Homilia diumenge 24 de juliol 2022

Diumenge XVII (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 11,1-13): Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan hagué acabat, un dels deixebles li digué: «Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles». Ell els digué: «Quan pregueu, digueu: ‘Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació’».

I els digué encara: «Si algú de vosaltres té un amic, i aquest el va a trobar a mitjanit i li diu: ‘Amic, deixa'm tres pans, que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per a donar-li’, segur que no li respondrà de dins estant: ‘No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te'ls’. Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita. I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren. Quin pare d'entre vosaltres, si el seu fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? I si li demana un ou, ¿li donarà potser un escorpí? Així, doncs, si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen»

HOMILIA

El Parenostre és la pregària central del Cristianisme. A diferència d’altres oracions, va ser directament ensenyada per Jesús; els Evangelis expliquen que quan els seus deixebles li van demanar com havien de pregar, Jesús els va ensenyar aquesta pregària. La trobam a l’Evangeli segons Mateu (6, 9-13) i, més breu, al de Lluc (11,2-4). 

Les dues versions són semblants però diverses. A Mateu hi ha una petició de més: que es faci la teva voluntat, i la inicia així: Pare nostre del cel. Pare no inclou, en Mateu, solament intimitat, també inclou transcendència. 

Déu és Pare, però és Pare del cel, transcendent, i és pare nostre, no pare meu. Aquests matisos són molt interessants i per això la tradició cristiana ha agafat la versió de Mateu i no la de Lluc. 

Els dos evangelistes, atents a les seves comunitats, accentuen el més oportú. Lluc, remarca la pregària: Una vegada, Jesús pregava en un cert indret (11,1), i presenta Jesús parlant amb el Pare amb assiduïtat i intimitat tot retirant-se a la muntanya. Mateu, en canvi, posa la inflexió en el perdó: Perquè si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà les vostres, però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres (6,14). 

Si ens fixam atentament en Mateu, accentuem de nou que li interessa parlar a la seva comunitat sobre el perdó. Tot el capítol 18 gira entorn d’aquest tema. A la pregunta de Pere: Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set (18, 21-22). El diàleg d’Abraham amb Déu, al text del Gènesi d’avui, és preciós: Per donareu el vostre poble si en ell hi trobau només 50, 45, 40,30, 20,10 justs?. I la resposta que Abraham rep és totalment misericordiosa: Els perdonaré per amor a aquests 10. 

En Mateu, el Parenostre està situat al centre del Sermó de la Muntanya, capítols, 5, 6 i 7. Mateu s’adreça a judeocristians, i referint-se als fariseus, extremadament religiosos, recorda: Quan pregueu no sigueu com els hipòcrites, que els agrada posar-se drets i parlar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi, ... En canvi tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca’t amb pany i clau,... (Mt 6,5-6).

I aquest és el pròleg al Parenostre: I quan pregueu, no parleu per parlar, com els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar. No sigueu, doncs, com ells, que bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu. Vosaltres, pregueu així: Parenostre del cel... (Mt 6, 7-8). 

A vegades les nostres pregàries tendeixen a convertir-se en rutinàries. Per evitar la rutina, està bé meditar sobre elles per extreure’n el sentit profund del seu missatge. El Parenostre, per ser la principal de les pregàries, mereix ser viscuda conscientment i amb ganes. Prou ens convé asseure’ns, cercar i degustar un temps de quietud per a meditar seriosament cadascuna de les seves set peticions (i encara millor, cadascuna de les seves paraules cabdals) i la invocació que es troba a l’inici del Parenostre. 

Tinguem present que els deixebles s’apropen a Jesús i li diuen: Ensenya’ns a pregar (Lc 11,1). No li diuen, com es demanava als rabins i a Joan Baptista: Ensenya’ns una pregària! Jesús, amb el Parenostre, satisfà la seva demanda despertant-los el que realment interessa: viure en actitud de pregària. Jesús, jueu piadós, vivia el Shemà: Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’Únic, estima el Senyor amb tot el cor, amb tota

l’ànima, amb totes les forces (Dt 6,4-5). Regalant-nos el Parenostre, Jesús ens diu a cau d’orella: Deixau que Déu sigui Déu; deixau que Ell sigui el tot de la vostra vida.

José Antonio Pagola, prevere i teòleg, ens feia observar que el Parenostre el resam tots els cristians, però no parla de Crist. Es resa a totes les esglésies, però no se’n menciona cap. Els catòlics la pronunciam a cada celebració de l’Eucaristia, però no parla de cap religió. El Parenostre és una pregària oberta, una pregària sense fronteres.

