiments, èxits, fama i fortuna. Són els qui diuen el que els altres volen escoltar. Sa veritat no els importa. Engatusen el poble i tan sols amb la intenció de sortir amb la seva. Tant Israel com noltros avui, coneixem aquests falsos profetes.

     Qui són els vertaders?. Tant la primera lectura com l’evangeli ens aporten les seves característiques.

     1.Ezequiel –primera lectura- mos explica la seva vocació de profeta. Ell va sentir com l’Esperit entrava a dins seu i “es posa dret” per escoltar-lo. Bona actitud aquesta. Dret: atent, amb ganes, disposat...

     I què li diu l’Esperit?:

    -T’envii a un poble de rebels. Un poble que no fa cas de Déu, un poble infidel als valors, un poble –diu- de cara dura i de cor de pedra.
    -Tant si et fan cas com si no, tu anuncia el que no volen escoltar. Ells han de saber que hi ha un profeta enmig d’ells.

    2.L’evangeli de Marc mos diu que anant Jesús al seu poble natal amb els seus deixebles -a Natzaret- va començar a ensenyar a la sinagoga. Però, com que els seus conciutadans sabien qui era ell i la seva família, en tost d’escoltar el que deia i rumiar si tenia raó o no, es defensaven dient: Com el podem escoltar? No és el fill de Josep i Maria...

    L’evangeli acaba amb les paraules que els surten del cor als autèntics profetes: “Sorprèn que no vulguin escoltar als vertaders profetes”.

    Quan el dia del nostre baptisme rebem el “crisma” i se’ns diu que som “membres de Crist que és sacerdot, profeta i rei”, vol dir que “mos hem d’esforçar per transmetre i comunicar el missatge de Déu que hem tingut present a les promeses baptismals”:

*Prometeu ser justos, honrats, creïbles, valents, sincers...?

*Creieu en Déu Pare, en Jesucrist, en l’Esperit Sant?

Sant Pau mos recorda a la segona lectura que “som dèbils” i que a tots ens convé “viure units a Déu” si volem ser fidels a les nostres promeses.

No deixem de resar cada dia, no deixem de celebrar l’Eucaristia.

-