Homilia diumenge 25 de setembre 2016




Diumenge XXVI/C 25 setembre 2016 

       Es diu que a l’època de Jesús els “rics” eren, com a molt, el 5% de la població. Avui es dia que els rics som la majoria de noltros, els ciutadans del Nord. Es diu avui que mentre el 20% dels ciutadans del món viuen amb el 80% dels bens de la terra, el 80% restant han de viure amb el 20%.
       Anant un dia d’aquest estiu pes port de Maó i veient els iots que hi havia, comentàvem, de pobres n’hi ha molts, però també hi ha molts de rics. 

       La nostra manera de viure, més o manco, no pot ser dibuixada per cap estudi científic millor que amb la paràbola d’avui del ric (un personatge sense nom perquè podem ser qualsevol de noltros) i del pobre (un personatge que té nom “Llàtzer” (Eliezer) que significa: (Déu és la meva ajuda). Un pobre qualsevol sempre confia en la Providència, en Déu present en el bon cor de molta gent. 

       Als rics que no miren mai la cara dels pobres ni examinem el per què han arribat a la pobresa que viuen, la seva actitud front els pobres és la indiferència. Viuen com si els pobres no existissin. 

       Qui viu indiferent front els pobres perd humanitat. Mentre viu entre les riqueses s’oblida dels pobres. És interessant el diàleg que hi ha entre el ric i Llàtzer a la paràbola d’avui. El ric només “obra s’ull” quan sent ell mateix la pobresa. “Quan en vida li van tocar béns de tot tipus, el seu cor restava fred, indiferent”. Sols pidola ajuda quan el pobre és ell: “Pare, apiada’t de mi. Envia Llàtzer que refresqui la meva llengua” “Et preg que enviïs a ca meva Llàtzer perquè els advertesqui i no acabin com jo en aquest lloc de turment”.
       Sempre recodaré la impressió que em va fer un viatge a la Paz (Bolívia). A uns metres només de barraques, hi havia uns grans xalets. Hi vaig anar amb 15 joves. I tots ens dèiem: “Com es pot construir cases luxoses al costat dels pobres? Açò és total duresa de cor”. 

       Mentre hi hagi aquestes grans diferències entre pobres i rics i no podem viure despreocupats dels altres.
 
       Jo crec que avui ens hem de demanar que puc fer per curar la fam de tants pobres que hi ha en el món? Fam variada i crua. 

       Al Full Parroquial d’aquest mes, us oferia una sèrie d’iniciatives

       - Conscient de la teva fam de formació, t’apuntaràs a la catequesi d’Adults o a l’Escola de Teologia? Apuntaràs als teus fills a la catequesi? Si ets adult i no estàs confirmat, t’apuntaràs a la catequesi de confirmació? Si ets persona gran, t’apuntaràs a “Vida Creixent”? Si et parella, et replantejaràs formar part d’un grups de matrimonis cristians? O seguiràs vivint indiferent? 

       - Si tens fam de comunió amb Jesús i has descobert la importància de l’Eucaristia, t’apuntaràs a animar-la en el cant, participant com a lector, ... 

       - Si estimes la Parròquia, t’oferiràs a favor de la neteja de vidres i de rajoles? 

       - Creus important que passem el plat cada diumenge tot intentant distribuir els nostres béns a favor dels pobres i de la Parròquia? 

       - Ets soci de Càritas, de la Parròquia, ...? Adoptes algú del tercer món?

L’evangeli d’avui ens demana que passem de la indiferència a la solidaritat.

Homilia diumenge 18 de setembre 2016



Diumenge XXV/C - 18 setembre 2016 

       Sa primera lectura d’Amòs ens diu alguna cosa que ens hem de repetir constantment i en bé nostre i en bé de tots els altres (societat): No som propietaris de res sinó administradors provisionals d’uns béns que hem d’utilitzar de manera que puguem ser agradables a Déu!
       Què diu Amòs? Ens diu alguna cosa que ens convé sentir quan avui, com sempre, tantes persones es fan rics a costa des pobres: “Escoltau açò, voltros que us abraonau sobre els pobres dient: Farem trampa amb les balances i comprarem amb diner gent necessitada fent-la els nostres esclaus”. 

       Aquestes ganes de sobresortir damunt els altres, ens dur, ...: 

       -Si parlam de les parelles, a que un dels dos converteixi a l’altre amb un no res, un esclau.
       -Si parlam dels fills o filles, a parlar d’aquell fill o filla que ens fa lluir per les seves qualitats i silenciar aquell altre que consideram –quina poca intel·ligència, si ho fem- poc útil o fins i tot inútil per quasi tot.
       -Si parlam de feina, a pensar sols amb ampliar el nostre capital i deixar als altres sense el que “almanco” és just.
       -Si parlam de la Parròquia, a que prevalesqui el meu criteri personal i no l’escolta pacient i desitjada a favor de tots. 

