Homilia Diumenge 31 desembre 2017

Sagrada Família 31 desembre 2017 

       La Litúrgia té present avui tot el queens aporta Nadal. Avui, festa de la Sagrada Família, recordam i celebram que Déu va voler néixer dins d’una família perquè volia significar la importància de l’amor i de l’educació familiar. 

       En una societat i en uns moments en els quals la institució familiar no gaudeix del mèrit i prestigi que mereix és especialment necessari celebrar aquesta festa instituïda pel Papa Benet XV. Just al començament de la celebració, a l’oració col·lecta, hem demanat a Déu capacitat d’imitar les virtuts domèstiques de la Sagrada Família. 

       Quines són aquestes virtuts? Sols tenint present l’evangeli d’avui en descobrim algunes:

       1ª. Josep i Maria van al temple per complir amb tot el que mana la Llei de Moisès i presenten Jesús, el seu fill, a Déu. Aquest detall ens facilita imaginar que a la casa de Josep i de Maria, Déu hi era totalment present. Jesús va aprendre a recitar entre ells el “xemà” a les hores que convenia. Pràctica que haurien d’imitar també les nostres famílies: celebrar el bateig, resar a casa, celebrar tots i cadascun dels sagraments ... 

       2n. De Simeó sabem que era un home just i pietós. Sabem que era una persona que anava també al temple i que, en estat de pregària profunda, va intuir que veuria el Messies abans de morir. En l’infant Jesús als seus braços, Simeó entona un dels himnes més importants per a la litúrgia de l’Església que pregam cada dia a les completes abans d’anar a dormir. Himne en el qual ell va demanar, i noltros també demanam, poder morir en pau. I aquí descobrim una altra virtut a tenir present i a acollir: “Desitjar viure i morir en pau”. 

       3r. Hi havia també en el temple una profetessa, Anna, que havia estat casada durant set anys, després enviudà i va viure viuda fins els 84 anys. Des de llavors havia dut una vida austera, i una vida de pregària i dejuni. No coneixem cap diàleg entre ella i Josep i Maria, però si reconeixem l’impacte que la seva presència li va provocar perquè escampà arreu el que havia vist i viscut. Una altre virtut, idò, a tenir present en el cor de les famílies cristianes: “Transmetre arreu el que vivim al temple, a la parròquia. El que vivim durant la catequesi, la celebració de l’Eucaristia, la pregària, el contacte amb tots els qui estimam i formam part de l’Església”. 

       4. Hi ha un altre comentari a l’evangeli digne de ser tingut en compte. Es diu: “El seu pare i la seva mare estaven meravellats d’açò que es deia d’ell”. I aquesta és una altra virtut que hem de tenir ben present totes les famílies cristianes: “Rallar bé de l’Església, accentuar els seus aspectes positius, estar meravellats, dolçament sorpresos, del que diuen sobre l’atenció als pobres que viu l’Església, sobre l’atenció que té als malalts, sobre l’atenció que té per a l’educació d’infants, joves i adults. 

       Avui, en aquesta festa de la Sda. Família, vulguem encomanar especialment a Déu les nostres famílies. Tinguem present que en elles: 

       -S’ha creat el fonament de les nostres vides.

       -Els nostres pares, avis i padrins ens han ajudat a créixer en la fe i en els valors de la vida cristiana.

       -En elles vivim la gratitud per totes aquelles persones que un dia rere altre es moren i ens han enriquit la nostra vida de la seva experiència i valors, i donam gràcies també pels nous membres que ens arriben. 

       Que cadascuna de les nostres cases arribi a ser un model d’Església domèstica tal com ho desitjà el Vaticà II.

Homilia dissabte 23 de desembre 2017

Diumenge IV d’Advent

      Possiblement avui és el diumenge més marià de tot l’any litúrgic. Avui Maria se’ns presenta com el que és, el personatge principal del temps d’Advent. Maria ens ensenyi a ben acollir “el qui ve”.

