Homilia 29 desembre 2013 "La Sagrada Família"

Festa de la Sda. Família, 29– XII - 2013 

      Les lectures d’avui van plenes de paraules que ens han de fer reflexionar a tots els qui som membres de les nostres famílies. 

Mirau què ens diu la primera lectura: 

      -En els fills hi ha l’elogi dels pares. No sempre és així, però sí ho és normalment. La manera de ser dels fills, la manera de pensar, de rallar, de comportar-se... reflexa i no poc com són els pares. Ens parla de com actuen els pares a ca seva i com es relacionen pares i fills. 

      -Els fills han d’honrar pare i mare. Per què? Perquè res són sense els pares. De qui hem rebut la vida si no dels pares? On hem sentit la primera tendresa, amor i respecte sinó en el ventre de la nostra mare? Qui ens ha donat casa, qui ens ha cuidat durant els anys de la nostra indefensió sinó els pares. Indefensos en el ventre de la mare, indefensos durant els nostres primers anys, indefensos durant tota la nostra vida... els pares sempre ens acompanyen. Ho vivim avui clarament en època de crisi econòmica i de valors. Les portes de la casa dels nostres pares sempre estan obertes.

 

      - Per açò, agraïts, els fills han d’acollir els pares quan la vellesa els torna com infants, indefensos. És llei de vida, és just. 

      Així, sant Pau ens dóna com una recepta preciosa per arribar ser bones persones, persones acollidores davant qualsevol infant, davant qualsevol feblesa: aquella que es va gestant en el ventre matern, aquella que va creixent poc a poc i aquella que, granada amb anys, necessita imperiosament dels altres. 

      Sant Pau diu: “Tingueu els sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats, sentiments de compassiu, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència; suportau-vos els uns als altres, perdonau-vos... Que la pau de Crist coroni en els vostres cors els combats que manteniu” 

      St. Pau sap prou que en qualsevol època viurem combats, dificultats. En tindrà la mare que gesta, els pares que eduquen, els fills que cuiden els seus pares ja grans. Però sempre i en tota ocasió ens convé preparar-nos per a viure aquestes circumstàncies de la vida en pau. Sense fer mal als altres. Tractant-nos a tots com a persones. 

      Josep, ho hem vist a l’evangeli, tracta amb gran delicadesa tots els membres de la seva família: Jesús i Maria. Front les amenaces del Rei Herodes, se’ls endur cap a Egipte. Mort Herodes, i estant Israel pacificat, hi torna am Jesús i Maria. Però es queda a Galilea perquè Judea tampoc per ells era segura. 

      Josep representa avui a tants pares que fan l’impossible per defensar la seva família: manca de feina dels fills, dificultats de tota mena dels fills... 

      Què vol dir ser pares? Formar-se d’una manera tal que arriben a ser capaços d’acollir i vèncer les diverses febleses que la vida presenta: 

      - Allà on hi ha pares: el fill es defensat en el ventre d’una mare.

      - Allà on hi ha pares: els fills són educats.

      - Allà on hi ha pares: els fills aprenen a honrar-los quan la feblesa se’ls hi presenta. 

      Preguem avui per les nostres famílies. Que en elles hi hagi sempre bons pares que visquin, com ens demana sant Pau: sentiments de compassió, de bondat, de serenor, de paciència... 

      Diguem: 

      Senyor Jesús, et demanam que en les nostres famílies hi hagi pau, concòrdia i ajuda fraternal. Que l'amor sempre superi les nostres dificultats o els problemes i que les solucions sempre se sustentin sobre la base del servei, el respecte i la bondat. Avui tenim present, sobretot, els membres de la nostra família que pateixen algun tipus de dificultat, ja sigui física, espiritual o material. Et demanem que els ajudeu i que noltros sapiguem atendre'ls amb humilitat i senzillesa. I tenim present, també, les famílies que més sofreixen, les que no tenen esperança, les que se senten soles per les causes que siguin. Que trobin en noltros i en la societat l'ajuda que necessiten.

