Homilia diumenge 30 de novembre 2014




Diumenge Primer d’Advent/B 


       Començam un any litúrgic nou. I just en el seu començament les lectures de l’Eucaristia ens adverteixen del que és prou important: 


       1.L’evangeli ens diu: “Estigueu atents, vetllau. Que quan el Senyor ens cridi no ens trobi adormits!” Just començam l’any, se’ns recorda que un dia el Senyor ens cridarà. Se’ns recorda que és el nostre deure vetllar, no dormir. És el nostre deure viure atents, tenir els ulls ben oberts. Qualsevol cristià ha de desitjar viure l’evangeli de tal manera que s’ha de sentir a punt sempre. Estem disposat a despertar el millor que hi ha en l’Església?

       I les altres dues lectures ens assenyalen què hem de tenir present vetllant. 


2. La primera carta de St. Pau als cristians de Corint ens diu: 


       -“Us desig la gràcia i la pau de Déu”. Hem de viure en pau perquè Déu ens omple de la seva gràcia. Déu ens estima sempre i a pesar de tot. Som fills seus, la gràcia de Déu, la seva presència ens marca. Tots mereixem la pena! Qualsevol persona ha de ser respectada en la seva dignitat. Ho ha dit clarament el Papa aquest dimarts passat al Parlament europeu. A pesar de tot no perdem la confiança en Jesús! 


       -“Experimentau que no us manca cap do mentre esperau la manifestació de Jesucrist”. Déu ens ha enriquit dels seus dons. A partir dels nostres dons tots som capaços d’esperar la vinguda del Senyor amb prou responsabilitat i eficàcia. Ningú pot enterrar els seus dons pensant que no té prou capacitat per a fer alguna cosa per als demés. Tots servim per alguna cosa. Tots, absolutament tots. La pregunta que avui som convidats a fer és: En què som útil a favor dels altres. Pensem que qui no serveix als altres, no serveix per a res. Ho teníem present diumenge passat. Parlem de Jesús enamorats de Jesús! 


       -“Teniu present que heu estat cridats a viure en comunió amb Jesucrist”. Viure en comunió vol dir “tractar d’amistat amb qui sabem que ens estima”, ho deia sta. Teresa. No és suficient conèixer més o manco a Jesucrist, el que importa és estimar-lo més que manco. Sols vetlla correctament qui no deixa de pregar mai. Jesús sempre pregava al Pare, i ho feia cercant el silenci d’una gran muntanya o d’un espai despoblat. Preguem! Tractem d’amistat amb Jesucrist. Una Església a la qual Jesucrist no sedueix, s’anirà apagant i envellint! 


3. I la primera, que és del profeta Isaïes: 


       -Ens interroga: “Per què deixau desviar-vos dels camins de Déu?” En el fons ens indica que no deixem mai la pregària. La pregària ens condueix a la intimitat amb Déu. I quan les intimitats vertaderament estan unides, reben influència mútua. No es desvia dels camins de Déu qui, conversant amb ell, li regala la seva intimitat. 


       -Ens encoratja: “Cap orella no ha sentit, ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell”. Qui estima Déu i se sent estimat per Déu se salvarà. Sols l’amor salva. Salva de la soledat en aquest món i salva de la soledat eterna. 


       -Ens recorda: “Vós sou, Senyor, el nostre Pare; nosaltres som l’argila i vós sou el terrisser, tots som obra de les vostres mans”. Començant un nou curs, facem el propòsit un any més de posar-nos a les seves mans i confiar amb ell. 


       Despertem i intensifiquem la nostra relació amb Jesús

Homilia 23 de novembre 2014



                  Homilia  Diumenge Solemnitat de Crist Rei. 23 de novembre 2014

L'ÚNIC JUDICI. Mateu 25, 31 – 46 

      Les fonts no admeten dubtes. Jesús viu bolcat cap a aquells que veu necessitats d'ajut. És incapaç de passar de llarg. Cap patiment no li és aliè. S'identifica amb els més petits i desvalguts i fa per ells tot el que pot. Per a ell la compassió és el primer. L'única manera d'assemblar-nos a Déu: «Sigueu compassius com el vostre Pare és compassiu». 

      Per açò no ens ha d’estranyar que, en parlar del Judici final, Jesús presenti la compassió com el criteri últim i decisiu que jutjarà les nostres vides i la nostra identificació amb ell. Per açò ens ha d’estranyar que Jesús es presenti identificat amb tots els pobres i desgraciats de la història: “Tot allò que deixaveu de fer a cadascun d'aquets, per petit que fos, m'ho negaveu a mi”. 

      Segons el relat de Mateu, compareixen davant del Fill de l'Home, és a dir, davant de Jesús, el compassiu, «totes les nacions». No hi ha diferències. No es diu res d'unes cultures concretes o d'unes altres, d'una forma d'entendre la vida o d'una altra, d'una forma d'entendre la política o d'una altra. No, tots compareixerem davant Jesús. I la pregunta que se'ns farà a tots és: Què hem fet amb tots aquells que han viscut sofrint? Què hem fet a favor dels qui passen fam, dels malats, dels qui necessiten educació i per açò estan empresonats... 

