Homilia diumenge 27 de novembre 2022

 

Diumenge I (A) d'Advent

Text de l'Evangeli (Mt 24, 37-44): En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Tal com van ser els dies de Noè, així serà la vinguda del Fill de l'home. Els dies abans del diluvi anaven menjant i bevent, i prenent muller i marit, fins al dia mateix que Noè va entrar a l'arca; no es van adonar de res fins que va venir el diluvi i se'ls endugué tots. Així serà igualment la vinguda del Fill de l'home. Llavors hi haurà dos homes al camp: l'un serà pres i l'altre deixat; i dues dones que moldran a la mola: l'una serà presa i l'altra deixada.

»Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor. Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, hauria vetllat i no hauria permès que li entressin a casa. Per això, estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

 

 

 

HOMILIA

 

 

L’evangeli d’avui, ja de Mateu, demostra la capacitat pedagògica que té Jesús per dir-nos que convé reflexionar, observar per “estar a punt” i saber encaixar tot allò que la vida ens presenta valent-se de sorpreses constants. L’evangeli ens diu: “Vigilau que no sabeu quan pot entrar un lladre a ca teva, a la parròquia, al teu lloc de negoci...”. Vigilau sempre!

            Sí! hem d’estar a punt perquè no sabem l’hora ni el dia en què:

-Un fill o una filla ens pot sorprendre amb una actitud o un altre, positiva o negativa.

-Un amic o una amiga ens pot sorprendre amb una actitud que mai havíem esperat, positiva o negativa.

-Una enfermetat o una trobada inesperada, ens pot sorprendre.

-Qualsevol cosa, qualsevol persona, fins i tot l’hora de la nostra mort personal o d’algun familiar o amic, ens pot sorprendre.

            Tenint present les lectures d’avui i orant, estava pensant amb el que m’ha sorprès aquest últim temps. I concloïa que:

-Actituds inesperades i no desitjades d’alguns referent a alguna de les seves opcions.

-Presència agradable d’altres que entren a la Parròquia i s’ofereixen per fer un voluntariat a Càritas o es Club Parroquial.

-Donatius a favor de Càritas o de la Parròquia que he agraït amb tot el cor

-La capacitat positiva d’alguns i d’algunes catequistes de ser responsables i creatius a l’hora de la catequesi i de l’Eucaristia.

-La manca de presència i d’interès d’alguns pares perquè els seus fills participin a l’Escola de religió i participin també i personalment d’alguna manera de la catequesi i de l’Eucaristia.

-La importància que té l’amistat i l’acompanyament per damunt d’altres regals o assumptes materials o econòmics...

            Sí, la vida és una sorpresa constant. Per açò no ens ha d’estranyar gens, absolutament, que:

- El profeta Isaïes -ja fa uns 2.800 anys- mos digui avui: “Veniu al Temple de Déu perquè en ell se us ensenyarà les rutes, els camins que hem de seguir davant tot el que ens passa durant un dia”.

- En el salm d’avui, el 121, l’orant manifesti: “Sent alegria quan vaig i estic a la casa del Senyor perquè en ella hi trob la pau que necessit per seguir caminant amb fidelitat”.

- St. Pau escrigui una carta als cristians e Roma i els digui: “Sigueu conscients del moment que viviu. Prou de dormir, ja és hora d’aixecar-vos. Comportau-vos dignament com a ple dia. Fora les baralles i les enveges”.

- Que Jesús ens recordi, a l’evangeli, que “en temps de Noé –despistats com molts estaven- els va sorprendre el diluvi on van morir tots manco Noé i la seva família”.

            Sí! Jesús avui ens remarca: “Vetllau. Prou de dormir!”. No! no siguem passotes, no visquem indiferents. Observem, reflexionem. No ens deixem endur per veus o modes que ens volen veure “fora de joc”:

-Fora de joc de la situació familiar.

-Fora de joc de la realitat política a nivell mundial i nacional.

-Fora de joc en quant a la importància que té i ha de tenir la fe i la religió en la nostra vida.

             Germans, avui, primer diumenge d’Advent, que ens quedin gravades al cor, i que n’hi facem cas, aquestes paraules: “Prou de dormir! Reflexionau! Sigau conscients de quin moment viviu! Intentau respondre adequadament!”.

Homilia diumenge 20 de novembre 2022

 Diumenge 34 de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (C)

Text de l'Evangeli (Lc 23,35-43): En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!». També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!». Sobre d'Ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».   

HOMILIA  

              

Avui acaba l’any litúrgic, el cicle de l’evangeli de Lluc, i l’Església el dedica la litúrgia d’aquest diumenge a Crist. Avui l’Església mos convida a prestar atenció, per damunt de catàstrofes i conflictes, en Jesucrist. Un rei sense poder i sense regne a l’estil d’aquest món. El que Jesús pretén és que tots siguem germans i visquem entre uns i altres sense fronteres. El seu Regne no es sembla al que coneixem aquí entre noltros. El seu regnat tan sols s’entén  des de la solidaritat més universal.

               1. La primera lectura centra la nostra atenció en David. A partir d’ara les tribus del nord també demanen que sigui el seu rei. Que no ho sigui només de Judà. Sobre ell es construirà la fama de rei just i capaç d’aconseguir la unitat entre el Sud i el nord. Però la pau que aconseguirà serà dèbil, efímera, i la unitat entre les tribus del nord i les del sud tindrà també molts de defectes. Però és un primer apunt d’una teologia de pau  i de solidaritat que sols el trobarem en Jesús.

