Homilia diumenge 30 de gener 2022

 

Diumenge 4 (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 4,21-30): En aquell temps, Jesús, en la sinagoga de Natzaret, començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: «¿No és el fill de Josep, aquest?». Ell els digué: «Ben segur que m'aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura't a tu mateix!’. Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble». I afegí: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.

HOMILIA 

 

      

      A  Josies, segle VII abans de Crist, Déu li diu una sèrie de coses precioses que crec que ens les hem d’aplicar:

            -Déu, abans que el modelés i ens modeles en les entranyes de les nostres mares, ja ens va escollir per a ser batiats (a Josies per a ser rei i profeta). I li va dir i ens diu:

            -Cenyeix-te (prepara’t) i ves enmig del poble a anunciar el que jo et diré. No tenguis por. T’assaltaran, no t’entendran... però jo et faré costat.

            Josies, com hem de fer també cadascú de noltros enmig del tràfec diari, va entrar en estat de pregària i va dir amb l’orant del salm 70:

            -En vós m’empar, Senyor. Sigau el meu castell de refugi. Vos sou la meva esperança. Des de petit -des de les entranyes de la meva mare- m’heu instruït, m’ajudau i confiï en vós. Preguem, preguem!

            I a què va ser enviat Josies? I a que són enviats i instruïts noltros?

            Sant Pau ens ho recorda avui quan ens diu:

            -No som enviats a parlar el llenguatge dels savis i dels àngels

            -No som enviats a donar conèixer tots els secrets de la veritat i de Déu (que és impossible)

            -No som envaïts a realitzar fets meravellosos, miracles, com transportar muntanyes.

            -I no som enviats ni tan sols a distribuir el que tenim.

            La conclusió de Pau és molt clara. Som envaïts a fer el que hem de fer diàriament però am gran amor:

            -Hem de parlar amb amor

            -Hem de donar a conèixer el que sabem, amb amor

            -Hem de distribuir el que tenim amb amor

            -I hem de servir als altres amb amor

            I sant Pau acaba dient als de Corint i a noltros:

            -Tres coses són les més importants: La fe, l’esperança i l’amor. Però l’amor és la superior. L’amor és la sal que hem de posar en tot allò que feim i som.

            *Hem de ser creients i hem de catequitzar, amb amor

            *Hem de ser esperançadors i positius, amb amor

            *Tot ho hem de fer amb amor. Sense amor “tot no val res”

            Tot ho hem de fer i viure: amb paciència, sense enveges ni egoismes, sense crits i mentides... L’amor, l’amor és el més gran. Ens hem d’instruir, ens hem de formar en l’amor.

            Com va passar a Jesús, i com ens pot passar a noltros, pot ser que aquesta actitud de fe, d’esperança i d’amor, pròpia d’un creient que de cor confia en Déu, no sigui acolliu pels nostres més propers (parella, família, companys del dia a dia...).

Si açò ens passa facem com Jesús. No cerquem enfrontaments ni baralles, però no deixem de passar entremig d’ells exercint la paciència i  l’estima.

             No ens ha d’importar convèncer, ens ha d’importar estimar.

           

 

Homilia diumenge 23 de gener 2022

Diumenge 3 (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 1,1-4;4,14-21): Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut.

En aquell temps Jesús, ple del poder de l'Esperit, se'n tornà a Galilea. La seva anomenada es va estendre per tota la regió. Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava. I se n'anà a Natzaret, on s'havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s'aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i va trobar el passatge on hi ha escrit: «L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè Ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el retornà a l'ajudant de la sinagoga i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Ell. Aleshores començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar».

HOMILIA

    Començam avui la lectura de l’evangeli de Lluc que ens acompanyarà al llarg d’aquest any litúrgic. Lluc, en el seu evangeli, va descrivint molt bé les accions de Jesús i accentua el contingut alliberador de la seva Paraula. Accentuem aquest aspecte quan avui el Papa, l’Església, ens demana que tinguem present i valorem la Paraula de Déu.

    Lluc ens situa al començament de la predicació de Jesús en la seva pròpia terra de Galilea, al Natzaret de la seva infància. I el presenta valent, sortint del seu anonimat, comentant entre els seus la Sagrada Escriptura en la sinagoga.

    Tinguem present avui que un dels aspectes més destacats de Jesús, més propis seus, és el d’ensenyar, és usar la seva paraula per manifestar tot allò que ens recorden avui les tres lectures:

    -La Paraula de Déu ha de ser anunciada i proclamada arreu. Ha de ser escoltada i practicada en benefici de tots.

   -Els pobres en tots els sentits han de ser atesos d’un manera primordial i se’ls ha de retornar la seva dignitat humana.

   -Tots hem rebut dons diversos que els hem de fer fructificar en benefici de tots.

   -Alegrem-nos perquè Déu ens acompanya.