      L'evangelista no s’atura pròpiament a descriure els detalls d'un judici. El que destaca és que hi ha dues maneres de reaccionar davant dels que sofreixen: ens en compadim i els ajudem, o ens en desentenem i els abandonem. 

      Qui ens jutjarà és un Jutge que s'identifica amb tots els pobres i necessitats: «Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu». Els qui han ajudat a qualsevol necessitat, s'han trobat amb Jesús. Per això han d'estar al seu costat en el regne: «Veniu, beneïts del meu Pare». 

      Els qui s'han apartat dels que pateixen, s'han apartat de Jesús. És lògic que ara els digui: «Aparteu-vos de mi». Seguiu el vostre camí...
      La nostra vida s'està jugant ara mateix. No hem d'esperar cap judici. Ara ens estem atracant o ens fem enfora dels que pateixen. Ara ens estem atracant o ens fem enfora de Crist. Ara estem decidint la nostra vida. 

      Avui celebram el Dia de Catequesi. Per què és important tenir present la catequesi?. Perquè la catequesi ens fa obrir els ulls i adonar-nos del que hem d'aconseguir en aquesta vida. El que hem d'aconseguir és viure com a germans entre uns i altres. El que és important és descobrir a la cara dels altres, la cara de Jesús. 

      Tots anam a dins d'un mateix tren. Un tren que recorre carrers, pobles i països. Un tren que ens fa present les realitats que vivim uns i altres. Un tren que es desplaça, un tren que ens diu que formam part d'un mateix món. UN tren que ens demana fer-nos nostre el patiment de tants d'altres.

Homilia 16 de novembre 2014




Homilia Diumenge XXXIII - 16 de novembre 2014
 
- Texts: Prov 31, 10-13.19-20.30-31; 1 Tes 5, 1-6; Mateo 25, 14-30 

      Idea principal: Déu ens ha donat a tots uns talents. Talents materials i naturals, humans i espirituals. 

      Sintesi del missatge: Front aquests talents hi caben vàries actituds: fer-los rendibles, mal usar-los per inconsciència i infantilisme, amagar-los per vessa o per por de perdre’ls. Però Déu ens demanarà compta de com els hem usat, perquè els talents, les qualitats que tots tenim, les tenim perquè produeixin a favor nostre i dels altres. E posar-los o no en moviment hi va la nostra santedat actual i la salvació eterna. 

      En primer lloc diguem que un talent no era poca cosa pels jueus que escoltaven Jesús. Un talent equivalia a 21.000 grams de plata, a 6.000 denaris. Un jornaler jueu treballant tot un dia cobrava un denari. Per cobrar, idò, 6.000 denaris, un talent, havia de fer feina durant quasi bé 20 anys. Així, el qui va rebre cinc talents, va rebre es sou de 100 anys de feina, el qui en va rebre dos, 40 anys, qui en va rebre un, vint anys. 

      Què demana Jesús segons la paràbola que exposa? Que les qualitats espirituals, intel·lectuals, professionals, esportives, culturals, rebudes les hem de fer fructificar. A qui no fa fructificar els dons rebuts, Jesús entén que és un inútil, un vessut, un pocavergonya. Algú que vol viure gratuïtament durant 20 anys. Algú que vol conservar el que té fins que pugui sense fer res absolutament a favor dels altres. 

      Avui tenim present l’Església Diocesana. Tenim present a tants i tantes que som batiats a Menorca i Déu ens ha donat talents que hem de fructificar. Seguint l’ensenyança dels talents d’aquest diumenge el que no podem fer és “conservar” el que hem rebut i deixar de ser “arriscats”, “creatius”, “actius” a favor d’un temps que demana a l’Església actituds concretes que el Papa ens ho diu amb expressions tan gràfiques com (ho recordàvem al Consell Parroquial últim): 

      -Hem de fer olor d’ovella. Hem d’acollir i hem de donar resposta des de l’evangeli a tot allò que viu i el com ho viu la nostra societat. 

      -Hem d’anar a les perifèries existencials. Com a cristians, com a Parròquia, hem d’atendre als més pobres i no sols econòmicament, també a aquells que pateixen manca de salut física, psíquica, mental, espiritual. El Papa dirà a la seva Exhortació “Evangelii Gaudium”: “No compartir amb els pobres els nostres talents, és prendre’ls el sentit que té la vida”. I ho diu tenint present St. Crisòstom. 

      -Hem de ser Parròquia de portes obertes. Portes obertes per sortir i anar a les perifèries, i portes obertes perquè, qui ho vulgui, entri i pregui, entri i trobi algú que l’escolti. 

      -La nostra inquietud no pot ser: “Sempre havia estat així, sempre ho hem fet així”. La nostra inquietud ha de ser: “Què hem de fer i com hem de ser per a respondre adequadament a les necessitats d’avui”. 

      La nostra pregunta avui pot ser aquesta: ¿Pos en joc a favor dels altres els dons que he rebut? ¿Només m’interessa conservar el que tenc (salut, sou, feina, família, ...), o m’interés perquè també els altres tenguim salut, sou, feina, bona família, parròquia on viure la pregària i l’Eucaristia per a refrescar constantment el meu compromís? 

      Recordem el que deia Santa Teresa: “Vuestra soy, para vos nací, ¿qué mandáis hacer de mi?