Homilia Diumenge30 de juliol 2017

       

Diumenge XVII/A 30 de juliol 2017

        La lectura de l’Antic Testament -primer llibre dels Reis, 3- ens presenta la figura del rei Salomó. Salomó, essent encara ben jove, va heretar una tasca gens fàcil: Saber conduir correctament el poble d’Israel! I, com a bon rei que volia ser, va oferir a Déu mil sacrificis. L’ajud de Déu li interessava. Per açò Déu li correspon i li demana: “Què vols que et doni”. La resposta de Salomó va satisfer Déu plenament. Salomó no li demanà molts d’anys de vida, ni riqueses, ni la mort o desaparició dels seus enemics. Li demanà “la gràcia de saber escoltar per actuar justament amb tothom i saber destriar el bé del mal”. 

        Tant amb aquesta lectura com amb l’evangeli d’avui que ens parla que qui troba la perla fina que cerca, ven tot el que té i la compra, Déu ens adverteix de l’error en què cauríem si pretenguéssim posar l’opció pel Regne del cel al mateix nivell d’altres opcions que anam prenent en la vida. L’Oració col·lecta d’avui diu: “De tal manera usem dels béns temporals, que no perdem els eterns”. Després del Concili, Pau VI va fer aquesta afirmació rotunda: «Només el Regne de Déu és absolut. Tota la resta és relatiu». Que bé so hi tenim present. Me va agradar, per açò, el comentari que feia una mare veient, un diumenge, la seva taula de casa plena dels seus fills i parelles: “Som rics. Compartir taula junts és la més gran de les nostres riqueses”. 

        Segons pensadors i filòsofs, segons Jesús, amb què consisteix prendre’ns la vida seriosament? Consisteix amb saber respondre a aquesta pregunta: “Qui som jo?”. Viure no consisteix en menjar i beure. No consisteix en posseir més i més. Consisteix en descobrir que vivim “a favor dels altres”. I són moltes les persones que ho descobreixen sense ser grans pensadors. Ho descobreixen, sols estimant: mares i pares, avis i sogres, ciutadans i governants. 

        Si molts familiars i amics saben passar hores i hores al costat d’algú que pateix, també Salomó, referent dels qui governen una parròquia, un poble, una comunitat, un país, sap que el seu deure no és altra que “saber escoltar”, que saber discernir entre el bé i el mal.

       Salomó avui ens diu que tots els qui tenim una responsabilitat sobre d’altres –pares, educadors, rectors, governants, ...- a qui hem d’escoltar primer de tot és a Déu si volem exercir la nostra tasca justament i amb pau. 

        En el fons, la Paraula de Déu ens diu avui que tots hem d’actuar segons la recta consciència, especialment educadors i governants. La vida i el futur dels fills, de la parròquia, d’un poble, d’un país, depèn de la nostra recta consciència, de la capacitat de tots i de cadascú de reconèixer el bé u de posar-lo a la pràctica. 

        Déu i un dels seus signes qualsevol: una creu, una medalla, un quadro, una imatge, no pot ser una peça decorativa. Tots ens hem de posar sota la seva protecció perquè ens guii correctament. 

        Quan resam el Rosari, que bé si ho féssim, qualificam Maria a les lletanies com: “Seu de saviesa”. Demanem-li que ens ajudi a adquirir aquesta saviesa que a tots ens és tan necessària per a ben conduir una família, una parròquia, un poble, un país.

Homilia diumenge 23 juliol 2017

Diumenge 23 de juliol 2017 XVI/A 

       Jesús, per a conversar amb la gent, empra paràboles, exemples senzills amb la intenció de ser entès. Li preocupava ser entès. Les homilies, les catequesis, les converses que tenim els uns amb els altres han de tenir aquest objectiu: “Ser entesos”. Quantes dificultats sorgeixen a vegades de les nostres relacions perquè no ens explicam prou bé, perquè no posam interès per ser « entesos » correctament. Esforçar-nos per ser entesos és un bon objectiu per encetar bones relacions. 

       Què vol donar entendre Jesús amb les dues paràboles d’avui? Vol donar entendre coses tan senzilles com aquestes: 

       -Dins el terreny de la nostra interioritat Déu hi ha sembrat valors, llavors d’evangeli. Déu s’ha sembrat a ell mateix. A dins nostre, si ho cuidam, hi naixeran la nostra capacitat per a ser bons, justos, honrats, pacients, solidaris, descobridors i amants de Déu, ... Valors que al principi, com un gra de mostassa, són insignificants però que, si els cuidam, es van fent carn de la nostra carn, es van fent part essencial nostra. 

