"BON NADAL 2014"


Homilia 21 de desembre 2014



Quart d’Advent - 21 desembre 2014 

      A les lectures d’avui, Déu ens dóna exemple de com hem de viure. No hem de pensar amb noltros mateixos sinó amb els altres. 

      La primera lectura, del segon llibre de Samuel, cap. 7, ens recorda aquell diàleg tan humà i tan sorprenent entre David, el profeta Natan i Déu. 

      David sentint-se alliberat de tots els seus enemics, sent l’obligació de donar gràcies a Déu. I, per açò, es compromet a fer-li un gran temple al seu favor. Però Natan, en nom de Déu, li farà veure a David que el que Déu vol no són grans temples, el que Déu vol és que hi hagi pau entre ell i els seus enemics. El que Déu vol és que tant ell, que és rei, com els seus descendents el tenguin com a Pare, i que ells mateixos se sentin que són els seus fills. 

      No li interessen a Déu els palaus ni els temples grandiosos. A Déu li interessa que tots els qui presideixen un país el tenguin com a pare. Sàpiguen que és la seva responsabilitat construir un Regne on siguin una realitat els valors de Déu: la pau, la justícia, el diàleg... 

      Sempre he trobat extraordinari aquest diàleg. La màxima preocupació d’un polític, d’un president de qualsevol entitat o associació, d’un pare i d’una mare de família no és construir “Déu sap què”, la seva màxima preocupació ha de ser educar a favor de la pau, aconseguir un ambient de germanor vertadera entre tots. 

      I aquesta és la intenció de l’àngel que es presenta davant Maria en nom, com diu sant Pau als cristians de Roma, del Déu únic ple de saviesa. L’àngel li diu: “Maria, no tenguis por. Déu t’ha omplert de gràcia. Tindràs un fill que ocuparà el tron de David. I el seu regne, el regne de la pau, gràcies a ell no tindrà fi”. 

I Maria, dona i jove senzilla de poble, que segur tenia altres plans manco responsables, accepta ser col·laboradora de Déu en la construcció d’aquest regne de pau, amb aquestes paraules: “Som l’esclava, la filla obedient al Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules”

      Amb David i amb Maria, tota la humanitat és convidada ha ser constructora de pau. A posar pau, diàleg, entre tots aquells que viuen enemistats. A infondre pau en el cor de tants i tantes que sols hi han emmagatzemat odi, enveja, fanatisme, deshumanització. 

      El Papa Francesc és un constructor de pau intentant que, almanco, els representats polítics de Cuba i dels Estats Units es mirin a la cara i comencin a donar la primera passa de cara a aconseguir la pau entre ells i a dins dels seus propis països. 

      Na Malala, jove Paquistaní, premi Nobel de la Pau, és constructora de pau en un País on el fanatisme fa estralls: les dones no poden anar a escola, i fillets han estat cruelment violentats fa quatre dies. 

      Molts de pares i mares són constructors de pau. Ho són passant hores i hores al costat dels seus fills. Dijous, dia de Maria de l’Esperança, recordava ma mare. Recordava el seu amor quan, asseguda al meu costat en dies o hores de tristor, em deia: “Venga, posa’t content, t’estimam” “No estiguis enfadat, torna a jugar amb els teus germans” etc.

Homilia 14 de desembre 2014



Tercer d’Advent. 14 desembre 2014 

      Ens podríem aturar a qualsevol de les tres lectures d’avui. Totes elles ens regalen prou material per a reflexionar. En la meva reflexió he seguit aquest camí: 

      M’he fixat, en primer lloc, en les paraules de l’evangeli de Joan avui (1,6-8.19-28), just en el seu final: “Tot i que no el coneixeu, ja el teniu entre vosaltres”. 
 
      El tenim entre noltros mitjançant tantes persones i institucions a les quals ell els dóna l’ànima. 

      -Na Malala Yousafzai. Jove paquistaní de 17 anys que ha rebut el Premi Nobel de la Pau perquè ha lluitat des dels seus 13 anys a favor del dret de l’educació que té qualsevol persona. Quan tenia 13 anys, sols perquè anava a l’escola, algú li va disparar i un poc més la mata. Curada a Anglaterra, segueix lluitant a favor de l’educació i es demana: “Com és que és tan fàcil posar a les mans de qualsevol un arma, i és tan difícil tenir-li un llibre?”. 

      - I entre noltros, Jesús hi és en aquella persona que quan la vaig a veure em diu sempre: “No s’oblidi mai de dir en qualsevol ocasió “si Déu ho vol”. O en aquella altra, que és capaç de tenir a ca seva a la seva sogra ja gran i a una cunyada discapacitada. O aquella, que cada mes s’estreny es cinturó per a poder compartir el poc que té. 