      Encarnant-se Déu en les entranyes de Maria, descobrim –com ens diu la primera lectura d’avui, la de Samuel- que el que vol Déu no és residir en un edifici, sinó en les entranyes de la humanitat. Fent de les entranyes de Maria el seu “habitat”, Déu ens diu a les clares que vol residir en el nostre interior. 

      Maria no li ofereix cap casa luxosa, ni or ni plata. Senzillament li fa entrega del seu “sí!” senzill, però confiat i fidel. Un sí! silenciós però creïble. Un sí! cor a cor en diàleg amb l’àngel Gabriel però que marcarà la vida de Maria i la de molts durant tota la història humana. Un sí! que, com diu la carta d’avui als romans, tot essent pronunciat “com amagat”, revela el pla de Déu: “Vull habitar en el cor de la humanitat!”. 

      Déu sempre es manifesta en la història humana sense fer massa renou. Fins i tot, no poques vegades, es manifesta totalment al marge dels palaus, dels honors i de les persones que tenen poder: els màrtirs, els sants, la bona gent senzilla que habita al nostre costat. Mirau com es manifesta també en l’Eucaristia, mitjançant el pa i el vi que depositam sobre l’altar com a fruit de la terra i del nostre treball. 

      Maria va acollir el pla de Déu amb la seva senzillesa natural: “Que es compleixin en mi les teves paraules!”. I aquestes paraules les va recollir Jesús en la pregària que ens va deixar, “El Pare nostre”: “Faci’s la vostra voluntat així a la terra com es fa en el cel!”. Si ella ens mostra amb el Magnificat -que és abans del Pare nostre-, a posar-nos en mans de Déu, seguint el seu exemple i imitant-la, també noltros ens posam en mans de Déu quan diem en el Pare Nostre: “Es faci la vostra voluntat!”. Donem importància al Pare Nostre. 

      Avui, seguint Maria, donem importància també a la “Comunió”. Com Maria, i rebent el Cos de Crist, ens convertim també en casa de Déu, en el seu habitacle. L’ “Amén” que diem quan el prevere diu: “El Cos de Crist”, és similar al “sí” de Maria i té les mateixes conseqüències: ens posam a disposició de Déu, ens omplim de la seva gràcia perquè, com Maria, “el senyor és en noltros”. 

      Hem de ser conscients a l’hora de combregar. Hem de viure la mateixa actitud de Maria quan, humil i fidel a Déu, va dir: “Amén!” “Es faci en mi el que vulguis”. Un “Amén” que ens segueix quan sortim de l’Església perquè ens converteix en col·laboradors de Déu a l’estil de Maria, en els seus còmplices en la història de salvació. 

      A la nostra Parròquia, com a tantes d’altres, cada dia a partir de les 18,30h., un poc abans de Missa de les 19h., resam el Rosari. En ell, tenim present els misteris de goig que ens predisposen per a viure el misteri de Nadal. Aprofitem aquesta pregària de l’Església per a viure Nadal durant tot l’any. Per a sentir com Déu vol que el transmetem arreu: a casa, al carrer, entre amics, arreu!

Homilia 25 desembre 2017 NADAL

Nadal. Vigília i dia 

       Avui, uns i altres, ens hem de dir: “Bon Nadal!”. Ens ho hem de dir, i a tots els qui som aquí i als nostres familiars, i a tots amb qui compartim espais de vida i amb qui no els compartim, amb aquest bon desig ens hem de transmetre el goig d’haver rebut la notícia que, des de que va ser anunciada a Betlem fa més de dos mil anys, ens arriba cada any com un recordatori que mai hem de deixar de banda: “Déu ens estima i s’ha encarnat en el cor de la nostra història mitjançant una dona, Maria”. Un Déu que ens crida a no perdre mai l’esperança enmig de la fosca, del mal i del pecat que ens rodeja, com assenyala el llibre del profeta Isaïes.