       -Però també és cert que algú -l’entorn que vivim, les nostres males experiències, notícies que sentim cada dia i que algunes fins i tot passen ben a prop nostre- va sembrant jull, mal herba, actituds, formes de ser i de fer negatives per noltros mateixos i per als demés. I aquestes actituds troben arrel en noltros quan no estem concentrats, quan vivim despistats o indiferents. Quan dormin. Quan no estem atents al que se’ns oferta. 

       Però aquestes paràboles ens assenyalen alguna cosa molt important. El jull, els mals comportaments, les actituds negatives que naixen i creixen en noltros o al nostre entorn, han de ser viscudes amb paciència, amb pau. La impaciència mai ens aportarà pau. La violència, els crits, les baralles, els mals gestos, ... mai ens aportaran pau. 

       Per açò aquestes paràboles ens indiquen que hem de tenir present la manera de ser de Déu. La manera com es comporta Déu davant el mal, el pecat del món i nostre. I la manera de ser de Déu ens ho assenyala avui un llibre de l’Antic Testament, el llibre de la Saviesa, o el llibre dels Salms, també de l’Antic Testament. Mirau com ens presenten Déu: 

       *El Llibre de la Saviesa ens diu: Déu vetlla sobre tothom. Déu tracta a tothom amb consideració, amb moderació. Déu –i ho diu expressament-, obrant així ens ensenya que hem de ser humans amb tothom. A tothom hem de donar ocasió de penedir-se. 

       *I el salm 85 ens assenyala: “Vós, Senyor, sou indulgent i bo. Vós sou ric en l’amor. Vós sou un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i fidel en l’amor”.

       La Sagrada Escriptura presentant-nos qui és Déu i com actua Déu, no ens assenyala tan sols com hem de ser noltros, també ens marca un camí, una pedagogia. 

       Sols aconseguirem reconvertir la nostra vida i ajudarem a uns altres a emprendre aquest mateix camí, si som pacients i compassius. Si reconeixent com ens costa a cadascú canviar actituds no positives, entenem que també els costi als altres fer-ho. 

       Allò important que és, idò? “Acompanyar-nos, acompanyar-nos”. 

       Demanem avui a Déu que sapiguem ser pacients amb les nostres petiteses i amb les petiteses dels altres.

Homilia diumenge 16 juliol 2017

Diumenge XV/A 16 juliol 2017 

       Avui Jesús ens regala la coneguda paràbola del sembrador. El Papa Benet deia que aquesta pàgina de l’evangeli és, en certa manera, autobiogràfica perquè dóna a entendre l’experiència que vivia Jesús mentre anava ensenyant a la gent. Jesús s’identifica amb el sembrador que va escampant la bona llavor de Déu, i percep els diversos efectes que obté segons l’acollida que, qui escolten, viuen. 

       També podríem dir que és una paràbola autobiogràfica dels pares, dels educadors, dels catequistes, de la Parròquia. 

       I és que hi ha fills, hi ha pares que porten el fill o filla a catequesi, persones que assistim a la catequesi d’adults, a una vida creixent, a un grup de matrimonis i… 

       -Ens trobam amb fills, amb pares, amb noltros mateixos que escoltam superficialment. Res penetra profundament al cor. I alguns pares viuen angoixats front la reacció dels seus fills. I alguns catequistes i parròquia pateixen perquè senten que el que fan els sembla ser quasi bé inútil. I el mateix passava i vivia Jesús. 

       -Ens trobam amb fills, catequitzants, famílies, que escolten en un primer moment. I sembla que alguna cosa ens, els ha arribat al cor, però no tenen constància. Però, prest sembla que “com si res hagin viscut, com si res hagin escoltat, com si res els hagi tocat al cor”. I el mateix passava i vivia Jesús. 

       -Ens trobam amb fills, catequitzants, persones, famílies, que viuen entremig de tantes preocupacions o problemes, de tantes ideologies que obsessionen el seu pensament, que són incapaços d’escoltar res en calma, en pau, amb ganes de reflexionar. Persones incapaces d’escoltar perquè no viuen pau al cor. I el mateix passava i vivia Jesús. 

       -Ens trobam, també, gràcies a Déu, amb fills, catequitzants, persones, famílies, que escolten. I com més escolten més ganes d’escoltar i d’aprendre i de reflexionar i de rectificar tenen. I aquí sí que la paraula i el testimoni dels pares, dels catequistes, dels educadors, de la Parròquia, de l’evangeli, de Jesús, resulta ser eficaç. I el mateix passava a Jesús. 