      “Tot i que no el coneixeu (directament), ja el teniu entre voltros!”. Avui se’ns convida a caminar amb els ulls oberts per a descobrir Déu arreu, arreu. Volguem dedicar temps a veure els gests d’entrega, de compassió, d’amor que hi ha entre noltros. Allà on hi ha amor, Déu hi és. Allà on hi ha entrega, Déu hi és. Allà on hi ha compassió, Déu hi és. Si ens hi fixam sentirem, enmig del dol que a vegades sembla acompanyar el nostre viure, una alegria especial. L’esperança segueix viva. L’esperança és capaç de tornar a revifar la flama de la il·lusió per un bon millor. 

      Perquè el Senyor hi és present gràcies a moltes persones i institucions (pensem amb Càritas, amb tants que visiten gratuïtament malalts, amb tants de pares que es preocupen de cor a favor dels seus fills), sant Pau ens regala avui un fragment de la carta que va escriure un bon dia als cristians de Tessalònica. Fragment del tot positiu a favor d’aquesta comunitat, poc nombrosa, que es mantenia viva a pesar de les seves dificultats: “Viviu sempre contents, no us canseu de pregar, donau gràcies en tota ocasió”

      A pesar de tot, hem de viure contents. I contents hi estarem si convertirem la nostra mirada, a l’estil de Jesús, en una mirada positiva. Hem d’intentar ser positius perquè mirant les persones com les mira Jesús, trobarem moltes oportunitats de donar gràcies i de satisfer el nostre cor. 

      Però per a no caure en un pessimisme rutinari, hem de pregar. N’hi ha que creuen que l’estil que ells han de tenir davant la vida ha de ser fruit de la seva lògica. Els cristians, més bé, creiem, que l’estil que hem de tenir, ha de ser fruit de la pregària. Un cristià no es deixa endur per la lògica, pel que resulta evident... Es deixa endur per la pregària. I qui prega sempre troba motius per estar contents, per a donar gràcies, per a tenir paciència, per a confiar... 

      Som batiats, i com Isaïes, també noltros hem de dir: “El Senyor ens ha ungit, ens ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, als desconfiats, als qui han perdut l’humor, als qui han perdut la fe...” 

      No som cristians si la nostra paraula i presència no és una Bona Nova”. Treballem, preguem, perquè ho sigui!.

Homilia 08 de desembre 2014 Immaculada Concepció



Immaculada Concepció - 2014 

      Vivim un temps d’obertura quasi bé sense límits. Ens enteram de quasi tot i podem entrar com si fer res, i des de casa, en el cor de la informació mundial. Però també és cert que vivim un temps on la soledat fa acte de presència a l’ànima de molts. 

      Quantes persones es tanquen en el món dels videojocs i no surten de la seva habitació ni per menjar, quasi bé. Quantes, queden a ca seva perquè han perdut el gust de la comunicació, de l’intercanvi. Quantes, passen hores i hores sense obrir la boca perquè quasi bé ningú passa pel portal de ca seva. Quantes, carregades d’anys, no troben el gust de sortir de casa i de canviar d’ambient perquè els descompon, tot i que al seu entorn sols hi ha silenci i soledat? 

      Vivim un món a la vegada molt comunicat però distant del cara a cara, distant del cor a cor. Com sortir d’aquest espiral que ens fa solitaris i amics del consum i d’objectes comprats? Com sortir d’aquest espiral que ens fa més infeliços i més sols? 

      L’Advent ens proposa un camí, un estil de vida que ens pot retornar l’esperança i l’alegria. Aquest camí, aquest estil, és Maria. Maria és “persona de cor obert”. 

      1.Maria fuig de la seva soledat perquè s’obra a Déu. Maria conversa amb Déu i li va dient contínuament: “Es faci en mi el que tu vulguis”. Ella em fa recordar algú que vaig a veure quasi bé cada setmana i la trob amb el rosari a la mà. És una persona que em diu que la televisió l’embafa perquè fan poques coses que a ella li agraden i que, tot i així, troba el rincor de la seva pau i felicitat, pregant, obrint-se a Déu. Igual fan no poques persones quan la seva infermetat greu les condueix a entrar a dins d’elles mateixes i es posen en mans de Déu. 

      Maria fuig de la seva soledat i s’obra el misteri de la vida. La seva vida no és una vida rutinària. La viu d’una forma tal que es troba en la presència d’un àngel, d’una sorpresa constantment. Viu la sorpresa sempre seguit: a l’hora de la concepció del seu fill, a l’hora del seu naixement, a l’hora de la seva adolescència, a l’hora de la seva vida adulta... 

      Maria fuig de la seva soledat perquè accepta el que poden dir d’ella, accepta els seus dubtes, viu per el fill, acompanya els apòstols, acull joan com el seu fill estimat. Tota la seva vida és una vida atenta a l’altre, als altres. 

