Homilia Sant Esteve 26 desembre 2016

St. Esteve – 2016

       Al seu llibre “Mig segle de la Parròquia de st. Esteve”, el nostre amic Miquel Àngel Casasnoves, deixava escrit: “D’Esteve –del grec stéphanos, que significa corona o diadema- ens en parlen els capítols 6 i 7 del llibre dels Fets dels Apòstols. I assenyala una sèrie de característiques que avui, dia del nostre sant Patró, ens convé recordar almanco tres: 

       1. Esteve era un dels set creients hel·lenistes o de llengua grega elegits per atendre el servei diari d’ajuda als pobres. “Homes de bona reputació, plens de l’Esperit Sant i de seny” (Ac 6,3). S’instituïa així el ministeri diaconal que no excloïa altres funcions com la predicació de l’evangeli. 

       2. Entre els set diaques prest destacà Esteve (Ac 6, 5.8). Els Fets dels apòstols (7, 2-53) recull el llarg discurs que feu responent als seus acusadors. On, segons el Papa Benet, demostra que el misteri de la creu es troba en el centre de la història de salvació. Se’ns diu que el “crucificat” és el centre de la història, i que el “ressuscitat” és el nou i autèntic temple. 

       3. La mort d’Esteve per la fe en el Crist ressuscitat el convertia en el primer màrtir del cristianisme. Des d’aleshores són incomptables els que han seguit fins avui el camí del testimoni extrem fins a vessar la seva sang, com ho va fer el mateix Jesús. Dos d’aquests màrtirs estan presents a la nostra parròquia amb sengles retrats. Són els capellans menorquins, beatificats, Joan Huguet Cardona i Josep Castell Camps, morts l’any 1936 donant testimoni de la fe en els primers moments de la Guerra Civil. 

       Us convid a tots a llegir i rellegir el llibre que el nostre amic ha posat a les nostres mans, on a partir del cinquantenari de la nostra Parròquia ens parla, a més, d’una nova parròquia a l’eixample de Ciutadella (la nostra, la de st. Esteve), de les seves instal·lacions, dels seus cinquanta anys de pelegrinatge, i dels reptes d’avui i els de demà. 

       Al final del llibre ens presenta un decàleg elaborat pel jesuïta Victor Codina que ens pot ajudar a ser la Parròquia que hem de ser en aquest nou temps. 

       Tenint present aquest decàleg, diguem que avui, la nostra Comunitat, deixeble com és del primer màrtir cristià, ha de ser com ell: Parròquia de portes obertes, propera a la societat i a les noves generacions; ha de fer olor d’evangeli, abocada al que és essencial, o sia “Jesucrist”; ha de ser com diu el Papa Francesc “Parròquia hospital de campanya” curant, atenent els ferits de la vida; parròquia preocupada pel sofriment humà i per açò profètica; parròquia dialogant amb tothom, sense discriminar els que pensen d’una manera diferent; parròquia que aposti per la corresponsabilitat laïcal; parròquia alegre i jove, casa per a tots. 

       En el darrer Consell Parroquial ja vam començar a estudiar els dos primers punts d’aquest decàleg. I entre tots vam decidir que la nostra Parròquia ha d’invertir diners amb els pobres i temps a favor de tots. Hem de tractar amb afecte els qui ens arriben per a rebre qualsevol sagrament acompanyant-los des de les seves necessitats. Hem de ser una comunitat que convida a cuidar l’espiritualitat com a font essencial de la nostra tasca pastoral. I entre tots hem de descobrir els carismes de cadascú perquè uns i altres ens sentim integrats a partir dels nostres dons. 

       No us puc negar que com a rector d’aquesta Parròquia, tenc interès en estudiar i aprofundir entre tots aquest decàleg perquè allò que ens importa, després de cinquanta anys de vida, és ser fidels cada vegada més a l’esperit de st. Esteve que no és altre “que la seva fidelitat a Jesucrist”. 

