Homilia diumenge 19 de febrer 2017

Diumenge VII/A 19 febrer-2017 

      Avui, a favor de la nostra reflexió, crec que hem de retenir vàries expressions que en les lectures bíbliques són prou interessants : 

      -Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, som sant. I concreta què vol dir ser sant: No tenir malícia, sentir-nos responsables dels altres, no venjar-nos ni guardà rancúnia a ningú, estimar als altres com a tu mateix (Lv 19, 1-2,17-18) 

      -Tots som “temple de Déu”. L’Esperit de Déu habita en nosaltres. I el temple de Déu és sagrat. Així, tots som de Crist, i Crist és de Déu. (1Co 3, 16-23) 

      -No tingueu mai més present el que se us va dir: “Ull per ull!”. No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Estimau fins i tot els enemics, pregau per aquells que us persegueixen. Si estimau sols a qui us estima, quina recompensa mereixeu? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare (Mt 5, 38-48) 

      La síntesi de les lectures d’avui, síntesi que ens convida a reflexionar i a assumir actituds, per a mi és aquesta: “Sigueu bons del tot, sigueu sants. Tothom és temple sagrat de Déu. Estimau fins i tot els enemics”. 

      És possible arribar a ser sants? Es possible arribar a estimar els enemics? Tots sabem que sí, en tenim experiència constant al llarg i ample de la història. Avui se’ns convida, per a refer el nostre ànim, a tenir present tants sants i santes, tants i tantes màrtirs, que en són referents. Per açò us convid: 

      -A conèixer la vida del sant que els nostres pares van escollir per a identificar-nos. Què en sabríem dir, per exemple, de sta. Maria, de st. Josep, de st. Jaume, de st. Sebastià, de santa Agnès, de sta. Marta, de sta. Teresa de Calcuta, de st. Joan XXIII, ... 

      -A conèixer el final de la vida d’alguns dels nostres màrtirs. Quines van ser, per exemple, les seves paraules finals tenint davant seu els qui els anaven a matar? Sabem alguna cosa dels nostres tres beats menorquins: Frai Àngel mort a Barcelona i nascut a Ferreries; Joan Huguet nascut a Alaior i mort a Ferreries; Josep Camps, mort a Barcelona i nascut a Ciutadella? Ens convé conèixer les seves paraules de perdó, el seu testimoni de confiança total en Déu. Per exemple, el bisbe màrtir de Barcelona, Manuel Irurita, va dir: “Sense adonar-vos, em posau el vestit blanc apte per entrar al cel. No tan sols us perdon, a més us beneesc”. O per exemple el màrtir st. Esteve: “Senyor no els tenguis en compte aquest pecat” (Act 7,60) 

      Els sants i els màrtirs ens diuen que és possible arribar a ser bons del tot, sants. I ens ho demostren perdonant els seus enemics. 

      El cardenal Sistach va dir una expressió que em va quedar gravada: “Hi ha màrtirs i martiritzadors. Uns hi són amb el Senyor, pels altres pregam”. 

      Açò és el que hem de fer. Als que són amb el Senyor, els hem de tenir com a referents. Els qui maltracten, els qui maten, els enemics, es fan mereixedors de les nostres pregàries. 

      Preguem, idò avui, i amb el cor pacificat, a favor de tots aquells que no tenen present que tota persona és sagrada -temple de Déu- i mereix el nostre respecte total.

Homilia diumenge 12 de febrer 2017

EUCARISTIA VOCACIONAL

Diumenge VI de durant l´any (12 de febrer de 2017) 

MONICIÓ D´ENTRADA:

      Fa uns quants diumenges que llegim a l’evangeli fragments del Sermó de la Muntanya. Jesús va descrivint el perfil de l’autèntic deixeble seu, i ofereix una sèrie d’ensenyaments. Avui afirma que ha vingut per perfeccionar la Llei, és evident que se tracta de la llei moral. 

      Jesús anuncia l’amor misericordiós de Déu a tota la humanitat que crida a una vida plena en Ell, feta d´amor, de generositat, de pobresa, de llibertat, d’alegria. Acollir el seu missatge comporta una nova manera de viure, de decidir, de relacionar-nos. Deu ser aquesta manera de viure la que condueix a la plenitud de la llei. 

      Avui d´una manera especial, preguem pels seminaristes de la nostra Diòcesi, que es preparen per rebre el ministeri sacerdotal; preguem també, perquè a les nostres parròquies hi hagi pares i mares generosos que convidin a algun dels seus fills a ser servidors i proclamadors de l’evangeli en la vida sacerdotal o religiosa. 

