Homilia Divendres Sant 23 març 2018

Divendres Sant – 2018 

       Diferents i variats són els pensaments i els sentiments que ens toquen el cor després d’haver proclamat i escoltat la Lectura del Profeta Isaïes (52, 13-53,12), la dels Hebreus (4,14-16;5,7-9) i la Passió segons st. Joan. 

       *La primera pregunta que em faig és: “Qui acompanya Jesús, ell que no ha obrat violència ni ha tingut mai als llavis la perfídia, el mal, l’odi, l’enveja, la venjança? Qui l’acompanya”

 

       I... ¿qui ha acompanyat i acompanya tants Servents de Déu, tantes bones persones, que durant la història passada i la present han patit i patreixen passió i martiri sols per a ser fidels a Déu i compromesos amb els més pobres? Compromesos amb els orfes i les viudes, els invàlids i leprosos, en el temps de Jesús i avui? Compromesos amb els refugiats, els violentats, els qui han sofert violacions i els violadors, els familiars dels qui han assassinat i els assassins, ...?¿Qui acompanya en tot temps els malalts, les persones grans, els qui pateixen deficiències greus, els bipolars, els nounats i deixats al carrer? ¿Qui acompanya els infants a favor de la seva educació, els joves a favor de trobar no sols la seva professió sinó també la seva vocació, els adults en dificultats familiars o de feina, les persones grans en les seves hores de soledat? Qui acompanya avui a les que tenen dificultats en els seus embarassos i es disposen a avortar? Qui les acompanya a fi de trobar la solució justa a favor de la vida de la gestant i d’aquell o aquella que aquesta gesta? 

       Desfilant tanta gent pel meu pensament i cor, sent necessitat de dir amb el profeta Isaïes: “De tant desfigurats, molts, ni tan sols semblen humans. Despreciats entre els humans i pels que ens diem humans, molts d’ells són tinguts per no res. Tanmateix damunt seu porten el pecat del món: la insolidaritat, la indiferència, el passotisme, la manca de fe en un Déu Pare i Creador de tots, la manca de valors per la vida dels altres o per la vida que neix? 

       *La segona pregunta que em faig és: On han fugit els seus amics? On són tots aquells que ha curat, que ha defensat, que ha alliberat? 

       I, anant de Jesús al nostre terreny particular que és allà on vivim i renovam cada any la seva passió, em deman amb silenci respectuós però també dolgut: ¿On són els amics dels qui, per les causes que siguin, han entrat a dins de l’àmbit deshumanitzant de les drogues, de l’alcohol, de la corrupció? ¿On són els qui un temps eren amics dels qui avui, per les causes que sigui, han quedat invàlids, no tenen feina, pateixen infermetats greus, sofreixen alzhaimer i han quedat internats a les Residències de l’Hospital o de sta. Rita? 

       Fent-me aquesta nova pregunta i desfilant no poca gent pel meu pensament i cor, sent necessitat de dir també amb el profeta Isaïes: “Maltractats no obren la boca. Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, tots aquests callen i no obren ni tan sols la boca... Qui es preocupa de la seva sort. Per què són cegats entre els qui viuen, a causa de la infidelitat de tants? 

       *I la tercera reflexió que em faig avui, no és una pregunta, és més bé una constatació que em dóna esperança i que em fa creure que sempre hi ha gent bona al nostre costat, que mai abandona a qui pateix, que mai li gira s’espatlla. Persones que són capaces d’acompanyar fins i tot quan uns altres abandonen. Entorn de Jesús, a prop seu camí cap el Calvari i a la creu, no el va abandonar mai Joan, el més jove entre els apòstols; tampoc, unes dones que se sentien agraïdes. Elles li van ser sempre fidels; no el va abandonar, mai ho va fer, en cap circumstància el va deixar tot sol, sa Mare, Maria, que amb ell compartia la soledat que els dos sentien; i qui tampoc el va abandonar, sinó que el va acollir totalment havent arribat ja al final del seu camí d’encarnació, va ser Déu, el seu Pare. Aquest petit i noble grup, li va ser sempre fidel. Aquest petit i noble grup, ens retorna avui l’esperança quan veiem que tants i tantes no acompanyen la soledat, la marginació, el descart que pateixen fins i tot persones que són properes. 

