Homilia diumenge 31 de juliol 2016




Setmana XVIII/C 31 juliol 2016 

      Avui Jesús ens diu que no té sentit de futur ni acull l’autèntica opció per a ser feliç aquella persona que sols el que desitja és “tenir més i més”. 

      Record dues opinions diferents i contràries sobre sobre el diner i la felicitat. Diu cínicament el famós cineasta Woody Allen: “El diner no dóna felicitat, però regala una sensació tan paraguda que només un autèntic especialista podria reconèixer la diferència”.       I diu en canvi la Mare Teresa de Calcuta que dia 4 de setembre serà canonitzada: “Hi ha dos tipus de pobres, els que no tenen diner i els que sols tenen diner”. 

      I és cert. Fa pocs dies xerrava amb una persona que fa feina d’estiu. Que té feina sols durant cinc mesos. No tenc diner de sobres, però en tenc prou. Els mesos que no tenc feina aprofit per estar en família o estar i educar els meus fills el millor que puc. Quan estic amb la meva família és quan som vertaderament feliç”. 

      Prou experiències tenim que no pocs dels qui sols somnien amb acumular diner els deshumanitzen. Sols pensen en ells i no tenen present les necessitats dels altres. 

      L’evangeli ens repeteix constantment: “No poseu la vostra ambició en acumular coses d’aquest món, que són caduques. El veritable bé és servir als altres, és aprendre a estimar”. 

      He fet uns dies de convivència amb els seminaristes al Toro. Cada dia vàrem viure experiències de persones que a tots, formadors i seminaristes, ens van ser molt útils. Dimecres al vespre va venir una persona de Ferreries que avui ja té una cinquanta d’anys a donar el seu testimoni. 

      Els seminaristes van quedar gratament agraïts per la seva aportació. Des de petit ha freqüentat la Parròquia i avui celebra l’Eucaristia cada setmana i ha viscut i viu compromès amb diverses activitats socials i de l’Església. I ens deia: “Mai donaré prou gràcies a la parròquia que m’ha ajudat a descobrir el valor i la felicitat que dóna fer feina per als demés”. I els deia als seminaristes: “Estimau la vostra opció. Servir als altres dóna un sentit total a la vida. I un capellà, una religiosa, opta per aquesta opció durant tota la seva vida”. 

      Què podem dir avui tenint present aquestes lectures que ens parlen de no posar el cor amb coses que caducaran (Cohèlet), que ens remarquen “cercar i estimar allò que és de dalt, allà on hi ha el Crist” (Pau als de Colosses), “Vigilau de tota ambició de posseir riqueses” (Lluc 12) 

      Jo crec que podem dir que no hem d’aparcar l’educació de valors. Una jove que enguany va a estudiar a la Universitat me deia: “He escollit aquesta carrera. No sé si serà fàcil o no trobar després feina. Però és el que m’agrada”. 

            Siguem educadors de valors. Avui hi manquen educadors o referents de valors. 

      No, no és igual acumular que compartir 

      No, no és igual ser honrats que ser uns estafadors. 

      No, no és igual viure tenint unes metes o unes altres

Homilia diumenge 24 de juliol 2016




Diumenge XVII/C 24 juliol 

      Sodoma i Gomorra eren ciutats que es caracteritzaven pel seu comportament gens aconsellable. Eren ciutats molt properes al Mar Mort. Gràcies a sa Bíblia sabem que pel seu mal comportament un dia arribarien a ser destruïdes i sols un tal Lot i la seva família serien salvats. El llibre del Gènesi ens parla d’aquesta circumstància. Estaria bé que coneguéssim els relats bíblics, que els reflexionéssim. Aquest en concret el trobareu als capítols 19 i 20 del Gènesi.
 
      Abraham, sabent que aquestes ciutats desapareixerien pel seu mal comportament, escorcolla, indaga la manera de ser de Déu. I li va dient: “Suposem que a la ciutat hi hagués cinquanta justos. Es salvarien aquestes ciutats gràcies als cinquanta justos?"

      La descoberta de Déu d’Abraham és preciosa. Abraham escolta com Déu li diu: “Com poden tenir el mateix final el just i el culpable? Com poden ser tractats iguals? Mai de la vida!”

      I dialogant, a Abraham se li eixampla el cor quan sent dir a Déu amb un llenguatge pausat: “Si a la ciutat es trobaven cinquanta justos, quaranta cinc, quaranta, trenta, vint, fins i tot només deu justos... per amor a aquests, les ciutats no serien destruïdes!”. 