Homilia de "NADAL 2013"

" Nadal 2013 "

      El poema que he fet aquest Nadal expressa, com tots els qui solec fer cada any, allò que realment sent a unes festes com aquestes tan estimades per tots, tan íntimes, tan familiars… Festes que ens conviden a felicitar-nos mitjançant postals, correus electrònics, wahtsApps, somriures pel carrer, paraules que voldríem fossin presents durant tots els dies de l’any. 

      Què sent? 

      -Enguany ho he expressat així en la primera estrofa: “Ni que només fos per sentir-Te molt a prop i per veure en els Teus ulls la mirada amb que m’aculls”...

      M’agradaria que avui ens poséssim davant Jesús (anem a un sagrari, a un betlem qualsevol...) i intentem fixar-nos en els seus ulls una llarga estona. Què ens diuen? Jo crec que un munt de coses: 

 

- T’estim. Jo som aquell que et vaig crear i no et deixaré tot sol mai

- Abans que nasqueres jo ja et portava a dins. Tu ets el meu fill, una criatura meva

- Per tu visc aquesta encarnació. Per tu he esquinçat el cel i m’he fet un de tants

- Per tu he nascut pobre, humil i tendre. Actituds com són de grandesa.

- Actituds de grandesa perquè la senzillesa de la carn no vol amagar la riquesa del meu interior, la meva divinitat.

- La teva grandesa la portes a dins. Entra a dins de tu mateix! 

      Seguint davant Jesús, he escrit la segona estrofa del meu poema, observant la seva humanitat, la seva carn. I he dit: “Ni que només fos per besar la Teva carn i adonar-me que la meva té el bon tacte de la Teva”... I és que mirant la seva carn: 

 

- He vist que era igual a la meva. Una carn, un cos, un de tants.

- M’he adonat que és una persona humana que, com jo i com qualsevol, necessitarà créixer, fer-se!

- He sentit que, com qualsevol, haurà d’escoltar als seus pares, als seus educadors...

- He notat que coneixerà el somriure, el plor, les avantatges i els inconvenients del conviure..

- He observat que coneixerà la gratitud i la ingratitud, el dubte, el coratge, la por, l’esperança...

- He intuït que sentirà l’amistat, el desamor, la confiança, la falsedat...

- He notat que tindrà ganes de ser escoltat pels altres i per Déu el seu Pare. 

      És clar, només besar la Seva carn m’he adonat de la importància de la meva. Del que vol dir ser humà, créixer, rectificar, aprofundir, cansar-se, tenir prou coratge per no estar mai cansat d’estar cansat... I, mirant la Seva carn, m’he adonat de la importància del meu ésser persona. D’haver estat també jo, com Ell, cridat a la vida humana. A viure-la, a agrair-la i a compartir-la. 

      Seguint la meva reflexió davant Jesús m’he dit a mi mateix: “Ni que només fos per sentir-Te, per guadir-Te, per besar-te, ja val la pena el Teu néixer humil, pobre i sense queixa. Tenim tanta necessitat de Tu!” Sí, tenim necessitat de sentir-lo ben a prop. De veure com el Déu revelat en Jesús: 

      - Estima l’austeritat, la humilitat.

      - Escolta el clam a favor de la salut, de la dignitat, de la llibertat

      - Acompanya la bondat, la sinceritat, la pau, la justícia...

      - Valora la bellesa, la compassió, la netedat de cor, la misericòrdia

      - Detesta la hipocresia, la falsedat, la mentida

      - Refusa l’explotació, l’orgull, el sentir-se més que els altres

      - Plora la idolatria, el convertir en Déu el que no és Déu

      - Practica la pregària, el diàleg amb el Pare, demana la presència de l’Esperit. 

      Habitant Déu entre noltros, fent-se Ell un més, quina sort tenim els humans de conèixer a la perfecció el que ens fa “humans i agradables a Déu”, i el que ens fa inhumans, no agradables ni a Déu, ni als altres, ni a noltros mateixos. 

      I, sentint tot el que he sentit, mirant els ulls i la carn del Déu fet home, he acabat el meu poema dient: “Ni que només fos tan sols un petit tast, concedeix-nos. La Teva humilitat, la Teva mudesa, el Teu clam de grandesa, la Teva divinitat”. 

