Homilia Diumenge II de Pasqua 27 d'abril 2014

Diumenge II de Pasqua  27 abril 2014 

       Avui és el diumenge anomenat “in albis”. Per què? Perquè els batiats durant la Vigília Pasqual avui venien de nou a la celebració vestits de blanc en senyal de la seva puresa, de la seva netedat de vida, de la seva comunió en Jesús ressuscitat. Reconeguem també noltros avui la importància, gràcies al nostre baptisme, de viure amb netedat de vida. 

       Però Pasqua no és sols un succés que ens fa reflexionar sobre la resurrecció de Jesús, també ens parla de les conseqüències de la resurrecció en la vida de qualsevol cristià. 

       A l’evangeli (Jn 20, 19-31) veiem com hi ha cristians que es troben assumits en la incredulitat. Com Tomàs, ells també es demanen: És certa la resurrecció de Jesús? Com es pot provar? Existeix una prova científica, de caràcter empíric? I, com a conseqüència, uns altres també es demanen: Hi ha una manera particular de viure i de practicar la resurrecció? 

       Tomàs, com tants d’altres, manifesta ganes de creure. Però, al principi, esguerra el tir. Afirma que creurà si “toca”, si “veu” Jesús. I segons l’evangeli, la credulitat davant la resurrecció sols és possible si es creu en el testimoni de la comunitat. I és que la fe cristiana és comunitària i apostòlica o no és fe cristiana. 

       No és creu en el Déu de Jesús des de l’individualisme, inventant la fe, inventant Jesús i la seva obra. La fe ens arriba si acollim la fe de la comunitat. Si ens fiam del testimoni i de la paraula dels apòstols. 

       Qui vol creure s’ha d’atendre al testimoni d’uns ”testimonis privilegiats”, els apòstols. Per què?: 

       -Primer. Ells ens han transmès la vida terrena de Jesús, la seva relació i amistat amb ell. La seva manera d’actuar, la seva ensenyança, les seves accions... 

       -Segona. Però a més, perquè ells ens han transmès la vertadera trobada de Jesús ressuscitat entre ells. Jesús els va donar prova de que estava viu. I el mateix evangeli ja pensava en noltros quan diu: “Feliços els qui creuran sense haver vist”. 

       I la transformació de la vida dels primers cristians és la prova més autèntica de la resurrecció. El llibre dels Fets dels Apòstols ens regala unes pinzellades de la primera comunitat dels cristians: 

       -S’insisteix sobre tot en que compartien. Compartien sobre tot la comunitat. Formaven part viva d’ella. Tenien un mateix cor. I perquè tenien un mateix cor compartien els seus béns. Sense compartir riquesa, temps, problemes... no és creïble la fe en Jesús ressuscitat. 

       -La vida de la primera comunitat també està marcada per la pregària comunitària i per l’eucaristia. El ressuscitat ens condueix als altres, als germans. A centrar la nostra vida en Déu que ha enviat al seu Fill al món perquè desitja salvar el món. 

       La resurrecció esperona, desperta, ens empeny al compromís a favor dels altres, a la vida comunitària, a la nostra atenció total en Déu.

Homilia Vigília Pasqual (20 d'abril 2014)

Pasqua – 2014 20-abril 

          Aquesta nit de vigília Pasqual, les lectures ens han ofert un recorregut per la llarga historia de salvació, des de la creació del món fins a la resurrecció de Jesús, la nova creació. Creació potent que romp les velles cadenes de la mort. 

          En l’evangeli de Mateu que avui hem proclamat, és interessant tenir present la seqüència dels diversos successos. 

          1.En primer lloc amb Maria Magdalena i unes dones que van a veure el sepulcre. El que esperen és trobar-se amb el cos de Jesús mort. La seva situació anímica és de desànim, de dol per la pèrdua, de record nostàlgic. Com tantes vegades ens passa a tots noltros quan anam al cementeri i sols vivim sentiments humans propis: dol per la pèrdua d’una persona estimada, record nostàlgic, preguntes i més preguntes de per què les coses van ser com van ser, i són com són. Quan vivim la mort només des dels nostres sentiments, ens trobam davant la realitat del fracàs de la vida. Si tot acaba en la mort per què viure? Si tot allò que és preciós en el viure: l’amistat, la família, els ideals, les alegries... té un punt final, s’acaba, per què hi hem de posar el cor? 

