Homilia diumenge 24 febrer 2019

Domingo VII (C) del tiempo ordinario 24/02/19

Texto del Evangelio (Lc 6,27-38): En aquel tiempo, Jesús dijo a sus discípulos: «Yo os digo a los que me escucháis: Amad a vuestros enemigos, haced bien a los que os odien, bendecid a los que os maldigan, rogad por los que os difamen. Al que te hiera en una mejilla, preséntale también la otra; y al que te quite el manto, no le niegues la túnica. A todo el que te pida, da, y al que tome lo tuyo, no se lo reclames. Y lo que queráis que os hagan los hombres, hacédselo vosotros igualmente. Si amáis a los que os aman, ¿qué mérito tenéis? Pues también los pecadores aman a los que les aman. Si hacéis bien a los que os lo hacen a vosotros, ¿qué mérito tenéis? ¡También los pecadores hacen otro tanto! Si prestáis a aquellos de quienes esperáis recibir, ¿qué mérito tenéis? También los pecadores prestan a los pecadores para recibir lo correspondiente.

»Más bien, amad a vuestros enemigos; haced el bien, y prestad sin esperar nada a cambio; y vuestra recompensa será grande, y seréis hijos del Altísimo, porque Él es bueno con los ingratos y los perversos. Sed compasivos, como vuestro Padre es compasivo. No juzguéis y no seréis juzgados, no condenéis y no seréis condenados; perdonad y seréis perdonados. Dad y se os dará; una medida buena, apretada, remecida, rebosante pondrán en el halda de vuestros vestidos. Porque con la medida con que midáis se os medirá». 

HOMILIA

      A L’evangeli d’avui trobam molts verbs amb imperatiu: “Estimau” “Feis el bé” “Beneïu” “Pregau” “No judiqueu” “No condemneu” “Perdonau” “Donau” “Mesurau”. Almanco, nou. I quan es parla amb imperatiu, quan Jesús hi parla, és perquè el que manifesta és realment important per ell. 

      Què és el que el motiva a parlar amb imperatiu? El motiva tenir present que allò que avui demana viure no és de mínims, és de màxims. No és propi de persones que viuen indiferents o que passen de tot, o que es conformen en un “anar fent” sense posar ganes, passió, il·lusió. 

      Jesús ens demana aspirar a màxims. Ens reclama desitjar i viure seguint metes altes tot i que som conscients que arribarem només fins allà on puguem perquè som limitats i vivim discapacitats, però també som conscients que la gràcia de Déu actua en cadascú i ens ajuda. 

       Avui Jesús destrueix la vella llei del talió (Ex 21,24; Lv 24,30; Dt. 19,21 –Ull per ull, dent per dent, mà per mà, peu per peu, cremada per cremada, ferida per ferida, cop per cop) a tots els qui el volen seguir. Ell els demana, a partir d’ara, l’actitud contrària. De fet, el v. 31 és una regla d’or: “Feis als altres allò que voleu que els altres us facin”. Fórmula aquesta utilitzada ja per escriptors grecs del període clàssic com Heròdot, Isòcrates, Nicocles (segles IV-V abans de Crist). 

      Els imperatius “Estimau!” “Feis el bé”, ... marquen una nova manera de fer. No és suficient ser “justos” (Ull per ull, mà per mà, cop per cop, ...). Hem de ser compassius, magnànims, misericordiosos com ho és el nostre Pare del Cel. 

      Viure amb actitud d’aconseguir “màxims” -beneir els qui ens maleeixen, estimar els enemics, ...-, reconeixent qui com i com són, ens exigeix anar de la mà del perdó. No és fàcil proposar-nos metes altes sense tenir viva i present constantment en noltros l’actitud del perdó. Abisai, nebot de David, li costa entendre que David no acabi amb Esaú que el persegueix quan el té el seu abast.