       De tots els qui ens han precedit hem d’aprendre i hem d’anar configurant la nostra identitat. Mes, allò que ens importa dels que ens han precedit no és tant el que han fet o deixat de fer, ens importa sobretot reconèixer l’esperit que els ha empès a tirar avant i a respondre amb fidelitat evangèlica a les circumstàncies de cada moment. I és que la nostra única referència essencial és Jesucrist. Jesucrist és qui ha empès al diaca st. Esteve, diaca de la primera comunitat cristiana, a seguir-lo fins el martiri. 

       Dues són, idò, les referències que avui desig remarcar, finalitzant l’any cinquanta de la nostra comunitat cristiana: 

       Primera. Hem de ser una Parròquia diaconal. Una parròquia atenta al servei dels pobres, una parròquia generosa amb el temps invertit a favor de cadascú, i una parròquia desitjosa de conèixer i de fer-se amb la Paraula de Déu. 

       Els tres diaques que avui ens acompanyen són per noltros avui mirall de quin ha de ser el nostre servei a la societat i a l’Església. Per açò, em sembla que el text bíblic de referència que hem de tenir present sempre, com a parròquia diaconal, ha de ser el capítol 13 de l’evangeli de Joan, versets 3-5: “Jesús, sabent que el Pare li ho havia posat tot a les mans, i que havia vingut de Déu i a Déu tornava, s'aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola; després va tirar aigua en un gibrell i començà a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los amb la tovallola que duia cenyida.” (Jn 13, 3-5). Que ens quedi gravat a tots aquest capítol 13 de st. Joan. 

       Segona. Hem de ser una parròquia martirial. Màrtir vol testimoni (del grec «μάρτυρας». Si! St. Esteve, la seva vida, el seu entusiasme per Jesús, ens ha de ser sempre magistral. També noltros, com ell davant el sanedrí, hem de donar testimoni de la “creu” i de la “resurrecció”:

       -Testimonis de la Creu. Significat d’una vida entregada a favor dels altres. Per açò avui don gràcies a tots aquells que feis un bon servei a la societat en general i a Ciutadella a través de Càritas Diocesana, Associació de Pares d’Alumnes o de Veïns, implicació a nivell polític, cultural i esportiu. També a tots aquells altres que viviu la vostra implicació especialment a la Parròquia, hores i hores, des de diverses tasques i amb una entrega i paciència envejable.        Però també avui, i molt especialment, vull agrair als qui celebrau l’Eucaristia diàriament i que, gràcies a la vostra presència constant, aquesta casa és una casa oberta cada dia a favor dels qui cerquen pau, silenci i Eucaristia. Casa oberta a tots els qui, cansats del seu compromís diari, cerquen en Jesús la força per a continuar, cerquen amb els de la Comunitat una paraula i un gest d’ànim o d’amics, senzillament. Les nostres parròquies avui, reben, possiblement, la missió de ser llocs d’espiritualitat per a no cansar-nos mai en el servei als altres.

       -Testimonis de la Resurrecció. Experiència de Jesús que els apòstols van viure i que Esteve va transmetre en senyal que una vida entregada a favor dels altres val la pena quan reconeixem que la seva recompensa és la plena comunió amb Déu. 

       Siguem, idò, fidels deixebles de st. Esteve. I que la seva fidelitat a Jesús i el seu entusiasme evangèlic ens acompanyin sempre i siguin punt d’inici del segon cinquantenari.

Homilia de Nadal 25/12/16

 NADAL – 2016 

       Hi ha sorpreses constantment en la nostra vida personal i social. Aquests dies, hem viscut amb sorpresa els atemptats a Alemanya i Turquia; les inundacions a València, Alacant i Mallorca; la violència de gènere a Barcelona; la pregària dels Equips de matrimoni tant participativa, la valoració de molts del sagrament de la reconciliació... 

       Avui els cristians vivim de nou una sorpresa “tan gran!” que la revivim cada any perquè és difícil fer-la raonable. I és que molts durant anys i anys van repetint: “És impossible que Déu s’hagi fet humà, és impossible un Déu humà”. I, així, tot i que els evangelis ens ho diuen, tot i que els apòstols en són testimonis i testimonis martirials, tot i que cada any no poques persones són assassinades per a confessar que Jesús és Déu (ja que s’ho creuen), tot i que una multitud de diferents cultures i en diferents èpoques són proclamats sants i santes, molts, no pocs, segueixen afirmant: “No, no és possible que Déu s’hagi fet humà. Que Déu sigui -com diu l’evangeli d’aquesta vigília de Nadal-, sigui fruit de la descendència que va d’Abraham a David (14 generacions), de David fins a la deportació de Babilònia (14 generacions), de la deportació de Babilònia fins a Josep i Maria (14 generacions més). 

