Homilia diumenge 27 setembre 2020

 

Diumenge XXVI (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 21,28-32): En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots: «Què
us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el prim

er i li va dir: ‘Fill, vés avui a treballar a la vinya’. Ell li va respondre: ‘No hi vull anar’. Però després se'n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: ‘De seguida, senyor’. Però no hi va anar.

»Quin d'aquests dos va fer la voluntat del pare?». Li responen: «El primer». Jesús els diu: «Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu. Perquè vingué Joan per encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l'heu cregut».

HOMILIA

Avui he escollit com a frase principal de les lectures, aquesta de st. Pau: Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist!

I quins són aquets sentiments? Sant Pau mateix els assenyala: Fortalesa d’ànima, amor que consola, afecte entranyable, compassió... I quina identitat donen aquests sentiments? St. Pau ens la recorda: Ell que era de condició divina es va fer no res, s’abaixà i es feu obedient fins a la mort i una mort de creu. Per açò Déu l’ha exalçat i li ha donat un nom que està per damunt de tot altre nom.

La humilitat, el servei, l’abaixament a favor dels altres és la identitat de Déu i és el que vol per a noltros. Per açò la primera lectura (Ezequiel. 18) ens recordarà quan ens queixam i diem: Què fa Déu perquè el món sigui millor del que és?: No és la vostra manera d’obrar i no la meva, la que va desencaminada? No és la vostra manera d’obrar que heu de corregir i de la qual, si hi ha cas, us heu de queixar? Actuam amb amor, afecte, compassió? Escoltam i imitam Déu?

Quantes vegades algú fa pagar a Déu el mal, l’egoisme que hi ha entre noltros. Gravem al cor aquestes paraules: No és la vostra manera d’obrar i no la meva la que va desencaminada? I sant Mateu ens recordarà les raons de perquè va desencaminada la nostra manera d’obrar: Ha vingut Joan amb la missió d’ensenyar-vos un bon camí, però vosaltres no l’heu cregut. Ens costa estimar, ser compassius...

Les lectures d’avui mos conviden a tenir present les nostres incoherències i contradiccions. Déu no pesa tant les paraules com les obres. Déu no mira les vegades que ens hem equivocat, sinó les vegades que hem sabut o no rectificar.

Quantes persones hi ha que parlen, critiquen, es creuen honrades i es vanaglorien de moltes coses, però després fan molt poc o res. És com aquell fill de la paràbola d’avui que va dir al seu pare que aniria a fer feina a la vinya (imitaria Déu) i després no hi va anar (no el va imitar).

Noltros qui diem tantes vegades que l’educació és important, educam? Que la pregària és important, pregam? Que la família, la Parròquia, la relació, Déu, és important.... els cuidam?

Homilia diumenge 20 setembre 2020

 

Diumenge XXV (A) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mt 20,1-16): En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta

paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que va sortir de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya. Després de fer tractes amb ells per un jornal d'un denari, els envià a la seva propietat. Va tornar a sortir cap a mig matí, en veié d'altres que s'estaven a la plaça sense feina i els digué: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya i us donaré el que sigui just’. Ells hi van anar.

»Cap a migdia i cap a mitja tarda va sortir una altra vegada i va fer el mateix. Encara va sortir cap al final de la tarda, en va trobar d'altres i els digué: ‘Per què us esteu aquí tot el dia sense fer res?’. Ells li responen: ‘És que ningú no ens ha llogat’. Els diu: ‘Aneu també vosaltres a la meva vinya’.

»Quan va arribar el vespre, l'amo de la vinya va dir a l'encarregat: ‘Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers’. Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari. Mentre cobraven, protestaven contra el propietari i deien: ‘Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor’. L'amo va respondre a un d'aquests: ‘Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? ¿O és que tens enveja perquè jo sóc generós?’. Així, els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers».

