Homilia diumenge 24 d'abril 2022

 

Diumenge 2 de Pasqua

Text de l'Evangeli (Jn 20,19-31): Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge, els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».

Quan vingué Jesús, Tomàs, un dels Dotze, l'anomenat Bessó, no era allà amb els altres deixebles. Ells li van dir: «Hem vist el Senyor». Però ell els contestà: «Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!».

Al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc, i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Després diu a Tomàs: «Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, sigues creient». Tomàs li va respondre: «Senyor meu i Déu meu!». Jesús li diu: «Perquè m'has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!».

Jesús va fer en presència dels seus deixebles molts altres senyals prodigiosos que no es troben escrits en aquest llibre. Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom.

 

HOMILIA

 

L’evangeli d’avui –Jn 20,19-31- més que fer-nos aturar davant la incredulitat de Tomàs, ens presenta un itinerari de fe. Un procés de formació que acaba proclamant “Senyor meu, i Déu meu”.

            La nostra formació cristiana segueix un itinerari –que l’hem de recórrer atents- i que abracen les tres lectures d’avui.

            Què hem de fer per aconseguir una bona formació cristiana?

La primera lectura –Ac 5,12-16-, ens proposa:

            -Estar atent als miracles i prodigis que passen al nostre entorn. Tenir una mirada positiva davant la vida. Viure és un miracle. Miracle, prodigi, és viure estimant i sentir-se estimat per algú. Com també ho és somriure, alegrar algú, escoltar... Allà on hi ha una relació profunda Déu hi és.

            -Reunir-se unànimement. Els cristians ens formam, tenim oportunitat de progressar en la fe, quan ens reunim per a celebrar l’Eucaristia, per a rebre catequesi, per a fer una estona de pregària junts.

            -Acollir malalts i persones en necessitat. Jo sempre dic que la meva més gran universitat és i ha estat sempre “visitar malalts”, acollir, escoltar a “persones qu pateixen alguna dificultat”. Acollir els malalts i a les persones en necessitat és una experiència de formació cristiana també essencial: “Veniu a mi tots aquells que quan estava malalt em vau venir a visitar, quan estava nu em vau vestir, quan era a la presó em vau visitar...

La segona lectura –Ap 1,9-19-, l’apòstol Joan ens proposa per a la nostra formació cristiana:

            -Compartir la paciència de Jesús: “Jo Joan, germà vostre, que amb vosaltres compartesc la paciència de Jesús”.  Paciència que, si miram la Bíblia, la va compartir Job (21,3), insisteix en ella el llibre dels proverbis (25,15), moltes persones que acudien a Jesús coneixent les seves mancances, li dèien: “Tenguis paciència en mi”. Sant Pau recorda que la tribulació engendra paciència (Rm 5,3) i, a més, diu: “La paciència és un fruit de l’Esperit” (Ga 5,22)

I l’evangeli (Jn 20,19-31), ens proposa per a la nostra formació cristiana:

-També la paciència. Per tres vegades repeteix: Pau a vosaltres!

-També, tenir ànima de catequista: “Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envii a vosaltres”

-I també tenir ganes de ser creient i no un incrèdul. Tenir en tot una mirada penetrant. (Nm 24,3.15).

Idò, siguem responsables en el viure el programa de formació que ens marquen les lectures d’avui:

-Visquem atents als prodigis que es produeixen entre noltros

-Reunim-nos per a celebrar l’Eucaristia, la pregària, la catequesi

-Visquem oberts als malalts i a les persones en necessitat.

-Siguem pacients

-Tinguem ànima de catequista

-Tinguem ganes de ser creients i no uns incrèduls

Homilia Diumenge 17 d'abril 2022 "PASQUA"

Diumenge de Pasqua (Missa del dia) 

Text de l'Evangeli (Jn 20,1-9): El diumenge, Maria Magdalena se'n va anar al sepulcre de bon matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre. Llavors se'n va corrents a trobar Simó Pere i l'altre deixeble, aquell que Jesús estimava, i els diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat».

