Homilia diumenge 29 juliol 2018



Diumenge XVII/B 29 juliol 2018 

       El segon llibre dels Reis, primera lectura d’avui, ens col·loca en temps del profeta Eliseu, quan al poble d’Israel li mancaven oli i pa, i els creditors l’escanyaven. Què fa Eliseu quan veu en necessitat el seu poble? 

       Eliseu posa en disposició de tots vint pans d’ordi que li ofereix un home de Baal-Salisà, el primer fruit que aquest obté de la seva collita. I aquest home es mira com espantat a Eliseu i li diu: -Com puc donar açò (tan insignificant) perquè puguin menjar un centenar d’homes? D’aquí, només, crec que hi ha prou contingut per a interioritzat i practicar. 

       *No fa temps no poques persones oferien a Càritas el seu primer sou. Record que així demanaven els meus pares ho fessin els meus germans. El primer fruit del seu treball havia d’anar als pobres, als més pobres que noltros. I açò que en aquell temps, a casa, hi havia només un sol sou per a tretze persones. 

       Aquest és un detall que descobresc té arrels en el gest d’Eliseu. Allò que rebem com regal o agraïment dels altres ho hem de posar a favor dels més pobres. 

       *A més, Eliseu fa conèixer, instrueix, forma, educa a aquest home de Baal-Salisà perquè vegi que Déu es fa present d’una manera especial en els pobres. Els cristians hem de tenir una atenció especial, diària, a aquelles persones que viuen mancades del que tots vivim com essencial: salut, menjar, atenció, cultura, casa, respecte a la seva vida i dignitat humana.      
      Quan visitam esglésies, descobrim que a alguns sagraris avui hi ha aquesta inscripció: “Recorda que el principal sagrari ets tu i els altres”. I és cert. Jesús mateix ens recorda: “Tot allò que feu a un d’aquests per petit que sigui m’ho feis a mi”. “Tot allò que deixàveu de fer a un d’aquests més petits, m’ho negàveu a mi” (Mt. 25, 46). Són paraules que st. Mateu els col·loca el dia del Judici final. 

       *La resposta que donà aquest home de Baal-Salisà i que també dóna l’apostòl Andreu a l’evangeli: “Què és açò per a tanta gent”, em sona a la veu de la prudència, que calcula per evitar el fracàs. 

       Uns i altres, els de Baal-Salisà, els apòstols, noltros mateixos hem d’aprendre cada dia que els càlculs de Déu són radicalment diferents dels que fem noltros mateixos normalment. Déu calcula amb el mòdul de l’amor que fa miracles. 

       L’amor va fer possible als meus pares que ens ensenyessin que el primer fruit del nostre treball havia de ser per als pobres, i açò a una casa que hi havia un sol sou per a tretze persones. 

       L’amor fa possible que no poques persones visitin malalts i gent gran quan no tenen quasi bé temps lliure per a ells. 

       L’amor fa possible que no poques persones es facin missioners i surtin de la casa dels seus pares i entreguin la seva vida, anys i anys, per a servir als pobres. Diumenge passat ho descobríem amb el missioner salesià Xec Marqués. 

      L’amor fa possible que no poques persones cuidin els seus pares en necessitat; cuiden algun del seus fills amb discapacitat; optin per no avortar en circumstàncies personals no fàcils; acompanyin fins el final a qui pateix oferint-li cures paliatives i amor, no eutanàsia. 

       Els cristians, davant les necessitats de les persones, hem de saber jugar el risc i confiar en Déu més que guardar sa roba per prudència i en benefici sols personal.

Homilia diumenge 22 juliol 2018



Homilia Diumenge XVI – 22 juliol 2018 

      La idea central de les tres lectures és la pau. Aconseguir la pau és una de les nostres metes més importants com a cristians. I aconseguir-la, no és fácil. 

      Tots necessitam pastors, guies, companys que ens ajudin a aconseguir-la, viure-la. 

