Homilia 26 d'octubre 2014

Homilia Diumenge XXX 26 d'octubre 2014

 

      La religió cristiana es basa en la nostra experiència més sublim: es basa en estimar. 

      L’evangeli ens diu: “Estima Déu per damunt de tot perquè ell t’ha estimat primer”. Com sabem que Déu ens estima?: 

-Déu ens ha ofert el do de la vida. Quin és el regal més gran que ens han fet mai? La vida! I la vida és un do de Déu. 

-Déu ens ha fet intel·ligents i lliures. Què hem fet noltros per aconseguir-ho? Res. Tots ens ha estat donat. Tot és un do seu. La nostra intel·ligència ens atorga la capacitat de saber “estar”, i la llibertat ens atorga la nostra capacitat d’optar en el com volem “estar” en el món i en relació amb els altres. 

-Déu ens ha ofert tot l’univers. Tot ho ha posat a les nostres mans. La seva utilitat per a la nostra subsistència i la seva bellesa per a la nostra fruïció més profunda, més sincera. 

      Només qui se sent estimat és cridat a estimar als altres. Per açò Déu ens diu: “El primer manament és “Estima Déu perquè Ell t’ha estimat”, i el segon li és semblant: “Estima als altres com Ell t’ha estimat”. 

      I la primera lectura d’avui, del llibre de l’Èxode, concreta l’amor als altres tenint present aquells que més ho necessitaven en aquell temps: 

      -No maltractis ni oprimeixis els immigrants. Recordau que voltros també vareu ser un dia immigrants a Egipte. Avui ens diria: Recordau que també els vostres pares van ser un dia immigrants a Algèria, a Argentina, a Cuba, i com avui alguns dels vostres fills són immigrants a quasi bé tots els països d’Europa i d’Amèrica. 

      -No maltractis cap viuda ni cap orfe. Per què? Perquè tant unes com els altres han quedat sense qui els pugui acompanyar. I tothom té dret a ser acompanyat: “No és bo estar tot sols”, ens recorda el llibre del Gènesi. Qui està tot sol avui també ens reclama atenció, acompanyament?: Les persones viudes, els orfes de pare i mare, no poques persones grans, etc. Una persona jove qui coneix el món de les persones majors me deia s’altre dia: “No és fàcil tornar gran!. No és fàcil sentir-te, cada any més, més necessitat dels altres”. 

      -Si deixes diners a qui ho necessita no facis com els usurers, no li exigeixis interessos. Déu ens reclama interessos per haver-nos donat la vida? Ens reclama interessos per haver-nos deixat l’univers?... No vulguem fer negoci sobre l’experiència que viuen els pobres. Els hem d’ajudar i mai explotar. 

      L'amor ho és tot. Allò decisiu en la vida és estimar. Aquí hi ha el fonament de tot. El primer és viure davant Déu i davant els altres en una actitud d'amor. No hem de perdre'ns en coses accidentals i secundàries, oblidant l'essencial. Sense amor tot queda pervertit. Avui, en tenim experiència constant. 

      Una religió que predica l'amor a Déu i s'oblida dels que pateixen és una gran mentida. L'única postura realment humana davant de qualsevol persona que trobem en el nostre camí és estimar-la i cercar el seu bé com voldríem per a nosaltres mateixos. 

      Tot aquest llenguatge pot semblar massa vell, massa gastat i poc eficaç. No obstant això, també avui el primer problema al món és la manca d'amor, que va deshumanitzant, un darrere l'altre, els esforços i les lluites per construir una convivència més humana. 

      Fa uns anys, el pensador francès, Jean Onimus escrivia així: "El cristianisme està encara en els seus començaments; porta treballant-nos només dos mil anys. La massa és pesada i es necessitaran segles de maduració abans que la caritat la faci fermentar". 

      Els seguidors de Jesús no hem d'oblidar la nostra responsabilitat. El món necessita testimonis vius que ajudin les futures generacions a creure en l'amor perquè no hi ha un futur esperançador per a l'ésser humà si acaba per perdre la fe en l'amor.

Homilia 19 d'octubre 2014

Homilia Diumenge XIX 19 d'octubre 2014

DOMUND 

 

     Llegint l’evangeli d’avui, no caiguem en la mala interpretació de creure que Jesús divideix la nostra vida en dues parts: “Obeir Déu en el que és espiritual” i “les autoritats humanes en tot el que és material”. 

     A Déu li hem de donar el que li pertany. I què és el que pertany a Déu? A Déu li pertany el que som i el que tenim. Li pertany la nostra vida, el passat, el present i el futur. Li pertany el món que ha creat i, per açò, li pertany el seu per què i per a què. Res pot ser usurpat a Déu. El sentit de la nostra vida, tampoc. Ni, tampoc, la nostra llibertat que ens concedeix escollir voluntàriament d’una manera correcta a favor de tots el construir-nos personalment, i construir les nostres relacions personals i socials, tal com Déu mana. 