    Pere i l'altre deixeble van sortir cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l'altre deixeble s'avançà a Pere i va arribar primer al sepulcre, s'ajupí i veié aplanat el llençol d'amortallar, però no hi va entrar. Després arribà també Simó Pere, que el seguia, i va entrar al sepulcre; veié aplanat el llençol d'amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó que continuava lligat a part. Llavors va entrar també l'altre deixeble, que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. De fet, encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts.

 

HOMILIA

 

PASQUA

Quina bellesa vivim i transmetem durant la celebració de Pasqua?               Meditant la celebració i el contingut cristià del Dia de Pasqua,  em surt del cor dir: 

L’esperança rebrota/ en el polsim cendrós / on hi cova la mort. / I mentre poncella, / neteja i poleix / els cors decebuts. / Maria, qui cerques? / I..., tan sols mirant-la, / li sorgí el somriure. / Ressuscitant, / Jesús revifa / el foc que mor. / Ni la soledat ni l’odi / asfixiaran mai més / l’hàlit que engendra la creu. / Com és de fidel la vida / que descol·locant l’ofec / provoca de nou l’alè. / Com és de gran Déu / que havent-nos creat / ens brinda el traspàs!.

            I tenc també present un fragment d’un poema de santa Teresa de Jesús:

           … Mira que el amor es fuerte;/ vida, no me seas molesta,/ mira que sólo me resta,/ para ganarte perderte./ Venga ya la dulce muerte,/ el morir venga ligero/ que muero porque no muero…./ Vida, ¿qué puedo yo darle/ a/ mi Dios que vive en mí,/ si no es el perderte a ti,/ para merecer ganarle?/ Quiero muriendo alcanzarle,/ pues tanto a mi Amado quiero,/ que muero porque no muero.

            I observant María Magdalena i la pregunta de Jesús: Dona per què plores?, crec que:

            La corcava la melangia! Hi anà, el trobà obert i buit, negat de fosca i nu de bruit.!/ Plorant com una magdalena,/ perdut l’amat, orfe de tot/ amb Pere i Joan d’hora i tornà/ desitjant compartir la pena/ amb qui sabia que l’estimà/. En el seu esperit floria/ una aspra queixa: “L’han robat!/ Allà on era, no l’he trobat”./ Patint tan brutal desventura/ se li deixondí l’Escriptura/ quan algú li digué: “Maria!/ Dona per què plores? Qui cerques’/ Puig al Pare, deixa que hi vagi!”/ Davant el so que prou coneixia:/ “Rabuni” proferí en frescura./ Presa d’hàlit i gelosia,/ havent ressuscitat l’Amat,”/ Maria, alliberada i sens mesura:/ “L’he vist”,  bisava amb to sagrat.

            Com va passar a Maria, el nostre nom en boca de Jesús ens ressuscita l'ànim. En boca de Jesús, el nostre nom (Fel, Rosa, Nina, Tònio, Carolina, Leidi, Irene, Josep...) ens provoca una sensació especial. Per què Jesús té aquest poder? Per què la nostra vida, com li va passar a Maria Magdalena ressuscita al seu costat?

Avui, quan en les diverses comunitats i parròquies, en la celebració solemne de la Pasqua, els signes de mort es converteixen en signes de vida a causa del gran esdeveniment de la Resurrecció de Jesús, adonem-nos profundament que no volem ser una Església fixada tan sols en el relat de la mort. No és el missatge evangèlic només un trist i penós espectacle, sinó, i sobretot, l’anunci de la Resurrecció. No som portadors d'una Quaresma sense Pasqua com ens assenyala el Papa Francesc a Evangelii Gaudium, on, i en núm. 276, accentua: “La resurrecció de Jesús comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, pertot arreu tornen a aparèixer els brots de la vida”.

Quin és el missatge encoratjador del papa Francesc en aquest Dia de Pasqua?:
             El papa Francesc ens el resumeix en tres paraules: autenticitat evangèlica, eclesialidad i fervor, ganes missionera.

