Homilia diumenge 29 de maig 2016

El Cos i la Sang de Crist/C 29 maig 2016 

       Jesús s’interessa per qui té gana, veiem a l’evangeli d’avui (LLuc,9.) 

       L’Eucaristia ha de tenir aquest sentit. Aquesta ha de ser la nostra experiència eucarística: “Combregar, entrar amb intimitat amb Jesús, és satisfer la fam de molts, de tants!”. 

       Tinguem present avui la pràctica dels primers cristians celebrant l’Eucaristia i expressions i experiències diverses durant la història de l’Església. 

       Justí, professor a Roma de filosofia l’any 150, i cristià, va explicà així a l’emperador pagà el què feien els cristians reben l’Eucaristia: 

       “Procuram amb els nostres donatius socorre als més abandonats, i sempre estem units els uns als altres. Tothom dóna el que pot. I el que es replega és posat en mans del qui presideix perquè ell ho distribueixi entre els orfes i les vídues, també als qui, per diverses causes, estan abandonats, als presoners, als peregrins. El qui presideix cuida de tots els qui pateixen”. 

       Combregar vol dir prendre consciència de la justícia. En el segle IV st. Joan Crisòstom ralla encara més clar: “Voleu honrar el Cos de Crist? Vestiu a qui va nu... El mateix que va dir: “Aquest és el meu Cos”, va dir també: “Tot allò que faceu als altres per petit que sigui m’ho feu a mi”. 

       Com molts d’escriptors de l’Església dels primeres segles, st. Jeroni (340-420) senyalava que cuida els pobres és més important que adornar les esglésies: “Quin profit hi ha en que les parets de les esglésies siguin vestides de perles, mentre Crist es mor de fam en el cos de qualsevol pobre?”. 

       I mirau també l’exemple que donà un intel·lectual cristià del segle XVII, Blas Pascal. Arribant als darrers dies de la seva vida, va demanar amb insistència la comunió. Però, com que els seus familiars i amics es feien el sord perquè no desitjaven que ell cregués de ver que es moria, va demanar a la seva germana que al costat del seu llit hi hagués a un altre llit un pobre malalt a qui cuidessin igual que com ho feien amb ell. I conclusa: “Així, veient un pobre al meu costat ben cuidat, serà trobar-me amb Crist mateix”. 

       Tinguem present, a més, que el Papa Francesc seguint aquesta tradició de l’Església tan evangèlica, va dir a la primera celebració de canonització que va celebrar: “Els pobres, els malalts i els abandonats són la carn de Crist”. 

       A què ens convida aquesta Jornada del Cos i de la Sang de Crist? Ens crida: 

       1. Viure units en Jesús íntimament. Combregar vol dir participar de l’Eucaristia que és el seu memorial. Un llibre que es diu: “La Eucaristia, beso de Dios”, assenyala: “L’Eucaristia és summament important. Ho és perquè és el memorial de Jesús. I allò més important que ha ocorregut en la nostra vida és el que guardem a la memòria”. 

       2. Viure units, atents, als pobres. Donem importància al que dipositem al plat cada setmana a l’Eucaristia. Quan celebram un Funeral (que solem passar plat) que els qui hi assisteixen i no participen de l’Eucaristia quasi bé mai, s’adonin que “compartir” ens és fonamental als cristians. 

       El Cos i la Sang de Crist està en l’Eucaristia i en els pobres.

Homilia diumenge 22 de maig 2016

La Trinitat/C. 22 maig 2016. OBRIR-NOS AL MISTERI DE DÉU 

      Ja sabem que al llarg dels segles, els teòlegs han realitzat un gran esforç per apropar-se al misteri de Déu formulant amb diferents construccions conceptuals les relacions que vinculen i diferencien les persones divines en el si de la Trinitat. Esforç, sens dubte, legítim, nascut de l’amor i el desig de Déu. 

      Jesús, però, no segueix aquest camí. Des de la seva pròpia experiència de Déu, ens convida a tenir present Déu Pare, a escoltar i a seguir el seu testimoni, i a deixar-nos guiar per l’Esperit en tota ocasió. Més que explicar el misteri de Déu., ens convida a viure’l. 

