Homilia diumenge 30 d'octubre 2022

Diumenge 31 (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 19,1-10): En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva».

Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».

 

HOMILIA

       

   L’evangeli ens va dient durant aquests diumenges que Jesús fa camí cap a Jerusalem. Avui es troba a Jericó, a uns 20 kilòmetres de Jerusalem. Mentre va fent camí, Jesús es presenta com aquell mestre que va ensenyant coses “amb paraules i amb obres” i els deixebles com aquells que aprenen constantment.

            Avui, gràcies a Zaqueu, els deixebles aprenen que Jesús:

-Acull fins i tot a aquells vesins que sembla ho tenen tot -són molt rics- però que la seva consciència els fa viure insatisfets i per açò no frenen ni apaguen la seva inquietud de fer-se amb la pau interior que desitgen. Zaqueu és un veí des poble, refusat per es poble, però que cerca, que vol veure Jesús; un home inquiet que per veure Jesús s’enfila dalt d’un arbre i escolta la sorpresa de la invitació que li fa Jesús d’anar a ca seva. I que ell, Zaqueu, rep tot content, tant, que la seva relació amb Jesús li canviarà la seva vida: “A partir d’ara mateix donarà als pobres la meitat dels seus béns, i a tots als qui ha rebut, els restituirà quatre vegades més”.

I avui, els deixebles també aprenen de Jesús:

 -Que és fixa en Zaqueu i sap treure d’ell allò que els veïns, encegats pel menyspreu que li tenen, ni tan sols intueixen: Jesús descobreix la recerca interior que viu Zaqueu, i es predisposa a fer-se proper d’ell tot i la crítica que li caurà al damunt per part de qui, considerant-se justos, sols el qualifiquen de pecador. A més, els deixebles aprendran de Jesús que celebra el canvi de vida de Zaqueu: “Avui, sa salvació –dirà Jesús- ha entrat a casa de Zaqueu”.

            Vegem avui, com els deixebles van descobrint cada dia més, com Jesús ofereix proximitat i amistat als pecadors. Jesús no pretén condemnar al Zaqueu pecador. Pretén “salvar-lo”. Un constant en la vida i en el ministeri de Jesús és “apropar-se als pecadors” i “salvar-los”. I si aquesta és una de les principals característiques de Jesús, també ho és de Déu. “El Fill de l’home ha vingut a cercar i a salvar allò que s’havia perdut!”. La paràbola del “Pare bo” és una de les paràboles que millor ens revelen Déu. Déu és aquell que surt constantment a camí tant en la recerca de “l’ovella perduda” com del “fill pròdig”, del fill perdut.

            Avui, deixem que el comportament de Jesús amb Zaqueu (un pecador, un menyspreat pels altres, un lladre dels seus veïns), ens interrogui:

-        Com tractem a qui crea problemes més o manco seriosos a la nostra família? A vegades un pare o una mare, un fill o filla, un avi o àvia, un familiar qualsevol?

-        Igualment podem dir quan ens causen problemes un vesí, un alumne, un de la comunitat, un qui pateix, un qui viu discapacitats especials d’un o d’un altre nivell...

El comportament de Jesús ens exigeix pregària, relació amb Déu. Empeltem-nos no del que fa molta gent sinó del que fa Jesús. Pregària idò, perquè no és fàcil. No ens ha d’interessar condemnar i marginar sinó salvar, corregir, acompanyar. No vulguem seguir “modes”. Desitgem seguir a Jesús.

 

Homilia diumenge 23 d'octubre 2022

Diumenge 30 (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 18,9-14): En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà.
»El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’.
»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».

 

 

 HOMILIA

            

     Avui veiem que a Déu el commou la pregària del pobre, de l’humil. La seva pregària sempre arriba al seu cor de Pare.

            a) Fixem-nos amb expressions de la primera lectura d’avui (Llibre de Jesús fill de Sira, cap. 35):

            -El Senyor no té miraments amb el prestigi dels homes.

            -No es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres.

            -No es fa el sord el clam dels orfes.

            -El Senyor no tardarà a sortir a favor dels innocents.

            b) Fixem-nos com a la segona carta a Timoteu, cap. 4, sant Pau  expressa:

            -Quan a la meva primera defensa davant el tribunal tothom m’abandonà, el Senyor m’assistí i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli, i el poguessin escoltar tots els pagans.

            c) I fixem-nos com a l’evangeli d’avui (Lc 18) Jesús proposa una paràbola ben significativa a uns que es refiaven que eren justs, i tenien per no res a tots els altres. És la Paràbola que es refereix a la pregària que fa un fariseu sentint-se superior als altres, la d’un fariseu respectat per tothom i reconegut per ser un complidor exemplar de la Llei de Moisès,  i la pregària que fa un cobrador d’impostos, un traïdor al seu poble, que, sentint-se pecador, es col·loca un tros enfora i ni gosa aixecar els ulls perquè es reconeix pecador. La Paràbola acaba dient: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.

            Els fariseus, prou ho sabem, formaven part d’un grup religiós jueu que compromès a observar estrictament la llei, no obraven misericordiosament amb qui no complia la llei estrictament. En el nostre vocabulari actual “fariseisme” és sinònim d’hipocresia. Critiquen els altres en coses secundàries i no compleixen l’essencial, l’amor.

