Homilia diumenge 27 de desembre 2015 "SAGRADA FAMÍLIA"



Sagrada Família. 27-XII-2015 

   
   A partir de les lectures d’avui que diuen coses tan clares i interessants com: 

      1. Llibre de Jesús, Fill de Sira: 

      - Qui honora pare i mare es guanya un gran tresor
      - Déu no oblidarpa mai la pietat que tens pels pares 

      2. St. Pau als cristians de Colosses: 

      Entre voltros tingueu sentiments de compassió, de bondat, d’humilitat, de serenor, de paciència... Si tinguéssiu res a dir contra un altre, perdoneu-vos-ho. 

      3. Evangeli de Lluc. 

      Fill, per què t’has portat així amb noltros? El teu pare i jo et cercàvem amb ànsia. 

      Deixeu-me dir que: 

      Ha estat positiu que la “conciliació familiar” hagi entrat en els debats electorals viscuts aquests dies passats. Açò significa que la família adquireix interès públic. La “conciliació familiar”, però, és molt més que adoptar mesures aïllades com la de ampliar el permís de maternitat i paternitat, racionalitzar horaris de feina, adaptar el calendari escolar, augmentar la cobertura i la quantia de prestació per fill a càrrec, ... En el fons, la “conciliació familiar” és una qüestió d’arribar acords sobre quin model de vida i de societat volem. Cosa no fàcil segons els resultats de les eleccions viscudes. Per açò sempre serà motiu de debat i de ganes d’escoltar-nos. Segons Eva Holgado, Presidenta de la Federació Espanyola de Famílies nombroses (FEFN), falten mesures concretes i serioses de recolzament a la família en els programes electorals. Holgado demana que es creï un Ministeri de Família que donaria més nivell a aquesta Institució i recolliria i respondria a més necessitats familiars. Avui, Dia de la Sda. Família, quan som convidats a valorar la família, molts creiem que és la cèl·lula de la societat i ha de ser cuidada amb cura especial. 

      En família aprenem a relacionar-nos, a reconèixer la nostra diferència, a experimentar que del més gran al més infant tothom vol ser escoltat. En família creixem i maduram en valors: llibertat, respecte als demés, responsabilitat... Jo qui som el número 7 de fills, ho he experimentat. A una certa edat sents que has d’exigir ser escoltat com el primer o el segon. 

      Formar una família no és sols tenir fills, és una elecció de vida. Quan un fill o una filla és tingut en braços, qualsevol mare o pare responsable es demana: Quina educació li he d’oferir? I és que la societat és ample i variada. Cada família adopta, entre d’altres, un “saber estar” concret. No és sols la societat la que aporta i estructura la família. També cada família aporta a la societat la seva forma de veure i entendre la vida. També una família i un altre, i un altre... poden canviar la societat. 

      En les famílies rebem l’antídot més fort a la difusió de l’individualisme egoista. “Individu” vol dir que no pot ser dividit. Avis i pares es divideixen constantment. Viuen per als altres, amb ells comparteixen i passen els anys. “Ser fills” ens dóna l’oportunitat de descobrir la dimensió gratuïta de l’amor, de ser estimats fins i tot abans de fer res, de parlar, pensar, optar..., inclòs, abans de venir al món. L’amor familiar és tan gratuït que em fa aletejar Déu.       Una jove de 14 anys em deia: “Si passa alguna cosa a la meva mare, me mor!”. Sense amor, qui pot viure? Quan una família es divideix es fa més difícil creure que la convivència social és possible. 

      Qui viu i estima la família reconeix -com diu el Papa-, que una societat que descarta els seus majors no té dignitat, perd les seves arrels i es mustia. Tot i que “conservar” les arrels veiem que no és desig de tothom, jo ho trob assenyat. No descuidem mai els avis, les persones grans. 

      És educador el testimoni que traspassa als fills, néts i nétes, qui ja ha viscut moltes experiències. I és fresc, el somriure, la il·lusió, el progrés que ofereix el jove al més ancià. Qui se sap fondre en aquest diàleg, qui el cerca i el viu, es converteix en un autèntic mestre. 