HOMILIA

Mos trobam avui amb una paràbola que mos sorprèn. I mos sorprèn, perquè en la nostra manera de fer, si tenim una empresa o un negoci, trobam normal i fins i tot just pagar el jornal que mereix el treballador segons la feina que ha fet. Qui n’ha feta més, jornal més gros. Qui n’h feta manco, jornal més petit. Pagar per una feina que no s’ha fet no té sentit.

En la nostra manera de fer, no importen les immenses desigualtats que vivim, no importen els que no tenen ni el necessari per a viure. Fins i tot, a vegades, comentam que no és just, que una persona que toca ses portes de Càritas pugui anar a fer un cafè un dia a un bar.

En aquesta Paràbola d’avui, Jesús ens diu que els pensaments i els camins de Déu són diferents als nostres. Tant, com la distància que hi ha entre el cel i la terra.

La lògica de Déu no és tan la justícia com la generositat. Ja a l’Antic Testament Isaïes mos recorda avui: Que els injustos abandonin els seus camins perquè Déu és generós en el perdó. I en el Nou Testament, a l’evangeli d’avui (Mt 20 16), escoltam: Tens enveja perquè jo som generós?.

En el fons, la Paraula que mos regala Déu avui té aquest fons que hem de captar i acollir: Som cridats a cobrir les necessitats de tots. En el fons, avui se’ns diu que aprenguem a fer com fa Déu: compartir generosament i gratuïtament amb tothom. (Donem sense esperar gràcies. Que el nostre goig sigui donar generosament)

Siguem de Déu, siguem cristians. La paràbola d’avui va dirigida a tots noltros i ens diu: No aspireu a tenir privilegis. Aspirau a ser germans, a compartir.

Avui és una bona ocasió per accentuar tres punts que hem de fer nostres:

1. Donem gràcies per ser treballadors de primera hora.

2. Escoltem Jesús. Aprenguem a ser com ell és: Generós!

3. Donem importància a Càritas. Siguem generosos.

Homilia diumenge 13 setembre 2020

 

Diumenge XXIV (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 18,21-35): En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: «Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?». Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats. Tot just havia començat, quan li'n van portar un que li devia deu mil talents. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternat, li deia: ‘Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot’. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

»Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient: ‘Paga'm el que em deus’. El company se li va llançar als peus i li suplicava: ‘Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré’. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.

»Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: ‘Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?’. I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute. Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà».

HOMILIA 

    

  1.El llibre de Ben-Sirà, (27,30-28,7) escrit probablement a principis del segle II aC, és un conjunt de reflexions inspirades en la saviesa -seny- bíblica i escrites a favor de la formació dels joves.

      Avui ofereix consells sobre el perdó. Qui no perdona, assenyala, s’exposa a viure amb odi i rancor. Per salut, fins i tot psicològica, val la pena aprendre a perdonar.

      I l’experiència del perdó va tan lligada amb la misericòrdia de l’amor de Déu i a la nostra manera de viure evangèlica, que Jesús, en la pregària del Parenostre, ens recorda una condició: Déu ens perdonarà si noltros també perdonam. 

 

      2.La carta de sant Pau als Romans (14,7-9) ens recorda que vivim i morim per al Senyor. Hem de viure centrats en Déu (en el com ell és i actua), no en noltros. Sant Pau, influït per Jesús i per la cultura clàssica (Plató, Ciceró, Menandre, s.I-III aC), reconeix que vivim relacionats amb els altres, amb el món, amb Déu. Ningú pot viure tancat en si mateix: en els nostres egoismes, febleses i mals. La bona relació amb tothom i amb Déu ens aporta pau. I açò és el que interessa.

      3.I a l’evangeli, (18,21-35)la pregunta de Pere: Quantes vegades he de perdonar al meu germà el mal que m’ha fet. Set vegades, pot ser? (Ja sabem que el número set, en la bíblia, es relaciona sempre amb la perfecció. Per açò, perquè ho entengui), Jesús li respon: No set, sinó setanta vegades set. Jesús diu a Pere: Ets de perdonar sempre! Déu perdona sempre, tu també. Aquest fragment només el trobam a l’evangeli de Mateu. La paràbola que ensenya Jesús a l’evangeli, ens diu: No imitis aquell que vol ser perdonat per accions grosses i no és capaç de perdonar als altres, accions de poca importància comeses al seu contra. 