   Conduïts per la Paraula que avui la litúrgia ens regala:

     1. Donem importància a l’anunci de la Paraula de Déu, a la seva escolta, a la seva pràctica. Tinguem el Nou Testament a les mans diàriament. Coneguem la Paraula de Déu. Sigui aquest el nostre objectiu primordial. Desitgem viure i reconduir la nostra vida segons ens indica la Paraula de Déu. Comuniquem-la als infants i joves. Profunditzem-la els adults. En les nostres trobades familiars tinguem-la present i recordem-la constantment. Portem-la al cor.

     2. Atenguem als pobres com ens demana la Paraula de Déu. a) Escoltem i acompanyem-nos perquè visquem lliures de totes les esclavituds possibles: la falsedat, l’egoisme, la indiferència, el passotisme... b) Procurem trobar llum quan vivim moments de fosca, dubtes, crisis, incerteses... c) Siguem portadors de gràcia, d’esperança, de confiança.

     3. Tots hem rebut dons diversos. Qui és assenyat ens aporti seny. Qui és profund ens aporti espiritualitat. Qui és esperançador ens aporti alegria i pau. Qui té la fe arrelada ens ajudi en moments difícils...

     4. I, sempre i en qualsevol circumstància, visquem que Déu ens acompanya. Preguem, obrim el cor a Déu.

   Així, qui són els ateus actuals? No són només els qui neguen Déu explícitament. També ho són, ho som:

   -Quan no donam importància a la Paraula de Déu. Déu ens crida a ser creients. Siguem amics diaris de la seva Paraula.

   -Quan no atenem als pobres. Siguem creients, visquem acompanyant tantes pobreses que vivim i compartim.

   -Quan no posam a disposició dels demès els nostres dons. Siguem creients. Visquem les nostres qualitats en benefici de tots.

   -Quan no pregam, quan no compartim la fe. Siguem creients, siguem orants, siguem persones que compartiguem i visquem l’Eucaristia.

Homilia diumenge 16 de gener2022

Diumenge 2 (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Jn 2,1-12): En aquell temps, es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s'acabava, la mare de Jesús li diu: «No tenen vi». Jesús li respon: «Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora». La seva mare diu als servidors: «Feu tot el que Ell us digui».

Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d'uns cent litres cada una. Els diu Jesús: «Ompliu d'aigua aquestes piques». Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: «Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei». Ells li'n portaren. El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d'on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l'havien treta. El cap de servei, doncs, crida el nuvi i li diu: «Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor».

Així va començar Jesús els seus senyals prodigiosos a Canà de Galilea. Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en Ell. Després d'això va baixar a Cafarnaüm amb la seva mare, els seus germans i els seus deixebles, però tan sols s'hi quedaren uns quants dies.

Homilia

   Com hem vist avui a l’evangeli, escoltarem atentament fins als primers dies de març, els primers passos del ministeri de Jesús a Galilea: les noces de Canà, la visita a la sinagoga de Natzaret, la crida dels primers deixebles, les benaurances que enceten la seva ensenyança...

    I durant tots aquests diumenges llegirem també textos escollits de la primera carta de sant Pau a la comunitat de Corint. Avui, com hem escoltat, i durant dos diumenges més, l’apòstol ens parlarà dels carismes o dons de l’Esperit que uns i altres rebem.

    Tinguem present que avui, l’evangeli ens dóna a conèixer que és la festa, una festa de noces, el que escull Jesús per a començar el seu itinerari de vida pública, de donar-se a conèixer. I que és el que pretenen tant ell com Maria, la seva mare, durant la festa de noces? Pretenen que la festa sigui festa, que hi hagi vi bo, que la festa no disminueixi sinó que augmenti el seu to d’alegria.

    Jo crec que aquesta ha de ser la nostra actitud constant: La nostra presència, allà on sigui, ha de crear festa, alegria, pau. Com els nuvis i tots els convidats a les noces, tothom té dret a experimentar que la fe, el cristianisme, l’Església, aporta festa, pau, sentit del que es viu i del que es celebra.

    La presència de Déu en la nostra vida, presència que té la intenció de crear festa, ha de motivar, entre noltros, a persones que:

* Com Maria, viuen atentes a les necessitats dels altres.
* Com Jesús: no esperen a fer es bé a una altra ocasió, a una altra hora. Si no ja, ara mateix. Fer es bé sempre que una necessitat ho reclami.
*Com aquells jueus: col·laborin omplint d’aigua les gerres.
*Com el cap de servei: noten la festa, noten que es serveix vi bo, noten el nou clima positiu que s’ha tornat a crear quan el desànim (s’ha acabat el vi) començava a fer-se present en aquell ambient.