      Jeremies recrimina als pastors que no transmeten pau

      La imatge del Pastor ve d’enfora. A l’Antic Orient els reus es designaven ells mateixos “pastors dels seus pobles”. A l’Antic Testament Moisès i David abans de convertir-se en pastors des Poble d’Israel, van ser pastors de les seves ovelles. Ezequiel mateix parla de Déu que és el pastor del seu poble. Diu: “Així com un pastor vetlla per les seves ovelles, jo també vetllo per les meves ovelles”. 

      Qui són avui els pastors? Segur que podem pensar amb els pares, els mestres, els capellans, els polítics, ... El deure de tots ells, la seva vocació, és b”vetllar”, cuidar, estimar, acompanyar. 

      Les tres lectures, fixant-se amb tots i amb els deures de tots, diuen

     -Que els pastors no facin fugir les seves ovelles. Que els pares no facin fugir de ca seva els fills, els polítics intentin que tothom pugui viure dignament, els capellans tinguem capacitat d’escoltar, acompanyar, ... 

     -Que els pastors –ens diu st. Pau- apropem els diferents: familiars, amics, ciutadans, parroquians, ... 

     -L’evangeli ens recorda que els pastors, sobretot, s’ha de preocupar pels qui manco atesos estan: els que no tenen pastors, els més necessitats entre els familiars, amics, ciutadans, ... 

     -Resem a casa el salm 22 d’avui: El Senyor és el meu Pastor. Ell és el Pastor de tots. Déu és el nostre Pastor. Déu ens dóna la pau. Ell ens fa anar per camins segurs. Amb ell de res tenim por (testimonis: sants i màrtirs). El seu amor i bondat ens acompanyen sempre.

Homilia diumege 15 juliol 2018



Diumenge XV/B 

       A vegades passa que front les tres lectures de l’Eucaristia, en tens ben prou només amb una quan tens ganes de fer una bona reflexió personal. I açò és el que m’ha passat avui, sobretot, llegint pausadament la d’Amós, primera lectura. 

       Donem importància a aquesta lectura ja que avui és la primera vegada d’aquest any litúrgic que apareix una lectura d’Amós. L’hem d’aprofitar, idò. Donem importància sense deixar de banda les altres dues. 

       Qui era Amós? Amós era un dels 12 profetes anomenats menors i va ser el primer profeta escriptor. No era, idò, un profeta professional. Entre noltros avui, podríem dir que no era per res un prevere, un bisbe, una persona que té una tasca important a la Diòcesi o a qualsevol parròquia. Era un més entre tants, un profeta menor, si parlam col·loquialment. 

       Però la transmissió de la fe recau sobre profetes majors i menors, sobres bisbes i laics, sobre els qui oficialment tenen una tasca a dur a terme o aquells que no tenen un encàrrec oficial. No perquè no hàgim rebut un encàrrec oficial ens hem de veure alliberats de tota responsabilitat. 

       Aquesta setmana he tingut una convivència amb els seminaristes a dalt del Toro. Entre ells n’hi ha a punt d’acabar, i n’hi ha que just comencen. Tots, però, tenien un encàrrec especial. Tots, almanco, havien de fer possible una bona convivència. Aquesta convivència recau no sols sobre els profetes majors, també els menors. La convivència al Toro va recaure sobre tots, formadors, majors i menors. Una cosa són les tasques que som enviats a fer oficialment durant un temps, i una altra cosa és ser responsable com a creient cada moment i en qualsevol ocasió. 

       Amós va néixer a Tecoa, a uns vuit kilòmetres del sud de Betlem. El seu ofici era cuidar bous i sicòmors. Però va sentir la veu de Déu i el seu camp de profecia va ser el temple de Betel l’any 750 aC. Aquest temple era comandat, a través d’Amasies, a favor dels interessos estatals. La litúrgia en aquest temple, litúrgia oficial, amagava l’estima de Déu pel seu poble, i pels més humils del poble. El poble era objecte de tractaments inhumans. I què passa? El que sempre passa en aquestes circumstàncies. Amasies acusa a Amós de ser un provocador. Però Amós va repetint, jo he estat cridat per Déu per fer costat als més pobres

       Quants n’hi ha a dins de les nostres comunitats que, sense tenir cap encàrrec especial, ens ajuden a apropar-nos als pobres? Els qui fan feina a Càritas, els qui visiten malalts, els qui quasi bé cada setmana aporten menjar o donatius a favor dels més pobres, ... 