 

      Les tres lectures ens recorden que el perdó de Déu no té límits. Essent també noltros perdonats per Déu constantment, hem d’actuar de la mateixa manera que Ell amb qui ens han fet mal alguna vegada.

      Avui el perdó no té massa bona acceptació en la convivència quotidiana de les persones i famílies. I és que no és un valor fàcil, necessita fer molta feina amb un mateix. Necessita pregària diària, mentalitat positiva, mirada benèvola, cor netejat. 

 

      Perdonar no significa ignorar les coses, ni justificar el mal. És normal tenir memòria psicològica, però és saludable i evangèlic deixar de banda l’ànsia de revenja. 

 

      Perdonar és l’estil de Déu. Perdona és l’opció propi de qui és sa i bo.

Homilia diumenge 06 setembre 2020

 

Diumenge XXIII (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 18,15-20): En aquell temps, Jesús digué als deixebles:

 

 «Si el teu germà et fa una ofensa, vés a trobar-lo i, tot sol amb

ell, fes-li veure la seva falta. Si t'escolta, t'hauràs guanyat el germà. Si no t'escolta, crida'n un o dos més, perquè tota qüestió ha de ser resolta per la declaració de dos o tres testimonis. Si tampoc no els escolta, digues-ho a la comunitat reunida. I si ni tan sols escolta la comunitat, considera'l un pagà i un publicà. Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel.  Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells». 

 

 

HOMILIA

     Avui, podem dir que és el Diumenge de la importància de la comunitat i de la correcció fraterna . 

 

      La pregària inicial, la Col·lecta, mos recorda el nostre desig (que Déu posi la seva mirada sobre cadascú de noltros), ja que tots som fills de Déu, fills estimats per Déu, fills que desitjam la llibertat vertadera (per fer només es bé), i que esperam l’herència eterna (la comunió en Déu). 

 

I després vénen les aportacions de les tres lectures d’avui: 

 

     1)Ezequiel 33, 7-9. Tots som responsables de noltros mateixos, però també tots som vigilants, responsables dels altres. La responsabilitat de Ezequiel, i la nostra, consisteix en advertir dels pecats, dels errors que veiem en els altres i en la comunitat. Impossible viure amb indiferència o passant del que vivim. Tots hem de vigilar. Ens interessa el bé, la veritat, la justícia. N’hi ha que diuen que aconseguir aquesta realitat és impossible i que intentar-ho és perdre es temps. Noltros, sabent que caminam amb la mirada de Déu sobre cadascú, no perdem l’esperança i actuem sabent que tots som vigilants de tots. Déu dirà!. 

 

     2)Romans 13, 8-10. Sant Pau recorda que estimar és tota la llei. I remarca, no heu de deure res a ningú. L’únic deute ha de ser sempre “estimar”. Sempre esteim en deute amb els altres. Qui estima perdona, qui estima corregeix. Qui estima també sap dir “si” i “no” quan toca. Qui estima no roba res a ningú: ni la fama, ni el respecte, ni res del que li pertany... 

 

     3)I a l’evangeli segons sant Mateu 18, 15-20, Jesús ens mostra com hem de corregir. Primer en la intimitat. Si no en fa cas, cridant dos o tres o fins i tot a la comunitat per saber discernir entre varis. La correcció, i com més seriosa és aquesta, ha d’estar feta en la intimitat i des de la veritat. L’únic deute, estimar! Qui es veu amb el deute de corregir, si no vol ser ell corregit ho ha de fer amb gran respecte. Quan la correcció es fa des del respecte i sinceritat, Déu hi és present. 

 

   Donem importància a la correcció en el matrimoni, en la família, entre amics, a la parròquia... Ens importa madurar evangèlicament.