    I, tenint present sempre, que l’evangeli és i ha de ser el centre de la primera part de les nostres celebracions eucarístiques, ara és quan hem de tenir present les altres lectures com, avui, la carta de sant Pau als Corintis que ens convida a tenir present que Déu ens ha omplert a les nostres comunitats cristianes de molts de dons que també hem de posar al servei dels altres per a crear alegria, perquè mai la festa, el bon humor, l’esperança, s’acabi entre noltros.

    Sant Pau ens ho recorda: “Els dons que hem rebut són diversos, però tots ells ens són atorgats en bé de tots”.

    Així, idò, preguem seriosament avui perquè, entre noltros, hi hagi sempre qui,

*Com Maria, ens faci veure quines necessitats, quines dificultats tenim perquè torni a nàixer la festa, l’alegria, entre noltros.
*Com Jesús, ens acompanyi a fer-la possible ja ara, no més tard. A fer-la possible en cadascú, a ca nostra, a la nostra comunitat, a les nostres relacions, en el dia a dia. Ja ara, no més tard.
*Com el grup de jueus omplien d’aigua les gerres. A ca nostra, arreu, necessitam persones que col·laborin perquè aquesta festa sigui possible i no demanqui.
*Com el cap de servei s’adoni del clima positiu que es va creant i ens ajudi a donar-ne gràcies.

   La Paraula de Déu ens convoca avui a col·laborar entre uns i altres perquè mai perdem el gust de la presència de Déu. Presència que desitja que la nostra festa, la nostra pau al cor, no manqui mai.

   Avui és el dia de la Infància missionera. Eduquem-nos i eduquem perquè siguem missioners de la festa i de l’alegria.

Homilia diumenge 9 de gener 2022

 

El Baptisme del Senyor (C)

Text de l'Evangeli (Lc 3,15-16.21-22): En aquell temps, el poble vivia en l'expectació, i tots pensaven si Joan no fóra potser el Messies. Joan respongué dient a tothom: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: Ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc».

Tot el poble es feia batejar, i Jesús també fou batejat. Mentre pregava, el cel s'obrí, i l'Esperit Sant baixà cap a Ell en forma visible, com un colom, i una veu digué des del cel: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».

HOMILIA

 

 

Recordant avui el Baptisme de Jesús, tinguem present i  visquem de nou el nostre baptisme i el baptisme dels nostres fills i filles acompanyats per les lectures d’avui:

          1.Tant la lectura d’Isaïes (42), com l’evangeli de sant Lluc (3), ens recorden que les vivències que viu qualsevol persona batiada, conscient del seu baptisme, són:

*Déu ha prés possessió de la meva vida. Ell és el meu Senyor. Jo visc atent a Ell. No hi ha res que m’importi més que ser-li fidel. Sense sentir-me d’Ell la meva vida perd el seu sentit essencial.

*Déu confia amb jo. Ell s’ha complagut de la meva persona. Jo som el seu estimat. Jo li he obert les portes, jo l’he reconegut. Amb ganes li he dit que avui ser d’Ell. Que desitj que ell faci de mi el que vulgui. Sense Ell res som i res entenc.

*Ell confia amb jo perquè porti, dugui, transmeti el dret –l’esperit de l’evangeli- arreu: a les nacions, al meu poble, a la meva família, al meu lloc de feina i de relació.

*Per aquesta missió som un batiat, som possessió d’Ell. Per aquesta missió m’ha cridat bondadosament, m’agafa de la mà i m’acompanya. Em forma i em configura. I, com en forma i configura? Em deman? Mitjançant la pregària, la celebració de l’Eucaristia, l’atenció que prest a la vida.

          2. I el Llibre dels Fets dels apòstols (10) reconeix: Ara veig que Déu no fa diferències a favor d’uns o d’altres. Déu acull tothom qui creu en Ell i fa el bé.

          Déu no fa diferències.

*Déu acull a tothom que havent descobert qui és Ell, desitja ser d’Ell. Desitja ser posseït per Ell del tot. Desitja ser escollit per a transmetre l’esperit i els valors de l’evangeli. Ens ha d’importar més i més descobrir Déu en les coses de cada dia.

*Déu acull tothom qui obra el bé, sigui de la nacionalitat que sigui: espanyol, anglès, colombià, senegalès... Per a ser cristià, per a ser de Crist, per a ser un batiat no importa la nacionalitat, importa l’actitud, importa desitjar i procurar viure fent el bé.

Quan avui tots els batiats, vivint la celebració de l’Eucaristia, combreguem, fem-ho amb atenció. Si combregam amb atenció, sentirem com Déu ens diu: “Tu ets el meu fill, tu ets el meu estimat. Visc amb tu. Que en tu descobreixin la meva persona, les meves paraules”.

Renovem ara el nostre baptisme. Tornem a dir a Déu: Vull ser teu, fer de mi el que Tu vulguis!. Tu ets el meu Pare, en Tu hi confii plenament.