      Una família qualsevol ens recorda que tots som uns infants que hem d’aprendre constantment dels altres. En l’art del viure, sempre serem fills. La vida i la família és un regal que no ens l’hem donat. Preguem avui per conservem-lo!


Homilia dissabte 26 de desembre 2015 " SANT ESTEVE"



St. Esteve – 2015 

Llegir junts el poema(llegir)
 
I, després, 

      Deixau que avui les meves paraules avui tenguin present els tres beats màrtirs menorquins. Ells són els qui segueixen l’estel de màrtirs de l’Església, estel que començà a escampar llum amb St. Esteve, precisament. Ell és el protomàrtir! 



      1. Josep Castell néixer a Ciutadella el 12 d’octubre de 1902. Allà va conèixer als salesians i un temps després se’n va anar a Campello i Carabanchel per a realitzar els seus estudis i formació de ser salesià, d’amant de l’esperit de D. Bosco. Va professar l’any 1918 i l’ordenaren de prevere el 1927. 

      L’any 1933 va ser destinat al Tibidabo. O el Juliol de l’any 1936 va veure com es pegava foc el temple i cercà refugi a Barcelona. Una patrulla de milicians el varen detenir i el van matar aquest mateix dia a una de les “chekes”, un local dels milicians, de la capital catalana.
Joan Castell va ser beatificat per l’avui sant Joan Pau II l’11 de març de 2001 conjuntament amb 231 més màrtirs espanyols. 

      2. Joan Huguet Cardona també va morir màrtir durant la persecució religiosa de 1936. Joan Huguet, nat a Alaior l'any 1913, des de ben petit sentí que el Senyor el cridava per seguir-lo des del sacerdoci. 

      Joan, tota la seva vida s'anà configurant i enamorant d'Aquell que l'havia cridat. Un dia, poc més d'un mes i mig després d'haver estat ordenat prevere, es trobà entre l'espasa i la paret. Davant l'amenaça de mort Joan havia de decantar-se o bé per renegar de la seva fe i continuar vivint, o bé per oferir la seva vida i ser fidel al Senyor. Mori màrtir a Ferreries el 23 de juliol de 1936 tot cridant: “Viva Cristo Rey”. Fou proclamat beat a Tarragona el 13 d’octubre de 2013 conjuntament amb 522 màrtirs espanyols d’aquesta guerra entre germans. 

      3. Josep Martí Coll va néixer a Ferreries en una propietat rural que es deia “Alfurinet”, el dia 11 de febrer de 1905. Els seus pares eren pagesos. La seva família era profundament religiosa. Cada diumenge anaven a Missa, encara que la distància els separava de la parròquia era prou gran com perquè no hi estiguessin obligats. En Josep només va poder a l’escola un parells d’anys. Tocava la guieterra i era un bon animador en les festes. La seva vocació a la vida caputxina la va despertar un sermó quaresmal que va predicar el P. Timoteu de Palafrugell, també màrtir en la mateixa persecució. El 8 de novembre de 1923 en Josep vestia l’hàbit caputxí al convent de Manresa. 

      Hem d’apropar-nos a la figura dels màrtirs –màrtirs com Esteve, Josep Castell, Joan Huguet, Fra Àngel, com a veritables testimonis de la fe que no coneix barreres , límits. Una fe que s’expressa en la vivència conscient i lliure de la fe, l’entrega incondicional als homes i dones, especialment els que més pateixen, i una defensa dels ideals i valors que brillen dins l’humanisme cristià. El màrtir és aquell que mor pregant, que mor perdonant, que mor confortat per la Paraula de Déu i els sagraments, que mor net de tot odi o desig de venjança. En definitiva, el màrtir és un sagrament de l’amor entregat de Jesucrist, un amor que allibera i salva. 

      Mirem no més una estona el quadre de st. Esteve i preguem. Preguem perquè sempre, davant ofenses o malsentesos, sapiguem callar i resar. I sempre perdonar. 