          2.En segon lloc ens trobam amb la sorpresa que viu Maria Magdalena i les seves amigues. L’àngel del Senyor els diu: “No tingueu por, el crucificat no és aquí. Ha ressuscitat!”. La presència de l’àngel i les seves paraules les deixen mudes, no saben què dir. L’àngel els diu que Jesús no és motiu de record ni de nostàlgia. Jesús és el Vivent! Ell és una nova i definitiva creació. Va estar tres dies a la tomba però ja no hi és. Les dones, per l’àngel, són convidades a creure que Jesús viu. Noltros també som cridats avui a creure que Jesús és viu. Som cridats a creure que la mort no té la darrera paraula. Som cridats a creure que hi ha un més enllà de la mort. I aquest més enllà és la Vida. La Vida total que sols en Déu es troba. I per açò creiem que Jesús ha ressuscitat. I creiem que els Papes Joan XXIII i Pau VI que dia 27 d’aquest mes seran canonitzats, han ressuscitat. I per açò creiem que aquella persona que hem conegut, propera, amiga, familiar, ha ressuscitat. 

          3.En tercer lloc ens trobam com Maria Magdalena i les seves amigues reben una invitació: “Anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu”. Galilea és el lloc on tot va començar. On van conèixer Jesús, on van rebre les primeres notícies del Regne. Per a reconèixer Jesús, aquestes dones són convidades a tornar i a reviure l’inici de la seva fe. L’inici d’una fe, d’una experiència amb Jesús que, com qualsevol inici que ens omple el cor, va ple d’entusiasme i de gratitud. No dic el baptisme perquè molts el vam rebre quan érem uns infants, però si la primera comunió que molts vam viure amb una il·lusió especial, ha de tornar a reanimar l’ànim de la nostra fe a vegades cansada per tantes decepcions i enganys viscuts. És impossible mantenir viva la fe, i el matrimoni, i una professió, i una vocació, sense l’experiència inicial de la il·lusió que la va provocar. Tots avui, tornant a Galilea, som convidats a reviure una fe il·lusionant. Il·lusionant a pesar de l’hora present amb les seves dificultats i problemes. 

          4. En quart lloc, camí de regrés, és Jesús mateix que es fa present a Maria Magdalena i a les altres dones amigues. I és que, aquestes, han de superar una nova situació. Quan el van veure, diu l’evangelista Mateu, “Se li abraçaren als peus i l’adoraren. I Jesús els diu: No tingueu por. Anau a dir als meus germans que vagin també a Galilea i que allà em veuran”. Aquelles dones van entendre, perfectament, el que Jesús volia: havien de ser dones adultes en la fe. Havien de ser prou lliures per deixar d’estar sempre aferrades a la seva falda, als seus peus, i compromeses i il·lusionades havien d’anar a deixondir la fe dels seus amics, els apòstols. 

          I aquesta és la darrera lliçó que extrec del text de Mateu, avui Vigília, Dia de Pasqua, la nostra vida cristiana ha de ser adulta. No hem de ser aquells cristians que necessiten refer diàriament la seva fe, que se la qüestionen constantment. Que sempre demanen algú al seu costat per no caure en la debilitat creient, en el dubte. Jesús ens demana avui que siguem cristians adults i fidels, cristians il·lusionats per la fe que hem rebut i hem acceptat, cristians tan adults que siguem capaços de transmetre la fe als altres perquè la vivim, i perquè la fe és la font viva de tota la nostra vida.

           Germans i germanes, que aquesta Pasqua 2014 ens faci sortir dels nostres complexes i de les nostres debilitats creients i, com ens demana Jesús i constantment el Papa Francesc, sapiguem transmetre als altres la fe en Déu que il·lusiona qualsevol vida que l’acull

Homilia Divendres Sant 18 d'abril 2014

Divendres sant/A 18 abril 2014 

           El Déu amagat a la creu és quan més es manifesta. Es manifesta com a donació total. Ningú pot descobrir Déu al marge de la creu, de l’entrega total i incondicional. La màxima revelació de Déu és allà on hi ha la màxima donació. Només vivim Déu si ens entregam. Només veiem Déu amb aquells que s’entreguen. La descoberta de Déu és fàcil tant en quant el cercam allà on hi ha un grau de donació més total. Tant en quant vivim aquesta donació gratuïtament.

           Aquesta realitat l’hem vist anticipada avui a la lectura del profeta Isaïes. Després d’uns moments d’inquietud i d’esglaiament davant el rostre sofrent de qui viu l’entrega màxima (de tant desfigurat ni tan sols semblava un home, no tenia res d’humana la seva figura), sols després hi ha el reconeixement i la comprensió: “Tanmateix ell portava les nostres malalties, i havia pres damunt seu els nostres dolors; nosaltres el teníem per un home que Déu castiga i humilia. Mentre que les seves ferides ens curaven. El Senyor volgué que el sofriment el triturés. Quan haurà donat la vida per expiar les culpes, veurà una descendència viurà llargament, i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme”.