      

       Sempre, constantment -si pretenim viure exigint-nos el màxim-, hem de demanar perdó. Per açò vivim comunitàriament aquesta actitud quan formam part de l’assemblea eucarística. Ho tenim present quan la iniciam, en la pregària del Pare nostre, en la fracció del pa, amb el cant de l’Anyell de Déu, abans de combregar, ... Ho tenim present quan valoram el sagrament del Perdó. El perdó, al qual ens hi convida la Litúrgia, ha de dinamitzar la vida de la nostra comunitat. 

      El Papa, durant aquests dies, i conjuntament amb els Presidents de les diverses Conferencies Episcopals del món, demana perdó públicament pels pecats que feim els cristians. Si la nostra opció és de màxims, ens hem d’exigir ser cada dia més autèntics, ens hem de purificar tots, més i més. No ens hem de defensar dient que el pecat, tant d’un tipus com d’un altre, està present tant o més en les diverses esferes de la nostra societat. Quan un demana perdó, no ha de trobar la seva defensa acusant als altres. La seva defensa, la seva credibilitat, és admetre amb humilitat el seu pecat personal i/o comunitari i demanar perdó. 

      Acceptem la nostra realitat personal i eclesial. Quan actuam segons la llei del talió, demanem perdó. Quan amagam el nostre pecat perquè ens conformam amb actituds d’ètica insuficient, demanem perdó. Quan ens manca l’ètica, demanem perdó. 

Confiant sempre amb el perdó de Déu, que no ens manqui mai el nostre desig de seguir els imperatius de Jesús que ens demanen santedat, que ens demanen actituds de màxims.

Homilia diumenge 17 febrer 2019

Diumenge VI(C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 6,17.20-26): En aquell temps, Jesús amb els deixebles baixà de la

muntanya i s'aturà en un indret pla. Allí hi havia molts dels seus deixebles i una gran gentada del poble, vinguda de tot el país dels jueus, de Jerusalem i de la costa de Tir i de Sidó. Llavors alçà els ulls cap als seus deixebles i digué: «Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! Feliços els qui ara passeu fam: Déu us saciarà! Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. Igualment feien els seus pares amb els profetes.

»Però ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!».

HOMILIA

      Escoltant l’evangeli d’avui, la meta que Jesús ens proposa parlant en aquell temps a tots els seus seguidors i a una gran gentada tot mirant especialment als seus deixebles, és una meta alta: “Feliços els pobres, Feliços els qui ara passau fam, Feliços els qui ara plorau, Feliços si denigren el vostre nom, ... Alegrau-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran”.

      Els cristians no som cridats a ser persones egoistes, som cridats a compartir. Els cristians no som cridats a ser unes persones indiferents o que passen de quasi tot, som cridats a tenir fam, a tenir ganes de Déu, de fraternitat, de pau, de transformació positiva de la societat i de l’Església, ... Els cristians no som cridats a ser unes persones fredes que no tenen sentiments, som cridats, com deia ja st. Pau, a plorar amb qui plora, a somriure amb qui somriu, ... Som cridats a viure com a nostre el que viuen tants i tantes que esperen una paraula amiga, algú que els acompanyi. I els cristians no som cridats a contentar a tothom, a quedar bé, ... Els cristians som cridats a transmetre i a viure el missatge de Jesús encara que açò ens passi, per part d’alguns, factura i ens diguin que som: ..., És igual què. 

      Trobant-nos amb els capellans al Toro, dimecres i dijous matí, per a revisar el nostre ministeri, teníem clar una cosa: En la nostra vida presbiteral i cristiana hi ha coses que són més o manco accidentals, però hi ha coses que són fonamentals. I el que és fonamental, essencial, és la nostra comunió amb Jesús. És fer-nos de Jesucrist, és ser de ver cristians. Cristians que, com Jesús, estem disposats a compartir, a tenir fam de millorar, a ser bons companys dels altres, a transmetre conviccions, criteris, experiències, ... que ens han tocat al cor. 