      És un gust creure i conversar amb un Déu així. Un Déu que se’ns presenta ja des de l’inici de la seva descoberta (el Gènesi), com un Déu Misericordiós. Un Déu sempre a punt a perdona. Un Déu sempre amic i que es conforme just amb un poc de bondat perquè Ell és eminentment bondadós. 

      I d’aquesta història de misericòrdia de Déu ens arriba el text de l’evangeli d’avui. Jesús, com Abraham, també prega, també conversa amb intimitat amb Déu el seu Pare. I els deixebles, coneixent la història d’Abraham i el comportament orant de Jesús, també volen aprendre a resar, a dialogar amb aquest Déu esplèndid en misericòrdia. I demanen a Jesús: “Com ha de ser el nostre diàleg amb Jesús? Com i quina ha de ser la nostra pregària?”

      La primera paraula que surt de la boca de Jesús és “Pare”. Quan dialogueu amb Déu heu de sentir que dialogueu amb un pare! Jesús partia del bon ambient familiar de ca seva amb Josep i Maria. Partia, a més, de la paternitat de Déu que també s’entreveu a l’Antic Testament i avui hem vist evident en el fragment del Gènesi

      I la pregària que els ensenya Jesús i que ens ensenya a tots noltros avui ve carregada de paraules i d’intensions misericordioses

      - Que vengui a noltros el teu Regne de pau, d’amor, de justícia
      - Que a ningú li manqui es pa de cada dia
      - Que sentim pau al nostre interior gràcies al teu perdó
      - Que ens perdonem els uns altres, que hi hagi entre noltros bona relació 

      Per què serà que a vegades ens costa pregar, dedicar temps al nostre diàleg amb Déu?
      Segur que entre tots trobaríem moltes causes:
 
      - No tenim temps
      - Ens sembla que perdem el temps, hi ha tantes coses a fer!
      - No en sabem 

      Jo crec que una de les causes principals és que no valoram la importància de la misericòrdia. Valoram molt més el tenir: tenir diner, tenir raó, ser considerats, ... 

      No valoram prou la importància de la misericòrdia en el nostre dia a dia. I així ens va! Dialoguéssim amb Déu més, Déu ens contagiaria més de la seva misericòrdia com ens contagia qualsevol persona amb la qual compartim hores i diàleg. 

      Per a viure bé, amb pau, per a mantenir bones relacions amb els altres, valorem el nostre diàleg amb Déu, valoram la pregària. Valorem la necessitat de ser tots més, molt més misericordiosos en el nostre tracte diari.


Homilia diumenge 17 de juliol 2016



Diumenge XVI/C 17 de juliol de 2016 

           Vàries són les reflexions que avui podem extreure de l’evangeli: 
 
      1.Veiem la importància de tenir amics. De tenir persones, famílies que estimes i et sents estimat. Famílies on te sents acollit i pots compartir taula i amistat cor obert, tenir conversacions agradables i sinceres.  
      Jesús ens ensenya avui que hem de tenir aquesta capacitat d’obrir les nostres cases als altres. De sentir que les nostres relacions no s’acaben només amb els familiars. També s’obren als amics. Quantes parelles, quantes famílies són com la de Marta, Maria i Llàtzer! 

      2.Veiem com Jesús es presenta a casa de Marta i Maria sense avisar. No era mala educació, era el que feia tothom. Ara tenim telèfon, correu electrònic, whatsAp, ...
 i hem perdut el costum de les visites inesperades, la que ens exigeix deixar-ho tot per atendre a qui ens arriba. Ara, els hostes inesperats, els que vénen sense avisar a vegades ens incomoden perquè teníem altres plans i no els podem realitzar. 
      Pensam amb algun hoste que ens incomode? Per exemple, a nivell de poble o de país: els immigrants. A nivell familiar, potser algú mateix de la família; a nivell personal, qui no ens cau prou bé. 

      3.Parlant de Maria possiblement la més jove de les dues germanes, que escolta atentament Jesús i es posa a la seva falda, i de Marta, que està preocupada per atendre’l, Jesús manifesta el que interessa més a qui entra a casa nostra. Interessa que ens escoltin, que ens mirin a la cara i atentament; interessa que facin cas de la nostra persona i del que porten a dins.
      Jesús no contraposa la vida activa i la contemplativa, ni contraposa l’escolta fidel de la seva Paraula i el compromís de viure pràcticament el seu estil de lliurament als altres. Alerta més bé del perill de viure absorbits per un excés d’activitat, en agitació interior permanent, apagant en nosaltres l’Esperit, contagiant nerviosisme i angoixa més que pau i amor. 