Jesús ens convida a que la pregària sigui directe. No es devia trobar prou còmode amb la que es resava a la Sinagoga, el Kadish, i que expressa: Que sigui engrandit i santificat el seu gran nom en el món que ha creat segons la seva voluntat; i que estableixi el seu Regne en vida vostra i en els vostres dies, en vida de tota la casa d’Israel, prest i en un temps proper. El kadish  es una de les pregàries principals de la religió jueva. El seu text està escrit quasi per complert en arameu.

Homilia diumenge 17 de Juliol 2022

Diumenge XVI (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 10,38-42): En aquell temps, Jesús va entrar en un poble, i l'acollí una dona que es deia Marta. Una germana d'ella, que es deia Maria, es va asseure als peus del Senyor i escoltava la seva paraula. Marta, que estava molt atrafegada per poder-lo obsequiar, s'hi va atansar i digué: «Senyor, ¿no et fa res que la meva germana m'hagi deixat tota sola a fer la feina? Digues-li que em vingui a ajudar». El Senyor li va respondre: «Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa».

 

  

 

HOMILIA 

 

Les tres lectures d’avui ens adverteixen d’una cosa que no hem de perdre de vista mai tant en l’àmbit humà com en l’àmbit cristià.  Sols hi ha una cosa eminentment important: “Atendre, donar temps, compartir, estar al costat,...”.

            La primera lectura, si ens fixam amb Abraham, acollim que Abraham es troba assegut a la l’entrada de la tenda. Feia calor, i ell descansa. Devia contemplar, reflexionar... Estava en quietud.  Veu passar tres homes i es preocupa perquè descansin, entrin a la tenda, es rentin els peus i reposin a l’ombra d’una alzina. I mentre reposen, ell s’organitza perquè tenguin pa i carn per a menjar. Quan tot ho té a punt: “els serveix i queda al seu costat a l’ombra de l’alzina mentre ells mengen.

            Activitat i quietud són, en Abraham, experiències complementàries. Però l’activitat no és el seu objectiu primer. El seu objectiu primer és “estar en quietud” i “romandre al costat de qui ha arribat a la seva tenda”. El seu objectiu primer és: “Aconseguir estar en quietud per atendre als altres”. L’activitat és una conseqüència del que aspira: Prestar atenció a qui arriba!

La segona lectura de st. Pau als de Colosses, té també dues vessants: “Donar a conèixer la grandesa i la riquesa del misteri de l’anunci de Jesús”, i el que és realment important en la intencionalitat d’aquest anunci: “conduir a la gent al desplegament en Crist”, a “trobar-se amb ell”. Sant Pau viu aquest anunci, fins i tot patint, perquè el que li interessa és que la gent coneguin i es trobin amb Jesús.

I l’evangeli conté sa mateixa intenció quan recorda les paraules de Jesús dites a Marta: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit (seure als seus peus i escoltar-lo), és la millor”.

            Vull tornar a remarcar una vegada més que: Es clar que quan entram a l’Església és bo trobar tot a punt. Però és bo, per què? Perquè sense cap altre preocupació puguem trobar-nos amb Jesús: “Escoltar la seva Paraula, compartir la taula de l’Eucaristia, fer uns moments de silenci tot dient-nos: “Senyor què vols, què esperes de mi”.

            Repetim, també una vegada més, que és del tot oportú intentar que els fills i els pares i els avis es formin, vagin a catequesi (infància, joventut, adultesa, Vida Creixent), però ho és perquè puguin arribar a mantenir a casa, personalment i en família; i a la Parròquia, personalment i en la comunitat cristina: “Una trobada amb Jesús”.

            Si no resam, si no vivim en quietud als peus de Jesús, també es refereixen a noltros les paraules de Jesús a Marta.

Homilia diumenge 10 de Juliol 2022

 

 

Diumenge XV (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 10,25-37): En aquell temps, un mestre de la Llei es va aixecar i, per posar a prova Jesús, li va fer aquesta pregunta: «Mestre, què haig de fer per a posseir la vida eterna? Jesús li digué: «Què hi ha escrit en la Llei? Què hi llegeixes?». Ell va respondre: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tota la força i amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix». Jesús li digué: «Has respost bé: fes això i viuràs».
Però ell, amb ganes de justificar-se, preguntà a Jesús: «I qui són els altres que haig d'estimar?». Jesús va contestar dient: «Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: ‘Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més’.
»Quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers?». Ell respongué: «El qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: «Vés, i tu fes igual».