     I què hem de donar al Cesar? Què pertany als nostres governants? La seva tasca no és fàcil. Els pertany la nostra ajuda. Els hem d’ajudar, amb la nostra actitud i paraula, a ben complir el seu deure: aconseguir, cada vegada més, a favor de tots els membres del nostre poble una millor formació humana en tots els ordres i, així, una bona convivència entre uns i altres. Convivència universal. Convivència que vagi més enllà de les nostres fronteres. Convivència que ens apropi a tots, que a tots ens concedeixi, de ver, el nom de germans. 

     Qui es reconeix “fill de Déu” i qui reconeix que tot el que tenim és un regal de Déu, ha de comprometre’s a ser útil a favor dels altres. Ha de sentir fortament el seu deure polític, el seu compromís a millorar la vida (la vida ecològica, animal, humana) i la convivència (entre els membres d’una família, d’un poble, d’un país, del món). 

     A aquells que, amb mala intenció, varen demanar a Jesús si “era lícit o no pagar tribut al Cesar”, Jesús els contesta recordant-li en primer lloc el que pertany a Déu. 

     Pertany a Déu: el poble, la gent que el Cèsar governa. El Cèsar, el Govern, l’Estat, no pot actuar sense tenir present que els tributs, els impostos han de ser justos i a favor dels més pobres. Sense tenir present que les lleis i les normes que el Cèsar decreta han de ser justes en el sentit que han d’afavorir sempre els més marginats, necessitats, discapacitats, etc., el Cèsar no s’adona que la forma en què ha de governar també pertany a Déu 

     El poble, noltros, tenim el deure de retornar al Cèsar el sentit del que li pertany. El poble ha d’optar perquè els governants governin tal com Déu mana. El Cèsar no pot estendre el seu domini absolut. El Cèsar hi és perquè ningú exploti o maltracti els altres. Açò és el que pertany al Cèsar. Açò és el que el poble ha de recordar constantment al Cèsar. 

     L’actitud de Jesús ens diu molt en una societat en què cada vegada la riquesa està en més poques mans. En que el deure que tots tenim de ben considerar els més febles de la societat, sembla que viu com adormit. En que el deure que tots tenim a ser justos, honrats, companys dels més pobres no apareix com un objectiu assolit per la societat. En que el deure de retornar a tothom la seva dignitat com a persona, està devaluat. 

     Avui, els cristians, valoram d’una manera contundent els missioners. Ells són els qui d’una manera clara i total donen a Déu el que li pertany. Li ofereixen les seves qualitats i capacitats a favor dels més pobres. Ofereixen als governants, amb les seves paraules però sobretot amb el seu testimoni, el sentit del seu govern: retornar la dignitat a totes aquelles persones que la sort, les circumstàncies, les seves capacitats no els han afavorit. 

     Avui els missioners es converteixen en un referent inquietant a una societat egoista que, a no pocs dels seus membres, sols els interessa la seva salut, la seva economia, el seu benestar. Que Déu ens perdoni.

Homilia 12 d'octubre 2014

Homilia Diumenge XXVIII   12 d'octubre 2014 

  

    Quan Jesús explica mitjançant unes noces que el missatge que ell anuncia és una invitació perquè l’acolli qui vulgui, ens dóna entendre almanco dues coses:

      1.Que ell coneix quina importància tenien les noces entre els jueus. Participar d’unes noces és, com ara, participar d’una festa.

      2.Qui és convidat i accepta la invitació és realment “amic”. És estrany, és cosa que no s’ha de fer ser convidat i no participar-hi, a no ser que hi hagi una causa poderosa que qui convida entén.

      Què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola? És fàcil intuir-ho i és seriós veure com reacciona Jesús front els qui accepten i els qui no accepten la seva invitació. 

      1.És fàcil intuir-ho. Jesús envia a no poques persones a que conviden a participar del seu missatge. I el que vol és que hi participi tothom: “Anau a les sortides dels camins i convidar tothom”.

      No són pocs els qui anunciant el seu missatge conviden a viure’l: Les bones persones, les que són justes i honrades, les que ens inquieten sols amb la seva presència: els pobres, els malalts, tots els qui pateixen, els cristians, els catequistes, el Papa, els bisbes, els capellans... 

      2. I és seriós veure com reacciona Jesús front els qui l’accepten i els qui no l’accepten. I, veient-ho, ens adonam que Jesús desitja que el seu missatge sigui acollit per tothom. 

a)Es dóna per suposat que tots els qui l’accepten, el motiven a fer festa. La decisió de no pocs a viure com demana el missatge que transmet, és el que ell vol: “Benaurats els pacífics, els qui tenen fam de justícia, els qui reconeixen que són fills de Déu...” 

b)Li sap greu, el molesta, el deixa totalment insatisfet la no acceptació del seu missatge per part d’altres. No va amb ell –ell que és totalment bo i responsable-, haver d’escoltar respostes banals pròpies d’actituds superficials davant la vida: 

• Denegar la invitació per anar a cuidar el camp propi, els interessos propis, molesta a Jesús.
• Fa patir Jesús que algú no escolti el seu missatge perquè considera més important el missatge que rep dels negocis, de les seves opcions particulars, de la seva ideologia...
• Inquieta Jesús que hi hagi gent que fins i tot, per no ser molestada per ningú, mata els missatgers que els hi parlen de Déu i que els diuen a la cara que ells no són déus, que han d’aprendre a confraternitzar, a compartir, a dialogar, a obrir-se a les necessitats dels altres i a obrir-se de ver a Aquell, a l’únic que és Déu.
• Incomoda moltíssim a Jesús que hi hagi qui, participant del convid, essent un batiat, no dugui el vestit de noces, no visqui marcat per l’Esperit, no opti decididament i amb coratge per viure els valors de l’evangeli.