       Però aquest evangeli insisteix també en el mètode de la predicació de Jesús. Sols amb els seus més íntims i en moments oportuns, ell els parla amb profunditat i cor obert. Quan es trobava davant una multitud on hi ha de tot i on ses interpretacions poden ser de tot color, Jesús els parla amb paràboles. Posa exemples reconeixent que els primers passos no poden ser mai profunds. Els primers passos, les primeres paraules, les primeres relacions sempre han de tocar més amb els peus a terra. 

       Finalment, vull assenyalar l’atenció que presta sempre Jesús no sols als seus més íntims, també a tothom. El que diu l’evangeli just al començament és per gravar-ho: “Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac” (el descans o la contemplació, li eren fonamentals. “I era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a la barca i s’hi assegué” (Per atendre la gent valia la pena suspendre el seu descans merescut). “Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà “llargament” en paràboles” (Ni Jesús ni ells tenien el temps cronometrat). Quan venim a l’Església, no hem de mirar tampoc massa si la celebració és curta o llarga. Val més pensar que ens sigui profitosa i intentar que ho sigui.

 

Homilia diumenge 9 de juliol 2017

Diumenge XIV/A 8-9 de juliol, 2017 

      Avui a l’evangeli Jesús ens repeteix unes paraules que ja hem sentit no poques vegades però que sempre ens commouen: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Acceptau el meu jorn, feu-vos deixebles meus, que jo som benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu”. 

      Aquesta actitud de Jesús m’arriba al cor. M’adon que quan Jesús anava de poble en poble i d’un lloc a un altre, estimava fent-se proper a la gent. Veient tots els qui estaven cansats o patien, pel que fos, es preocupava per ells: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats”. 

      Aquesta mirada és la que hem d’acollir avui i hem de fer-la nostra. També avui, com ell, els cristians ens hem d’aturar, hem de posar la mirada i el cor, o hem d’ajudar a qui avui sent damunt d’ell molt feixuga la vida de cada dia. 

      *La senten feixuga perquè els manca salut. La salut és un valor de la vida que tots voldríem tenir i no perdre mai. 

      *La senten feixuga perquè els manca poder econòmic. Com n’és de difícil una vida que no tenint feina, no tenint un lloc de treball, no sap com alimentar i donar casa digne als seus més íntims. 

      *La senten feixuga perquè els manca amor o no se senten estimats. Aquesta manca d’amor, aquest no sentir-se estimat, avui el pateixen persones que formen part de no poques famílies i, persones que, per la causa que sigui, senten dures frustracions en la seva vida. Quantes persones avui els manquen el goig del viure. Es diu que cada dia unes 10 persones se suprimeixen la vida a Espanya. Els suïcidi és la primera causa de mort no natural en el nostre país. Supera els accidents de tràfic. 3.910 persones (2.938 homes i 972 dones), durant l’any 2014. 

      Jesús ens diu avui que la nostra mirada s’ha de fixar en tota aquesta gent que no són “uns més entre tants”, sinó fills de Déu que pateixen. Avui hem de donar gràcies molt especialment a tots aquells que visiten malalts, que escolten persones amb problemes, que animen amb les seves paraules positives a qui el seu ànim baix. I, donant gràcies, hem de fer es propòsit de fer-ho noltros també. 

      Mitjançant la pregària hem d’aconseguir ser, cada dia més, pacífics i bondadosos. Per què? Perquè tan sols quan vivim en pau som capaços d’atendre als altres. Les lectures d’avui ens recorden constantment que Déu és compassiu i bo. Van dient: “Veniu a mi tots els qui esteu cansants i afeixugats i amb mi trobareu repòs”. 

      -La Primera lectura, de Zacaries (9, 9-10), diu: “Alegra’t Jerusalem. El teu rei fa la seva entrada. És bo i salvador. A tots els pobles adreçarà paraules de pau”. 

      -El salm d’avui, el 144, ens recorda: “El Senyor és compassiu i benigne. Les seves obres són obres d’amor”. 

      -I l’evangeli d’avui, Mt 11, 25-30, expressa clarament: “Veniu a mi tots. Jo som benèvol i humil de cor. En mi trobareu el repòs que cercau”. 

      Tan sols pacificarem si noltros vivim en pau i tenim el nostre cor pacificat. 

      Avui beneirem el quadre de na Maria Salord que ens ha regalat per festejar més intensament les festes de la Mare de Déu. El nom d’aquesta imatge, per desig de la seva mateixa autora, serà: “Maria de la dolça esperança”. Posem a les seves mans aquestes ganes que tenim de ser pacífics per escampar pau arreu.