       Però les sorpreses hi són, hi es fan present constantment en la nostra vida. I allò que és cert, encara que molts no en donin crèdit, és que fa més de 2000 anys que a un poble insignificant de Judea, Betlem, va néixer de Maria: “Jesús”, el Fill de Déu!

       I aquest fet revoluciona cada any el pensament i la forma de procedir de tota la nostra història humana. El revoluciona tant, que molts (atemorits, covards, incrèduls davant un misteri tan gran) van suprimint el seu aspecte essencial i es queden sols amb quatre costums (sopars, cava, festes) que fins i tot els viuen sense cap connexió amb Jesús. Però.... 

       1. Avui la nostra mirada és fixa en els pobres, els marginats, els immigrants, els refugiats, ... i no en els Herodes de torn (els poderosos, els rics que no produeixen solidaritat, els qui cerquen tenir un nom, una fama, una posició per damunt dels altres). Aquesta és una gran sorpresa pels poderosos acostumats i empesos a la fama i al poder. Acostumats i empesos a cuidar-se només d’ells mateixos, dels seus interessos, sense tenir present, seriosament, els altres, els més pobres, els pastors. 

       2. Avui la nostra mirada és convidada a tenir present els missatgers, els àngels que parlen de Déu i de pau: “Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat”. I aquesta (Glòria a Déu) és també una gran sorpresa per a tots aquells que intenten desterrar, suprimir Déu dels carrers, de les escoles, de les institucions, de les famílies, de les converses ordinàries i extraordinàries. I aquesta (Pau a la terra) és també una gran sorpresa per a tots aquells que convoquen a la violència, a la guerra, a la industria d’armes, a l’assassinar persones i cultures que no són del seu estil. Avui és una gran sorpresa per a tots aquests –enemics de Déu i/o violents- que la nostra atenció desitgi estar posada amb Déu i a favor de la pau. 

       3. Avui la nostra mirada es fixa en la presència i veu dels profetes. Dels profetes que, a l’estil d’Isaíes, van dient: “Per amor de Sió, per amor del meu poble, no vull callar, fins que no aparegui com un raig de llum el seu bé”. Per a molts és una autèntica sorpresa que hi hagi joves que en tost de pensar en seguir una carrera, una feina per a tenir solucionada la seva vida, decideixin fer-se missioners, missioneres, capellans, religioses, metges sense fronteres, periodistes en situació de risc, persones que travessen mars en pateres amb la intenció de no callar “fins que no aparegui com un raig de llum el bé per a tota la humanitat”. Avui és una gran sorpresa per a molts trobar-se amb testimonis com el Papa Francesc, incansable veu dels sense veu. El Papa que viu i predica que primer són els altres que ell mateix! 

       4. Avui la nostra mirada és convidada a viure amb joia la maternitat de Maria. El salm 95 ens diu: “Ens ha nascut un salvador que és el Messies, el Senyor”. I aquesta atenció de cara a la maternitat és també una gran sorpresa per a tots aquells que convoquen a manifestar-se a favor de la llibertat entesa com la no assumpció de compromisos familiars: “Compromís de formar una família, compromís a ser pare i mare, compromís a acollir els fills que toquen la porta de la vida, compromís a acompanyar tot tipus de discapacitat física, psíquica, mental o de vellesa”. És una sorpresa fins i tot per noltros, menorquins, quan aquests dies se’ns deia que Menorca va perdent habitants d’any en any: 93.183, l’any 2013; 93.313, l’any 2014; 92.348, l’any 2015; 91.601, l’any 2016. Avui, 1582 habitants manco que fa tres anys. Maria ens sorprèn amb la seva maternitat i ens crida a formar i a fer créixer la nostra família. 