      S’altre dia una àvia, després d’haver batiat al seu nét, em deia amb ulls plorinyosos: “Estic molt contenta que el meu nét hagi entrat al club de l’espiritualitat”. Al club d’aquells que cerquen sobretot ser fidels a l’Esperit. Sentir el que l’Esperit ens diu a cau d’orella, a vegades com el vent suau, i altres vegades amb la força del vent del nord. 

       Sí!, la nostra meta és alta. Som cridats a ser “sants!”, a ressuscitar, com ens recorda avui st. Pau, per a viure eternament i intensament, amb Déu. Als cristians no ens treu gens ser uns mediocres! 

      Jeremies també ens ho recorda, amb altres paraules, a la primera lectura: “Malament opta aquell que sols es refia de l’ajut humà, que cerca fer-se fort fent pinya amb altres però oblidant-se, vivint enfora de Déu, passant de Déu, passar de la seva paraula i de l’experiència que valora Déu i que noltros coneixem gràcies a l’encarnació de Jesús. La nostra vida és Déu, la unió que hem de refermar constantment és la unió amb Déu. 

       Jesús ens diu en el fons del nostre cor i de la nostra consciència, pots fer més! A vegades diem: “Qui fa el que pot no està obligat a més!”. Tots podem fer un poc més del que bonament podem a favor de la transformació personal i social. Tots podem fer un poc més, amb l’ajuda de Déu. 

      La felicitat que ens proposa Déu, no està en plorar o riure, estar en estimar. Aquests dies passats, conversant amb alguns que pensen casar-se enguany, descobríem clarament que aquells que estimen es sacrifiquen, pateixen, viuen, pels qui estimen. I patir, viure, sacrificar-se per qui estimam, és font de felicitat. Sense patiment no hi ha experiència d’amor (Feliços els qui comparteixen, els qui passen fam, els qui ploren, ...). Qui estima, pateix. I qui pateix per algú, és perquè l’estima. 

      La pregunta que ens fèiem amb alguns que aquests dies ens revisàvem entorn d’aquests lectures bíbliques, és: Què puc fer jo a favor dels altres? Què puc fer a favor de la família, a favor dels amics, a favor dels qui compartesc la meva vida? 

      Quina sort si aquesta pregunta ens inquieta constantment tot cercant resposta. Tot cercant compromís. No hi ha vertader amor sense compromís.

Homilia diumenge 10 febrer 2019

 Diumenge V (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 5,1-11): En una ocasió, Jesús es trobava vora el llac de Genesaret, i

la gent s'apinyava al seu voltant per escoltar la paraula de Déu. Llavors veié dues barques amarrades vora l'aigua; els pescadors n'havien baixat i rentaven les xarxes. Pujà en una de les barques, que era de Simó, li demanà que l'apartés una mica de terra, s'assegué i instruïa la gent de la barca estant. Quan acabà de parlar, digué a Simó: «Tira llac endins i caleu les xarxes per pescar». Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res; però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes». Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se'ls esquinçaven. Llavors van fer senyal als companys de l'altra barca que vinguessin a ajudar-los. Ells hi anaren, i ompliren tant les dues barques que quasi s'enfonsaven.

Simó Pere, en veure-ho, es llançà als genolls de Jesús dient: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador! Veient una pesca com aquella, ell i tots els qui anaven amb ell no se'n sabien avenir, i igualment passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu, que eren socis de Simó. Jesús digué a Simó: «No tinguis por. D'ara endavant seràs pescador d'homes». Ells tornaren les barques a terra, ho deixaren tot i el van seguir.

HOMILIA

      Avui, capítol 5è de l’evangeli de Lluc, ens trobam davant un relat de vocació. L’evangelista ens presenta una trobada tan cercada, tan desitjada entre Jesús i uns pescadors, que aquests deixen les xarxes, ho abandonen tot, i el segueixen.

