Homiia diumenge 22 de març 2015



Diumenge V de Quaresma  " Dia del Seminari "
 
      El profeta Jeremies ens convida conèixer Déu, com el Déu de l’Aliança. El que dóna la mà, el que és amic i Pare per sempre. El que té el nom de cadascú escrit en el seu cor. 

      I ho fa amb unes paraules que les hem de tenir present sempre: “Vindran dies que pactaré amb el poble una aliança nova: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriure en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble”. 

      Qui vol trobar-se amb Déu que examini el seu cor, que entri en el seu interior, que faci silenci profund, que escolti la veu de la seva consciència. El que Déu vol de cadascú, el que espera de cadascú, poder conèixer qui és Déu, ho duem gravat en el cor. 

      La nostra pregària avui sigui un desitjar aprendre qui és Déu entrant en el cau del nostre interior. Qui vol conèixer Déu no pot ser ni es pot significar com aquell que duu una vida extravertida. Com aquell que mira sense acollir el que mira, com aquell que escolta sense acollir el que escolta, com aquell que fa sense acollir el que fa i sense passar-ho pel sedàs de la seva consciència. Sols es pot trobar amb Déu qui es fa familiar amb el seu interior. Sols es pot relacionar amb Déu qui es relaciona amb el seu interior. 

      Avui hem de fer es propòsit de ser persones d’espiritualitat, de pregària, de profunditat interior, de reflexió. Hem de fer es propòsit de fer-nos amb la Paraula de Déu i de assumir-la al cor. I açò sols és possible si tenim desig de veure, de fer-nos amb Jesús. 

      Fixem-nos avui, també, amb el desig que alguns grecs manifesten a l’apòstol Felip: “Senyor, volem veure Jesús”. Sols ens trobarem amb Jesús si a més de cuidar i fer-nos amb el nostre món interior tenim ganes de veure Jesús, de fer-nos amb qui ens condueix al sentit de tot. 

      I és significatiu que l’evangeli de Joan ens digui que Felip comunica el desig dels grecs a Andreu, i Felip i Andreu, junts, ho comuniquen a Jesús. Ho comuniquen junts. La fe, la relació amb Jesús, amb Déu, no es pot dur a terme d’una manera individualista. Déu ens mira segons ens ha creat, Déu ens mira en comunitat. I noltros també miram a Déu comunitàriament. Déu sols escolta la pregària que és solidària, la pregària que porta un contingut a favor de tots. No aquella que pretén alguna cosa marginant a uns altres. 

      “Senyor, volem veure Jesús” no és un voler exclusiu d’uns grecs. És un clam de l’Església, és un desig ample, comunitari. Felip i Andreu, junts, comunitàriament, es fan avui representants d’aquest clam ample, universal. Sí, som molts els qui volem veure Jesús. Som molts els qui desitjam que la colla dels apòstols, dels Felips i Andreus de torn, continuï perquè l’Església, la comunitat ens porti a Jesús. 

      Ahir vam viure l’ordenació presbiteral de Joan Camps. Preguem avui perquè en Joan sigui com ens marca l’evangeli de Joan avui:
      1. Qui ens possibiliti veure Jesús. Que sigui un capellà que transpui Jesús, que ens hi acompanyi.
      2. Que sigui, com Jesús mateix indica a l’evangeli, un servidor total. Una persona capaç d’entregar totalment la seva vida perquè, com el gra que mor, doni fruit. Sols es capellà que s’entrega del tot als altres i en nom de Jesús, dóna fruit. 

      Entrant a dins del nostre interior, sentim la necessitat de pregar avui per tots els seminaristes, 1357 seminaristes majors hi ha a Espanya. Ahir, a Menorca, en el seminari major, en teníem dos. El pròxim curs, si Déu vol, en tindrem dos o tres. Preguem perquè sigui tal com Déu vol. 

      Preguem perquè tota la comunitat cristiana es prengui seriosament la Pastoral vocacional. Aquesta Pastoral no toca només als responsables del Seminari, pertany a tots els capellans i a tots els cristians. La Pastoral Vocacional és cosa de tots.

Homilia diumenge 15 de març 2015



Diumenge Quart de Quaresma

     El llibre de les Cròniques ens diu : “Els grans sacerdots i el poble reincidien contínuament en la culpa d’imitar tots els costums abominables profanant el poble (Jerusalem) que el Senyor havia consagrat”. 

     I just començ la lectura, m’atur i em deman: Seguim avui alguns costums abominables profanant el poble que sols pertany a Déu? Aquesta és la pregunta essencial de les lectures d’avui. 

     I crec que alguns costums abominables s’han posat de moda avui: la indiferència i l’individualisme. Exemple: front la problemàtica de l’èbola que patien (i segueixen patint) països d’Àfrica no vam reaccionar fins que no ens tocà directament al nostre país. I la reacció va ser d’un individualisme vergonyós. I res diuen els mitjans de comunicació dels 16 missioners mors contagiats d’èbola per no haver donat l’esquena a la gent que patia. El mateix podem pensar front la problemàtica de l’avortament on costa tant, per part de no pocs polítics, d’ajudar-nos a fer-nos nostra la problemàtica de la mare i del fillet, etc. 

     I el llibre de les Cròniques continua: “I Jerusalem fou destruïda pels Caldeus. I els jueus foren exiliats a Babilònia essent, entre els d’aquell país, gent sense identitat pròpia”. L’orant del salm 136 expressa molt bé la situació que viuen els jueus a causa d’haver seguit “costums abominables”: “Vora els rius de Babilònia ens assèiem tot plorant d’enyorança de Sió” “Com podíem cantar cants del Senyor en una terra estrangera?”. I així, decebuts, entristits, fracassats com a poble i com a persones, varen viure durant 70 anys. 