1.Autenticitat evangèlica. Les comunitats cristianes hem de ser: «un espai de trobada amb Crist».

2. Eclesialidad, vivència d'Església. El Paspa ens diu: “L'Església us estima... Estimeu l'Església, deixeu-vos guiar per ella i sigueu un veritable pulmó de fe i de vida cristiana”.

3. Fervor, ganes, missionera. “Sigueu autèntics evangelitzadors. Que les vostres iniciatives –accentua el Papa- siguin «ponts» que portin a Crist, sempre atents a la caritat, missioners de l'amor i de la tendresa de Déu”.

Germans i germanes, confiem en Jesús sempre. A pesar dels nostres dubtes i pors, a pesar de les nostres dificultats, a pesar de les nostres contrarietats, confiem en Déu. Sols en ell és possible viure “ressuscitats”.

Imatges de sa celabració de dissabte vespre VIGÍLIA DE PASQUA 👀👀

Homilia Divendres Sant 15 d'abril 2022

 

Divendres Sant

Text de l'Evangeli (Jn 18,1—19,42): En aquell temps, Jesús va sortir amb els seus deixebles cap a l'altra banda del torrent de Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia també aquell indret, perquè Jesús s'hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Judes, doncs, s'endugué la cohort de soldats romans i alguns guardes del temple que els grans sacerdots i els fariseus li havien posat a disposició, i va arribar a l'hort. Venien amb llanternes i torxes, tots armats. Jesús, que sabia tot el que li havia de passar, surt fora i els pregunta: «Qui busqueu?». Li respongueren: «Jesús de Natzaret». Els diu: «Sóc jo». També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?». Li digueren: «Jesús de Natzaret». Ell respongué: «Ja us he dit que sóc jo. Però si em busqueu a mi, deixeu que aquests se'n vagin». S'havien de complir les paraules que Jesús havia dit: «Dels qui m'has donat, no n'he perdut ni un de sol». Llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere: «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat?».

Llavors la cohort romana, amb el tribú que la comandava i els guardes dels jueus, van agafar Jesús i el van lligar, i el dugueren primer a casa d'Annàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d'aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Val més que un sol home mori pel poble». Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, va entrar amb Jesús al pati de la casa del gran sacerdot. Pere s'havia quedat fora, a la porta. Però l'altre deixeble, conegut del gran sacerdot, va sortir fora, parlà amb la portera i féu entrar Pere. La criada que feia de portera digué llavors a Pere: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'aquest home?». Ell respongué: «No, no ho sóc pas». Com que feia fred, els criats i els guardes del temple havien preparat brases i s'estaven allà, escalfant-se. Pere també s'escalfava amb ells. Mentrestant, el gran sacerdot va interrogar Jesús sobre els seus deixebles i sobre la seva doctrina. Jesús li contestà: «Jo he parlat al món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues i al temple, on es reuneixen tots els jueus. Mai no he dit res d'amagat. Per què em preguntes a mi? Pregunta als qui m'escoltaven quines coses els deia; ells saben el que he dit». Així que Jesús hagué parlat, un dels guardes que eren allà li va pegar una bufetada dient: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?». Jesús li respongué: «Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?». Llavors Annàs l'envià lligat a casa de Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó Pere s'estava allà dret, escalfant-se. Li digueren: «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d'Ell?». Ell ho negà: «No, no ho sóc pas». Un dels criats del gran sacerdot, parent d'aquell a qui Pere havia tallat l'orella, li digué: «Però si jo t'he vist a l'hort amb Ell!». Pere tornà a negar-ho, i a l'instant el gall cantà.