      Que la comunitat cristiana que a Menorca duim el nom de St. Esteve siguem una comunitat pacífica i amant de la fe amb la mateixa passió dels màrtirs.


Homilia 25 de desembre 2015 "NADAL"




Nadal – 2015 

    
  Isaïes, primera lectura, ens demana que prestem oïda als crits dels sentinelles, dels qui fan guàrdia quan el dia és fosc, quan la gent dorm. Quan la gent dorm en no poques de les nostres ciutats i pobles i no s’adonen d’una Paraula que no s’atura mai ni es cansa mai de fer-se present. 

      Isaïes, avui quan molts dormen –dormim?- ens diu: “escoltau la veu dels sentinelles, escoltau els seus escats de goig”. I repeteix tenint present que si un dia contemplava les ruïnes de Jerusalem avui contempla les ruïnes de no pocs dels nostres pobles i ciutats: “Dansau i alçau-vos en crits d’alegria. El Senyor ha consolat el seu poble, el Senyor ha redimit Jerusalem. D’un cap a l’altre es veurà la salvació del nostre Déu”. 

      Tots, a pesar de les ruïnes de molts dels nostres costums, de la ciutat que voldríem construir segons Déu, celebram el naixement d’una Paraula que ha estat proclamada de moltes maneres i des de fa temps. D’una Paraula que, ho diu la carta als cristians hebreus, ha estat posada als llavis de Jesucrist. Ell que és empremta Déu, Ell que és la revelació de Déu. 

      S’altra dia, amb els adults que es preparen a rebre el sagrament de la Confirmació, comentàvem a partir d’un vídeo que es referia al indis cariokis. 

      Aquests indis creuen que sols un jove es converteix en adult quan sap pasar, tot sol i amb els ulls tapats, tot un vespre i sense moure’s, a la selva tot sentit les veus de les diverses feres i sense veure si n’hi ha alguna ben a prop. Quan un infant a pesat la prova i es pot llevar la venda que li cobria els ulls s’adona que durant tot el vespre el Pare ha estat al seu costat. 

      Avui tenim present idò, que la fe de qualsevol de noltros és adult quan és capaç de viure enmig de ruïnes, de crisis, de coses que pertorben la seva ànima, sense fugir, sense maleir la fosca, sense perdre l’esperança. 

      Una persona adulta en la fe reconeix que la Paraula que es deixa sentir en la bellesa i bondat de la creació, la Paraula que es deixa entreveure gràcies a la bondat de moltes persones de totes les diverses èpoques de la història humana, últimament s’ha deixat sentit en força en llavis de Jesucrist, en el seu testimoni. 

      Els qui escolten aquesta Paraula silenciosa en la creació, més cridanera en la bondat de les persones, i del tot clara i nítida en la persona de Jesucrist. Aquestes persones troben el goig del viure i la pau a l’ànima tot i que visquin moments de selva, de por al cor, d’angoixa a l’ànima. 

      Avui, idò, volguem fer pregària tot vivint el naixement d’aquesta Paraula encarnada en la       persona de Jesucrist. Demanem-li: 

      1. Que siguem avui noltros els portadors del missatge que un dia van proclamar els àngels: “Glòria a Déu i pau a la terra” 

      2. Que sapiguem viure en el cor de Josep i reconeguem la santedat que hi ha en moltes persones que ens són properes. Ell ho va saber reconèixer en Maria. 

      3. Que sapiguem ser les entranyes de Maria. Aquelles que generen Déu, aquelles que viuen en intimitat amb Ell. Aquelles que són com el cordó umbilical que genera la vida de Déu en moltes altres entranyes, en moltes altres persones. 

      4. Que sapiguem ser com els pastors, persones humils que cerquen Déu i el troben. El cerquen perquè el necessiten i el troben perquè el cerquen. Déu hi és! 

      5. Que sapiguem ser bons hostalers, aquells que li va brindar ni que fos un estable per poder passar la nit. I és que avui no pocs cerquen refugi als nostres pobles i troben, com Jesús i Maria, portes tancades, murs a les fronteres. 