       Sí!, ens hem de dir: “Bon Nadal!” perquè celebram l’experiència agraïda d’un Déu que no és com els déus pagans -déus que anam creant els humans- , i que com apunta el salm 115: “Tenen boca però no parlen, tenen ulls però no hi veuen, tenen orelles però no hi senten”.

       De la boca del Déu viu, l’únic Déu existent, com ens diu l’evangeli de Joan, va sortir una paraula capaç de crear el món i les persones; una Paraula viva i eficaç que guià el Poble d’Israel cap a la Terra Promesa; una Paraula que, època rere època, desafia totalment tantes paraules banals que escampen els déus falsos que hem construït noltros mateixos; una Paraula que demostra que no és ni falsa, ni buida, ni inútil, perquè agafant cos del cos de Maria, s’ha fet història i s’ha quedat per sempre en ella assumint el compromís total de sembrar constantment amor, reconciliació, pau, confiança, fidelitat a Déu. 

       Sí!, ens hem de dir “Bon Nadal” perquè aquesta Paraula que ens ha estat regalada, també ens pertany. Deia Montaigne –filòsof i humanista del segle XVI-: “Tota paraula és meitat de qui la pronuncia i meitat de qui l’escolta”. Per açò, aquesta paraula feta carn, feta història, en Jesucrist es fa també carn en qui l’escolta. En noltros si l’escoltam de cor i amb ganes, com Maria. Ella és una Paraula que ens il·lumina quan tastam la fosca, el dubte, i que també ens orienta quan hem perdut el camí.

       Facem avui, de nou i com cada any, el propòsit de regalar aquesta Paraula a tots els qui ens surten a camí. I és que ella ens ofereix la veritat allà on hi ha error i sordera voluntària; la pau allà on hi ha conflicte i divisió; el perdó allà on hi ha venjança i odi; alegria allà on hi ha tristesa i desesperació. Una Paraula que ressona constantment a l’oïda de qui s’atreveix no sols a tenir una Bíblia a ca seva, sinó que sobretot se sent empès a obrir-la i pregar amb ella. 

       Sí!, ens hem de dir Bon Nadal i l’hem de fer arribar a tots aquells on aquesta Paraula s’hi atura i se’ls mira d’una forma especial: els malalts, els pobres, els que van perdent l’esperança, els marginats per tots aquells que es creuen déus i són déus falsos ... Avui és un dia on ens hem de proposar que aquesta paraula es faci realitat en cadascú dels qui som aquí, es transformi en obres. Obres de misericòrdia, obres d’evangeli, obres pròpies d’aquesta Paraula encarnada en Jesucrist. Tots ens hem de comprometre avui a posar en pràctica: donar menjar a qui té fam, vestir al despullat, ... atendre Càritas; visitar els malalts, acollir els forasters, ben enterrar els morts; ensenyar a qui no sap, donar bons consells, corregir, consolar, perdonar, pregar a Déu pels vius i per als morts. I ho hem de fer perquè aquest és l’estil de vida d’aquesta Paraula encarnada en Jesucrist. 

       Sí!, any rere any ens hem de desitjar “Bon Nadal”, perquè aquesta és la bona notícia que ens arriba a tots gràcies a la fidelitat de Maria. Aquesta jove de Natzaret que dient “sí!” a Déu va veure transformat el seu interior que, cuidat per Josep i transformat en Jesús, ens l’ha regalat a tots.

       Maria, vencent dubtes i dificultats de tot tipus, ens mostra que la fidelitat a Déu sempre és motiu de pau interior i d’esperança. 

       Si gràcies a Jesús Déu és entre noltros, avancem entre fosques seguint la Llum. 

       Si gràcies a Jesús Déu és entre noltros, seguim-lo! Ell és “Conseller” “Pare per sempre” “Princep de pau” 

       Si gràcies a Jesús Déu entre noltros, abandonem la impietat per viure una vida justa i de pietat. 