Després dugueren Jesús de casa de Caifàs al pretori. Era de bon matí. Però ells no van entrar dins el pretori, per no quedar impurs i poder menjar el sopar pasqual. Per això Pilat sortí a trobar-los fora del pretori i digué: «Quina acusació porteu contra aquest home?». Ells li contestaren: «Si aquest no fos un criminal, no te l'hauríem entregat». Pilat els replicà: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i judiqueu-lo d'acord amb la vostra Llei». Els jueus li respongueren: «A nosaltres no ens és permès d'executar ningú». Calia que es complissin les paraules que Jesús havia dit, indicant com havia de morir. Llavors Pilat se'n tornà a l'interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué: «¿Tu ets el rei dels jueus?». Jesús contestà: «¿Surt de tu, això que em preguntes, o bé d'altres t'ho han dit de mi?». Pilat replicà: «Que potser sóc jueu? Són el teu poble i els grans sacerdots els qui t'han posat a les meves mans. Què has fet?». Jesús contestà: «La meva reialesa no és d'aquest món. Si fos d'aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. Però la meva reialesa no és d'aquí». Pilat li digué: «Per tant, tu ets rei?». Jesús contestà: «Tu ho dius: jo sóc rei. Jo he nascut i he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu». Li diu Pilat: «I què és la veritat?». Després de dir això, Pilat va sortir altra vegada a fora, on eren els jueus, i els digué: «Jo no li trobo res per a poder-lo inculpar. Però ja que teniu per costum que us deixi lliure algú en ocasió de la Pasqua, ¿voleu que us deixi lliure el rei dels jueus?». Ells van contestar cridant: «Aquest, no! Volem Barrabàs». Barrabàs era un bandoler.

Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li van posar al cap una corona d'espines que havien trenat i el cobriren amb un mantell de porpra. Se li acostaven i li deien: «Salve, rei dels jueus!». I li pegaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré aquí fora, perquè sapigueu que no li trobo res per a poder-lo inculpar». Llavors sortí Jesús portant la corona d'espines i el mantell de porpra. Pilat els diu: «Aquí teniu l'home!». Quan els grans sacerdots i els guardes del temple el van veure, cridaren: «Crucifica'l, crucifica'l!». Pilat els diu: «Emporteu-vos-el vosaltres mateixos i crucifiqueu-lo, que jo no li trobo res per a poder-lo inculpar». Els jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei ha de morir, perquè s'ha volgut fer Fill de Déu». Quan Pilat sentí aquestes paraules, va agafar molta por. Va entrar altra vegada dins el pretori i preguntà a Jesús: «D'on ets, tu?». Però Jesús no li tornà contesta. Llavors Pilat li diu: «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc poder per a deixar-te lliure o per a crucificar-te?». Jesús li respongué: «No tindries cap poder sobre mi si no l'haguessis rebut de dalt. Per això el qui m'ha entregat a tu és culpable d'un pecat més gran». Des d'aleshores, Pilat intentava de deixar-lo lliure. Però els jueus es posaren a cridar: «Si deixes lliure aquest home no et pots dir amic del Cèsar. Tothom qui es fa rei va en contra del Cèsar». Quan Pilat sentí aquestes paraules, dugué Jesús a fora i es va asseure al tribunal en el lloc anomenat l'Empedrat, en hebreu Gàbata. Era el dia de la preparació de la Pasqua, cap al migdia. Pilat diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei». Ells cridaren: «Fora, fora, crucifica'l!». Pilat els diu: «¿Al vostre rei, haig de crucificar?». Els grans sacerdots respongueren: «No tenim cap altre rei fora del Cèsar». Llavors Pilat els el va entregar perquè fos crucificat.

Prengueren, doncs, Jesús, i, portant-se Ell mateix la creu, va sortir cap a l'indret anomenat “Lloc de la Calavera”, que en hebreu es diu Gòlgota. Allà el crucificaren, juntament amb dos més, un a cada banda, i Jesús al mig. Pilat va fer escriure un rètol i el féu posar a la creu. Hi havia escrit: «Jesús de Natzaret, el rei dels jueus». Molts dels jueus el van llegir, perquè l'indret on havia estat crucificat Jesús queia prop de la ciutat. El rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Però els grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi escriguis: ‘El rei dels jueus’. Posa-hi: ‘Aquest va dir: Jo sóc el rei dels jueus’. Pilat contestà: «El que he escrit, ja està escrit». Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, van agafar el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat, i també prengueren la túnica. Però la túnica era sense costura, teixida d'una sola peça de dalt a baix, i es digueren entre ells: «No l'esquincem; sortegem-la a veure a qui toca». S'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «S'han repartit entre ells els meus vestits; s'han jugat als daus la meva roba». Això és el que van fer els soldats. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Cleofàs, i Maria Magdalena. Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill». Després digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare». I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva.

