Homilia Diumenge 26 d'abril 2015

Diumenge IV de Pasqua

      Centrats en les lectures d’avui per aconseguir reflexionar i rectificar, ens fixam amb un caramull de detalls: 

      1. A la primera lectura (Ac 4,8-12) 

- Els apòstols conversen sense por als Magistrats i notables del poble. I els hi parlen cara alta i sense por, mirant als ulls: “El qui vosaltres vau clar en creu, Déu l’ha ressuscitat!”.

- Els demanen que tenguin present que aquest mateix, Jesús a qui vau refusar, és el qui corona l’edifici, l’obra de Déu.

- Més inconsciència no és pot tirar en cara. Els prejudicis, el poder,... ens fan ser cecs davant el que és evident.

- Quantes vegades no ens passa, i a qualsevol nivell, que els nostres fanatismes ens amaguen la realitat que sorgeix amb força davant els nostres propis ulls. Què hem de canviar d’actitud davant la nostra família, algú en concret, la vida política...

- Conclusió: no siguem fanàtics. Escoltem amb ganes d’aprendre, rectificar, demanar perdó.

      2. La segona lectura (1Jn 3,1-2) ens dóna la raó de per què un bon dia sentim amb força aquestes ganes d’aprendre, de canviar d’actitud, de demanar perdó... 

- Déu ens reconeix com a fills, i ho som! 

- Déu sempre ens acompanya, ens mira amb atenció, ens vol alliberar de tot: 

      *de la inconsciència de sentir-nos forts, de no sentir la necessitat dels altres, d’ell mateix: els invàlids, els apòstols, els magistrats i poderosos..., tots tenim necessitat d’Ell. Tots depenem d’Ell: Ell és la pedra que corona l’edifici. 

      3. L’evangeli (Jn 10,11-18) ens concretarà que aquesta dependència que tenim de Déu, no és la dependència d’un esclau vers el seu amo. És la dependència d’un fill vers el seu Pare que l’estima amb l’amor propi del Bon Pastor que mai abandona els seus fills quan el llop, quan una adversitat, quan una dificultat assetja la nostra vida. 

- Ell és el bon Pastor que ens coneix i que es fa conèixer per noltros. 

- Ell és el Bon Pastor que dóna la vida per noltros. 

- Donar la vida per als altres és la missió que ell ha rebut del Pare i que ens dóna exemple perquè també noltros la donem. 

Com ens costa donar la vida per als altres i com n’és de necessari fer-ho! 

- Donar la vida és dir aquella frase que em deia l’altre dia un responsable de catequesi: “Mira quanta feina intent fer per als altres i no sempre em sent correspost! He d’aprendre a ser no tan sols pacient, també humil. Déu sabrà!” 

- Donar la vida és restar en el lloc quan per la nostra fe som perseguits. Tinguem present i preguem a favor de tants cristians que avui moren assassinats. 

- Donar la vida és acompanyar els fills sempre: des del dia en que han estat concebuts fins el final. Donar la vida vol dir, no deixar de ser pares mai. 

- Donar la vida és resar amb el salm d’avui mateix (117): “Vos sou el meu Déu, us don gràcies”.

       Vivim el que vivim i som el que som... Déu sabrà. Ell ens acompanya. Donem-li gràcies sempre.

Homilia Diumenge 19 d'abril 2015

III Diumenge  de Pasqua 

      Els apòstols es donen a conèixer avui com “els testimonis de Jesús”. Ho diuen a la primera lectura: “nosaltres en som testimonis”. I el fragment de l’evangeli de Lluc acaba avui amb aquestes paraules referides als apòstols: “Vosaltres en sou testimonis”. 

      La pregunta què en faig és: “De què en sou testimonis?”. I si m’endins en el text d’aquests dos fragments, m’adon que són testimonis de: 

      1.El Déu dels nostres pares ha glorificat Jesús que vosaltres vareu negar i matar. Nosaltres som testimonis de la seva resurrecció. 

      Els apòstols són testimonis tant de la negació de Jesús per part del poble, com de la seva resurrecció per part de Déu. 

      I em ve ara aquella expressió de Jesús que a dins del context de tota la seva vida ara l’entenc perfectament: “Els meus pensaments no són els vostres. La meva manera de jutjar no és la vostra”. 

      Déu i noltros no veiem les coses de la mateixa manera, moltes vegades. 