      Avui, a la plaça del món, com sempre, hi ha persones que no volen escoltar el missatge que indica que tots som germans i que el que algú pateix ens pertany a tots. Enhorabona als qui, en aquestes hores de tants conflictes mundials, opten per a viure entre els qui més pateixen fent-se propi el seu patiment. 

      Avui, a la plaça del món, com sempre, hi ha qui representa el missatge que Jesús anuncia i no porta el vestit, la cara, l’actitud que hi correspon. Avui, com sempre, hi ha persones que minven la festa de noces amb la seva presència i actituds a les noces. Com ens diu el Papa a la seva carta “Evangelii Gaudium”, aquests són uns mal pastors que no cerquen l’ovella perduda i maltracten a les que tenen al seu costat. 

Escoltem, una vegada més, la veu dels qui anuncien la pau i la fraternitat universal. Escoltem els qui ens apropen el missatge de Déu.

Homilia 05 d'octubre 2014

Homilia Diumenge XXVII 05 d'octubre 2014

       El Llibre d’Isaïes compara el poble d’Israel amb una vinya. I diu: tot i que la vinya ha estat molt ben cuidada per qui tant se l’estima, no dóna fruit. De la vinya, del poble d’Israel, se n’esperava justícia, però no s’hi veu més que injustícies; se n’esperava bondat, però no s’hi sent més que el clam dels oprimits. 

       I l’evangeli de Mateu, insistint en el mateix tema de la vinya, compara els vinyaters amb els grans sacerdots i els notables del poble, dient que la seva intenció és prendre la vinya al seu amo, a Déu, i fer-se-la seva. I conclou: Què farà l’amor de la vinya amb aquests vinyaters lladres i del tot mal intencionats: els prendrà la vinya i l’oferirà a uns altres. 

       Les dues lectures es refereixen al mateix: Déu ha confiat la seva paraula, el seu regne a unes persones que es van tornant irresponsables i cuiden de la seva paraula i del seu regne tan malament, que paraula i regne els hi seran presos i aniran a les mans d’uns altres. 

       Germanes i germans, avui se’ns demana un seriós examen de consciència. Essent batiats, essent persones que hem de convidar a uns altres a participar i a conèixer la vinya del Senyor, la seva Paraula, la seva Església, les preguntes que ens hem de fer no són poques:

• Com cuidam la fe, com cuidam la seva experiència, com la formam?
• Com demostram que creure en Déu és estimar als altres?
• Com vivim la nostra esperança, la nostra confiança en Déu avui, en aquests temps on estan en crisi tantes coses: el sentit de la vida, la família, l’honradesa, la justícia, el respecte a la vida personal i a la dels altres, etc...?

       Us assegur que com a comunitat cristiana a St. Esteve, anam revisant actituds i activitats:

• Hem fet una bona revisió de la catequesi. Intentarem que els pares s’hi sentin implicats. Sense la implicació dels pares no serà fàcil aconseguir una bona formació creient de la família. Els pares han d’impulsar els fills a que venguin a catequesi, mai de mai han de ser ells els qui els frenin o posin obstacles.
• Fem també una bona revisió del Club. Creiem que els monitors han de rebre una excel·lent formació. Ens agradaria que comencessin un grup de revisió de vida. Ens agradaria anar formant, a poc a poc, persones capaces d’assumir responsabilitats a favor dels altres, en aquest cas, a favor dels més joves.
• Intentam cultivar l’espiritualitat. Voldríem que donéssim importància a la nostra vida interior. Oportunitats en tenim i no poques. La Parròquia està no poques hores oberta perquè qui vulgui i pugui hi entri a fer pregària; vivim l’Eucaristia diàriament; el dijous, l’Eucaristia és viscuda amb més pau i profunditat; grups de joves volem que participin de la Pregària de Taizè que organitza st. Miquel per qui vulgui, ...

       Bé, en resum, el que volem és deixar la nostra mediocritat i ser una comunitat missionera. Una comunitat que intenta fer bé el que fa i que vol sortir al carrer:

•  Escampem alegria. Alegria sincera. Alegria fuit de l’Esperit.
• Tractem bé a la gent. Qui estima Déu ha de procurar ser agradable i bondadós.
• Escampem el Full Parroquial, donau-lo a la gent del vostre bloc de pisos, a familiars... Donem-nos a conèixer.
• Convidem a persones propers a compartir la pregària, l’Eucaristia, a viure compromisos a favor d’altres.