     Però el Llibre de les Cròniques ens presenta Déu com aquell que mai deixa de complir l’Aliança que va fer un dia amb el poble d’Israel: “Jo seré el teu Déu i tu seràs el meu poble”. Així, després de 70 anys, Déu torna donar la mà al poble d’Israel gràcies al rei Cir de Pèrsia deixa escrit: “Si entre vosaltres hi ha algú que sigui jueu, que el Senyor sigui amb ell i retorni a Jerusalem”. 

     Després de 70 anys, molts jueus varen tornar al seu país tot vivint una vida conforme als bons costums: “Estimar Déu i estimar els altres”. Açò és el que hi havia escrit a la Llei que els configurava com a poble. 

     No, no hem de perdre els nostres bons costums. Els costums que ens recorda avui st. Pau a la carta als cristians dÈfes: “Déu ens ha creat per a dedicar-nos a unes bones obres. Bones obres que Déu espera que practiquem”. 

     Bones obres” que sols practicarem si ens decidim mirar a qui ha estat enlairat (Jn 3, 14-21), a qui ha viscut per als altres, a qui ha entregat la vida per als altres, a qui no ha pactat ni amb la indiferència ni amb l’individualisme: Jesús! 

     Qui ens pot ajudar a reconduir la nostra vida? Qui ens pot ajudar a retornar a Jesús? 

     -Sta. Teresa. Vivim l’any Teresià. Ella es va convertir i va acompanyar a altres a la conversió. Ella va passar, amb tot el que açò comportava, de religiosa calçada a descalça. 

     -El bisbe Oscar Romero que dia 23 de maig serà beatificat al Salvador. Fent-se proper als pobres va convertir tant la seva vida que morí martiritzat pel poder l’any 1980. 

     -El Papa Francesc que dia 13 vivia el seu segon any de pontificat tot demanant una jornada de pregària a favor d’ell i de l’Església; desitjant que l’Església visqui servint els qui viuen a les perifèries. 

     No vulguem seguir ni el costum de la indiferència ni el de l’individualisme. Que la nostra opció sigui educar-nos perquè el nostre entorn “estimi Déu i els altres”

Homilia diumenge 08 de març 2015



Diumenge tercer de Quaresma 


     Ens queden tres diumenges de Quaresma. Deixam l’evangeli de Marc i avui ja ens endinsam en tres fragments de l’evangeli de Joan: l’expulsió dels mercaders del temple, un diàleg profètic de Jesús amb Nicodem, les escenes que preparen i presenten el camí definitiu de Jesús cap a la creu. 

      A la primera lectura d’avui, del llibre de l’Èxode, ens trobam amb el decàleg, amb els 10 manaments que Jesús va resumir dient: “Estima a Déu i estima els altres”. El decàleg és una invitació que se’ns fa a conèixer el que Déu vol que visquem si volem entrar a dins del seu camí, si el volem trobar i relacionar-nos amb Ell. Els deu manaments són la base fonamental perquè entenguem Déu. Des d’ells podem entendre l’actuació de Jesús avui amb els mercaders del temple. 

      Els deu manaments ens conviden a fer-nos enfora de la mundanitat. Sols Déu és Déu. Res més ens pot robar el cor. 

      Fixats en l’evangeli podem dir:
  • 1. No ens pot robar el nostre cor cap tipus de negoci que exploti els pobres. Per exemple, el temple, les esglésies, les col·lectes... no poden ser un tipus de negoci per la mateixa Església. La fe, el cristianisme, l’Església ens són oportunitat per fixar-nos amb els pobres i retornar-los la seva dignitat. Jesús expulsant els mercaders del temple que convertien el perdó com a regal d’una compra d’animals, ens diu a les clares que la misericòrdia de Déu no es compra. La misericòrdia de Déu ens demana un cor net, una mirada neta.
  • 2. No podem comprar a Déu a base d’oferir-li sacrificis d’animals, o de resar sense sentit i sense conversió. El que Déu vol és que practiquem la justícia, l’amor i la misericòrdia. Qui practica la justícia, l’amor i la misericòrdia es fa amic de Déu i amb Déu celebra la seva fe, la seva pregària, la seva relació. El Papa ha dit: L’Església no vol el diner que s’ha robat als pobres. Que ningú ens doni res per callar consciències embrutides.
  • 3. Les ovelles, el poble, no pot ser enganyat. El poble no pot entrar a l’Església per a satisfer els capricis innobles dels qui la governen. L’Església ha de ser casa de pregària, casa que convida entrar a ella per relacionar-nos amb qui és l’autèntic Déu de la nostra vida. Casa que ens convida a sortir d’ella per donar importància al temple de Déu que som els humans i la creació. Per tot açò, hem de tenir presents i viure constantment els manaments: No tenguis altres déus fora de mi, no prenguis en va el nom de Déu, celebra el repòs del dissabte, honra pare i mare, no robis, no cometis adulteri, no desitgis el que és d’un altre: esposa, bou, ase, casa...
      En el Regne de Déu no compten les pedres del temple, compten les pedres vives, compten les persones. “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies”. Totes aquelles persones que la societat mundana, que la mundanitat descarta i mata, Déu els tornarà la seva dignitat. El Regne de Déu és per a ells. 

      No sols, com Jesús, ens hem d’indignar davant la manca d’ètica, l’individualisme ferotge o l’injust relativisme. A més, com ell, ens hem de comprometre per canviar les coses. La seva passió, camí de resurrecció, ens assenyala el camí.