               2. La carta de sant Pau als de Colosses –segona lectura- ens ofereix un himne cristològic: “Crist és imatge de Déu, però és una criatura com noltros. El més profund de Déu se’ns fa accessible gràcies a Jesucrist”. El que visqui Jesucrist ho viurem també noltros. Si a ell, humà com és, Déu l’ha ressuscitat i l’ha alliberat del patiment, de la passió i de la mort, també noltros serem alliberats del patiment i de la mort.

               Aquest himne mereix la nostra màxima atenció. En ell descobrim que Jesucrist és el nostre camí i és la nostra experiència de salvació més autèntica. Ell ens aporta l’esperança que un dia també serem alliberats de les nostres tristeses i conflictes personals i col·lectius.

               Aquest himne és una confessió de fe, cantada i viscuda per les primeres comunitats cristianes i recollida en aquesta carta de sant Pau. Jesucrist és pels cristians, i des de l’inici de la nostra fe, el qui ens revela i viu el projecte redemptor i alliberador de Déu a favor de tota la humanitat. Jesucrist és el primogènit, el primer, en tot. Tot el que vivim i el que viurem, es troba present en ell. Ell és el prototipus, el primer, que ha ressuscitat i que ens aporta l’esperança de la resurrecció.   

               3. I Lluc, a l’evangeli d’avui, ens presenta alguna cosa més profunda i extraordinària que la simple crucificació d’un profeta d’Israel. Per açò el relat comenta just al seu inici: “El poble estava mirant i escoltant tot el que succeïa”. I ens exposa tot un diàleg i una polèmica sobre la “salvació” que és un dels conceptes claus de l’evangeli de Lluc.

               Els adversaris de Jesús afirmen: “Si no s’ha salvat a ell mateix com pot salvar als altres?”. Per açò, les paraules escrites a la creu resulten ser un sarcasme, una befa: “Jesús de Natzaret, rei dels jueus”.

               Amb aquest escrit els adversaris posen en joc tota la vida de Jesús. El poble, que mira i escolta, serà testimoni del fracàs d’aquest que ha gosar a rallar de Déu com ningú mai ho havia fet.

               Però un diàleg inesperat pels adversaris els sorprèn. Quan ja està dictada la sentència d’impotència i d’infamia... la petició d’un dels dos lladres crucificats al seu costat, ofereix a Jesús la possibilitat d’afirmar que “avui estaràs amb mi al Paradís”.

               Lluc entén que Déu hi és present en aquell moment històricament tan essencial de creu i patiment. La pregària del bon lladre –original en l’evangeli de Lluc- converteix a Jesús en el vertader Rei. Rei al marge de totes les expectatives polítiques.

               Lluc no entén la mort de Jesús com un fracàs. Jesús demostra qui és en aquest moment, no als seus adversaris signes com són de poder, i de poder polític, sinó a algú que destrossat i marginat, li suplica perdó i misericòrdia.

               Aquesta teologia de la creu és la clau per entendre adequadament a Jesucrist com a Rei de l’Univers. És un Rei sense poder a l’estil d’aquest món. És expressió d’un Regne que aquest món acusa, margina i crucifica.  Però és un Rei que, superant el poder d’aquest món, ens ofereix vida més enllà del poder, de la mentida, del sense sentit.

               Avui, Dia de la Catequesi, siguem tots catequistes (familiars i parroquials), testimonis d’un Déu que revela als senzills la seva identitat: Perdó, pau, salvació!!!

Homilia diumenge 13 de novembre 2022

  Diumenge 33 (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 21,5-19): En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat».

Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.

Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!». 

HOMILIA

Avui, llegint amb atenció les lectures, m’he quedat amb aquest consell de l’evangeli (Lc 21): “Estigueu alerta, no us deixeu enganar!”. I resseguint les tres lectures m’he adonat que ens recomanen, que no ens deixem enganar per:

            -Per els orgullosos ni per els injustos. Els orgullosos i els injustos, ens recorda la profecia de Malaquies, no és res més que rostoll, no res, formes de ser totalment inútils. Es diu que: “Els cementeris en va ple de persones que es creien imprescindibles”. I, també: “Els orgullosos no aprenen res perquè creuen que ho saben tot. Els humils aprenen perquè reconeixen que necessiten aprendre”.

-Per aquells que viuen desganats, que no fan feina ni col·laboren en res. No ens deixem enganar per aquells que cerquen ser mantinguts sense fer res, per aquells que cerquen conviure bé però que no aporten cap servei a la societat... (Ens ho diu avui molt clarament sa segona lectura de sant Pau als cristians de Tessalònica).

-Per aquells que posen el seu cor i viuen “fixats en les pedres magnífiques que coronen els grans edificis”. Vindran dies -ens diu l’evangeli de Lluc- que no quedarà pedra sobre pedra.

El que val la pena és descobrir la importància:

a) De la humilitat. La humilitat obre més portes i desperta més cors que l’arrogància o l’orgull. L’orgull ens fa ser persones poc realistes. Tots necessitam ser humils per aprendre i per tractar als altres amb comprensió i perdó.

b) De l’entrega i del servei. Qui serveix als altres reconeix que tots depenen de tots. I que la bona convivència sols s’aconsegueix si tots hi posam ganes i colzo. Santa Teresa de Calcuta deia des de la seva experiència: “Qui no viu per a servir no serveix per a viure”.

c) De la interioritat.  El que és interessant a favor de tots no és tant construir magnífics edificis o grans obres d’art, ja ens ha regalat Déu la naturalesa per a descobrir l’art constantment. El que és interessant és: viure en pau i no crear tensions inútils; tenir humor i no ser causants de tristeses i de males passades; estimar i no acaparar, robar o ser uns corruptes.

Vivint i sofrint en constància pel que val la pena, ens diu l’evangeli d’avui: ens guanyarem per sempre la vida, el sentit de la vida. El ben viure avui entre noltros i demà en Déu.