Orientacions per a l’homilia 

      A l’inici del salm responsorial d’avui, llegim: “Feliços els homes de conducta irreprensible, que segueixen la llei del Senyor”. I al seu final: “Feu-me entendre la vostra llei que la vull guardar amb tot el cor”. 

      I d’açò es tracta: De saber interpretar correctament la llei del Senyor i de seguir-la i guardar-la amb tot el cor. Per açò, a la primera lectura, Jesús fill de Sira, ens diu: “Si tu vols guardaràs els manaments i t’hi mantindràs fidel”. I st. Pau a 1ªCorintis 2,6-10, deixa escrit: “Als qui tenen una fe madura els ensenyam la saviesa enclosa en pla que Déu s’ha proposat”. 

      L’evangeli (Mt 5,17-37) desgrana, a partir dels manaments, el pla que Déu s’ha proposat i que ens proposa, amb quatre apunts: 

            1.Qui es proposi complir els manaments, també els més petits, i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut per gran en el Regne del cel. 

      Tots els batejats som cridats a viure i a ensenyar els manaments del Senyor. Aquesta és la nostra vocació. Vocació que hem de portar a terme a qualsevol àmbit de la nostra vida: en família, entre amics, en el treball, com a ciutadans, ... La nostra vocació és viure el que ens aporta la fe i ensenyar als altres a fer el mateix. Som cridats, idò, a cuidar la nostra presència i a portar a terme un diàleg significatiu. Res de mediocritats! 

            2. La presència i la paraula d’un batejat és contrària a tota violència, perquè la violència sols produeix més violència. “Ja sabeu que als antics els van manar: No matis!, i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi, el qui menyspreï, el qui insulti al seu germà, serà reu davant el tribunal”.

 

      Tots els batiats som cridats a ser pacífics, a netejar el nostre cor, a fer-lo apta sols per estimar. Estimar no només els enemics sinó també els diferents, els allunyats. Hi ha qui sent interiorment tan necessari el compliment d’aquest manament que es predisposa a entregar la seva vida a favor dels qui se senten sols (personal de geriàtrics, ...), dels qui no són aptes per a la convivència (personal de presons, ...), dels qui mai han sentit parlar del Déu Amor, del Déu amant de la reconciliació (Missioneres i missioners, ...). 

            3. La fidelitat matrimonial, el bon diàleg entre espòs i esposa, la bona relació amb tothom és també un compromís desitjat per qualsevol batejat. “Ja sabeu que està manat: No cometis adulteri!. Doncs jo us dic: Tothom que mira a una dona (a un altre) amb mal desig, peca en el fons del seu cor”. 

      El matrimoni viscut entre dos cristians no és qüestió d’un contracte, és una vocació: és un voler ser fidel de cor a l’amor primer, als fills, als familiars. És un desitjar ser mirall del Déu que mai romp amb nosaltres la seva aliança de pau. La vocació a formar matrimoni és una necessitat que les parelles cristianes han d’assumir. I tota la comunitat cristiana els ha d’ajudar a portar-la a terme. 

            4. La fidelitat a la paraula dada és l’altra recomanació que Jesús ens fa a partir dels manaments, a partir del pla que Déu ens proposa. “No rompis els juraments!” “No juris, mai!” “Digau senzillament sí, quan és só, no, quan és no”. 

      No podem prescindir de les garanties necessàries perquè no ens enganyin. Però un bon deixeble de Jesús ha de sentir la crida, la vocació a ser persona “de paraula!”. Sols qui és persona “de paraula!” és fiable. Hem d’oferir confiança en totes les dimensions de la nostra vida si volem transmetre el missatge de Jesús i ser escoltats. 

      La proposta de Déu no l’hem d’assumir amb actitud mediocre. Demana “vocació!”, sentir-nos cridats seriosament a viure el que Ell ens proposa. 

Pregàries

      1. Preguem a Déu per tots els batejats, que ens mantinguem fidels a la crida del Mestre, a la crida de Crist. Actuem com Ell empesos per l’Amor a Déu i als germans. Preguem. 

      2. Preguem per tots els Mestres, sobretot per aquells que han estat cridats a ensenyar a altres el missatge cristià, que la seva presència sigui coherent i significativa. Preguem. 

      3. Preguem per tots els cristians que es troben oferint la seva vida en llocs de vanguardia: en camps de refugiats, com a missioners; en el voluntariat de presons; en geriàtrics i molts altres llocs. Que mai no defalleixin portant esperança al món. Preguem. 

      4. Demanem a Déu que els nostres joves siguin generosos per donar una passa endavant i acceptin la vocació a la vida sacerdotal o religiosa consagrada. Preguem. 

