Homilia Diumenge 27 octubre 2013 XXX/C

Diumenge XXX/C 27-X-2013

      1. l’oració col·lecta direm: “Déu Omnipotent i etern, augmentau-nos la fe, l’esperança i la caritat”. Aquesta ha de ser la nostra oració constant. I més hem de tenir present que aquesta ha de ser la nostra oració constant quan diumenge, a l’Eucaristia de les 11h., viurem dos batejos. Què bo és viure, educar i celebrar constantment la fe, l’esperança i la caritat! Sols allà on hi ha caritat hi ha vivència de la fe. Ser cristià implica un compromís ètic.

      2. Per açò, la primera lectura, fill de Sira 35, 12-18, ens recorda explícitament: “El Senyor no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres. El Senyor escolta la pregària dels pobres. El crit dels pobres arriba al cel, és acollit per Déu”. Déu sols és des de l’amor. Tenir fe en Déu és amarar la vida d’amor.

      3. L’orant, aquell que es dirigeix a Déu, ho reconeix: “La meva ànima es gloria en el Senyor; s’alegraran els humils quan ho sentin” (salm 33). Els humils, els pobres, eixamplen el seu cor quan s’adonen que algú gloria Déu seriosament.

      Els creients sols existim si vivim la caritat que dóna esperança als pobres, els humils, els senzills, a les relacions que constantment necessiten refer-se.

      4. St. Pau, apòstol, creient matiner de Déu gràcies a Jesucrist, viu la seva vida com una libació: la vessa, l’entrega als altres. I una vida entrega als altres és viscuda i acompanyada pels bons ulls de Déu (2Tm 4, 6-18)

      Ja que diumenge a la nostra Parròquia viurem dos baptismes, reviure també diumenge el nostre. Acabant l’any de la fe, dia 24 de novembre, ens hi preparem amb una pregària on direm, entre altres coses: “Senyor Jesús, concediu-me: la fe d’Abraham, per posar-me com ell en camí; la fe de Maria, per confiar amb Vós totalment; la fe del beat Joan Huguet, per ser de Vós sense cap condició; la fe de tants testimonis vostres que han viscut al llarg de la història i que són referents d’una entrega desitjable”.

      5. La vida d’un cristià no té res a veure amb la vida dels fariseus d’antany i d’ara mateix: “Déu meu, us don gràcies perquè no som com els altres homes: lladres, injustos, adúlters...”. Els fariseus d’antany i d’ara mateix són orgullosos i uns inflats d’ells mateixos. Neden dins l’abundància i no acullen ni la seva misèria ni les necessitats dels altres.

      La vida d’un cristià d’antany i d’ara mateix, sols té a veure amb l’actitud del cobrador d’impostos de l’evangeli (Lc 18, 9-14): “Déu meu, sigueu-me propici, que som un pecador”. Sols qui reconeix la seva feblesa és capaç d’acollir les febleses dels altres.

      Diumenge visquem com Déu ens convida a viure una vida de fe. Vida que, vessant l’amor de Déu, pren el compromís de no deixar ningú a la cuneta del camí.

Homilia Diumenge 20 octubre 2013 XXIX/C

Diumenge XXIX/C - 20 octubre 2013

DOMUND

     La pregunta que fa Jesús al final de l’evangeli d’avui és inquietant. A vegades algú pot pensar que vivim un temps que sembla que la fe de molts s’afluixa. Que la fe es va convertint en alguna cosa marginal, i per alguns: fins i tot estranya: “Encara vas a Missa? Encara creus? Encara et cases? Encara portes els fills a catequesi? Etc.

     Jesús no demana “si quan torni a la terra trobarà fe”, sinó: “si trobarà la fe que ell demana tenir”.

     A Jesús no li preocupen les estadístiques, i al Papa, ho ha dit ell aquests dies, tampoc. Per a Jesús no són importants aquelles estadístiques que parlen del tant per cent dels qui van a missa, del tant per cent que es declara creient, del tant per cent que es casa per l’Església o batia... La pregunta de Jesús es refereix sobretot a la qualitat d’aquesta fe.