Després d'això, Jesús, sabent que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: «Tinc set». Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Van posar al capdamunt d'un manat d'hisop una esponja xopa d'aquell vinagre i la hi acostaren als llavis. Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert». Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit.

Per als jueus era el dia de la preparació, i els cossos no es podien quedar a la creu durant el repòs del dissabte, més quan aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això els jueus van demanar a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els seus cossos. Hi anaren, doncs, els soldats i van trencar les cames del primer i les de l'altre que havia estat crucificat amb Jesús. Quan arribaren a Jesús, es van adonar que ja era mort i no li trencaren les cames, però un dels soldats li traspassà el costat amb un cop de llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua. El qui ho veié en dóna testimoni, i el seu testimoni és digne de crèdit. Ell mateix sap que diu la veritat, perquè també vosaltres cregueu. En efecte, tot això va succeir perquè s'havia de complir allò que diu l'Escriptura: «No li han de trencar cap os». I en un altre lloc l'Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat».

Després d'això, Josep d'Arimatea, que era deixeble de Jesús però d'amagat per por dels jueus, va demanar a Pilat l'autorització per a treure el seu cos de la creu. Pilat hi va accedir. Josep, doncs, hi anà i va treure de la creu el cos de Jesús. També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. Com que per als jueus era el dia de la preparació, i el sepulcre es trobava a prop, van dipositar-hi Jesús.

 

HOMILIA 

  

   Durant la celebració del Divendres Sant tinguem present qui va passar fent el bé, qui va curar i va acompanyar malalts, qui va escoltar i va mirar als ulls amb atenció cordial, qui es va fer pròxim a tots i amb tots va obrar amb amor i amb veritat, qui es va lliurar del tot a tots. Durant la celebració i la processó del Divendres Sant tots estem convidats a acceptar la vocació de servir i acompanyar als altres. Si volem una família millor, posem tot el que puguem de la nostra part. Si volem ser una parròquia millor, si desitgem ser, vivament, persones amants dels valors evangèlics i de la pràctica sacramental, treballem la nostra fe. Si volem un món millor, exercitem la nostra voluntat a ser cada dia millors ciutadans. Per un cristià, el referent del servei que ell mateix ha de viure en bé dels altres no pot ser un altre més que “el crucificat”, el servidor dels servidors.
    

Tots els cristians, durant el Divendres sant, estem cridats pel crucificat a retornar la dignitat divina que se'ns va concedir des del principi. Mai més, entre nosaltres, hi hagi menyspreu, gestos o paraules que disminueixin la nostra dignitat. Mai més persones descartades, sense drets.
  

             Si Jesús demana al seu Pare que perdoni als qui el van crucificar, a qui el va trair, noltros hem de perdonar també el mal que algú ens hagi fet; les deficiències que trobem en familiars i amics; les dificultats personals que vivim a la Parròquia, a l'Església; les guerres i els assassinats absurds que tantes vegades vivim en el transcurs de la història…: “Pare, perdona'ls, no saben el que fan”.

            Avui, Divendres Sant, tinguem present qui va passar fent el bé, qui va curar i va acompanyar malalts, qui va escoltar i va mirar als ulls amb atenció cordial, qui es va fer pròxim a tots i amb tots va obrar amb amor i amb veritat, qui es va lliurar del tot a tots.

      Per a un cristià, el referent del servei que ell mateix ha de viure en bé dels altres, ho repetesc, no pot ser un altre més que “el crucificat”, el servidor dels servidors. Qui ha entès que la nostra presència ha de ser sempre formada i cuidada a favor dels altres.