      5. A tots se’ns ha donat per igual el do de la vida. Preguem perquè la fam sigui eliminada del planeta i que tots puguem viure en dignitat. Preguem. 

      6. Preguem per tots nosaltres, cridats a viure una vocació d’evangelitzadors, que sapiguem dialogar i ser persones de pau en els diferents àmbits on vivim i treballem. Preguem.

Homilia diumenge 05 de febrer 2017

Diumenge Quint. 5 de febrer 2916 

       Un cristià del segle II, quan els cristians eren una petita minoria, explicava a un tal Diognet: “Els cristians no es distingeixen dels altres homes ni pel país, ni per la llengua ni per la manera de vestir. Ni viuen en ciutats reservades per ells sols, no parlen un dialecte especial, el seu tipus de vida no té res de particular... Segueixen els costums locals en la seva manera de viure i, al mateix temps, testimonien les lleis extraordinàries i realment paradoxals de la seva república espiritual... En una paraula, el que l’ànima és en el cos, els cristians ho són en el món”.       

      Som cristians, no hem de cercar ser ni fer res especial. Jesús sols ens diu que hem de sal de la terra i llum del món. 

       I per ser sal i llum no és necessari aparèixer tots els dies en el diaris o a la televisió, ser persona de grans paraules i presència, tenir grans idees i que la gent et cridi perquè les exposis públicament. Jesús ens crida a ser sal i llum cadascú en la seva vida normal. I, a més, ho hem de ser amb la mesura justa que toca a cada moment. 

       Quan en el menjar és fat, diem: “Falta sal”; i, si n’hi ha massa, diem: “Avui ens hem passat amb la sal”; però quan hi ha la sal justa ja no parlam de sal, sinó que diem: “Quina sopa més bona. Està en el seu punt just”. 

       La nostra feina com a cristians és aconseguir que la gent pugui dir: “Quina conversa més bona hem tingut avui” “Quina relació més polida s’ha aconseguit entre noltros” “Quina paraula tan ben dita i en el moment oportú, ha dit aquest” “Quin sentit més bo descobreix el nostre viure al costat d’aquesta persona”, ... 

       Ser sal o llum no és qüestió de “tot o res”. No és qüestió de lluir com a persones davant els altres. És qüestió de desitjar que la sal de Crist, la seva presència, la seva llum, es faci present, no noltros. 

       I quina és la mesura justa de la sal? Ens ho diuen avui tant Isaïes com sant Pau als cristians de Corint: 

      -Compartir el pa amb els qui passen fam. Que es noti dissabte i diumenge pròxim que és la Jornada contra la fam. Que es noti diàriament. Eduquem en família a favor del compartir.

      -Obrir la casa als altres (als qui no en tenen, als qui ens visiten, als qui tenen necessitat de ser escoltats, acollits)

      -La fe no la llueix aquell que fent el bé cerca reconeixements –ens diu sant Pau. És una persona que escampa Jesucrist aquell que posa a la banda la seva persona i col·loca al bell mig Jesucrist. 

      El papa Francesc ha vist que l’Església ha de descobrir més i més la seva missió de donar gust a la vida moderna i d’oferir la llum genuïna de l’Evangeli. I la seva reacció ha estat immediata: «Hem de sortir cap a les perifèries existencials». Hem de sortir al carrer. Ens ho recordava també el Bisbe just en el seu dia de consagració episcopal. 

      El papa insisteix una vegada i una altra: «Prefereixo una Església accidentada, ferida i tacada per sortir al carrer que una Església malalta (insípida) pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats. No vull una Església preocupada per ser el centre i que acaba clausurada en un embolic d’obsessions i procediments». 

      La crida dels “Francesc” (Papa i Bisbe) està dirigida a tots els cristians: «No podem quedar-nos tranquils tot salant i obrint els llums sols en les trobades dels cristians (Catequesi, Club, Vida Creixennt, Catequesi d’adults, Escola de Teologia, Equips de matrimonis, Pregària i Eucaristia). L’Evangeli ens convida sempre a córrer el risc de la trobada amb la cara de l’altre. El papa vol introduir en l’Església el que ell anomena la «cultura de la trobada». Està convençut que «el que necessita avui l’Església és capacitat de guarir ferides i donar escalf als cors». 

      Eduquem tenint present Càritas, eduquem a casa, eduquem al carrer. Algú em deia: “Sols quan entr a la parròquia em trob a casa. Ni entre els meus puc viure la fe!”. I açò és cert no poques vegades. 

      Hem de venir a la Parròquia per sentir l’escalf de Jesús i reanimar-nos. Però hem de sortir al carrer i posar la presència de Jesús arreu.