      Primer de tot, Jesús ens convida a viure com a fills i filles d’un Déu proper, bo i entranyable, al qual tots podem invocar com a Pare estimat. El que caracteritza aquest Pare no és el seu poder i la seva força, sinó la seva bondat i la seva compassió infinita. Ningú no està sol. Tots tenim un Déu Pare que ens comprèn, ens estima i ens perdona com ningú. Testimoni de Mari Juana a una enfermera esglaiada que ella fos creient: “Però vostè creu en Déu, en el Déu de l’Església? I ella va respondre: O n’hi ha un altre?”. L’únic Déu que hi ha és Pare i ple de misericòrdia. L’únic Déu que hi ha és un pare amb entranyes, un Pare “Mare”. 

      Jesús ens descobreix que aquest Pare té un projecte nascut del seu cor i per açò Jesús mateix és el Déi Encarnat, és el Déu Fill. Ell ens convida construir a tots un món més humà i més fratern, més just i solidari. Jesús l’anomena «Regne de Déu». 

      I avui, els cristians, concretam aquesta missió que tenim mitjançant dues experiències d’amor i servei als pobres: la pregària i el compromís real entre ells. 

      1. La Pregària a la qual l’Església ens hi convida avui la tenin constantment present gràcies a les persones consagrades i comunitats de vida contemplativa que se’ns presenten enguany amb aquest tema: “Contemplau el rostre de la misericòrdia”. A Menorca hi tenim dos pulmons d’espiritualitat que ens conviden a pregar sempre a favor de tothom i especialment dels més pobres: les clarisses a Ciutadella, i les concepcionistes a Maó. 

      2. I el compromís real entre els pobres ens arriba avui gràcies a la presència d’Assumpció Bosch i Xec Marqués i amb aquest lema: Anunciau l’evangeli a tot el món”. Després de l’Eucaristia escoltarem el seu testimoni i, a partir d’ell, segur que encetarem una reflexió personal i comunitària per a viure amb més serietat el nostre compromís. 

      Al mateix temps, per dur a terme aquesta missió Jesús avui ens convida a que confiem en ell: «Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi». Ell és el Fill de Déu, imatge viva del seu Pare. Les seves paraules i els seus gestos ens descobreixen com ens vol el Pare de tots. 

      Aquesta és l’herència que Jesús ha volgut deixar a la terra: un moviment de germans i germanes al servei dels més petits i desvalguts. Aquesta família, aquesta comunitat, noltros que entre tots hem de ser símbol i germen del nou món estimat pel Pare. 

      Per això necessiten acollir l’Esperit que encoratja al Pare i el seu Fill Jesús: «I també vosaltres sereu testimonis, perquè heu estat amb mi des del principi». 

      Aquest Esperit és l’amor de Déu, l’alè que comparteixen el Pare i el seu Fill Jesús, la força, l’impuls i l’energia vital que farà dels seguidors de Jesús els seus testimonis i col·laboradors al servei del gran projecte de la Trinitat santa.

Homilia diumenge 15 de maig 2016

Pentecosta. 15 maig 2016 

     En aquest text evangèlic hi ha almanco tres paraules associades a l’Esperit Sant i a la seva acceptació: Pau, Alegria, Perdó. 

     1.Qui sembra PAU, és de l’Esperit. L’evangeli ens diu avui: “Pau a vosaltres”. La persona pacífica no anul·la la diversitat sinó que la respecta i la provoca demanant que tots siguin ells mateixos. Que hi hagi pau al seu interior, coherència.

     Però, açò sí! aquesta diversitat ha de servir a la riquesa de tots gràcies al diàleg, a la      comunicació sincera d’uns amb els altres. La persona que plena de l’Esperit és garant de pau: respecta l’altre, l’escolta amb atenció i accepta que ell és un aprenent.

     A les parròquies, famílies, societat, ... existeixen aquestes persones i es converteixen en models, referents. Un s’hi troba bé al costat de s’altre: espòs amb esposa, pares amb fills, qualsevol de la comunitat amb qualsevol, ... Participar de la celebració del Baptisme o d’una celebració de 50 anys de matrimoni és una bona oportunitat per agrair aquesta virtut o per demanar-la.

     L’Esperit unifica, mai crea divisions ni pretén anul·lar la diversitat. 

     2. L’alegria és una altra realitat de l’Esperit. L’evangeli diu: “Els deixebles s’alegraren de descobrir el Senyor”. S’alegraren de viure la pau que la seva presència els infonia. Ja sta. Teresa deia que un “sant trist és un trist sant”. L’Esperit es fa present allà on hi ha alegria. I no perquè les circumstàncies que un viu siguin totes elles positives. Més bé és perquè, qui ha rebut l’Esperit Sant, tot ho posa en mans de Déu sentint que Déu és el seu company de camí. L’evangeli dirà que és feliç aquell que reconeix que els patiments dels altres són els seus, els qui ho miren i ho jutgen tot amb ulls i cor misericordiós. Un és feliç quan sap convertir s’altre amb un germà, quan se li fa present i proper. 