     Jesús demana si quan ell torni trobarà persones que de ver “confiïn en Déu sempre i en qualsevol circumstància”.

     ¿Trobarà persones a l’estil de Moisès, primera lectura, que preguin amb confiança per a ser fidels a la missió que Déu espera d’ells?

     ¿Trobarà persones, seguint la segona lectura, que escolten la Paraula de Déu seriosament i des d’ella es corregeixen i s’eduquen?. Persones que proclamen la Paraula de Déu, a hora i a deshora, esperant amb tota paciència que la gent en faci cas d’ella, perquè només en ella “s’hi troba el sentit de tot”?.

     ¿Trobarà persones, tenint present l’evangeli, que confiant que els valors més humans no s’han perdut, insisteixen i tornen a insistir sense cansar-se fins haver aconseguit justícia, com aquella viuda davant el jutge?

     Jo hi he pensat. I no m’ha costat gens trobar persones que manifesten viure una fe com la que Jesús demana. Entre d’altres:

     -Aquella persona gran que patint vàries amputacions ha vingut fa pocs dies a la Parròquia per donar gràcies a Déu per tot el que la vida li ha concedit: felicitat matrimonial, salut fins una edat avançada.

     -Aquell altre que, detectada una infermetat greu, ha volgut rebre la Unció i posar-se en mans de Déu sense fer cap queixa.

     - També aquella altra parella que no ha pogut tenir fills i ha fet el compromís de servir a l’Església i als altres incondicionalment fins el final de la seva vida.

     - Així com també aquella mare que lluita i prega perquè el seu fill es recuperi d’una situació gens simpàtica que viu.

     Si ara tots poguéssim conversar segur que assenyalaríem molts d’altres exemples.

     -Assenyalaríem tants de missioners i missioneres, a milers, que deixen la seva terra, cultura, llengua... perquè entenen que atendre als pobres de la terra és primer que atendre fins i tot a la seva cultura o identitat com a poble.

     - Assenyalaríem tants d’altres que van a un país pobre i allà exerceixen la seva professió convertida en vocació: metges, mestres...

     - Indicaríem, també, aquells que d’entre noltros, i sempre empesos de la seva fe i de l’amor cap als altres que aquesta fe reclama (Déu és Amor), es dediquen a fer catequesi, club de joves, visita malalts, càritas.... cultura, política...

     Quan torni, Jesús trobarà fe a la terra? Trobarà aquesta fe fonamentada en la plena confiança en Déu? Jo diria que sí. Ho visc cada dia.

     

Cada dia visc el lema de la Campanya d’enguany: Fe + Caritat = Missió. La fe en el Déu Amor, Fe que engendra amor, no pot ser altra cosa que una crida a entregar-se als altres en nom de Déu.

Homilia del Diumenge 13 octubre 2013 XVIII/C

                                                                  HOMILIA DEL DIUMENGE

Diumenge 13 octubre 2013 XVIII/C

            Avui la lepra té un protagonisme central en la Paraula de Déu.

            En l’antiguitat, la lepra era considerada una infermetat terrible pels estralls que feia al cos i perquè era considerada, a més, una maledicció de Déu i causa d’exclusió de la comunitat.

            Però a més, en les lectures d’avui, passa que a l’infermetat de la lepra s’hi uneix que els dos protagonistes principals són estrangers pel poble d’Israel. Naaman era de Síria, i el leprós agraït,  era samarità.

            Els siris eren, i avui encara ho són per desgràcia, enemics tradicionals d’Israel. Els samaritans, a causa del seu origen (pagesos propietaris que van ocupar les terres dels jueus a l’època de l’exili) eren, per als israelites, uns usurpadors.

            Si els leprosos eren exclosos a causa de la seva infermetat, aquell siri i aquell samarità, ho eren a més per la seva identitat. Per ser qui eren.

            Però, vat aquí que la lepra aconsegueix una metamorfosi. L’ infermetat iguala a jueus i samaritans. La desgràcia destrueix fronteres i posa al descobert la nostra comuna condició humana.