       I repassant el que visc, tenc present avui persones concretes, persones que tenen nom i llinatges concrets com, per exemple, aquells fills que acompanyen la seva mare quan ja ha passat la barrera dels cent anys; o aquella filla que agombola son pare que pateix una de les infermetats més greus, s’ELA (Escloresi lateral amiotròfica); també aquella mare que pateix i acompanya el seu fill drogoaddicte; o unes persones que constantment visiten les Residències de l’Hospital i Sta. Rita; tenc present també una mare que em parlava plenament satisfeta, no fa massa dies, del seu fill que té Síndrome de Dawn; si, i a més, tantes persones, en nom i llinatges que molts coneixem just que ens fixem en tot allò que passa al nostre entorn, que han optat per fer serveis socials i culturals a favor de tots, que han optat per servir a l’Església i la Parròquia, en totes les seves necessitats i activitats, i en silenci hi dediquen hores i hores, molt de temps i estima; .... 

       Tenint-los present en el meu pensament i cor, repetesc també amb el profeta Isaïes: “Amb el servei que duen a terme, mos fan justos, millors a molts; entremig de tants d’altres que abandonen, aquests són els qui preguen fins i tot a favor d’ells. Preguem, els qui sempre resten fidels, fins i tot a favor de tants i tantes que abandonen.”. 

       Donant sa vida per als demés, Jesús i tants i tantes de totes les èpoques de la història humana, també d’aquesta, viuen per sempre! 

       A totes aquestes dones, a totes aquestes mares, a tants de Joans de sempre, avui, Divendres Sant, em surt del cor donar-los les gràcies més sinceres.

Fotos de s'Homilia aquí

Homilia dijous Sant 22 març 2018

Dijous Sant – 2018 

       Les lectures d’avui ens donen marge per poder reflexionar i comentar diversos fets i actituds que per qualsevol cristià ens han de ser del tot importants:

       *De sa Primera lectura, qui vulgui reflexioni la importància i la necessitat de ser persones lliures, persones i pobles que fugen de qualsevol esclavitud personal i col·lectiva com va fugir el poble d’Israel que vivia esclau a Egipte.

       *Es salm 115 recull el mateix missatge de llibertat quan diu: “Senyor, som el vostre servent, el vostre fill, ho som des del dia que vaig néixer, vós em vareu rompre les cadenes. Ara visc alliberat”. Aquest missatge de llibertat és important en el context bíblic. Lliures hem de ser de tot allò que mos trava fer el bé i mos trava la nostra relació de gratitud i amistat amb Déu.

       *La segona lectura, carta de st. Pau als cristians de Corint (1Co 11, 23-26) ens regala el sentit del darrer sopar, amb el seu compartir pa i vi, perquè siguem lliures davant el mal, davant el pecat. I diu clarament: “Menjau aquest pa i beveu aquest calze, mentre anunciau la mort, el per què de la mort del Senyor, fins que torni”. 

       *I l’evangeli de st. Joan (13, 1-15), treu a llum una escena que no la tenen present els altres evangelis (els sinòptics) però que és espectacular i coherent des d’un punt de vista evangèlic. Aquell que no ha vingut a ser servit ara demostra, rentant els peus dels seus amics, que sols és important qui serveix. Sols és important qui és lliure de tot orgull de ser d’un país o d’un altre, de dur un llinatge o un altre, de tenir un càrrec o un altre, de ser d’una classe social o un altre, i es posa a servir. A servir amb humilitat essent referent de que l’amor als altres és l’actitud, és la virtut primera i essencial. 

       De totes aquestes lectures, en trec com a conseqüència que hem de ser lliures:

       -En primer lloc, de tot egoisme o referència a un mateix. Tota la litúrgia d’avui ressalta la vida comunitària. La Pasqua jueva no podia ser celebrada en soledat. Si fins i tot una família era petita, s’havia d’unir a un altre per a celebrar s’alliberament d’Egipte. Reflexionem avui: Donam importància a la comunitat familiar i cristiana a l’hora de celebrar diverses circumstàncies?: naixements, anys, festes, dols; baptismes, primeres comunions, celebració dels sagraments, Eucaristia de cada diumenge? Els altres ens són de ver importants? Vivim lliures de tot egoisme? 

