Homilia diumenge 29 de novembre 2015

Primer Diumenge d’Advent / C (29 novembre 2015)

Amb motiu de l’Eucaristia Vocacional

Monició d´entrada.

     Amb aquesta celebració començam el temps d´Advent. Són tres els adveniments o vingudes del Fill de Déu que evoca la paraula Advent: 1.La vinguda històrica a aquest món com a persona humana, que celebram per Nadal;  2.L’adveniment que es produirà al final del temps, que mos recorda l’evangeli d’avui;  3.L´adveniment i la presència diària del Fill de Déu a l´Església i a tots nosaltres. -D´altra banda, durant el temps d´Advent d´aquest any serà proclamat un Any Sant sobre la misericòrdia. El Papa Francesc afirma que al nostro món hi ha una gran necessitat de misericòrdia.

     Ara que anam a celebrar l´Eucaristia no podem deixar de tenir ben present que Jesús, Fill de Déu, es fa pròxim i misericordiós amb tots nosaltres.

     Preguem en aquesta Eucaristía pels nostros seminaristes i per les vocacions a la vida ministerial i consagrada, perquè siguin un dia, no molt llunyà, ministres de la misericòrdia i del perdó de Déu Pare.

Apunts per a l’homilia

     El temps d’Advent comença cada any com un toc d’atenció per no caure en la rutina. L’evangeli de Lluc ho expressa amb l’imperatiu de Jesús: “Estigueu atents”; “estigueu alerta”. I, parlant de temps difícils, ofereix dues orientacions ben concretes: a) L’austeritat i senzillesa de vida per mantenir-nos en tot moment “àgils” en el seguiment de Crist. I, b) La fidelitat a la pregària, que ens posa en sintonia amb la voluntat de Déu.

     Davant un nou any litúrgic: “ESTIGUEM ATENTS!”. Prestem atenció als signes d’aquest temps. Signes que l’evangeli de Lluc descriu amb el seu llenguatge mitològic i que el Papa Francesc, ens els recorda a la “Joia de l’evangeli”.

     - Diguem “no!”: a la idolatria d’un diner que governa en lloc de servir; a la desigualat que genera violència; a les veritats sols subjectives; a la cultura predominant que cedeix el lloc a les coses exteriors, immediates visibles, ràpides, superficials, provisòries; a l’existència d’unes estructures i un clima poc acollidors en algunes de les nostres parròquies i comunitats; a reduir la fe i l’Església a l’àmbit privat i íntim; a afeblir els vincles familiars; al pessimisme estèril; a la mundanitat espiritual...

     Segons creiem, quines realitats vivim avui i les hem de reconvertir? : ....

     - Diguem “sí!”: a l’anunci joiós de l’evangeli; a ser els seus missioners; a respectar la pietat popular i altres espiritualitats; a la comunió amb Crist i l’Eucaristia; a estudiar amb molt de compte i tenir familiaritat amb la Paraula de Déu; a ser contemplatius de la Paraula i del poble; a sobreabundar en l’amor a uns i a altres; a viure l’art de l’acompanyament; a ser pacients i compassius; a assimilar el misteri; a deixar-nos evangelitzar, ...

     Segons creiem, quines realitats vivim avui i ens convé intensificar?: ....

     Vivint el començament d’un nou any litúrgic:

     1.Que la nostra vida sigui “AUSTERA” “SENZILLA”. Anem al que és essencial fugint de banalitats: excés de menjar, embriagueses, preocupacions que afeixuguen els nostres cors... 

Altres banalitats que vivim?: ....

     Durant tot l’any aprenguem l’art del compartir ideals, compromisos, festes, economia, temps... Oferim esperança, animen l’entorn. Testimoniem la Fe front circumstàncies de desànim i pèrdua del sentit de la vida. Visquem la caritat en tot moment acollint les diferències.

     2.Acollim la PREGÀRIA. Preguem en tot moment perquè siguem tal com Déu vol:

-Que els pares visquin, amb el seu testimoni i paraula, la vocació de ser educadors.

-Que els cristians ens adonem de la riquesa i varietat dels carismes pròpies de cadascú i els posem al servei de la comunitat i de la societat tenint present “La joia de l’evangeli” del Papa Francesc. Siguem missioners de la Bona Nova de Jesús.