Només després de la curació ens enteram de la condició estrangera d’un dels 10 (els murs reapareixen sols davant circumstàncies normals). Una cosa semblant passa amb Naaman, persona rica i poderosa, persona acostumada a comandar i a no demanar res. La desgràcia de la lepra el despulla dels seus títols i el condueix a suplicar a un profeta, Eliseu, que pertany a un poble, segons ell, inferior.

            És interessant avui reconèixer com la desgràcia ens despulla de robes que ens separen i ens fa comprendre qui som en realitat. Quan vivim necessitats ens adonam de la humanitat que ens agermana.

            Davant el patiment humana en qualsevol de les seves versions ens cauen les disfresses, els prejudicis. I la única resposta humana davant el sofriment és la compassió, la capacitat de donar la mà a qui, en circumstàncies de salut i de força, se li negam.

            Avui l’Església ens recorda dues realitats que ens fan veure i viure la compassió. Que ens fan oblidar-nos de les nostres fronteres:

            Primera. Empesos per organitzacions catòliques, com Càritas, Mans Unides, Justícia i Pau, Missions, Entrepobles, i d’altres, ens fixam amb una realitat que ens fa esborronar la pell: 1300 milions de persones viuen actualment en un estat de pobresa extrema. I sabem que 1300 tones d’aliments es tiren cada any al fems. Com pot ser açò?

            Com pot ser  que en el segle XXI, encara no hàgim arranjat la bona convivència entre tots. No són pocs els qui comparteixen el que tenen. Però sembla que açò, més que res, surt de la bona voluntat de persones individuals. Però..., i els Països? I les organitzacions entre països? I els governs?

            Hem de col·laborar amb Càritas, és clar. Però també hi ha d’haver una acció social i educativa de cara a fer canviar mentalitats i formes de fer nacionals i internacionals.

            Segona.  Avui, dia 13, Tarragona acull la més gran macrobeatificació de la història. Un total de 522 màrtirs del segle XX seran proposats com a “referents” de vida cristiana. Entre ells, Joan Huguet Cardona, prevere i menorquí de soca-rel. Són vides destrossades d’homes i dones que mereixen ser recordades a un temps poc donat a les grans causes i entregues desinteressades. És una celebració pensada per el perdó i la reconciliació entre tots i a favor del despertar d’una fe que a vegades apareix com adormissada. És una beatificació enfora del baf propi de creuades. Com ha dit el Papa Francesc al fundador del Diari italià “La República”: “Ha arribat el moment de dialogar obertament i sense preconceptes amb la cultura moderna”. I l’Església proposa, en aquest diàleg, “testimonis d’una fe viva i madura” amb la intenció de revisar la fermesa de la fe front els actuals i importants  trastorns socials. El diàleg amb la cultura moderna demana, per la part dels cristians, persones “creïbles”, capaces de fer de la fe el seu màxim exponent.

Homilia del Diumenge 06-X-2013

     

Diumenge XXVII/C 6-X-2013

      Just llegint les primeres paraules de la profecia d’Habacuc: “Fins quan demanaré auxili i no m’escoltareu, cridaré: “Prou violència” i no em feu cas”, pensava amb una persona que sols fa uns dies, i a Barcelona, va patir la mort del seu homo de 54 anys. Aquesta dona, a més, està cuidant els seus sogres que un dels dos pateix demència senil, i té un dels seus germans en cadira de rodes. Ella ha dit: “Ara no faré cap pregunta a Déu, segur que no entendria les seves respostes. Però quan jo mori i em trobi al seu costat, després li demanaré moltes coses que avui no entenc”.

      Aquesta persona, com Habacuc i tantes d’altres que coneixem, són persones totalment creients. Aquestes persones que no saben massa teologia però que tenen posada en Déu la seva total confiança.

      Habacuc diu: “L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut”.

      L’orgullós, aquell que creu que tot ho pot resoldre només per ell mateix, davant les circumstàncies diverses de la seva vida, se sentirà insegur. Se sentirà insegur perquè voldrà respondre i no podrà. Perquè voldrà trobar explicacions lògiques, i no en trobarà.