      Avui, el part de Maria, ens convida a resar. Poema de Nadal (llegir)

Homilia diumenge 20 de desembre 2015



Diumenge IV d’advent/C 20-XOO-2015 

Avui som cridats a descubrir les “QUALITATS DE MARIA » 

     La visita de Maria a Elisabet permet a l’evangelista Lluc posar en contacte el Baptista i Jesús abans fins i tot d’haver nascut. L’escena està carregada d’una atmosfera molt especial. Les dues seran mares. Les dues han estat cridades a col·laborar en el pla de Déu. No hi ha homes. Zacaries s’ha quedat mut. Josep és sorprenentment absent. Les dues dones ocupen tota l’escena. L’ocupen elles i Déu. La seva maternitat es dur a terme únicament perquè Déu vol.
     Maria que ha arribat de pressa des de Natzaret es converteix en la figura central. Tot gira al voltant d’ella i del seu Fill. La seva imatge brilla amb uns trets molt genuïns. 

  • Maria, «la mare del meu Senyor». Així ho proclama Elisabet amb gran esclat i plena de l’Esperit Sant. És cert: per als seguidors de Jesús, Maria és, primer de tot, la Mare de nostre Senyor. Aquest és el punt de partida de tota la seva grandesa. Els primers cristians mai separen Maria de Jesús. Són inseparables. «Beneïda per Déu entre totes les dones», ella ens ofereix Jesús, «fruit beneït del seu ventre». 

        St. Joan Damascè dirà que “Maria no és un recipient passiu, sinó que participa amb tot el seu ésser en l’obra de Déu”. Des de l’inici fins el final. El nom de Maria surt 19 vegades en el nou testament i 29, indicant que ella és la mare de Jesús. No podem negar que el que més distingeix a Maria és la seva maternitat. És la seva unió íntima amb Jesús. 

  • Maria, la creient. Elisabet la declara feliç perquè «ha cregut». Maria és gran no simplement per la seva maternitat biològica, sinó per haver acollit amb fe la crida de Déu a ser Mare del Salvador: “Es faci en mi el que Tu vols!”. Ha sabut escoltar Déu; ha guardat la seva Paraula dins del seu cor, l’ha meditat, l’ha posat en pràctica complint fidelment la seva vocació. Van dir a Jesús: “Venturoses les entranyes que et van dur i els pits que vas mamar”. I ell va respondre: “Més venturoses els qui escolten la Paraula de Déu i la practiquen”. 

          Maria és la nostra referent no tant per ser la mare de Jesús, sinó per ser la dona creient. Açò ens possibilita a intuir que, a Déu, li importa Maria, l’importa la seva fe, i l’importam noltros, la nostra actitud creient. 

       Creure en Déu, tenir-lo present, és una capacitat humana que hem de tenir present constantment. La nostra dimensió religiosa ha de ser cuidada en gran manera. I ho ha de ser més que mai en aquests moments de la història que vivim secularització. Ajudem a descobrir-la! 

  • Maria, l’evangelitzadora. Maria ens ofereix a tots la salvació de Déu que ha acollit en el seu propi Fill. Aquesta és la seva gran missió i el seu servei. Segons el relat, Maria evangelitza no només amb els seus gestos i paraules, sinó perquè allà on va porta amb si la persona de Jesús i el seu Esperit. Això és l’essencial de l’acte evangelitzador.
          És Maria la que va a l’encontre d’Elisabet. La presa de Maria per a anar a visitar a la seva cosina, major que ella, i poder-la servir, expressa la preocupació que Déu té per a tothom. I aquesta trobada evangelitza: regala companyia, atorga felicitat, fa viure la dimensió religiosa. Per evangelitzar, Maria no necessita fer grans discursos. Amb senzillesa comunica el que porta “dins”. 

       Maria evangelitza perquè ha estat la primera a escoltar la invitació de Déu: «Déu te guard… el Senyor és amb tu», i perquè transmet Jesús als altres. Ella és per a l’Església el millor model d’una evangelització joiosa. 

Avui tots els cristians som cridats a ser evangelitzadors visitant, visitant a les persones que tenen necessitat o que viuen alegries.