 

 HOMILIA       

  Llegir diaris i està atent a notícies és convenient fer-ho. Però ho és perquè, evangeli en mà, encertem a respondre adequadament a cada circumstància, a cada moment. Per açò, a la pregària inicial d’avui, hem pregat així: “Concediu als qui es professen cristians de rebutjar el que és contrari aquest nom i de seguir el que li escau”.

            I què és el que ens escau, el que ens pertoca?

            La primera lectura ens convida, a fi d’encertar-ho, que tinguem present que la resposta no està enfora de noltros. No podem dir que està tan amunt o tan amagada que no la podem conèixer. Ni està, tampoc, a l’altra part de la mar, a la part del món, que poguem dir: “No és fàcil arribar-hi. Ho deixarem córrer”. No, la resposta: “La tenim molt a prop nostre: la tenim al cor, la podem pronunciar fàcilment amb els nostres llavis”.

            Constantment se’ns repeteix: “Qui és bona persona, qui vol ser bona persona, reflexiona, entra constantment en el seu interior i escolta la seva veu, la veu de la consciència”. Allò que estem cridats a fer, a ser, ho intueix fàcilment qui en tost d’escoltar veus exteriors carregades de superficialitat i d’interessos inconfessables, és capaç d’escoltar la seva veu interior. Com n’és d’important tenir moments de quietud per enfonsar-nos a dins de noltros mateixos i escoltar la nostra veu, la nostra consciència més profunda!.

            Qui ho fa, pronuncia fàcilment el salm 68 conscient del que viu i del que aspira a viure: “Escoltau-me, Déu meu, vos que estimau tant. Som un pobre sofrent (patesc la meva feblesa personal i la de la nostra societat) i necessit el vostre ajut”.

            Necessit l’ajut de Déu que, com mos diu sant Pau a la segona lectura -Col. 1- es revela, es dóna a conèixer totalment en Jesucrist. A Ell hem de prestar atenció totalment perquè ell és: Qui ho ha creat tot; Ell és qui existeix abans de tot; en Ell Déu ho reconcilia tot. Qui l’escolta, viu en pau i escampa pau.

            Escoltem Jesús. Hauríem de passar més temps escoltant Jesús que escoltant veus d’internet, televisió, diaris, fins i tot dels més propers.

            I què ens diu Jesús contestant al mestre de la Llei (Lc 10,25-37) que li demana: “Què he de fer per aconseguir la vida eterna? Què he de fer per encertar el camí que em condueix cap a Déu, cap al sentit de tot, cap a la pau?. I Jesús li respon: “Estima Déu i estima als altres!”.

            Estimar als altres a l’estil del samarità que atén molt bé a qui tracta com a persona sense veure en ell, jueu com era, una persona que els samaritans no tractaven: “Compadeix-te de tothom, cura ses ferides de tothom, ocupat de que sigui cuidat, atès, i comparteix els teus béns a favor seu”.

            Deixeu-me acabar aquesta reflexió meva, amb el text que avui ens concedeix “La Missa de cada dia”:

Senyor, concedeix-nos entranyes de misericòrdia, afina’ns la nostra mirada perquè no passem de llarg de qui pateixen. Deixa que facem cas:

-De qui ens fan perdre la paciència,

-De qui ens interromp constantment,

-De qui fa comentaris fora de lloc,

-De qui ens demana que l’escoltem

-De qui plora cercant consol,

-De qui no satura a pensar...

             Sí, no ens cansem d’estimar! Estimar a tothom és el que importa.

Homilia Diumenge 03 de Juliol 2022

 

Diumenge XIV (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 10,1-12.17-20): En aquell temps, el Senyor en designà uns altres setanta-dos i els envià de dos en dos perquè anessin davant seu a cada poble i a cada lloc per on Ell mateix havia de passar. Els deia: «La collita és abundant, però els segadors són pocs. Pregueu, doncs, a l'amo dels sembrats que hi enviï més segadors. Aneu: jo us envio com anyells enmig de llops. No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies, i no us atureu a saludar ningú pel camí. Quan entreu en una casa, digueu primer: ‘Pau en aquesta casa’. Si allí hi ha algú que n'és digne, la pau que li desitgeu reposarà damunt d'ell; si no, tornarà a vosaltres. Quedeu-vos en aquella casa, menjant i bevent el que tinguin: el qui treballa, bé es mereix el seu jornal. No aneu de casa en casa.
»Si entreu en una població i us acullen, mengeu el que us ofereixin, cureu els malalts que hi hagi i digueu a la gent: ‘El Regne de Déu és a prop vostre’. Però si entreu en una població i no us acullen, sortiu a les places i digueu: ‘Fins i tot la pols del vostre poble que se'ns ha encastat als peus, ens l'espolsem i us la deixem. Però sapigueu això: el Regne de Déu és a prop!’. Us asseguro que el dia del judici serà més suportable per a Sodoma que per a aquella població».