      El just no perdrà la seva pau, perquè creu. Perquè és humil. Perquè confia en Déu. I Déu acull les seves inquietuds, les seves esperances, les seves pors...

      Tenir fe, confiar en Déu, et dóna serenitat davant la vida. Et dóna coratge enmig de situacions que fàcilment et destrossen.

      St. Pau, que com tants d’altres, va viure un munt de situacions conflictives, diu al seu amic Timoteu: “Et recoman que revifis la flama del do de Déu”.

      Aquesta expressió l’hem de tenir present en qualsevol ocasió: “Quan ens comuniquen que algú que estimam no es troba bé i el duen a n’es “Mateu Orfila” o a “Son Espases”, hem de “revivar la flama del do de Déu, hem de tenir confiança”. Acompanyat algú que viu una situació complicada: manca de feina, un problema personal, un problema familiar, hem de “revivar la flama del do de l’Esperit, hem de tenir confiança”.

      Davant tantes situacions que ens provoquen inseguretat, por, angoixa.... St. Pau diu a Timoteu: “Davant aquestes situacions no siguis covard, tenguis fortitud, amor i seny”.

      Davant circumstàncies difícils no hem de ser covards. Per què? No és lògic sentir feblesa al cor? Sí, però... tot depèn! I és que allà on tenim posada la nostra esperança, allà hi ha el nostre cor. Si la nostra esperança la tenim posada en viure bé i viure una llarga vida, és clar que si açò no es realitza tot sembla que s’esfondra. Però si la nostra esperança la tenim posada en Déu, és clar que la nostra mirada es fixa en ell i diem com tants i tantes han dit i diuen al llarg de la història: “Senyor, en les teves mans estem!”.

      Davant aquestes circumstàncies hem de ser forts. Què vol dir açò de ser forts? Vol dir recorre a la pregària i, en confiança, saber dir: “Senyor es faci la teva voluntat, no la meva!”. Fort és qui va adquirint i acollint el secret del viure. Viu no aquell que res pateix. Viu aquell que tot ho encaixa des de la confiança que ha posat en Déu.

      Davant aquestes circumstàncies hem de tenir “seny”. Què vol dir tenir seny? Donar importància relativa a tot allò que és relatiu. Donar més importància al que és més important. Donar importància total al que és totalment important. Qui té importància total és Déu. El que mai hem de voler perdre o deixar al marge, és la nostra relació i confiança en Ell.

      La persona de fe no és aquella que creu que amb ella podrà fer tot el qui li sembli, com si fos un tècnic especialista d'efectes especials de les grans superproduccions cinematogràfiques. Per més fe que tinguem no aconseguirem que un arbre o una muntanya (com diu Jesús en un altre passatge) es mogui per la força de la nostra paraula. Més encara, quanta més fe tinguem, menys se'ns ocorrerà demanar aquests prodigis.

      La fe és el do de Déu que ens fa obrir-nos a Ell, a confiar en Ell, a entrar en comunió amb Ell, a identificar-nos amb el seu projecte benvolent i amorós per a la humanitat. Per tant, la fe ens mou, amb la força de l'amor, a col·laborar en la realització del projecte de Déu. Déu, a través de nosaltres, a través de la nostra fe és com vol instaurar el seu Regne. La extensió del Regne és el gran prodigi de les persones de fe.

      "Doneu-nos més fe!"

      Aquesta és la gran pregària que mai hem de deixar de fer. Però la nostra fe no augmentarà, si nosaltres no ens hi predisposem. Per això el salm d'avui ens ha fet una crida a aquesta actitud. "No enduriu els vostres cors".

      "Som servents sense cap mèrit"

      La nostra missió, la nostra funció, el nostre paper és simplement deixar fer el que Déu, el que la força de l'amor de Déu, vol fer a través nostre. Nosaltres no afegim, res ni mica, a l'obra del projecte de Déu. Per això no ens podem atribuir cap mèrit davant de Déu.

      Col·laborem en la construcció del gran prodigi del seu Regne.