      Per què era una trobada cercada i desitjada per ells? Per no poques raons: La persona de Jesús fruïa d’una certa anomenada. Ja el seguien molts perquè l’havien sentit predicar i ho feia amb autoritat. I quina era la seva autoritat? No pocs dels qui l’escoltaven quedaven curats de les seves diverses infermetats. Molts d’ells, retrobaven la seva pau perduda i, d’altres, partien d’ell inquiets. Inquiets positivament (qui és aquest que parla amb tanta autoritat?), i no tant positivament (alguns tramaven denunciar-lo perquè sentien que tot el seu esquema mental s’esfondrava). Era una trobada que aquells pescadors cercaven i desitjaven perquè Jesús, a ningú deixava indiferent. I ells, els pescadors, sentien la necessitat de sortir de la seva rutina diària. Tenien necessitat que, algú, amb autoritat, els incomodés.

      Aquí hi ha una primera observació que em fa caure a la compta de per què hi ha gent que no es vol trobar amb Jesús. No es volen trobar amb ell perquè no volen sortir de la seva rutina diària, no volen ser incomodats per aquell que parla amb autoritat. Per aquell que, la seva presència, provoca un canvi de vida a no pocs dels qui l’escolten.

      Tots tenim necessitat de desitjar sentir una paraula que no sigui semblant a ses que escoltam per sa tele, mitjans de comunicació, o per jo mateix. No!, uns i altres -periodistes, polítics, pares i mares, capellans i bisbe-, tots tenim necessitat i, per açò, hem de desitjar escoltar ses paraules de Jesús que els evangelistes ens han deixat escrites als evangelis, al Nou Testament. Hem de desitjar fer-nos amb elles. Hem de tenir una estona diària per escoltar-les i fer-les nostres perquè, les seves, són paraules que tenen autoritat, que ens són fonamentals per a viure i conviure.

      Aquells pescadors, entusiasmats per Jesús que no era pescador, tornen “anar endins, i tornen calar les xarxes per pescar” tot i que ja ”s’hi havien esbraonat tota la nit i no havien pescat res”.

      Quan ens sentim de ver atrets profundament per l’autoritat d’algú, l’escoltam, no el deixam mai d’escoltar, i, confiant en ell, tornam a tenir confiança amb els ideals que tenim i que tant ens costa fer-los possibles.

      Noltros també, no poques vegades, sentim la mateixa sensació que va viure Simó Pere: “Ens esbraonam en no poques coses, i no veiem els fruits. I ens cansem, i estem a punt de tirar a terra sa tovallola”. Alguns passen pena per trobar feina, i no en troben. Uns altres, per trobar un lloguer de casa segons les seves possibilitats i no el troben. D’altres voldrien una millor relació amb familiars i/o amics, hi no ho aconsegueixen. Des de la Parròquia, desitjam veure fruits a les famílies i persones que participen, d’alguna manera, a la catequesi d’infants i adults, als grups de joves, que reben els diversos sagraments, ... hi, aparentment, aquests desitjos no queden sempre, ni fer-s’hi prop, satisfets.

      Potser Jesús va veure en els ulls de Simó i dels seus companys aquella mala nit de feina al llac de Genesaret i va voler trobar-se amb ells, fer-s’hi proper, per donar-los ànim i confiança.

      Avui, d’aquest evangeli en trec aquesta conclusió: “No importa que estiguem cansats i fins i tot alguns desil·lusionats . Si Jesús ens demana de nou calar les xarxes, les calarem de nou. Un dia i un altre tornarem estar atents a favor de les famílies, dels infants, joves i adults, de les persones en dificultat, de la pregària i de l’Eucaristia”.

Homilia diumenge 03 febrer 2019

Diumenge IV(C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 4,21-30): En aquell temps, Jesús, en la sinagoga de Natzaret,

començà dient-los: «Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar». Tothom l'aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. I deien: «¿No és el fill de Josep, aquest?». Ell els digué: «Ben segur que m'aplicareu aquella dita: ‘Metge, cura't a tu mateix!’. Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, fes-ho també aquí al teu poble». I afegí: «Us asseguro que cap profeta no és ben rebut al seu poble. Més encara, us asseguro que en temps d'Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s'estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, però Elies no va ser enviat a cap d'elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. I en temps del profeta Eliseu, també hi havia molts leprosos a Israel, però cap d'ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria».