           El Servent desfigurat es converteix amb el Servent transfigurat gràcies a la seva donació. Donar-nos, entregar-nos, açò és el que converteix la mort en vida, açò és el que fa passar a tants de la desesperació a l’esperança, de la tristesa a l’alegria... L’entrega d’uns és salvació, alliberació per a molts.

           Avui, divendres sant, commemoram i radicalitzam el gest d’ahir: el pa partit, romput, trossejat, per arribar a ser pa total, pa en ple sentit, ha de ser menjat fins a desaparèixer. ¿De què serviria un pa perfectament pastat, mollejat i enfornat si no es menja, si no desapareix? ¿De què servirien els fruits d’un arbre si no s’obrissin per deixar fugir les seves llavors o per alimentar a altres? El sentit d’un pa, d’un fruit qualsevol és deixar-se menjar. Igual, igual que el sentit de la vida. El sentit de la vida és la seva entrega, la seva donació.

           Per açò avui se’ns convida a contemplar la creu, que és l’arbre de la Vida on hi ha el Cos de Crist entregat, donat totalment. Jesucrist “aixecat ben alt, atreu tothom cap a Ell”, ens diu l’evangelista Joan. L’arbre de la Creu és la clau del coneixement: només s’entra a la vida donant vida!

           Aquesta és la revelació de la litúrgia d’avui. Per açò, després, adorarem la creu. Per açò, després, reconeixerem que qui actua desitjant posseir, posseir poder, força... el que aconsegueix és la destrucció de persones i de països. Clavat a la Creu, Jesús ens diu que sols hi ha una manera de fer feliç als altres i de ser feliços de ver: donar-se, entregar-se, ser útils als demés. Ser útils al món, a la família, a l’Església.

           A l’evangeli d’avui hem proclamat les darreres paraules de Jesús: “Tot s’ha complert!”. De la creu, ens diu l’apòstol Joan, va vessar aigua i sang. Igual, igual com de la placenta d’una dona quan acaba de donar llum, de donar vida.

           Contemplem, idò, el cos de Jesús mort a la creu. Contemplem, observem la seva sang i la seva aigua. Vegem com la vida s’engendra allà on hi ha entrega, allà on hi ha servei.

           Meditem i donem importància al servei que fem els cristians a la societat: missioners, visitadors de malalts, compromesos políticament, acompanyants d’infants i de joves, orants, solidaris amb els més pobres, pares i mares de família, el Papa, els Bisbes, els capellans, educadors, empresaris i obrers cristians, dones i homes que cuiden a ca seva persones grans silenciosament, afectuosament...

           Meditem i donem importància a tots aquells, cristians i no cristians, que converteixen la seva vida en un do pels altres.

PASQUA 2014

PASQUA – 2014 

(J. Bosco Faner Bagur) 

Les roques se xaparen,

els sepulcres s’obriren,

el llarg vel s’esquinçà,

la terra tremolà... 

I mentre tot delia

la fi de la dissort,

el mal es resistia

i el poder tens cruixia. 

De nou l’àngel vingué.

A qui cercau? digué.

“Ell va davant vosaltres!

Anunciau, no és aquí!

Tot és com us va dir”. 

La pau de nou sorgí,

tot ho abraçà el cel blau,

entrà hàlit viu al cau

i l’ànim s’enfortí

creant per tot sarau. 

Encoratjats anunciaren

que Ell viu, ha ressuscitat!

I a tots estimar invitaren

a qui tant els hagué amat. 

El pecat ha estat vençut

i a la creu hi resta mort.

El mal, el poder ha perdut

i sent la seva dissort.

Els cors respiren quietud

i “al·leluia” es canta fort.

Homilia Dijous Sant 17 d'abril 2014

Dijous Sant – 17 – abril -2014 

    La persona humana és un ésser ple de necessitats. Volem amor, seguretat, reconeixement, diner… Els humans, dia rere l’altra, ens afanyam en “omplir” els nostres buits. A vegades ho fem fins i tot buidant als altres. És suficient que ens adonem de les nostres enveges i de les nostres discussions o lluites quasi bé diàries per aconseguir alguna cosa. Així dividim el món en dos grups: a) El grup dels senyors, dels qui tenen, dels qui trepitgen fort, dels qui viuen fins i tot buidant als altres. b) I el grup dels pobres, dels esclaus, dels qui han de viure de les miques que cauen de la taula dels seus senyors, dels qui, per a viure, quasi bé han de comprant el dret a viure perquè, el seu dret, és inferior al dret que s’adjudiquen els qui tenen la paella pel mànec. 

