Homilia diumenge 26 de juny 2016

Diumenge XIII/C 26 juny 2016 

       Els samaritans no volen acollir Jesús i els seus deixebles perquè es dirigeixen a Jerusalem, i es que samaritans i jueus no es podien veure. 

       Davant aquesta reacció dels samaritans, els apòstols Jaume i Joan tracten d’obtenir de Jesús l’aprovació per a dur a terme un càstig exemplar i acabar amb els jueus. Jesús els renya, s’oposa a la venjança. A la venjança personal i a la que pertany a pobles complerts.   Quantes venjances hi ha avui entre pobles tot i que sabem que molts dels habitants dels pobles no tenen res a veure!!! Avui alguns es volen venjar del temps de la Inquisició, del franquisme, ... Moltes vegades qui es venja perd l’oportunitat de descobrir tot allò positiu que hi ha en l’altre a pesar de les seves deficiències. 

       He llegit que el director de cinema Quentin Tarantino, afirma que a ell no li agrada gens ni mica la venjança que a vegades hi ha a les seves pel·lícules, però reconeix que, a la gent, la venjança de les pel·lícules li va. I es demana per què és així. Què és el que no educam perquè tanta gent li agradi venjar-se contra aquell que, suposat o cert, ha tingut una paraula, un gest, una actitud contra nostra. No ho sé, però jo crec que hauríem d’evitar als fillets, en època de creixement i de formació, els jocs, les paraules, el cinema que inclogui venjança. 

       Tot i així sabem que en la vida real, la venjança “no satisfà” la majoria de vegades. La venjança ens fa estar malament, insatisfets. No ens sentim en pau quan desitjam, per exemple, que un altre li “passi alguna desgràcia”. Venjar-nos mai ens fa feliços. 

       Fixem-nos que després del succés d’avui entre jueus i samaritans, l’evangeli d’avui ens fa tres crides a qui vol seguir Jesús: 

       1. Jesús demana que siguin conscients, que no actuïn a la lleugera. La superficialitat, una vida de comodisme no agrada a Jesús.

       2. Jesús demana col·locar ses coses al seu lloc. Jesús no els demana menysprear la família. A moltes parts de la Bíblia se’ns diu que no descuidem els nostres pares tot reivindicant temps per al culte a Déu. Què vol dir Jesús aquí? No hi ha que retrasar el culte a Déu esperant eternament el moment ideal.

       3. Referent a la família, algunes ruptures (i en certa mesura) són inevitables. A tota vocació se pot aplicar el que Jesús recorda del matrimoni: “sense deixar d’estimar la pròpia família, i de cuidar-la si és precís, home i dona hauran d’abandonar pare i mare per a formar una nova família tot acceptant conseqüències. El mateix per qui vol iniciar un altre tipus de vida. 

       Ser bona persona no és fàcil. Però ser mala persona és font d’infelicitat.

Homilia diumenge 12 de juny 2016

Diumenge XI/ 12.juny.2016 

       Avui m’he fixat amb varis detalls que podem tenir present: 

       1.Els fariseus donaven per perduts als pecadors. Per açò, es negaven a ser hospitalaris amb ells i els refusen. Idea que transmeten: “Ningú ha de tractar amb pecadors”. I què fan? Critiquen i jutgen els demés. Són inhumans amb la seva intransigència. No s’adonen del seu pecat, de la seva manca de misericòrdia i de perdó, de la seva necessitat de demanar també perdó.  

       Per contrapartida, Jesús els accepta a ells i amb ells fins i tot menja. I comparteix taula amb ells tot sabent que eren uns fanàtics de les lleis. El compliment de la llei els era superior a estimar el feble, perdonar-lo, acompanyar-lo. 

       2.Què espera Jesús del fariseu i de la dona pecadora? No desitja gens ni mica l’enfonsament del pecador. 

