Homilia diumenge 29/10/16

En  absència d'en Joan Bosco Faner publicarem l'homilia de la pàgina  " Evangeli d'avui"

 

Dia litúrgic: Diumenge XXXI (C) de durant l'any

     Text de l'Evangeli (Lc 19,1-10): En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva».

      Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut». 

«Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva»

Mn. Joaquim MESEGUER García
(Sant Quirze del Vallès, Barcelona, Espanya)

     Avui sembla com si la narració evangèlica fos l'acompliment de la paràbola del fariseu i el cobrador d'impostos (cf. Lc 18,9-14). Amb humilitat i sinceritat de cor, el cobrador d'impostos pregava dins seu «Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13); i avui contemplem com Jesucrist perdona i rehabilita Zaqueu, el cap de cobradors d'impostos de Jericó, un home ric i influent, encara que odiat i menyspreat pels seus veïns, els quals se sentien extorsionats per ell: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5). El perdó diví provoca la conversió en Zaqueu; heus ací una de les originalitats de l'Evangeli: El perdó de Déu és gratuït; no és tant a causa de la nostra conversió que Déu ens perdona, sinó que és a l'inrevés: la misericòrdia de Déu és la que ens mou a l'agraïment i a donar una resposta.

      Com en aquella ocasió Jesús, en el seu camí cap a Jerusalem, passava per Jericó. Avui i  cada dia, Jesús passa per la nostra vida i ens crida pel nom. Zaqueu no havia vist mai Jesús, havia sentit parlar d'Ell i sentia curiositat per saber qui era aquell mestre tan cèlebre. Jesús en canvi, sí que coneixia Zaqueu i les misèries de la seva vida. Jesús sabia com s'havia enriquit Zaqueu i com era odiat i marginat pels seus convilatans; per això, va passar per Jericó, per treure'l d'aquell pou: «El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Lc 19,10).

      L'encontre del Mestre amb el cobrador d'impostos va canviar radicalment la seva vida. En haver escoltat aquest Evangeli, pensa en l'oportunitat que et brinda Déu i que tu no pots desaprofitar: Jesucrist passa per la teva vida i et crida pel teu nom, perquè t'estima i et vol salvar; en quin pou et veus atrapat? Com Zaqueu va pujar a un arbre per veure Jesús, puja tu ara amb Jesús a l'arbre de la creu i sabràs qui és Ell, coneixeràs la immensitat del seu amor, ja que «elegeix un cap de publicans: qui desesperarà de si mateix quan ell assoleix la gràcia?» (Sant Ambròs).

Homilia diumenge 23 d'octubre 2016

Diumenge XXX/C 22 octubre 2016 

      Quan celebram avui els 50 anys de la creació de la nostra Parròquia tenc present les paraules de st. Pau a Timoteu que ens diu: “El Senyor m’assistia i em doà forces perquè proclamés el missatge de l’evangeli” (2Tm 4). Proclamà i viure el missatge de l’evangeli és el que hem intentat, tots junts, fer durant tots aquests anys. I que Déu ens hi ajudi per a continuar així i fer-ho cada dia millor. 

      Cada època ens hem d’examinar si, com continua dient-nos st. Pau, ens mantenim o no fidels. La nostra fidelitat ha de ser, any rere any, més seriosa, més lliure, més conscient. L’experiència d’anys ens ha de donar voluntat perquè així sia. 

      Recordem avui que ja fa cinquanta anys que un grup il·lusionat de cristians empesos per un capellà experimentat i ple de coratge, Llorenç Olives Galmés, es van embarcar junts tot iniciant un viatge que ja porta el segell de vàries travessies i que, oïda atenta al moment present, prega humil i escolta la veu de l’Esperit amb ganes de seguir el rumb que li marca l’hàlit que manté hissada la seva vela. 

      Fa 25 anys se’ns recordava que la “història és implacable”. A una pàgina en segueix un altre. Però, cada pàgina nova és filla de l’anterior i és mare de la que segueix. Cada temps, cada circumstància regala seny i experiència per acarar la nova travessia que se’ns presenta.

Aquell grup primerenc i il·lusionat de cristians, gràcies als aires nous del Concili Vaticà II, va aconseguir presentar-se front les imatges clàssiques de les parròquies i esglésies d’aquell moment, com a capdavantera d’un nou estil. Un nou estil de construcció, un nou estil de presència, un nou estil de Parròquia, un nou estil de llar oberta i acollidora. 

      Si durant els seus primers passos, i els segons i els tercers, s’ensumava al seu entorn: il·lusió, coratge, ampliació de locals per a trobades diverses i obertes a la barriada, per a la pregària, per a la catequesi i per a la celebració de la fe, en aquests moments aleteja al seu ambient -en parla exquisidament l’autor d’aquest llibre al capítol cinquè, Miquel Àngel Casasnovas-, la importància d’una vida cristiana que necessita ser conduïda per la pregària que ens va ensenyà Jesús: “Déu és Pare, en Ell confiam totalment” “En Ell es gira la nostra mirada filial” “D’Ell esperam la motivació necessària per anar construint el seu Regne en aquestes hores de relativisme i postcristianisme” “I a les seves mans ens posam, predisposats al que Ell vulgui”. 