-Que el Papa, els bisbes, els preveres i els diaques visquin per fer efectiva la comunió de tots entorn de l’Eucaristia.

-Que uns i altres tinguem ganes de descobrir i de ser fidels a la crida de Déu, a la nostra vocació.

PREGÀRIES

1. 1.Preguem per l’església, que aquest temps d’Advent sigui per tots els cristians una bona ocasió per exercir la nostra atenció i per viure esperançats gràcies a la vinguda de Jesús a les nostres vides. Preguem
2. Preguem pel Papa Francesc, constant vianant aquest dies per Àfrica, perquè Déu el faci capaç de guiar-nos amb el seu exemple i paraula de Pare pacient, decidit i misericordiós. Preguem
3. Preguem per tots els que pateixen la manca de misericòrdia a causa del desamor, de la guerra i de la persecució. Que Déu els retorni l’esperança en una vida millor. Preguem
4. Preguem perquè Déu ens miri i esculli d’entre nosaltres cristians amb vocació a la vida missionera, sacerdotal i consagrada. I que li facem cas. Preguem
5. Preguem pels nostres seminaristes. Que amb ganes vagin fent el seu camí de formació. Preguem.
6. Preguem pels més pobres, demanem que tenguin una vida digna, amb sentit, plena d’amor i que no els manqui el necessari per viure.
7. Preguem per les nostres parròquies i grups, que siguem testimonis d’esperança i de fe. Que, exercint la caritat, siguem constructors d’un món més humà.
8. .....................................

Homilia diumenge 22 de novembre 2015

Crist Rei – 22 novembre 2015 

      La celebració de Crist Rei, al final de l’any litúrgic, ens convida a fixar la mirada en Jesucrist en tant que cap o líder d’una comunitat que té un projecte de vida molt clar. 

      La proposta de Jesús és que la seva comunitat sigui llavor o ferment d’un món on regnin la veritat i la vida, la justícia, l’amor i la pau. 

      Aquest regne se’ns ofereix com un regal o gràcia de Déu, que ens convida a viure d’acord amb la seva santedat. 

      En aquest regne no preval la llei del més fort, ni té raó aquell que crida més fort, ni val més aquell que ha acaparat més, ... 

      En aquest regne tot es veu amb l’ull que sols capta el que és la veritat. Així, no deixa de ser sorprenent el diàleg que avui escoltam a l’evangeli de Joan . Les persones que el fan són Jesús i Pilat. Els dos representen dues formes totalment diferents d’entendre el poder: 

      -Pilat és el representant de l’imperi més poderós de la terra en aquell temps. Jesús, a dins de l’atmosfera d’aquest imperi, és un condemnat perquè es presenta com a testimoni de la veritat. 

      Pilat, el poder, se sent estrany davant aquest personatge que no cerca altra cosa que ser fidel a la veritat més profunda de tot. 

      Per açò Pilat, cercant un contrincant, cercant algú que com ell cerca i viu des del poder, li demana: “Ets tu el rei dels jueus?”. 

      -I Jesús respon amb dues afirmacions fonamentals que recull Joan: 

      1. El meu regne no és d’aquest món. Res a veure té amb el poder, amb la força, amb la violència, amb la mentida, amb la imposició. 

      Pilat no l’entén. Què voldrà dir? Com pot ser que sigui rei d’un regne que no té exercit, que no té armes, que no té ministeri de defensa... 

      2. I el diàleg continua per part de Jesús causa encara més estranyesa a Pilat: “Sí, som rei, i he vingut a aquest món per ser testimoni de la veritat". 

      Sí, Jesús tasta la nostra realitat. I tastant-la, opta per a ser fidel al Regne que Déu ens té preparat des de sempre. Un regne que afirma que sols Déu és Déu i els altres són germans. Som persones que, si volem viure en pau, necessitam saber conviure: respectar-nos dir la veritat, perdonar-nos, saber-nos acompanyar, etc. 

      Avui reconeixem que la fe dels cristians ha de ser viscuda amb més responsabilitat i consciència arreu arreu. Avui reconeixem que no som prou testimonis d’aquest regne. 