            I tinguem present, també, que els cobradors d’impostos eren els responsables de cobrar els tributs a la gent del poble. El procediment per al cobrament facilitava que molts d’ells, sense cap tipus d’escrúpol, s’aprofitessin dels més pobres.

            La primera lectura ens fa veure quin ha de ser l’autèntic culte al Senyor. L’autèntic, és el que respecte els drets dels pobres, és el qui és generós amb els pobres. Ningú és autèntic quan celebra el culte si no escolta el clam dels pobres. La primera lectura és una crítica frontal a qui celebra el culte i oprimeix els pobres.

            Quan avui l’Església ens convida a celebrar el DOMUND, ens convida a escoltar el clam de molts dels nostres germans que viuen les conseqüències d’una societat centrada en els seus interessos personals i que, per açò, genera exclusió social i patiments.

            El Papa, a partir del lema del DOMUND d’aquest any (“Rebreu una força que us farà testimonis meus” (Fets 1,8), ens recorda tres aspectes fonamentals:

-Tots els cristians hem de ser testimonis de Crist vivint en comunió amb la comunitat eclesial.

-Aquesta és una missió, ens remarca el Papa, que és universal. Ha d’arribar fins a l’extrem de la terra.

-I aquesta missió necessita serà enfortida i guiada per l’Esperit. Ell és qui ens dóna la paraula justa, oportuna, apropiada.

Pensem avui i donem gràcies pels missioners i missioneres i per tants voluntaris que formen part d’una entitat humanitària: Càritas, Creu Roja, Vicent Ferrer, associació contra el càncer, visitadors malalts i gent major...

 

 

Homilia diumenge 16 d'octubre 2022

 

Diumenge XXIX (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 18,1-8): En aquell temps, Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».
I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».

 

HOMILIA

 

Avui Jesús ens recorda que ens convé sempre i davant qualsevol circumstància “resar”.

            La primera lectura ens fa present que els israelites superen el mal pas que els infligeixen els amalequites quan Moisès, al cim de Rafídim, alça les mans i prega.

            A l’evangeli, Jesús mitjançant la paràbola que ens presenta el clam constant d’una viuda davant un jutge sense escrúpols, un jutge que en passa d’ella tot i que ella viu injustament problemes a causa d’algú, diu als seus deixebles: “Si un jutge sense escrúpols és motivat positivament pel clam insistent d’una dona, com més Déu farà justícia a qui, mitjançant la pregària, li ho demana!”.

            Els deixebles van ser testimonis que la pregària va centrar tota la vida i tota la missió de Jesús. La va centrar des de el seu Baptisme al Jordà on es diu que “mentre pregava, el cel s’obrí, i l’Esperit Sant baixà cap a ell, una veu va dir: Tu ets el meu Fill”; fins a la mort, quan expira en la creu amb una pregària als seus llavis: “Pare confii el meu alè a les teves mans”.

            Prou sabem que Jesús, cada dia, anava a llocs solitaris o pujava a dalt de muntanyes perquè tenia necessitat de pregar. Tenia necessitat de relacionar-se amb Déu.

            Aquesta actitud de Jesús va ser tant evident, tan clara pels deixebles, que li van demanar que els ensenyés a pregar. I Jesús, com bé sabem, els va ensenyar el Parenostre.

            Les lectures d’avui ens accentuen la necessitat de resar personalment i comunitàriament. Victor Hugo, poeta francès, deia: “Durant el dia, sigui quina sigui la nostra activitat o situació, l’ànima ha d’estar de genolls resant”.

            La vida mos supera. Ho vivim constantment. La vida està plena de tantes sorpreses i situacions que a tots ens convé posar-nos en mans de Déu. Resem personalment, resem en família. Que com diu Victor Hugo, facem el que facem, visquem el que visquem, fem-ho tot de genolls davant Déu. Fem-ho tot, com mos assenyala Jesús, posant-lo a les seves mans.

            Com a Parròquia mos convidam tots, uns als altres, a celebrar amb ganes cada diumenge l’Eucaristia, i a celebrar-la també qualsevol dia faner, i per què no si hem de tenir present Déu constantment. I mos convidam també mútuament a la pregària que divendres pròxim començarem a celebrar, silenci total durant mitja hora i res del rosari, després, als divendres a partir de les 18h.

            Siguem persones de pregària. Qui prega cuida el que és més essencial. La nostra relació amb Déu i la necessitat de sentir-nos, en tot moment, acompanyats per Ell.

Homilia diumenge 9 d'octubre 2022

 

Diumenge XXVIII (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 17,11-19): Un dia, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava entre Samaria i Galilea. A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!». En veure'ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra.
Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger? I li digué: «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».