      Recorreguts cinquanta anys i conscients del moment que vivim, escollim aquest objectiu: una comunitat cristiana i fidel a Jesús, ha de ser una comunitat orant. Una comunitat que viu gràcies a l’Esperit i que a la seva ombra s’arrecera per a viure i transmetre l’evangeli: tothom sense excepcions mereix ser respectat i estimat, tothom mereix ser escoltat i acompanyat. Som fills de Déu, som germans! El Papa Francesc ens hi condueix amb la seva carta d’exhortació apostòlica “L’alegria de l’amor”. 

      Preniu-vos temps per a llegir detingudament el llibre que avui la Parròquia us presenta i que recorre la seva vida ja cinquantenària: el que ha portat a terme, el que ha anat deixant fent camí, el que ha intensificat, el que ha de tenir present, el que ha de corregir, .... Miquel Àngel Casasnovas i Camps (Ciutadella de Menorca, 1964), el seu autor, ha dut a terme com ens té acostumats, un bon treball de recollida de dades i de reflexió. La característica principal que vull destacar d’aquest reconegut historiador, ensenyant i autor de desenes de llibres, és el seu interès per a la Teologia i per a la celebració de la fe. En nom de la comunitat cristiana de St. Esteve, gràcies Miquel. 

      I aquí som! I d’aquí seguim avançant “Empesos constantment per l’Esperit”

Homilia diumenge 9 d'octubre 2016

Diumenge XXVIII/C 9-octubre-2016 

       El lema que ens proposam com a Parròquia és “Les famílies som i cream Parròquia”. 

       Totes les famílies som cridades a ser i a crear Parròquia. Totes! I mirau si som diverses amb moltes coses: caràcter, situació social i cultural, idea i opció política, experiència religiosa, genètica, històries, ideals, ... 

       Què és el que ens és comú si volem ser i crear Parròquia? Avui, evangeli en mà, ho veig amb la frase que diuen els 10 leprosos observant Jesús com passa al seu costat: Tenguis compassió! Cura la nostra infermetat! Ajuda’ns a ser persones aptes per a la convivència, per estar al costat els uns dels altres! 

       Jo crec que aquesta petició mirant Jesús (Tenguis compassió! Ajuda’ns, cura’ns per a poder formar part de la comunitat cristiana essent uns membres sans), és el que tots hem de fer just quan començam un nou curs i emprenem les tasques normals d’una Parròquia: la catequesis d’infants, joves i adults, els grups de Vida Creixent, Els grups de matrimonis cristians, el club de joves, ....

       Ajuda’ns, cura’ns per a poder ser uns membres sans de la comunitat cristiana! 

       A l’evangeli, els qui demanaven la curació eren uns leprosos que a causa de la seva infermetat no els era permès conviure amb els altres. Sentir la marginació era per ells tant o més pitjor que la seva infermetat. 

       Què ens és primordial avui, començant un nou curs, per a viure el lema que ens hem proposat? (Les famílies som i cream Parròquia!). 

       Ens és primordial que, com els leprosos de l’evangeli, sentim fortament ganes d’incorporar-nos a la comunitat cristiana. De sentir-nos membres sans i actius enmig de la comunitat. 

       I quan som membres sans i actius d’una comunitat cristiana? 

Quan la comunitat ens importa. Quan volem viure integrats en ella.

1. Quan escoltar i reflexionar la Paraula de Déu ens és una necessitat
2. Quan compartir taula, l’Eucaristia, és una digne “ordinarietat”
3. Quan ens comprometem estimar Déu i els altres
4. Quan conversam amb Déu i als altres.
5. Quan vivim les nostres tasques múltiples i diverses amb ganes i amb total dedicació: la família, el treball, el bé de la societat, la relació cordial i assenyada front les diferències, ...

       Segur que a tots, alguna cosa ens manca per sentir-nos de ver membres de la comunitat cristiana. Avui ens ha de sortir, amb ganes de ser i crea parròquia, el crit dels leprosos de l’evangeli: “Senyor, tenguis compassió de nosaltres! Ajuda’ns!”

Homilia diumenge 16 d'octubre 2016

Diumenge XXIX/C 16 octubre 2016

     Dues Advertències magistrals ens regalen avui les lectures: 

1.  Preguem sempre sense perdre mai l’esperança
2.  Coneix i proclama la Paraula de l’evangeli

I.Preguem sempre!

     Preguem per tot el que ens surti del cor. Preguem atents a la realitat de cada moment. Preguem per a familiars i amics. Preguem sempre i en tota ocasió.