      Al poble li costa creure, a molts ens costa creure el que per a Déu és una forma de ser: “Feliços els pobres, els néts de cor, els honrats, els justos, els perseguits per ser amants de Déu, ...”. 

      Al poble li costa creure, a molts ens costa creure que aquests són els glorificats per Déu, el que Déu mira amb benevolència total i glorifica, ressuscita. Quina vida han dut sinó els sants i els màrtirs de tots els temps? 

      Si aquests són els qui Déu glorifica, perquè ens costa tant ser “bones persones”, “fer de la nostra vida un do per als altres”? 

      Segurament trobarem la causa d’aquesta dificultat que vivim perquè no reflexionam ni el que vivim ni el que fem moltes vegades en la nostra vida normal i diària. 

      Parlant amb els pares que batien els seus fills durant aquest temps pasqual, reconeixen que la seva vida d’ara és manco fàcil que la vida que portaven abans de ser pares, però, també, que no la canviaran per res. 

      Els apòstols són testimonis de que Déu glorifica als qui regalen la seva vida a favor dels altres. I els qui així ho fan, senten una pau interior difícil de manifestar. 

      Els apòstols són testimonis també de: 

      2. D’haver reconegut Jesús quan partia el pa. Com devia compartir el pa Jesús? Com devia celebrava l’Eucaristia instituïda dijous sant i repetida per ell durant el temps pasqual?. El que diu el fragment de l’evangeli ens en dóna unes pinzellades: 

      -Pacificant els seus cors. Vivint els apòstols l’angoixa de la traïció i de l’abandonament de Jesús, ell mateix els diu: “no us alarmeu”. La presència de Jesús no retreu els pecats sinó que perdona, pacifica. Qualsevol Eucaristia és viscuda si ens pacifica i ens fa sentir estimats per Déu a pesar dels nostres pecats. 

      -Compartint taula i vivint sobretaula. Jesús, després de partir el pa i de compartir un poc de peix amb ells, els parlà de Moisès, dels Profetes i dels Salms. Una Eucaristia és viscuda també avui per noltros, si escoltam amb ganes les lectures. 

      En tota celebració de l’Eucaristia hi ha, així, dues parts que hem de viure amb interès: 

      -La proclamació de les lectures 

      -El compartir el pa, el Cos i la Sang de Jesús. 

      Tant una part com una altra, siguin per noltros motiu d’entrar en comunió amb Jesús i de pacificar-nos

Homilia diumenge 11 d'abril 2015

II  diumenge de Pasqua. 

      Per a reflexionar, agrair i rectificar tenim avui, gràcies a les lectures d’aquest diumenge II de Pasqua, un munt de detalls: 

      La lectura dels Fets dels apòstols, 4,32-35 

      1.Ningú dels creients parlava de les coses que posseïa com si fossin pròpies. Sabien que tot era de tots perquè, en definitiva, tot el que eren i tenien reconeixien que és un do de Déu. Aquest reconeixement ens dur a ser solidaris. Record el que em va dir una dia una mare referint-se a un fill seu petit. Un pobre va tocar a ses portes de ca seva i ell, commogut, no sols di va dar uns euros sinó un abraç. 

      2. Tots els creients eren molt ben vistos. Com és? N’estic convençut que açò era així, perquè en consonància del que diu aquest fragment, entre ells no hi havia ningú que passes necessitat. També noltros, avui, ho expressem o no, ben consideram a totes aquelles persones que cuiden els altres, i sobretot els més necessitats, amb gran amor. 

      Segona lectura: 1Jn 5, 1-6 

      1.Quasi bé, tot el que diu, explica el perquè els cristians ho tenien tot en comú i ningú passava necessitat. I és que, qui estima Déu, estima tothom. Quina és la raó? “No hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills, que han nascut d’ell”. Impossible ser creients i amants d’un Déu que és Pare sense estimar els seus fills. Entre nosaltres, no hi ha cap pare que consideri a algú amic seu sinó estima també els seus fills. A més, estima de ver i te’n pots fiar del seu amor, aquell que intenta i vol estimar tothom. Mai m’he fiat massa d’aquella amistat que no és capaç, que no té ganes, que no intenta estimar tothom. 