       Jesús espera fer veure al fariseu que ser intransigent és un gran pecat. L’intransigent no frueix la virtut ni de la humilitat ni de la misericòrdia. 

       L’intransigent sols ho és amb els altres, no ho sol ser amb ell mateix. És intransigent perquè, no fent examen de consciència diari, es creu perfecte. Ell no ha de canviar en res de res. 

       Quina sort no creure’s perfecte! Aquella dona de l’evangeli que no en sabem el nom, reconeix el seu pecat i valora el perdó que se li ha estat concedit, se sent plenament satisfeta i en dóna prova amb múltiples gests: plora, eixuga els peus a Jesús amb els seus cabells, els besa, li ungeix el cap amb perfum, ...

       Es ver que el fariseu l’ha convidat a menjar. Però..., per què? O perquè en el fons reconeixia que la intransigència era un pecat, o perquè volia examinar si el comportament de Jesús era bo. 

       2.Sentir-se perdonat és un regal excel·lent de pau que atorga qui ha estat ofès a qui l’ha ofès. El que pretén Jesús no és que el fariseu o la dona pecadora creguin que no existeix el pecat. El que pretén Jesús és que el fariseu cregui que Déu ha posat en el cor humà la capacitat de penedir-se, i que Déu és misericòrdia i perdó. Que la memòria de Déu no és el pecat. La memòria de Déu és la seva eterna història d’amor. 

       3.Estem cridats a perdonar, no a retreure els pecats dels altres ni a donar voltes i voltes als nostres. 

       Avui, quan st. Pau ens diu: “La vida que ara visc ja no és meva; és Crist que viu en mi”, ens recorda que la vida cristiana és tan senzilla i lluminosa, és tan radical com açò: “Identificar-me amb Jesús!”. 

       Valorem el baptisme. Ell és la mostra de la nostra descoberta de Déu. D’un Déu amor. D’un Déu Pare que cerca constantment la nostra abraçada, hàgim fet el que sigui. 

       Valorem la comunió. Ella ha de ser entesa com ens recorda st. Pau: “Ja no som jo que visc, és Crist que viu en mi”. 

       NO APARTEU NINGÚ DE JESÚS 

       Segons el relat de Lluc, un fariseu anomenat Simó està molt interessat a convidar Jesús a la seva taula. Probablement, vol aprofitar el menjar per debatre algunes qüestions amb aquell galileu, que està adquirint fama de profeta entre la gent. Jesús accepta la invitació: la Bona Notícia de Déu ha d’arribar a tothom.

       Durant el banquet passa una cosa que Simó no ha previst. Una prostituta de la localitat interromp la sobretaula, es llença als peus de Jesús i arrenca a plorar. No sap com agrair l’amor que mostra cap als qui, com ella, viuen marcades pel menyspreu general. Davant la sorpresa de tots, besa una i altra vegada els peus de Jesús i els ungeix amb un perfum preciós.

       Simó contempla horroritzat l’escena. Una dona pecadora tocant Jesús a casa seva! No ho pot suportar: aquell home és un inconscient, no un profeta de Déu. Aquella dona impura caldria apartar-la ràpidament de Jesús.

       No obstant això, Jesús es deixa tocar i estimar per la dona. Ella el necessita més que ningú. Amb tendresa especial li ofereix el perdó de Déu, després la convida a descobrir dins del seu cor una fe humil que l’està salvant. Jesús només li desitja que visqui en pau: «Els teus pecats et són perdonats… La teva fe t’ha salvat. Vés-te’n en pau».

       Els evangelis destaquen l’acollida i comprensió de Jesús envers els sectors més exclosos per gairebé tothom de la benedicció de Déu: prostitutes, recaptadors, leprosos… El seu missatge és escandalós: els menyspreats pels homes més religiosos tenen un lloc privilegiat en el cor de Déu. La raó és solament una: són els més necessitats d’acollida, de dignitat i d’amor.