      En aquest temps d’Advent, Maria ens acompanya a sortir de la nostra soledat i ens posa als nostres llavis la seva mateixa pregària: “Senyor, què voleu de mi?” “Com us puc servir per a trobar la vertadera alegria? Quina ha de ser la meva atenció als altres perquè la meva vida se senti de ver útil, feliç, equilibrada...? 

      El Papa Francesc que ha conegut a fons els barris marginals de Buenos Aires, ens exhorta a no quedar-nos tancats: ni a ca nostra, ni a la nostra parròquia, ni en la nostra ideologia, ni en el nostre país, ni a causa dels nostres anys. Ell, persona de 78 anys, converteix la seva vida en un do per als altres. I aquest regal als altres li ve gràcies a la pregunta que constantment fa a Déu des de la seva pregària: “Què vols que faci?” 

      Avui som convidats tots, dia de la Immaculada, dia d’aquella que fou concebuda sens pecat, dia d’aquella que fou concebuda tota per a Déu, a optar per Déu totalment. Optar per Déu veient-lo present en els altres. 

      Tots, absolutament tots els cristians, vulguem assumir un compromís a favor dels altres des de la nostra llibertat i responsabilitat. 

      La Parròquia us ofereix viure aquest compromís formant part d’una acció, d’una realitat present en ella mateixa. Realitat que explicàvem diumenge passat en el Full Parroquial. Realitat que la podeu trobar a quasevol altre camp: cultural, esportiu, polític, ...

Homilia Diumenge 7 de desembre 2014


                                         Segon Diumenge d’Advent        7.XII.2014

      Marc evoca avui el profeta Isaïes. Isaïes, ho veiem també a la primera lectura, és el missatger enviat per Déu -com després ho va ser Joan Baptista i avui ho som cadascun de tots els batiats-, a preparar el camí, a preparar la vinguda del Regne: “Obriu una ruta al Senyor, prepareu-li el camí!”

      No som batiats perquè sí. El baptisme ens ha de remoure la nostra inquietud, com a pares, padrins i batiats, per a preparar el camí al Regne de Déu.

      Com a persones batiades som cridats a convertir-nos i a cridar a tothom a la conversió. I quan diu a tothom, diu a tothom. Ningú dels batiats, encara que tenguin 65 o 90 anys, pot sentir-se jubilat. La nostra feina no s’acaba mai. Hem de fer camí tenint una idea que ens persegueix arreu: “Despertar als cristians perquè visquin l’opció d’intentar que les notícies i els diaris es converteixin en portadors de bones notícies”. La nostra feina és despertar-nos els uns als altres perquè el Regne de Déu s’escampi arreu.

      La nostra missió no és de la comentar el que passa, no és ser “periodistes” més o manco bons. La nostra missió és, com diu st. Francesc: posar pau allà on hi ha guerra, posar fe allà on hi ha dubte, posar alegria allà on hi ha tristesa, posar esperança allà on hi ha desesperació...

      I en aquesta missió l’hem de dur a terme a l’estil que expressa avui st. Pere: “El Senyor és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a convertir-se”. La nostra missió demana missioners, evangelitzadors “pacients!”. Un proverbi àrab diu: “La paciència té unes arrels molt amargues, però els seus fruits són molt dolços”. Xerrant d’una persona que té molta paciència, ens surt de l’ànima dir: “Es mereix un monument!”.
      Pacient no ho és qualsevol. La paciència és filla de l’esperança i de l’amor. Qui viu en l’esperança d’aconseguir alguna cosa que estima amb tot el cor es casa amb la paciència. Dia i nit la demana, dia i nit lluita per ella amb constància. Sense paciència no es porta a terme res important.

      A més i, per açò, els qui som cridats a “obrir una ruta al Senyor, a preparar el camí al Senyor”, ens hem de fer, com ens diu avui el profeta Isaïes: “amb una parla amorosa i amb una visió de llarga distància”. “Consolau el meu poble”, diu el Senyor a Isaïes. “Parla amorosament a Jerusalem” insisteix. “Puja a una muntanya ben alta, tu qui anuncies a Sió la bona nova”.

      Pares cristians, catequistes, capellans... uns i altres hem de sentir avui, des del nostre baptisme, la crida “a preparar el camí al Senyor”. I ho hem de fer amb paciència, posant bondat a les nostres paraules, vivint en l’esperança que el Senyor farà fructificar els nostres esforços. La presència d’un cristià ha de ser bondadosa. El Papa ens parla que hem de ben acollir. Ben acollir als que vénen cada diumenge, als de tant en quant, als que...

      Ho hem de dir una vegada més, “Aquest estil de vida no és possible si no és gràcies a la pregària. Si no és gràcies al nostre saber posar-nos en mans de Déu”. I que Déu prepari i converteixi primer la nostra vida.

      Sta. Teresa deia “Cuan triste es Dios mio, la vida sin ti!”. Per a construir el Regne, el diàleg nostre amb Déu ha de ser constant.