Els setanta-dos van tornar plens d'alegria i deien: «Senyor, fins els dimonis se'ns sotmeten pel poder del vostre nom». Jesús els digué: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp. Us he donat poder de trepitjar serps i escorpins i de vèncer tota la potència de l'enemic, i res no us farà mal. Però no us alegreu perquè els esperits se us sotmeten; alegreu-vos més aviat perquè els vostres noms estan inscrits en el cel».

 

 HOMILIA

La primera lectura del llibre d’Isaïes que es fixa en Jerusalem on el poble jueu hi vivia el temple, diu: “Alegreu-vos amb Jerusalem, estigueu contents amb ella tots els qui portau dol per ella”.

            Jo traduïa avui aquestes paraules a l’hora d’ara i em deia: “Alegra’t amb l’Església, amb la comunitat de tots els cristians, tots aquells que portau dol per ella, tots aquells que patiu per ella perquè la voldríeu més santa, més bona, més eficaç a favor de tots”. Tot i que patiu per ella, “pensau que xuclau les delícies de la seva llet ja que Jo, el Senyor, decant cap a ella, com un riu, la pau i el benestar”. “La mà del Senyor, gràcies a l’Església, es fa conèixer avui pel bon servei que duen a terme molts dels seus membres”.

            La primera lectura mos crida a tenir present els dons, la gràcies que rebem gràcies a l’Església, a la comunitat dels cristians. Avui se’ns demana que facem una aturada en el camí i que ens adonem de la gràcia, de la sort que tenim de pertànyer a l’Església, a la comunitat dels cristians. Tan sols venint a missa cada setmana i escoltar la paraula de Déu rebem un raig de gràcia extraordinari. Que bo és sentir constantment, el que avui, per exemple, remarca sant Pau als cristians de Galàcia: “Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist”.  Que no sigui el servei que visc a favor dels altres. Personalment pensava: “Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui el servei que visc a favor de l’Església, de la comunitat cristiana de sant Esteve”. Voltros, el servei que viviu a favor de la vostra família (parella, fills i néts).

Quina creu, quin servei, quina entrega més gran, i quin goig més ple que vivim servint els altres. Per exemple, aquests dies -dia 30 de juny- s’ha mort na Guida Monjo, 105 anys, sa dona més gran de Ciutadella en aquest últim temps. Quin sentiment més agradable sent quan, gràcies a que l’he anada a visitar cada setmana, m’he pogut enriquir de la seva saviesa, de la seva mestria, de la seva profunda fe.  Qui serveix, qui s’entrega als altres, qui no pensa amb ell, qui assumeix la creu, és algú a qui un dia li arriba l’hora de la vida, l’hora de la resurrecció. L’hora de donar gràcies.

            Escoltem avui, també, atentament, és una altra gràcia escoltar-ho, el que ens diu l’evangeli: “Us envii de dos en dos a cada poble, a cada lloc. Faceu un bon servei. Pensau que hi ha molt a segar i pocs segadors”. Pensau que val la pena que descobriguem el goig del servei, de la creu, de l’entrega als altres. No tots -pocs, alguns- ho descobreixen. Però val la pena.

            Per exemple, entre aquests pocs o alguns, hi descobrim avui, 3 de juliol, a l’apòstol Tomàs. Què descobrim gràcies a ell? Descobrim la resposta que li dóna Jesús quan ell li demana: “Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber el camí que hi mena?”. I Jesús li contesta: “Tomàs, jo som el camí, la veritat i la vida”. No et fixis en ningú més!

            Què aprenem, què recordam avui idò?

Som cridats a servir, a assumir sa creu a favor dels altres. Som cridats a  viure festa, alegria interior, portant festa, alegria interior als altres: A la família, als qui viuen sols, als qui no han descobert el camí, la veritat, el sentit de la vida.