       Algun dia haurem de revisar, a la llum d’aquest comportament de Jesús, quina és la nostra actitud en les comunitats cristianes davant certs col·lectius com les dones que viuen de la prostitució o els homosexuals i les lesbianes els problemes, patiments i lluites dels quals preferim gairebé sempre ignorar i silenciar en el si de l’Església com si per a nosaltres no existissin.

       No són poques les preguntes que ens podem fer:

•        ¿On poden trobar entre nosaltres una acollida semblant a la de Jesús?
•        De qui poden escoltar una paraula que els parli de Déu com parlava ell?
•        Quina ajuda poden trobar entre nosaltres per viure la seva condició sexual des           d’una actitud responsable i creient?
•        Amb qui poden compartir la seva fe en Jesús amb pau i dignitat?
•        Qui és capaç d’intuir l’amor insondable de Déu als oblidats per totes les religions?

José Antonio Pagola Lluc 7,36-8,7

Homilia diumenge 5 de juny 2016

Diumenge X/C 5 juny 2016 

       Hi ha tres idees de les lectures d’avui que m’han fet reflexionar. Us les dic: 

       1. Jesús arriba a Naïm. Naïm és un poble petit que viu un fet molt trist. Una mare vídua acompanyada pels seus veïns, dur a enterrar el seu fill únic. 

       2. Jesús, de cop, tot i que anava allà per a catequitzar amb paraules, catequitza amb la seva presència. Què fa? En veure-la, “en sentir compassió i li va dir: “No ploris”. 

       3. I les úniques paraules que diu Jesús, a més de “no ploris”, són: “Jove aixeca’t!”

       Què em fa pensar tot açò? 

       1. Hem d’estar atents, a les circumstàncies que viu el poble. Segons Jesús no hi ha viure sense conviure. Jesús, què fa? Acull la realitat de la pobresa d’aquella dona que dins aquella cultura era realment pobre: “Dona, viuda, i ara sense fill”. 

       Noltros també hem d’adonar-nos del que vivim cada moment. Ara i avui: 

       - Dissabte: baptisme i Primera comunió de Gracia del Rosario. Circumstància que ens ha de fer reviure tots el nostre Baptisme i Primera Comunió com a sagraments, experiències vitals en la vida de qualsevol cristià.

       - Diumenge: Unció dels malalts. Un altre sagrament fonamental. 

       2. Aquesta atenció a les circumstàncies que vivim no ha de ser ni teòrica ni distant. Ha de ser propera i sensible. Què fa Jesús amb aquella dona? S’hi apropa, compren i viu amb ella la seva circumstància, i fent-se amic li diu “No ploris!”· No ploris perquè tindràs sempre el caliu humà al teu costat. 

       - Des de la proximitat, què hem de dir noltros avui a na Gracia del Rosario? Li hem de donar gràcies i li hem de fer propera la nostra comunitat. Li hem de dir que encerta viure la vida des de Jesús. Encerta quan la vol viure des de l’amor a Déu i als germans.

       - Què hem de dir als qui reben el sagrament de la Unció?. Els hi hem de donar gràcies pel seu testimoni de fe. I els hi hem de dir que avui, a prop seu, entenem la caducitat de la nostra vida i la importància de posar-nos en mans de Déu. 

       3. I què ens suggereixen les paraules de Jesús: “Jove, aixeca’t!”.

       - Cap circumstància de la nostra vida ens pot esfondrar. Els cristians sempre hem de viure amb esperança. Amb esperança quan:

       *Ens batiam. No sabem si serem molts o pocs els batiats. Però optar per Déu és del tot encertat.

       *Celebram l’Eucaristia. Avui moltes relacions són superficials. La comunió ens parla d’intimitat. I sols la intimitat ens concedeix el regal de l’amistat amb Déu i els altres.

       *Rebem la Unció. La vida té més trajectòria que la pròpia d’aquest món. La nostra mirada i futur està en Déu.