  Durant el divendres Sant, aquesta és, des de fa uns anys, la meva plegaria:

Jesús Redemptor meu,/ mir la creu/ i el teu silenci em colpeix,/ la teva soledat m’escandalitza,/ la teva pau em fereix./ Jesús Redemptor meu, observ la creu/ i els cops de martell sonen fort,/ els forats dels claus penetren endins,/ el clam dels teus planys, són precs./ Jesús Redemptor meu, bes la creu/ i em sent molt estimat,/ m’acarona la teva fortitud,/ Tu, el just, ets crucificat./ Jesús Redemptor meu, alç la creu/ i albir la teva glòria,/ descobresc el misteri de l’amor i del perdó,/ cant la teva victòria./ Jesús Redemptor meu, estim la creu./ Ella és el camí a seguir./ Ella esplaia i reviu l’amor més gran./ Ella calma el meu fer camí.

I tenint present, finalment, la Soledad de María front el seu fill crucificat, el cor em dicta:

Mort el fill en els seus braços/ es clouen totes les veus,/ el col·loqui es fa silent,/  l’aire es torna absent,/ i els ploricalls són les roses/ d’un jardí sens jardiner./ Mort el fill en els seus braços/ més penetrant és la pensa,/ i el seu veure es fa mirall,/ i qualsevol gest i paraula/ es despulla dolçament/ en son cau més entranyable./ Mort el fill en els seus braços/ es desperta la memòria,/ més aguts són els records,/ els rius ragen plens i frescos/ evocant perduts secrets/ que li han travessat son cor./ Mort el fill en els seus braços/ més suaus són les carícies,/ l’ànima, trenc de cristall,/ és flor de florida tendra,/ sensible i empresonada/ en  l’amor que s’ha marcit./ Mort el fill en els seus braços/ més seva és la soledat,/ més incompresa la creu,/ crua la maternitat./ I en serenor els seus ulls/ parlen d’un sí confiat.

Mort Jesús en els nostres braços, valorem el seu amor i avui, divendres sant, avaluem el nostre.

Homilia Dijous Sant 14 d'abril 2022

 

Dijous Sant (Missa vespertina de la Cena del Senyor) 

 

 

Text de l'Evangeli (Jn 13,1-15): Era abans de la festa de Pasqua. Jesús sabia que havia arribat la seva hora, l'hora de passar d'aquest món al Pare. Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem. Mentre sopaven, quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo, Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.

Quan arriba a Simó Pere, aquest li diu: «Senyor, ¿tu em vols rentar els peus?». Jesús li respon: «Ara no entens això que faig; ho entendràs després». Pere li diu: «No em rentaràs els peus mai de la vida!». Jesús li contesta: «Si no et rento, no tindràs part amb mi». Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor, no em rentis tan sols els peus: renta'm també les mans i el cap». Jesús li diu: «Qui s'ha banyat, només cal que es renti els peus: ja és net tot ell. I vosaltres ja sou nets, encara que no tots». Jesús sabia qui el traïa, i per això va dir: ‘No tots sou nets’».

Després de rentar-los els peus, es va posar el mantell i s'assegué a taula altra vegada. Llavors els digué: «¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres».

 

 

 

HOMILIA

Quina bellesa vivim i transmetem avui Dijous Sant?

     Jo avui ho visc així:

     Conscient que venia de Déu/ i a Déu tornava;/ conscient que ja havia arribat la seva fi;/ conscient que a tots els estimava/ sense mesura,/ els va convidar a compartir pa i vi./ Va ser un sopar /de mirades i gestos molt íntims./ Un sopar sagrat on el que sents calla les paraules. / Tirant aigua a un ribell / va rentar i eixugar els peus dels seus deixebles/. Aquest gest va commoure Judes/ que es va retirar en silenci./ Tan sols Jesús va intuir i va acollir/ el buit que sentia Judes i que el va conduir al seu ofegament final.