      I açò és el que demana avui i us convid a tots a demanar-ho. 

 

     

- Deman la humilitat per sentir que només Déu és Déu.

- Desig la mudesa, el silenci, l’aprenentatge que hem de fer davant la humilitat de Déu, davant la seva grandesa d’amor.

- Reclam viure la dignitat que hi ha en els humils: en els governants que serveixen de ver al poble; en els pares i educadors que ajuden a ser humans; en l’Església que acompanya a descobrir el Déu que estima la veritat, els pobres...

- Agreesc la divinitat. La divinitat que hi ha en Jesús. La divinitat que hi ha present en la humanitat de Déu i en tots els gests i les paraules que són de ver humanes.

      Germans, avui és la nit, és el dia que de tot cor, hem de proclamar constantment i       plenament conscients:

 “Glòria a Déu i pau a la terra”.

Homilia 22 desembre 2013 4art. d'Advent

Quart Diumenge d'Advent 22 desembre 2013 

      Estem a la darrera setmana d’Advent. I avui ja se’ns diu com va ser el naixement de Jesús. I entren un joc dos personatges fonamentals: Maria i Josep. I, gràcies a ells, tenim vàries imatges avui ha tenir present: 

      Primera imatge: Un embaràs! De què és signe una dona embarassada? És signe d’amor i de vida. 

      I avui em deman: Si Déu s’haguera pogut fer present “totalment” de moltes maneres i ha escollit per a nàixer l’embaràs d’una dona: l’amor i la vida ens són fonamentals! L’amor no pot ser convertit en un joc que ara s’acull i ara se deixa, i la vida l’hem d’estimar del tot. Si existim, existim per alguna cosa. 

      Avui som convidats a mirar i a viure qualsevol embaràs amb un gran respecte. I avui les dones que esperen, que gesten un fill, són convidades a mirar amb gran respecte el fruit que neix de les seves entranyes. 

      De qualsevol embaràs neix una vida. De l’embaràs de Maria va néixer la vida humana de Déu. Hem de viure Maria com el primer i principal sagrari de Déu. Déu va néixer en ella humanament. Ella es va cuidar i el va cuidar per mostrar al món. Si ja és gran per qualsevol mare i pare mostrar al món un fill nascut per amor, que no serà mostrar al món un fill nascut per voluntat divina! 

      Maria és el referent de totes les mares. En ella, totes les dones que esperen un fill reconeixen la manera d’esperar un fill i de ser mares. 

      Segona imatge: Josep! Vat aquí el referent de tots els creients. No entén res! Maria, la seva promesa, espera un fill. I l’espera no per voluntat seva, sinó per voluntat de Déu. Ell serà l’espòs de Maria, però no serà el pare biològic de Jesús. Tot i que, ni comentarà ni explicarà a ningú aquest succés que l’ha fet entrar en un gran silenci, ell és qui acollirà Jesús i el veurà créixer al costat de Maria. 

      Què em fa reflexionar Josep? Em fa reflexionar què Déu ens sorprèn. Déu es fa present en la natura? Cert! Déu es va present en les persones? Cert! Déu es fa present en no poques circumstàncies de la nostra vida? Cert! Però Déu em sorprèn quan també es fa present en els espais més profunds de la nostra intimitat: Déu és fa present en la intimitat dels esposos, Déu es fa present en el naixement d’un fill, Déu es fa present en el silenci dels pares que, esglaiats, contemplen el fruit de les seves entranyes, Déu es fa present en tantes parelles que avui adopten un fill, Déu es fa present en aquells que no distingeixen un embaràs biològic d’un embaràs, d’un fill a casa, per voluntat de Déu. 

      Josep, sempre m’ha merescut un respecte especial. Es posa a l’ombra del misteri de Déu i l’acompanya des del seu silenci respectuós. 

      Aprenguem a viure el silenci de Josep quan estem a punt de celebrar el naixement de Jesús. Visquem un silenci profund quan estem a punt de viure el gran misteri d’un Déu que, per amor, s’encarna. D’un Déu que, per amor, es fa un més entre tants!