       -En segon lloc, hem de tenir present que “venim de Déu i a Déu tornam”. Déu ha de ser el nostre referent constant. Res hem de posar abans que ell. Ell ha de ser el primer en tot i per tot. A Déu l’hem de tenir present constantment en el nostre interior tant si som a casa, com si en sortim d’ella; tant si rallam amb uns o amb uns altres, tant si fem una cosa o una altra. Tant quan naixem com quan morim. 

       -En tercer lloc, hem de celebrar la nostra fe i l’Eucaristia amb actitud d’aquell que es posa en camí: 

       *La lectura de l’Èxode ens recorda avui: “Per a celebrar la Pasqua jueva, per a menjar l’anyell pasqual, heu d’anar amb sandàlies posades i bastó a la mà”.

       *L’evangeli de Joan remarca, “Jesús es va col·locar una tovallola, tirà aigua a un ribell i es posar a rentar els peus als deixebles”. 

       Germanes i germans, Jesús ens vol “amb sandàlies posades i bastó a la mà”. “Jesús ens vol que ens aixequem de taula i serviguem”. 

       Avui Dijous Sant, tenint present les lectures que l’Església ens ofereix, convidats per Jesús, facem tots el propòsit de ser persones alliberades de tot allò que mos resta dedicació de temps a Déu i als altres.

       Aixequem-nos des llit, de sa taula, de sa cadira i posem-nos ses sandàlies i celebrem l’Eucaristia, celebrem en comunitat la vida de tots els sagraments. Siguem lliures de vesses i de comoditats absurdes. Visquem la nostra relació amb Déu i amb els altres cristians. Visquem aquesta relació amb ganes, amb desig, sense tenir constantment rellotge en mà. 

       -Aixequem-nos des llit, de sa taula, de sa cadira i posem-nos ses sandàlies i visquem el compromís d’ajudar als altres, de rentar peus, mans i cap, a qui sigui i on sigui: a un familiar, a un amic o amiga, a una entitat o associació, a l’Església en general o a la Parròquia.

       Que Dijous Sant sigui de ver per tots noltros el Dia que mos sentim cridats, de nou i com cada any, a servir Déu i els altres fugint de tota esclavitud, també de modes que mos són totalment inútils com a persones i com a cristians. 

       Siguem valents i escoltem de ver a Déu!

Fotos de s'Homilia aquí

Homilia diumenge 25 març 2018

Diumenge de Rams 

       Avui, Diumenge de Rams, veiem com Jesús entra a Jerusalem assegut damunt un ase. Avui ens pot semblar que la seva actitud, entrant així, era només la de la humilitat. Però era també la del servei i de la pau. En aquell temps i a Palestina els reis muntaven un ase quan hi havia pau. En temps de guerra ho feien un damunt un cavall.  

    Amb aquest signe, muntant damunt un ase, comença la Setmana Santa, la Setmana de Passió. Setmana on el Fill de Déu, Jesús, Jesús ens aporta una referència de vida que mai hem de perdre si volem ser cristians. Els cristians, durant tota la nostra vida, hem de ser servidors, humils i pacífics. 

       1. Hem de ser servidors. Hem nascut per estimar, i estimar és servir, és viure atents als altres. Jesús durant tota la seva vida va servir i va atendre a tothom, especialment els més desafavorits. Servir a la veritat mai ens serà fàcil. La mentida, el mal, l’enveja, l’odi, convertirà, com va convertir a Jesús, en màrtir i marginat a no poques persones. 

       2. Hem de ser humils. Les actituds de la humilitat i del servei han de caminar juntes en qualsevol cristià. El bé, la veritat, Déu, no s’imposa, sols es viu i es proposa. Jesús va emprar constantment el diàleg, la conversa, les preguntes. Avui que hi ha tanta superficialitat en tot, la humilitat ens demana servir des del diàleg i des de l’acompanyament. Diàleg i acompanyament, experiències gens fàcils i que ens demanen molta paciència. 