    Què és, idò, el que avui celebram? Avui celebram una de les grans aportacions del cristianisme a favor del viure i del conviure: “Jesús, el Senyor, és Senyor tant en quant es va buidant, tant en quant es dóna, tant en quant serveix als altres!”. Jesús, tenint plena consciència que ell és el Senyor –hem proclamat avui des de l’evangeli- s’inclina davant els esclaus que representen un país esclau dels romans. I s’inclina per rentar-los els peus. Però no s’inclina com ho fan els qui es consideren esclaus, els qui es consideren a les mans d’uns altres més grans que ells. Jesús no s’inclina servilment. Tampoc s’inclina paternalísticament, com a vegades fan els senyors en senyal de bonhomia. No! Jesús s’inclina davant els apòstols fent-los senyors. Senyors que tenen als seus peus a l’únic Senyor de ver. 

    Aquesta és la gran aportació cristiana. No és necessari buidar a ningú per convertir-se en senyor. Ningú és un esclau cridat a buidar-se per omplir a qui vol ser el seu senyor. Tots som iguals. I, ho som, perquè tots tenim a l’únic Senyor que, fent-nos nets els peus, ens retorna la nostra dignitat. Cadascú és estimat, valorat, respectat per Déu. Ho és Pere, home ja granat i entès de barques i xarxes, i ho és, Joan. Jove que enceta la vida i que és un aprenent de quasi tot. 

    Pere no ho pot entendre. Pere ha estat fet enmig d’aquest món on hi ha països pobres i rics, on hi ha persones a qui se lis concedeix més dignitat que a unes altres, on hi ha algú que considera que la seva vida és superior a la dels altres i per açò té més dret a viure i té també el dret a no deixar viure als altres. 

    -Per açò Pere dirà: “Tu, Senyor, no em rentaràs els peus mai de mai!”. Pere viu i segueix el costum on els senyors són senyors i els esclaus són esclaus. Per açò Jesús li ha dit clar i llampant amb la intenció d’obrir-li els ulls: “Si no et rent els peus, res tens a veure en mi” “Si no et rent els peus, res tens a veure amb el meu Regne”. Jesús li diu a Pere: “Si acceptes continuar essent un esclau tot serà igual. Res canviarà mai. Mai aconseguirem fer un món, un país, una família que es respecti i valori la dignitat de cadascú". 

    -Així, l’evangelista Joan s’adona també que la comunitat dels apòstols no ho acabava d’entendre. Joan remarca al seu evangeli aquestes paraules de Jesús dirigides als apòstols: “Enteneu el que us he fet? Enteneu per què us he rentat els peus? Voltros em deis que jo som el vostre Mestre i Senyor, i feis bé en dir-ho, perquè ho som. Així, idò, si jo que som el vostre Mestre i Senyor us he rentat els peus, també voltros us heu de rentar els peus els uns als altres”. 

    Qui no és capaç de rentar els peus a un altre, qui no és capaç de servir, d’atendre, d’acollir, de cuidar, de compartir, d’escoltar a un altre, aquest no és de Jesús. Aquest no serà mai “benaurat”. Aquest no proclamarà mai el Regne de Déu. 

    Aquest gest d’avui ens convida a entendre la realitat de demà, divendres sant: Jesús s’entregarà a favor dels altres i fins el seu darrer alè, i un alè viscut a la creu. 

    En Jesús s’acompleix el Regne, la nova Aliança. En Jesús el món aprèn les normes de joc de Déu. 

    Quan Déu mira Jesús, es descobreix a ell mateix. Quan Déu mira a un que serveix, es descobreix a ell mateix. 

    L’Església, idò, per a viure i per a proclamar el Regne de Déu necessita servidors que no perdin la seva dignitat de senyors, i necessita senyors que visquin segons la seva responsabilitat de servidors. 

    Ens fan falta servidors-senyors o senyors-servidors a la Parròquia, a la Presidència de les nostres Eucaristies, a Càritas, a la Catequesis, a la visita als malalts, a la neteja de l’Església, a l’acompanyament dels joves.... 

    Ens fan falta servidors-senyors o senyors servidors al món escolar, empresarial, cultural, polític, esportiu, social... 

    Qui serveix no perd la seva dignitat de senyor, i qui és servit no perd tampoc la seva dignitat de senyor. 

    Si Jesús, el Senyor, ens ha rentat els peus. Qualsevol servei als altres, donat o rebut, parla de la nostra categoria de senyors, de persones que sempre i en tot moment mereixem respecte per la nostra dignitat de ser humans i fills de Déu.