      A vegades, veient tantes coses per per posar a la pràctica i constrets per la disminució de forces, ens estem habituant a demanar als cristians més generosos tota classe de compromisos dins i fora de l’Església. Si, al mateix temps, no els oferim espais i moments per conèixer Jesús, escoltar la seva Paraula i alimentar-se del seu Evangeli, correm el risc de fer créixer a l’Església l’agitació i el nerviosisme, però no el seu Esperit i la seva pau. Ens podem trobar amb unes comunitats animades per funcionaris aclaparats, però no per testimonis que irradien l’alè i la vida del seu Mestre. 

Conclusions: 

      -Tenir amics és més important que tenir diner. Satisfer el cor és més important que omplir la panxa. La panxa ens diu: “fins un cert punt!”, però l’amistat sempre pot créixer més i més, i és un gust quan creix. 

      -Ens hem d’educar per a les visites inesperades. Ben acollir a qui ens arriba sense avisar és donar-li més importància que no el seguir fent “les nostres coses”. 

      -Ens hem d’educar a prestar atenció. No sols ens hem de trobar físicament junts. Ens hem de seure junts, hem de parlar, ens hem de mirar, ens hem de donar importància mútuament.


Homilia diumenge 10 de juliol 2016



Diumenge XV/C Lc 10, 15-37 

      És molt interessant evangèlicament la conversa de Jesús amb un “mestre de la llei”. Tota aquesta conversa està plena de preguntes i de respostes que crec que ens convé tenir present a tots, a jo es primer. 

      Primera pregunta: “Mestre, què he de fer per tenir l’herència de la vida eterna?”
 
      Primera resposta invitant-li a complir la llei: “Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament o estima els altres com a tu mateix”. 

      Però la segona pregunta és molt interessant en boca d’un mestre de la llei. Un mestre que sap el que diu la llei però no l’entén, no capta el seu significat. I açò que passa davant el poble a ser “mestre de la llei”. La seva pregunta és pròpia d’un estudiant i no d’un mestre:I qui són els altres?”. 

      Què interessant és que no sols sentim cada diumenge l’evangeli i sapiguem el que diu, o que prediquem sobre ell, què interessant és que el reflexionem, el meditem, ens facem amb el seu significat més profund. Com pot ser “mestre de res” aquell que diu paraules i paraules i no les entén? Com pot ser “mestre de res” “pare o mare” “educador”, aquella persona que no ha reflexionat el que ensenya els altres o que ni tan sols ho entén? 

      Com si fos un estudiant i no un “mestre”, Jesús li explica “qui són els altres” usant una paràbola, una espècie de conte. El conte del bon samarità que hem sentit tantes vegades. 

      Ja el coneixeu el conte. Ja coneix que qui atén a una persona “sense nom” “sense saber qui era” no eren els anomenats o considerats experts en el culte, sinó el “misericordiós”. Un samarità, un no jueu, una persona de cor. 

      I la tercera pregunta, pregunta que fa ara Jesús, convida al “mestre de la llei” a que deixa de ser “mestre” i aprengui a ser deixeble, estudiant, catequitzant: “Quin d’aquests tres et sembla que va veure en l’altre a qui hem d’estimar?”
 
      I quan qui es considera mestre aprèn a ser deixeble, aprèn a fixar-se amb els detalls, aprèn a reflexionar, aprèn a aprendre, és quan respon adequadament: “El qui es va compadir d’ell. Qui amb ell va ser misericordiós com Déu Pare és misericordiós amb tothom”. 

      I ara ve sa resposta digne d’aquell que coneix Déu perfectament, Jesús: “Idò, tu fes igual”. 

      Hem de concloure que el culte no és important? No, certament! El que hem de concloure però és que el culte a Déu, la pregària, la missa són importants tant en quant ens apropem a veure amb l’altre, qui sigui, a Déu. 

      El culte, el diàleg amb Déu, ens ha d’ajudar a saber ben reflexionar i a saber ben mirar: “Tots els humans som fills de Déu”. Tots: l’altre de la teva parella i família, l’altre que viu al mateix carrer, l’altre que en qualsevol votació té una opció política diferent a la teva, l’altre que no practica el que tu practiques, l’altre que diu que no creu en res, l’altre que et fa la vida impossible, ... 

      Aprenguerem a mirar des del que ens diu la llei. I què ens diu la llei?: “Recorda que el món ha estat creat per Déu, i recorda que tots som imatge de Déu”. 

      A qui ens costa estimar? Idò, pensem’hi: “Aquest és l’altre a qui hem d’estimar”