     Feliç és aquell que fent la Primera Comunió va aprenent a entrar en comunió amb els altres. Jo agreesc, i cada any més, a aquelles famílies que mostren a compartir el que tenen i reben durant la festa de Primera Comunió amb els més pobres.

     Feliç és aquell que celebrant el seu aniversari de noces ha aconseguit ser referent a favor de les noves parelles. El Papa diu que estimar no és qüestió de sensibilitats que canvien al llarg del temps. Feliç és qui es mantén fidel al llarg del temps. 

     3. I el perdó que és la missió a la qual convoca l’Esperit Sant, és un altre dels seus fruits.      

     El fruit més autèntic de l’Esperit Sant el vivim quan som capaços de perdonar fins i tot a qui és o ha estat el nostre pitjor enemic. Som enviats per l’Esperit a superar venjances, a mirar-nos cordialment, a donar-nos les mans. 

     Perdonar i demanar perdó ha de ser un dels fruits que hem de demanar més i més. Així, donar importància al sagrament del perdó és també un fruit de l’Esperit Sant. Per açò quan un rep un sagrament és molt important confessar-se abans.

Homilia diumenge 08 de maig 2016

Ascensió – 2016 

      St. Ambròs, s. IV, parlant de l’Ascensió va escriure: “Va baixar Déu i va pujar home”.Tenint present Jesús, ni la terra ni el cel són el mateix des de la presència de Jesús en ells. 

      Amb Jesús, les misèries de la terra (tantes!) són viscudes des de la presència de Déu en elles. I el cel ha obert les seves portes a la feblesa del nostre viure humà. 

      Si entenem el significat profund de la festa d’avui, entendrem millor les paraules de la carta de st. Pau als cristians d’Èfes: “Que Déu Pare il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat”. 

      L’Ascensió, unint terra i cel, ens diu: “Viviu el vostre pas a la terra, pas no sempre de bulla i festa sinó de patiment i de lluita per a sobreviure, tenint la vostra esperança posada en el cel”. 

      Així, aquest Jesús que puja al cel havent passat per la terra patint, ens marca amb quina esperança hem de viure aquesta hora present. Pujant al cel, després de la seva passió, ascendim a una comprensió de vida nova, cap una nova mirada de la realitat. Ascendint amb Jesús, els cristians copsam el sentit de la vida a la terra.

      -Ascendim amb senyal que hem de comprendre la presència de Déu en el rostre sofrent de tantes persones d’avui: emigrants, empresonats, malalts, ... Ascendir no vol dir distanciar-se, vol dir interpretar la realitat del dia a dia des de Déu, des d’una perspectiva més profunda i eficaç, des d’una perspectiva on l’Esperit Sant és present. 

      -Ascendim tot entenent, com diu el Papa Francesc, que des d’aquesta mirada profunda mai més ens sentirem tot sols. L’amor de Déu, el seu Esperit, és present en tots els moments de la nostra vida. 

      -Ascendim, conquerim un nivell de profunditat tal, que tot ho vivim des de Déu. S’altre dia escoltant a una persona vaig entendre més l’Ascensió, vaig entendre més el que st. Pau escriu als cristians d’Efes: “Deman a Déu que us concedesqui els dons espirituals d’una mirada profunda i de la seva relació”. La persona esmentada em deia: “Després d’anys de no haver posat els peus quasi bé a una església, contemplant el mar em vaig dir: -Com pot ser que esperi acabar els dies de la meva vida sense donar gràcies a Déu per aquesta meravella de la creació”.

 

      Sí! Ascendeix aquella persona que tot ho veu, que tot ho contempla, que tot ho viu des de Déu. 

      L’ascensió ens diu que mirant el cel com horitzó (la plenitud de vida a la qual estem cridats) ens hem d’enfangar a la terra servint a uns i altres. 

      La festa de l’Ascensió és en realitat la festa de la gran esperança. Com diu el Prefaci de la Missa: “Jesús, el Rei de la Glòria, no ha pujat al cel per apartar-se de la nostra petitesa, sinó perquè nosaltres, que som membres del seu cos, tinguéssim confiança de seguir on ha arribat el nostre cap i pastor”. 

            Qui viu des de Déu, és beneït per Déu i per Déu és acompanyat.