 

HOMILIA

 

 

Què descobresc a la primera lectura d’avui? Descobresc que  Naaman, que encarna el món pagà (ell pertany a Síria, que en aquell temps era enemiga d’Israel), demana ajuda al profeta Eliseu, que encarna el món jueu, el món creient, per a ser curat de la seva lepra. Què vol dir açò en el context d’aquella època? Vol dir que  Naaman demana ajuda a algú del món de la fe per a ser curat de la seva infermetat i de la seva exclusió social, ja que tenir lepra era, a més de viure una greu infermetat, indici d’haver comès un pecat molt greu i per açò era apartat de tot i de tots.

            Siguem conscients que alguna cosa semblant passa avui quan algú pagà, algú que no creu en Déu, ens demana ajuda dient: “Tu qui creus, resa per jo”. O també, després de no freqüentar ni la pregaria ni l’Església, entra a qualsevol parròquia o santuari i fa la seva pregària a favor d’una de les seves intencions.

            Però també, a l’evangeli d’avui, els creients rebem una lliçó d’algú del món pagà -un samarità- quan resulta ser l’únic de deu leprosos que és capaç de tornar enrere per donar gràcies a Jesús per haver-lo curat també de la seva lepra.

            Pagans i creients ens necessitam. Uns i altres vivim actituds que ens convé aprendre. Cap dels dos som perfectes i els dos ens necessitam per a trobar el camí de la perfecció: “La descoberta de Déu i l’agraïment per tantes circumstàncies i relacions que vivim constantment”.

            Res i ningú pot encadenar la Paraula de Déu, ens diu avui sant Pau a la segona carta a Timoteu. Déu sempre es manté fidel -remarca sant Pau- al món creient tot i que, a vegades, som incapaços de donar-li gràcies per tants beneficis que diàriament rebem d’Ell. I Déu manifesta la seva fidelitat entre els pagans quan aquests -sense confessar-lo explícitament- reben d’Ell dons i qualitats múltiples.

            Demanem-nos avui: Les nostres pregàries solen ser de petició i d’acció de gràcies, o sols de petició? Quina presència nostra vivim més davant Déu? Som d’aquells nou, entre deu, que sols diem: “Senyor, apiadau-vos de nosaltres!”, o pertanyem a l’1 d’entre deu que sap donar gràcies?

Homilia diumenge 2 d'octubre 2022

 

Diumenge XXVII (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 17,5-10): En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor: «Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria.
»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».

 

HOMILIA

 

 

Jesús va fent camí cap a Jerusalem, i tot fent camí no perd l’ocasió d’instruir als seus deixebles, a aquells que més a prop té.

            Els deixebles, conscients del que els va ensenyant Jesús (Estimau els enemics, perdonau sempre, compartiu el que teniu...), senten que han de fer una petició: “Augmenta la nostra fe”.

            Segur que no poques vegades també noltros hem sentit la necessitat de fer la mateixa petició que els deixebles: “Augmenta la nostra fe, les ganes d’estimar tothom i a Déu molt sincerament”.

            Jesús diu als seus amics més amics, els apòstols, i mos ho diu a noltros avui: “No importa que la vostra fe sigui petita com el gra de mostassa. Confiau en la gràcia de Déu i posau de la vostra pau voluntat, ganes de cuidar-la”.

            Hem de fer aquesta pregària tots quan ara mos disposam a començar un nou curs. Quan, ja la propera setmana tindrem entre noltros infants, joves, pares i mares de catequesi. Pensem amb tantes persones que mos ajuden i mos ajudaran a donar més importància a la fe: catequistes, mestres de religió, responsables i consiliaris dels Equips de la Mare de Déu que avui celebren els 50 anys de presència a Menorca, altres responsables de les diverses activitats de la nostra Parròquia: Monitors de club, responsable de Vida creixent, Litúrgia, neteja, Càritas, Malalts... Tots, tots, responsables i membres dels diversos grups de la Parròquia, diguem constantment mirant la creu: “Senyor, augmenta la nostra fe!!!”.

A l’inici de curs tinguem present el que Pau diu avui al seu amic Timoteu: “Et recoman que procuris revifar la flama del do de Déu. L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia sinó d’amor i de seny... Tenguis com a norma la doctrina sana que has escoltat dels meus llavis, i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist. El tresor que t’ha estat confiat és molt valuós...”.

Donem avui gràcies per la fe rebuda i que ens han transmès els pares, familiars, avis i àvies, persones en concret al llarg de la nostra vida.

            Demanem avui a Déu que no perdem mai la il·lusió d’aprofundir en la fe, a pesar de les dificultats com ens recorda avui el profeta Habacuc.

Habacuc avui diu, i amb ell ho diem tots noltros: “Fins quan Senyor demanaré auxili i sembla que no m’escoltau?”... Fins quan? Noltros també avui repetim constantment:

-Que les famílies, Senyor, visquin la pregària i valors humans i cristians!

-Que els Pastors, Senyor, siguem persones animadores i positives!

-Que hi hagi, Senyor, vocacions cristianes en tots els àmbits!...

            I el Senyor contesta a Habacuc i a tots noltros avui:  “Grava el que et dic. Espera! El just sempre viu perquè creu!

            En les nostres comunitats tenim molts exemples de persones que, a pesar de tot, confien i fan un òptim servei a les famílies, a la Parròquia i a la societat. Donem gràcies a Déu per tots ells que ens són uns molt bons referents.