      Tercera lectura: Jn 20, 19-31 

      1.Els deixebles eren a casa. Hi eren perquè tenien por als jueus. Junts se sentien més forts, més tranquils. Junts se donaven ànim, companyia. Com hem de cuidar els nostres amics! Ningú sap mai la falta que fan fins que no viu una experiència que reclama que algú ens aculli, ens escolti, ens ajudi. 

      2.Quan Jesús, el seu amic, es presenta a la seva casa, què els diu? No els pot dir altra cosa que allò que ofereix la presència d’un amic: Pau!. Els diu “Pau a vosaltres” per tres vegades només en aquest fragment. La pau era el que els mancava, i la pau era el que els hi oferia. 

      3. I després es fa referència al diàleg hagut entre els apòstols i Tomàs, que en aquells moments no era a casa. Ara són tots els qui li volen transmetre la pau que ja viuen ells: “Tomàs, hem vist el Senyor”. La seva presència ens ha omplert de pau. Qui té un amic al seu costat, apaivaga la por, sent revifar el seu ànim. 

      Aquests dies celebram batejos i primeres comunions. Què ens hem de dir els uns als altres: “No tinguem por!” “Hem vist el Senyor”. Quines són les nostres pors avui? “No tinguem por! Jesús, l’amic, és entre nosaltres. L’hem vist. Ell ens acompanya i ens enforteix.

homilia dia de Pasqua diumenge 5 d'abril 2015

Dia de Pasqua 5 abril 2015

      L’experiència viscuda a prop d’un amic amic, marca. Ens marca la seva vida i la seva mort. La vida i la mort de Jesús va marcar fortament als apòstols.

      En un món líquid on veiem que no és fàcil construir relacions amigues amigues, relacions estables, relacions que ens marquin positivament, confiem també que sapiguem construir una relació amiga, estable i positiva amb Jesús.

      Hem de demanar que, pas a pas, vivint experiències semblants a les dels apòstols Pere i Joan, també noltros com ells, després de dubtes i desercions, siguem també testimonis creïbles de Jesús.

      A no pocs dels cristians, a no pocs batiats, ens passa que situacions d’entorn posen a prova les nostres conviccions, la nostra fe, la nostra manera d’acarar la vida.

No poques vegades sentim com adults i joves ens diuen: “Avui no és fàcil dir que som creients, no és fàcil dir que anam a missa, no és fàcil dir que celebram tots els sagraments, no és fàcil dir que creiem en la fidelitat amb els amics, amb el matrimoni, en la fe...

      Siguem positius enmig d’aquestes circumstàncies. Facem el que van fer Joan i Pere. Entren al sepulcre i no veuen el cos de Jesús. Senten angoixa al cor, tristesa. Però també és cert que veuen aplanat el llençol en què havia estat cobert el cos de Jesús, veuen signes que els aixequen l’ànim i els fa creure que Jesús ha ressuscitat tal com ja insinuava l’Escriptura.

      On trobaran de nou a Jesús els apòstols? On el trobarem noltros? I ves, allà on ell ha estat sempre. Allà on la seva presència va marcar la seva vida: “on hi hagi malalts per a visitar, on hi ha hagi soledats per acompanyar, on hi ha gent que cerca, on hi ha cecs que volen veure la llum i sords que volen escoltar paraules de vida”.

      Avui en concret, Jesús ens acompanya a descobrir Jesús en aquests pares que batien sa seva filla i en aquesta ja jove, nÁlba, que demana el baptisme. Descobrim Jesús en ells perquè reconeixem el que ells avui ens fan viure: batiar-nos, optar per Jesús, per dur una vida segons el seu estil.

      El trobam també amb els catequistes. Catequistes de la Parròquia i aquells pares que es converteixen en catequistes a les seves cases. Pares que preguen, eduquen i celebren els sagraments amb ganes.

      Avui viure les promeses baptismals. Promeses fonamentades en dues vessants: Estimar tothom i estimar Déu. Allà on hi ha amor, allà hi ha Déu.

 

      I ara viurem també l’experiència d’una taula compartida. Aquella que va compartir Jesús en vida amb tants i tantes: Zaqueu, Maria, Marta, Llàtzer, Mateu, els apòstols, gent que afamada de la seva paraula i persona el cercava... Allà on hi ha una taula compartida entre converses i esperits amics, allà hi ha Déu.

      No oblidem mai les promeses baptismals. No oblidem mai compartir la taula de l’Eucaristia