       Pot ser tots els qui som aquí, també podem ser considerats profetes menors. Però açò no vol dir que no tinguem cap responsabilitat concreta. Pot ser vol dir que no hem rebut un encàrrec de forma oficial (Diòcesi, parròquia, associació, ...). Però hem de ser profetes allà on som. Allà on som hem de transmetre el que ens diu avui st. Pau a la segona lectura: 

       -Déu ens ha elegit perquè siguem sants, irreprensibles als seus ulls. Déu ens ha elegit a ser sants i no podem ser mediocres, fer les coses a mitges, teniu objectius baixos. 

       --Déu ens ha destinat a ser fills seus. Déu ens ha omplert de la seva grandesa. 

       Som enviats, som profetes. Deixem acompanyar-nos pels altres, per la comunitat. Els apòstols van transmetre el missatge de Jesús de dos en dos. Donam importància a la comunitat. La fe no pot ser viscuda individualment o d’espatlles als altres. Ens necessitam.

Homilia diumenge 8 juliol 2018




Juliol 2018 Diumenge XIV/B 9 

      El profeta Ezequiel nos recuerda hoy que todos somos llamados y enviados a ser profetas. 

       Ser profeta és dejar que Dios hable mediante nuestras personas. Y eso és una llamada a un gran responsabilidad. No podemos oir esta llamada y quedar indiferentes o seguir en la inconciencia o rutina diaria. Llamados a ser profetas incluye, de nuestra parte, reformar nuestra vida y desear que Dios obre en nosotros según su voluntad. 

      En nosotros y entre nosotros hay no pocas cosas que no agradan a Dios. Somos rebeldes o inconscientes a su mensaje de paz, de fraternidad inmediata y universal. Cuando por ejemplo oíamos el viernes pasado, rezando laudes, estas palabras de san Pablo a los cristianos efesios: “Que no salgan de vuestra boca palabras desagradables, sino buenas, que dejen un bien regusto a los que nos oyen, dichas siempre en el momento oportuno y con la intención de hacer el bien… Lejos de vosotros el mal humor, elmal genio, gritos, insultos, injurias y culaquier tipo de maldad, …” nos damos cuenta personalmente y colectivamente que debemos querer cambiar. Que hemos de cambiar. 

      Con el salmo 122 pedimos hoy ser capaces de fijar nuestra mirada en el Señor esperando su misericordia. Esperando que nos perdone y nos acompañe a ser como El quiere que seamos. Y, serlo, nos dice san Pablo, no es fácil. Somos débiles, imperfectos, este anuncio de paz y fraternidad no es acogido ni con ganas y menos con pasión por muchos de nosotros que seguimos con nuestras rutinas diarias. Y es que cambiar de costumbres, de actitudes exige ganas de hacerlo y ejercicio diario. Exige convencimiento y esfuerzo personal. 

      Además, nos faltan medios y personas que de veras quieran comprometerse a favor de este anuncio. Las familias deben ser pioneras en este cambio. Los cristianos debemos optar para hacernos responsables de la educación, de la política, del periodismo, … Y con valentía ser portadores del mensaje del evangelio. 

      A ser profetas, lo estamos llamados todos. Aunque seamos gente sencilla que procedamos de familias sencillas o no creyentes, o no practicantes. Todos debemos desear ser profetas. Personas que rezan y se preparan para ser capaces de curar, de pacificar, de alegrar, de acercar a las personas entre si y a Dios. Pidamos a Dios ser tal como El desea que seamos.