       St. Pau, a la seva primera carta al seu amic Timoteu, li diu el que ens diu avui a tots: “Et recoman pregar a Déu, fer-li súpliques i donar-li gràcies per les autoritats i per a tothom.  Per què? Perquè puguin alçar les mans “netes”, evitant baralles i discussions”. 

       Què arrela a l’ànima de St. Pau? Evitar discussions i baralles. Arrela les ganes d’escoltar-nos, de dir la veritat, de pronunciar paraules i viure actituds que ens reconciliïn. A l’ànima de st. Pau arrela la dignitat de qualsevol persona. Que tothom sigui tractat respectuosament. Tothom és “imatge de Déu”. Els cristians ens hem de formar amb ganes de no convertir a ningú amb un esclau nostre o amb un “no-ningú”. 

       La paràbola que ens presenta l’evangelista Lluch se centra en aquesta pregunta que ens ha de rondar constantment tota la nostra vida: “Dóna’m comptes de la teva administració” “Dóna’m comptes dels béns, de les capacitats, dels fills, de la parella, del sacerdoci que jo t’he confiat”. 

       Quan alguns celebrau avui el vostre matrimoni o celebrau els 50 anys de casat, o quan alguns celebrau el baptisme dels vostres fills, Déu us diu mitjançant l’Església: “Dóna’m comptes de la teva administració”. Quina administració duem a terme a la nostra família? Quina, jo mateix, a la Parròquia com a rector?

Homilia diumenge 11 de setembre 2016



Diumenge XXIV/C 11-setembre-2016 

       Les tres lectures d’avui revelen una experiència de Déu que ens hem de gravar més i més perquè, encara que ho hàgim sentit molt, ens costa molt posar-la en pràctica: “Déu refusa el pecat, però no el pecador”. 

       Déu “rebenta” davant es pecat

       -1ª lectura (Ex 32): “Moisès,, vés, baixa a la plana: s’ha pervertit el poble. Adoren altres déus. La meva indignació s’inflama” 

       -2ª lectura (1Tm 1): “Déu ha vingut al món a salvar els pecadors”, a alliberar-los del pecat. El pecat és l’enemic de Déu. 

       -3ª lectura (Lc 15): “Jesús s’apropa als pecadors. Li dol profundament al cor que visquin en pecat. El que desitja és que s’alliberin del pecat. I quan s’alliberen del pecat Déu fa festa. “Convida a celebrar-ho quan troba s’ovella perduda” “Convida a celebrar-ho quan troba la moneda perduda” “Convida a celebrar-ho quan el fill perdut torna a casa”. 

       I pensava: Normalment quin temps regalam com els fariseus i els mestres de la llei a murmurar d’aquest i d’aquell altre en tost d’intentar fer-nos propers i acompanyar a ser lliures del pecat? 

       La murmuració, el xafardeig del mal que hi ha entre noltros, Déu el detesta. És el pecat que molts vivim i tan poques vegades el confesam. 

       I tot açò resulta perquè anam creant una societat que sembla que ens educa per a veure, per a descobrir, per a cridar contra pel pecat que veiem en els altres i per callar i fins i tot no conèixer el pecat que hi ha entre noltros. 

       -Quan durant tan de temps esperam un nou govern en el nostre país, ens eduquen els nostres polítics a descobrir el pecat de cadascú i ens conviden a fixar-nos en el pecat dels altres. Aquesta actitud no és evangèlica. 

       -Quan seiem entorn d’una taula qualsevol, què poca atenció posam amb el que feim noltros i quanta atenció posam en el que fan als altres! Aquesta actitud no és evangèlica. 

      Què espera Jesús? Jesús espera que siguem capaços de fer el que ens diu clarament el que va fer st. Pau i n’es del tot conscient: “Açò que ara diré és cert i del tot digne de crèdut: que Jesucrist vingué al món per salvar els pecadors, i entre els pecadors jo som el primer”. 

       Quan és que començam a ser millors? Quan reconeixem els nostres pecats i quan, des del reconeixement dels nostres pecats, som comprensius i pregam per l’alliberació del pecat dels altres. 

       Què hem de fer si volem ser fidels a Jesús de ver?: 
       
        1. Refusar el pecat. El pecat és l’enemic de Déu.
       2. Reconèixer el nostre pecat. Sense prestar atenció al nostre pecat no acompanyarem ningú a deixar aparcat el pecat dels altres.
       3. Acompanyar amb paciència i fer festa front els avenços que uns i altres fem.