En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d'indignació; es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d'estimbar-lo. Però Jesús va passar entremig d'ells i se'n va anar.

HOMILIA

      A la primera lectura d’avui descobrim com Déu escull Jeremies en un temps gens fàcil (temps en què Jerusalem i el seu temple seran destruïts) i, per açò, Déu li diu: “No tenguis por, .... t’assaltaran però no et podran abatre, perquè jo et faré costat per alliberar-te”.

      No tenguis por és una expressió que surt a la Bíblia unes 365 vegades. Déu no escull ni per dur a terme tasques fàcils, ni per dur-les a terme només durant temps més o manco còmodes. Cada temps de l’historia té ses seves dificultats, i cada tasca que hem de dur a terme reclama actituds ben elaborades: constància, voluntat, confiança, capacitat de remuntar, ...

      Front qualsevol vocació, qualsevol crida (paternitat, maternitat, sacerdoci, responsabilitat religiosa, cultural, política, ...), el salmista d’avui (salm 70), ens aconsella amb encert: 

      1.”Em vós m’empar, Senyor, que no tengui un desengany”. Vull complir la meva missió, confiant amb Vós. Tot sol, sols confiant amb les meves capacitats i voluntat, tindria un desengany. 

      2.”Sigau el meu castell de refugi”. Que en qualsevol hora i ocasió pugui trobar pau sentint-me a prop vostre. Que sigui amant de la pregària, de la trobada en Vós. Que no deixi mai de cercar i de fer-me amb un temps, el que convengui, perquè m’omplis de confiança. El salmista ja mos diu que Déu no ens evitarà les dificultats. Les dificultats són pròpies d’aquesta vida que és limitada, humana. El que sí ens regala Déu, i constantment, és l’oportunitat de trobar amb ell consol, pau, esperança. 

      3.Per açò, el salmista continua dient: “Vós sou la meva esperança. I ho sou des de petit”. Quina importància té en la nostra vida la presència dels nostres pares. Uns pares que no ens eviten les dificultats (perquè aquestes apareixen sempre durant les diverses èpoques de la nostra vida), i que, açò, sí, ens facin confiar, des de petits, a trobar la nostra pau a la vora de Déu. 

      4. I el salmista, feliç de la pau que sempre troba en Déu, ens diu avui, finalment: “D’un cap a l’altre del dia els meus llavis diran a tothom com m’ajudau”. El salmista ens comunica que hem de transmetre als altres el valor de la pregària. Qui l’ha descoberta i qui la viu, l’ha d’oferir als altres. I l’ha d’oferir tenint present les qualitats de l’amor que té qui sap acompanyar a uns altres per a descobrir el que és necessari: la paciència, la bondat, la veritat, l’esperança, la confiança, ... 

      I, segons la meva pregària, sabent que tots tenim una vocació, i que el compliment d’aquesta vocació no és gens fàcil perquè cap profeta, cap vocacionat és normalment ben rebut entre els seus, com ens diu l’evangeli d’avui, la pregària del salmista se’ns és presentada avui com urgent, com totalment necessària.

      Qui vol viure la seva vocació sense cansar-se, sense perdre el gust per ella, ... Qui la vol viure amb ganes, amb passió com recordava dimecres als pares de catequesi, ha de descobrir el valor de la pregària, del conversar amb Déu cada dia. De sentir que Déu ens acompanya i que fem camí tenint-lo sempre al nostre costat. 

      Preguem, preguem. La pregària ens és totalment necessària per a transmetre el missatge de l’evangeli en un entorn que avui, no poques vegades, viu d’esquena, a l’escolta, la reflexió, l’aprofundiment interior.