Homilia diumenge 2 de juliol 2017

Diumenge XIII/A

       Hem començat l’estiu i a la Parròquia es noten canvis: s’han acabat les catequesis, els monitors des Club preparen el campament, persones que visiten la nostra illa participen també de les nostres celebracions, ... 

       El verb acollir conté un contingut especial que avui les lectures ens demanen captar-lo i practicar-lo. 

       No sols hem d’acollir correctament els canvis de temporada i hem de posar horaris i activitats corresponents. Hem d’acollir també les persones, hem d’acollir les nostres famílies i, sobretot, hem d’acollir Jesucrist.

       Hem d’acollir les persones. La primera lectura parla d’Eliseu que va ser acollit molt generosament per una sunamita i el seu espòs. Jesús també va ser ben acollit per Marta, Maria i Llàtzer. Jesús va acollir i va ser acollit, també, per pecadors i fariseus, ... 

       Acollir i ben acollir no és fàcil. Jesús també va viure la “no acollida”: “Va venir a casa seva i els seus no el van acollir”. Els del seu poble, els de Natzaret, tampoc. Per açò ell va dir: “Un profeta mai és ben rebut pels seus”. 

       Però allò que és ben cert és que “l’acollida” és un valor humà i un valor evangèlic. El mateix evangeli d’avui li dóna una importància cabdal quan diu: “tothom que doni un got d’aigua a qui tengui set, aquest és digni de mi”. 

       Però no totes les acollides però són qualificades de bones acollides. Les acollides, per noltros cristians, tenen un objectiu, un marcat: Jesucrist!. Tot ha de ser acollit, viscut des d’ell. Per açò l’evangeli avui ens recorda: “Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi”. I no és que l’evangeli ens demani que no estimem els nostres pares. No, no és açò

       La Bíblia en general va plena de referències a favor de les nostres famílies: 

              - Per tres vegades a la Torah es repeteix el manament d’honrar el pare i la mare (Ex 20,12; Lev 19,3; Dt. 5,16)

              - A més, tres són també les vegades on es condemna qui maleeix pare o mare (Ex 21,17; Lev 20,9; Dt 27,16)

              - I encara, un passatge del llibre de Siràcida ens convida a cuidar els nostres pares en la seva vellesa (Sir 3, 1-16) 

       Què vol dir Jesús referent a l’acollida en les nostres famílies? 

 

       Moltes vegades, els creients hem defensat la «família» en abstracte, sense aturar-nos a reflexionar sobre el contingut concret d'un projecte familiar entès i viscut des de l'Evangeli. I, no obstant, no n'hi ha prou amb defensar el valor de la família sense més, perquè la família pot plasmar-se de maneres molt diverses en la realitat. 

       Avui es donen famílies de tot tipus. Hi ha famílies obertes al servei de la societat i famílies replegades sobre els seus propis interessos. Famílies que eduquen en l'egoisme i famílies que ensenyen la solidaritat. Famílies alliberadores i famílies opressores. 

       Jesús ha defensat amb fermesa la institució familiar i l'estabilitat del matrimoni. I ha criticat durament els fills que es desentenen dels seus pares. Però la família, en Jesús, és cridada a tenir un projecte clar: servir a Jesucrist i educar segons Jesucrist. Aquesta és la família que hem d’acollir i construir. 

       Per això, no tots els tipus de família els podem admetre, acollir, els cristians. Jesús ens demana no acollir aquells tipus de família que no tenen present ni Déu, ni la seva paraula revelada en Jesucrist: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. Qui estima el fill o la filla més que a mi, no és digne de mi». 

       Hem d’estimar els pares i hem d’estimar als fills. Però ho hem de fer des de Jesucrist, des de Déu. 

       No podem construir ni acollir aquelles famílies que no eduquen, per exemple, en la solidaritat i la fraternitat amb els altres i obstaculitzen la vocació dels seus fills a favor de la justícia volguda per Déu entre els homes, a favor del compromís de tots els seus membres amb la finalitat de crear una societat millor. No podem construir ni acollir, famílies egoistes i individualistes. Déu és primer, ell està per damunt de tota una educació i clima que ens impedesqui obrir-nos generosament als altres. 

       Avui som cridats a reflexionar: Són les nostres famílies una escola de valors evangèlics com la fraternitat, la recerca responsable d'una societat més justa, l'austeritat, el servei, la pregària, el perdó? O són precisament lloc de «desevangelització» i corretja de transmissió dels egoismes, injustícies, convencionalismes, alienacions i superficialitat de la nostra societat? 

       Estimem les nostres famílies. Però estimem-les perquè acullin i practiquen el que Déu espera de tots. Déu sempre ha d’estar per damunt de tot. Ell ho ha d’orientar tot!