     Preguem avui i especialment per la nostra Parròquia amb motiu del seu 50 aniversari. Què ens surt del cor en aquest aniversari?: 

• - Donem gràcies a Déu per tots aquells que la van començar. Llorenç Olives, com la seva ànima inicial. Bel Bisbe Lara que va firmar el decret de la seva erecció. Pels qui la van construir i per tantes famílies que varen acollir a ca seva uns joves que durant temps hi van posar ganes, esforç, feina, alegria, …

• - Preguem per tots els difunts durant aquests cinquanta anys. No vull dir noms, perquè són molts. Alguns d’ells, hi han entregat molt de temps a favor de la catequesi, dels joves, de la litúrgia, dels malalts, de la neteja, de les diverses activitats.

II. Coneix i proclama la Paraula de Déu!

     Jo crec que aquest ha de ser l’objectiu més potent a partir d’ara. I ho ha de ser tenint present tots els accents que ens presenta avui St. Pau: 

• - La Paraula de Déu ens dóna l’autèntica saviesa. Ens ofereix el sentit i la meta de la nostra vida: Déu!

• - La Paraula de Déu és útil no sols per ensenyar, també per a convèncer. La proclamació de la Paraula ens demana que siguem fidels a ella, tant! que en surti del cor les ganes de donar-la a conèixer convençuts que és apta del tot per a trobar la felicitat de la vida.

• - La Paraula de Déu és útil per a corregir i educar en el bé. Diàriament ens hem de confrontar amb ella. Ella és la que ens ha d’educar. Donem idò molta importància a la catequesi a totes les edats.

• - La Paraula de Déu, la seva educació ens condueix de cap a la maduració. Segons el Pastor d’Hermes, un escrit del segon segle, venim al món per a madurar! La maduració és la meta de qualsevol vivent.

• - Si açò és així, St. Pau ens diu: “Mira de convèncer la gent, tant si és oportú com si no ho és. Anima’ls, siguis pacient. Presenta’t com un mestre que sap ensenyar".

Homilia diumenge 2 d'octubre 2016

Diumenge XVII/C 2-octubre-2016 

       Jesús sempre ens lloa el poder de la fe. Qui té fe, qui confia en Déu, viu una experiència de pau envejable. 

       La confiança entre noltros ja ens dóna salut. Els esposos que es tenen confiança, els amics que confien un de s’altre, se senten recolzats i animats. 

       La confiança, la fe amb algú altre, sorgeix de la relació que hi ha entre mirades amigues. Entre mirades que parlen sense dir paraula, mirades que et confien la vida sense demanar res a canvi. Qui és que viu confiat? Qui té fe en un altre? 

       En té, qui exposa el seu jo interior lliurement, qui manifesta a un altre el seu núvol de pensaments i de sentiments. 

       Qui viu aquesta relació de confiança, de fe amb algú altre? La viu qui no és orgullós, qui sent la necessitat de l’altre, qui el cerca! Aquell que reconeix que necessita dels altres per a viure i sentir-se feliç. 

       Per açò algú ha dit: “Qui sols pensa amb diners cerca un banc, qui té necessitat d’estimar es troba amb Déu”. 

       Qui estima valora enormement la relació, la trobada amb un altre. Qui se centra amb ell mateix, qui es tanca, qui és orgullós, en el fons és una persona insegura. Ho diu el profeta Habacuc, ho diem també noltros per pròpia experiència. 

       La desconfiança, la manca de relació amb els altres, ens fa entrar encara més “en la noche oscura del alma” que parlen st. Joan de Creu, Sta. Teresa, i la santa de Calcuta.

       Tenir fe, obrir-se a un altre, és com obrir una finestra d’una habitació fosca. 

       Quan els apòstols diuen a Jesús: “Donau-nos més fe”, què diuen en el fons? Donau-nos més capacitat de relació, de confiança, de fe. Tanta, que sapiguem descobrir Déu i tenir relació i confiança en Ell. 

       Record que essent un infant sentia resar a casa els meus pares. I, sentint-los resar, dues experiències vivia: 

       1ª Els meus pares s’estimen, es relacionen mútuament. Conversen entre ells i posen en mans de Déu cadascun dels seus 10 fills. 

       2ª Però si ells s’estimen tant quina importància per ells té Déu amb el qual els dos s’hi relacionen? 

       Doneu-nos més fe! Doneu-nos més capacitat de relació, més capacitat de confiança. 

       Sense confiança és impossible viure. Necessitam confiar. I a vegades tant, que fins i tot els qui normalment no es relacionen amb Déu, en tenen necessitat d’ell, o el cerquen i li preguen quan viuen problemes greus i no els satisfan prou els seus amics, ni la confiança íntima que mantenen amb qui sigui. 

       Donau-nos més fe! Més experiència de fe en la vida de cada dia sense esperar les grans ocasions. 

       Donau-nos aquesta capacitat de pregar diàriament amb Déu i confiar-li tot el que portam a dins: gràcies, dol, il·lusions, problemes, ... 

       St. Pau diu al seu amic Timoteu (2Tm 1,6-8): “Et recoman que procuris revifar la flama del do de Déu. I el do de Déu és “el do de l’amor”, el do d’obrir-nos als altres, el do d’obrir-nos a Déu. 

       Sí, donau-nos més fe! Més capacitat de relació, més capacitat de Déu.