     Avui, de nou entorn d’una taula/ convidats a compartir/ l’hora de la veritat,/ tornam a sentir, com Pere,/ ganes de netejar-nos/ peus, i..., també, mans i cap./ Cap, per entendre el lavatori./ Qui és cristià ha de servir. Peus, per a ser-ne missatgers. / Qui és cristià ha de ser catequista entre els de la seva família i per tot arreu. I mans per acompanyar a molts. Qui és cristià ha d’acompanyar a descobrir i a viure el missatge de Jesús a uns altres, especialment als de la seva família i entorn.

       El Dijous Sant ens convida a tots a viure l’Eucaristia. A viure-la en comunitat cada diumenge, al manco. Siguem conscients del nostre deure - deure  feliç que hem d’agrair-, de viure i manifestar clarament la nostra amistat amb Jesús compartint taula amb ell i amb tots els qui viuen i confessen la seva amistat amb ell, la comunitat dels cristians.

      Siguem conscients de la coherència que se mos demanda entre el que som i vivim, i el que celebrem. Aquesta coherència és la que ens fa o no creïbles davant la societat i davant les persones amb les quals convivim.

     Sols vivint el baptisme, el nostre ésser de Jesús, el feim creïble als altres. Sols vivint l’Eucaristia, el participar del seu cos i de la seva sang, la feim creïble als altres. Sols vivint el sagrament del perdó, feim creïble que perdonar-nos, per un cristià, és fonamental. Qui de cor comparteix taula i  demana perdó viu l’experiència més important del cristianisme: l’amor!

     El Dijous sant, en concret, ens recorda la importància que ha de tenir en la nostra vida la celebració de l'Eucaristia i el servei als altres. El Papa Francesc ens diu, tenint present el Dijous Sant: “Avui trobem la grandesa de Déu en un tros de pa, en una fragilitat que desborda amor. El Senyor sap que el necessitem perquè l'Eucaristia no és el premi dels sants, sinó el pa dels pecadors”.

     Cert, vivint el Dijous Sant sentim la nostra fragilitat, la necessitat que tenim dels altres, de compartir taula, de sentir-nos acompanyats. El Papa, per açò, continua dient: “Jesús es fa fràgil com el pa que es romp i es fa miques. Però precisament, en el fer-se miques, radica la seva força”. En l'Eucaristia, celebrant la nostra fragilitat, recuperam l’experiència d’on radica la nostra força. La nostra força sorgeix de l’acompanyament que vivim, com la felicitat i la seguretat d’un infant es troba en el seu viure en família. Força, seguretat, felicitat que sent qui per amor es fa miques, es divideix per a alimentar i donar vida, i per rebre-la, a partir de les seves capacitats. Força, fortalesa que escampa l'amor que es parteix i comparteix sabent que crea i forma família, comunitat.  Sabent que forma part d’ella. Sabent que, cadascun dels seus membres, necessita el servei de tots.

     Per a tots els cristians, la celebració de l'Eucaristia “és” una vivència  fonamental. En ella Jesús ens convida a ser amics-humils que aprenen de la seva Paraula; a ser amics-humils, que demanen perdó; a ser amics-solidaris, que comparteixen el que són i tenen; a ser amics-oberts a tothom a partir de les capacitats i de la feina que cadascú hagi realitzat en ell mateix durant tota la seva vida.

     Per a tots els cristians, el lavatori de peus “és” també, un signe essencial que convé viure, almanco cada any. Qui celebra l’Eucaristia ha de servir, ha de ser útil als demés. Ha de ser un pare, una mare, un germà servidor d’una família a la qual els hi ha de transmetre el missatge de Jesús. Ha de ser un cristià atent a les necessitats de la comunitat, de l’Església, i de la societat. El servir, l’amor, l’atenció als altres ha de ser una de les nostres característiques més visibles. No ens cansem mai de servir.
     Contagiem-nos tots d'un profund amor a Jesucrist fet pa partit i compartit en la celebració de l'Eucaristia, fet servidor de tots.

IMATGES DE LA CELEBRACIÓ 👀👀