      Davant el que vivim aquests dies –la proclamació d’un estat de guerra- què fer els qui de ver volem seguir el regne de Jesús? 

      És difícil donar orientacions encertades en aquest moment actual. Però no és difícil intuir que hem d’optar, com ha escrit el bisbe de Chiapes, Mèxic, per “educar segons l’evangeli les nostres famílies”. Educar-nos tots –pares, joves, adults- perquè ningú es deixi endur per ideologies extremistes, fanatismes. Hem d’optar per educar a ser persones d’escolta, de diàleg. Persones que veuen no sols el mal que produeixen els altres, també el mal que produïm noltros als altres. 

      Davant aquest estat actual res a dir tenen, en contra, aquells que en la seva vida diària es deixen endur per la violència en les maneres, en les paraules. Res a dir tenen els qui es deixen endur i actuen per la venjança, pel fanatisme, per les idees fixes... 

      Demanem a Jesús que ens doni un cor obert als altres, un cor pobre i sincer. Un cor capaç de saber reconèixer aquelles persones que són i han estat testimonis del Regne. 

      Persones com Fra Àngel (José Coll Martí), màrtir del 36 que va ser víctima de la violència i que ahir, dia 21, va ser beatificat a la catedral de Barcelona.

Homilia 15 de novembre 2015

 Diumenge XXXIII (B) de durant l'any 

     Text de l'Evangeli (Mc 13,24-32): 

     En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Aquells dies, després de la tribulació, el sol s'enfosquirà i la lluna ja no farà claror; les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. Aleshores veuran el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat. I llavors Ell enviarà els àngels a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l'extrem de la terra a l'extrem del cel.

      »Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l'estiu és a prop; igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que Ell és a prop, que ja és a les portes. Us asseguro que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. D'aquell dia i d'aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare». 

Comentari extret de l'Evangeli de cada dia: Mn. Pedro IGLESIAS Martínez (Rubí, Barcelona, Espanya)

«Ell és a prop»

     Avui, recordem com, en començar l'any litúrgic, l'Església ens preparava per a la primera vinguda del Crist en la seva encarnació. Ara, quan falten dues setmanes per acabar l'any, ens prepara per a la segona vinguda, aquella en què es pronunciarà l'última i definitiva paraula sobre cadascú de nosaltres.

      En llegir l'Evangeli d'avui podem pensar: “què lluny queda tot això!”; però «Ell és a prop» (Mc 13,29). No obstant, per a la nostra societat resulta molest —fins i tot incorrecte!— fer referència a la mort. Tanmateix, no podem parlar pas de resurrecció sense pensar que hem de morir. La fi del món tindrà lloc per a cadascú el dia de la seva mort; en aquest moment finirà el temps que se'ns haurà donat per optar. L'Evangeli és sempre una Bona Notícia i el Déu que Jesucrist ens revela és Déu de vida: ¿Per què tenir por?, ¿potser per la nostra manca d'esperança?

      Davant la immediatesa del judici hem de saber convertir-nos en jutges severs de nosaltres mateixos, sense caure en el parany de l'autojustificació, del relativisme o del “jo no ho veig pas així”... Jesucrist se'ns dóna a través de l'Església, i amb Ell se'ns donen els mitjans i recursos perquè aquest judici universal no sigui motiu de condemnació, sinó un espectacle interessant en el qual, finalment, sortiran a la llum les veritats més amagades dels conflictes que tant han turmentat la Humanitat.

      L'Església ens anuncia el Crist, Senyor i Salvador. Menys pors i més coherència entre el que fem i el que creiem! «Quan arribarem a la presència de Déu, ens preguntaran dues coses: si érem en l'Església i si treballàvem en l'Església. Tota la resta no té valor» (Beat J.H. Newman). L'Església no ens ensenya únicament una forma de morir, sinó una forma de viure per a poder ressuscitar. Perquè el que predica no és pas el seu missatge, sinó el d'Aquell la paraula del qual és font de vida: «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran» (Mc 13,31). Solament des d'aquesta esperança afrontarem amb serenitat el judici de Déu.