       Si gràcies a Jesús Déu és entre noltros, “no tinguem por!” En Ell ens ha nascut el Messies, el Senyor!

Homilia diumenge 17 desembre 2017

Diumenge III d’Advent 

      Com ens diu el llibret de la Missa de cada dia, vivim temps de culte al jo. El concepte de sacrifici només és concebible, per a molts, com l’esforç per millorar-se a si mateix i no per entregar-se als altres. Sacrifici per millorar el propi aspecte, amb exercici físic, tatuatges, cirurgia, fins a extrems malaltissos com els trastorns alimentaris. Sacrifici per al benestar emocional, amb el ioga i la meditació. Sacrifici per assolir reptes personals de tipus laboral, econòmic, esportiu ... 

      En canvi, la paraula “abnegació”, entesa com la renuncia a un objectiu personal per assolir un bé superior en benefici d’una altra persona, sembla esborrada del diccionari. D’aquí provenen no poques de les crisis actuals: personal, familiar, social, ... 

      En aquest sentit, Joan Baptista és en la nostra època un personatge contracultural, algú tan atípic com una veu que crida en el desert i que, en comptes de promocionar-se a ell mateix, afirma que “no és digne ni de deslligar la corretja del calçat d’aquell a qui ha vingut a aplanar el camí”. 

      Joan Baptista sap que s’ha de retirar al desert per aprendre a alliberar-se d’ell mateix i ser la veu que assenyala Jesús front al qual se sent a l’ombra. Ell sap que la seva missió és ser “testimoni” de la llum, de la veritat. Sap que ha de ser testimoni no d’ell mateix sinó de Jesús. 

      No vivim per anunciar-nos a noltros mateixos sinó a Jesús. Quan a Joan li demanen per quatre vegades “Qui ets”, el final descobrirà la seva –la nostra- més profunda identitat: “Som en el món per a testimoniar Déu” “Som en el món per aplanar el camí perquè Déu sigui viscut”. 

      Quan veiem com a què d’enfora estem de Déu quan ens interessa sobretot accentuar-nos a noltros mateixos, st. Pau, a la seva primera carta als cristians de Tessalònica, ens recordarà les actituds que hem de descobrir i de viure si volem ser testimonis de la Llum. 

      En aquest escrit, que segons diuen els entesos és el més antic del Nou Testament, és el més proper en el temps de Jesús, Pau ens assenyala actituds que avui descobresc el per què el Bisbe Pasqual ens el va fer aprendre de memòria i que encara record: “Iterum dico, Gaudete. Modestia vestra nota sit omnibus hominibus, ...”: 

      1.Hem d’estar contents. L’entrega als altres no és cap sacrifici. És l’opció que ens facilitarà estar de ver contents sempre i en tota ocasió. Sta. Teresa: “Un sant trist, és un trist sant”.

      2.Hem de resar. Hem de ser constants en la pregària. No hi ha amistat allà on no hi ha comunicació. La comunicació constant ens apropa i ens identifica.

      3. Hem de donar gràcies en tota ocasió. Tot és un regal de Déu, noltros també. Què hem fet per nàixer? Què hem fet per gaudir del món, d’una família, de capacitats, ...? Hem de tenir les “gràcies” a flor de pell.

      4. Examineu-ho tot i guardau-vos de tota ombra de mal (Omnia probate!). No podem viure sense reflexionar, sense pensar, sense escollir el millor.

      5. I el verset 23 d’aquest capítol 5, és, sense dubte, una de les frases més importants de tota la doctrina paulina: “Que Déu mateix, el Déu de la pau, us faci del tot sants”. La santedat ha de ser “del tot!”, ha d’abraçar totes les nostres dimensions: espiritual, psíquica i física. Aquí san Pau ens presenta la visió unitària que té de la nostra persona. 

      No vivim per estar centrats en noltros mateixos. Tot existeix, noltros també, per donar glòria a Déu.