       3. Hem de ser pacífics. Durant la Setmana Santa que avui iniciam, Jesús ens demana, amb el seu testimoni, tenir sempre pau davant acusacions falses, davant mentides, davant la soledat que a vegades ens deixen fins i tot els nostres amics, davant actes diversos de violència. 

       Que alguna creu hi hagi sempre a casa. Retirar i suprimir creus de ca nostra és un fracàs. Mantenir-les, és una referència constant, per qualsevol cristià, de la importància que tenen: el servei, la humilitat i la pau. Mantenir una creu a ca nostra és fer opció, i en total dignitat, per a no perdre mai la nostra referència com a cristians i traspassar-la a la parella, als fills, i a qualsevol que entri a ca nostra. 

Fotos de s'Homilia aquí...

Homilia diumenge 18 març 2018

Quint de Quaresma. Dia del Seminari (18 març 2018) 

        Les paraules de l’oració col·lecta emmarquen la celebració d’avui. Diuen: “Senyor, us demanam la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill va estimar tant el món, que es va entregar a la mort”. 

        Imitar Jesús és el que portam a dins tots els qui el tenim com a referent. Quina és la referència que acollim de Jesús: “Progressar en la caritat” “estimar més i més”. I “estimar més i més” vol dir acompanyar, ajudar a sortir del buit, de la mort, del sense sentit a tots aquells que viuen aquestes circumstàncies. I aquí és quan la litúrgia d’avui ens assenyala: “Déu, amb el seu Fill, va estimar tant el món que es va entregar als altres patint creu i mort”. 

        La carta als hebreus, que és un dels escrits més tardans del Nou Testament i més ben redactats, ens assenyala que “Jesús, és en els sofriments, en l’entrega als altres, que es va convertir en font de salvació”.

 

        Tots ho reconeixem: “Qui acompanya als altres, qui viu a favor dels altres, és font de salut, d’esperança, de serenitat”. Ens ho hem de dir i de repetir moltes vegades perquè ens toqui el cor i optem per a “ser”, per a “viure” a favor dels demés”. 

        Qui i què ens acompanya, preferentment? La consciència, el nostre jo més íntim, i l’Església, la comunitat cristiana. 

        El llibre de Jeremies ens diu: “Déu amb noltros ha fet un pacte, una aliança. Quina? No aquella que ens diu, com l’Aliança primera, que hem d’obeir unes lleis escrites a unes peces de pedra, sinó la que ens diu que hem d’obeir a unes lletres escrites al cor, al nostre interior”.  Aquestes lletres escrites al nostre interior, la nostra consciència, no indica que ens hem de recolzar amb fets exteriors, amb el que fan uns altres, sinó en tot allò que experimentam i vivim cada dia, en tot allò que anam aprenent i que es grava en el nostre interior. És el que va dir un dia un dels grans teòlegs del segle XX, Karl Rhaner: “Els cristians del segle XXI seran místics o no seran”. Els cristians del s. XXI es deixaran guiar, acompanyar, pel seu interior o no seran. No seran ni cristians ni humans. 

        Hem d’escoltar el nostre interior. Hem de gravar al nostre dedins allò que aprenem vivint. Aquella saviesa que ens arriba no de les paraules dels altres, de l’ambient, de l’entorn, ... Sinó allò que ens arriba de l’experiència personal de cadascú. I el que ens arriba és: “Sols qui estima, sols qui s’entrega als demés, és feliç” 

        I per a qui més ens hem de deixar acompanyar? Per Jesús present en Església! Ens ho diu l’evangeli. Dos grecs cercaven conèixer Jesús per la seva bondat, profunditat, per tot el que sobre ell havien sentit dir. I van ser acompanyats pels apòstols Felip i Andreu. I què els diu Jesús?: “Els qui s’estimen a ells mateixos es perden. Els qui s’entreguen als altres troben la vida eterna, el sentit de la vida”. 

        Avui és el Dia del Seminari. Preguem perquè hi ha joves que vulguin ser com els apòstols Felip i Andreu dispostos a acompanyar uns altres a Jesús. Dispostos a anunciar el secret de la felicitat: servir els altres, estimar-los, acompanyar.