Homilia 08 de novembre 2015

Diumenge XXXII/B 8-XI-2015 

      Ens apropam al final del temps litúrgic. Dia 22 celebrarem “Jesucrist Rei de tot el món”. La Paraula de Déu durant tot l’any ens fa fixar-nos en aquelles característiques principals de la vida, allò que ens ha de ser essencial. 

      Avui l’aspecte que ressalta la Paraula de Déu és la generositat. Aquesta característica que ens fa veure com n’és d’important per a la nostra vida allò o aquell i aquella amb qui som generosos. 

      Avui se’ns diu que hem de ser generosos perquè Déu és generós. Què ha fet Déu per noltros? Tot el que som i tot el que tenim és un do seu. Si som “revelació de Déu”, si Déu s’ha posat en nosaltres, hem de viure la generositat en la nostra vida. 

      I ser generosos no és qüestió d’aparences exteriors. La generositat és una qüestió d’actituds, de la bondat de l’ànima. 

      És generós aquell que dóna o ho és qui, donant, incomoda la seva vida, la compromet? 

      La Paraula de Déu ens vol acompanyar en aquesta descoberta assenyalant el testimoni de dues dones. 

      La primera és la que Elies es troba a Sarepta en el seu camí cap a la muntanya d’Horeb. La viuda va donar tot el que tenia i que necessitava per a viure. Donant-ho, quedant sense res, esperava la mort.

      La segona dona ens la descriu l’evangeli. És una dona insignificant en els ulls dels rics, i és mirada amb cordialitat per Jesús. Per què? Perquè Jesús mira, per conèixer la identitat de les persones, els seus detalls. I mirant els detalls ens mostra que el que importa no és la quantitat del que fem o del que donam, sinó el cor que hi posam. Aquesta dona donà el que necessitava. Eren dues monedes de les més petites. Avui serien dos cèntims. Als ulls dels rics açò era res de res. Però, aquella dóna donà també tot el que tenia. Es quedà sense res. 

      Jesús amb un llenguatge que fer qualsevol cor sensible, diu: “No us fieu dels mestres de la llei. No us fieu d’aquests que només rallen. D’aquests que assumeixen rols importants a dins de la societat. Carreguen damunt les espatlles dels altres, gestos de generositat que ells no saben portar a terme”. 

      Jesús li dol la hipocresia. Critica un rallar teòricament vàlid però sense un testimoni creïble. Podríem posar exemples de tot tipus: 

Creure que és important: 

      1.Donar de menjar a qui té fam, aigua a qui té set i vestir a qui va nu, i no donar res per a Càritas. 

      2.Parlar de solidaritat, d’acollir el diferent, el foraster i queixar-se si ens prenen llocs de feina o si entren en els nostres països. 

      3.Dir que hem de ser sensibles amb la gent gran, malalts i persones afectades per la droga o per tics antisocials, i no comprometre’s per les persones que viuen amb més dificultat fins i tot a dins de les nostres mateixes famílies. 

      4. Plorar pels nostres difunts i descuidar-los en les nostres pregàries o en el lloc on vam dipositar les seves cendres. 

      5. Parlar d’educació, i no entregar el nostre temps conversant cor a cor amb els fills, amb els néts, amb els joves, ... donant-los consells a partir de l’experiència a qui just comença obrir els ulls a la vida. 

      6. Estar convençuts que hem d’acompanyar el dol, la tristesa, l’angoixa de familiars i amics, i rentar-nos les mans amb ganes de no complicar-nos la vida amb ells i de viure al nostre aire. 

      7. Parlar i predicar de perdonar, de que hem de ser amics de tothom, de que convé rompre arxius i renovar amistats i relacions desfetes, i ser incapaç de saludar a qui un dia, i fins i tot ja fa temps, ens va ferir al cor. 

      8. Fer pregàries i més pregàries a l’hora de l’Eucaristia per circumstàncies actuals que vivim i després oblidar-nos d’elles i quedar tot en un senzill i ridícul bla, bla, bla. 

      Jesús mira els detalls, les paraules dites cada dia al carrer, a casa, entre persones que ens trobam fent camí... Jesús observa atentament els detalls que compartim amb qui viu a la vora de tots els camins.