       5. I deixau-me dir, finalment, que la nostra mirada és fixa avui també en Josep, aquesta persona que estimant tant a la seva esposa, Maria, venç els seus dubtes i la seva por i confia en la veritat d’un Déu que el sorprèn i ens sorprèn. Josep, davant la sopresa que Déu ha obrat en la seva dona Maria, viu profundament el silenci i humilment i confiadament acompanya a qui ha concebut per obra de l’Esperit Sant. I aquí sí que la sorpresa és total per tots aquells, i per tots noltros, quan front els nostres dubtes i pors, dubtes i pors davant conflictes de tot tipus i diferents infermetats, ens desesperam i no som capaços de posar la nostra vida i situació, en mans de Déu. Josep ens diu avui “confiau en Déu!” quan la vida us sorprèn amb els seus problemes! 

       Avui, Nadal, és per a mi el dia “de la gran sorpresa”. La sorpresa d’un Déu que s’ha fet humà, senzill i pobre i, amb la seva opció, ens diu clarament en Josep i Maria que sols són i seran feliços els qui opten per a ser messies, per a ser benefactors, per a ser salvadors dels qui pateixen i alliberadors del mal que traginen els qui sols pensen en tenir poder i menysprear als altres. 

       Que la sorpresa de Déu ens toqui l’ànima i siguem capaços de confiat totalment en Ell.

Homilia diumenge 18 de desembre 2016 QUART DIUMENGE D'ADVENT

Diumenge IV d’Advent 18 desembre 2016 

       Tota la litúrgia d’avui espera la vinguda del Senyor: 

     1. El profeta Isaies diu al rei Acaz: “Una jove tindrà un fill i li posaràs el nom d’Emmanuel, que vol dir “Déu-amb-nosaltres”.

     2. St. Pau als romans: “He estat cridat a anunciar la Bona Nova de qui nasqué del llinatge de David”.

     3. I l’evangeli de Mateu ens conta el protagonisme que tenen Maria i Josep en el naixement de Jesús. I ens parla del canvi que van viure Josep i Maria acollint Jesús, acollint Déu.

      - Josep, necessita escoltar l’àngel atentament i entrar en un profund silenci per a superar els seus dubtes i confiar en Maria cegament.

      - Maria, necessita escoltar l’àngel atentament i entrar en un profund silenci i reconèixer en la seva vida “la sorpresa” de Déu. Serà mare, i el seu fill serà el Fill de Déu!. 

       A les portes de Nadal, noltros també som convidats a acollir un profund silenci i conformar la nostra vida, a l’estil de Josep i Maria, a la voluntat de Déu.

       Per açò, en aquest temps, l’Església ens convida a confessar-nos i per mitjà del Papa Francesc, ens acompanya a mesurar la importància del sagrament de la Reconciliació per anar complint, pas a pas, el que Déu espera de cadascú de nosaltres. El Papa ens diu en la seva darrera carta “Misericordia et misera”: 

       1.El cristià està cridat a viure la novetat de l’evangeli. Novetat evangèlica que ens arriba per mitjà de les benaurances. Benaurances que hem tenir present i que, diàriament, cara a cara amb elles, ens hem de revisar. I, per açò:

       2.El Sagrament de la Reconciliació necessita tornar a trobar el seu lloc central en la vida cristiana. No hi ha canvi en la nostra vida, si no fem silenci, com Josep i Maria, i no li demanem: “Senyor què vols de mi?”. I aquí el Papa ens recorda als capellans: 

       -Necessitam preveres que posin la seva vida al servei del “ministeri de la reconciliació”. Cap prevere no pot oblidar aquest ministeri. Moltes coses han de ser aparcades per nosaltres a fi d’escoltar el poble de Déu amb les actituds que ens recorda el Papa. Confessant, els preveres han de ser: 

       -Acollidors, testimonis de tendresa, una ajuda per a la reflexió, clars a l’hora de presentar els principis morals, disponibles per acompanyar, prudents en el discerniment, generosos en el perdó de Déu. 

       3. I és que, la misericòrdia de Déu és apta per a convertir i transformar el nostre cor. Els capellans hem de viure aquesta tasca amb gran delicadesa i seny. 

       4. Cada penitent recorda al prevere la seva pròpia condició personal. També ell és pecador. 

       5. No hi ha cap llei que impedeixi a Déu tornar a abraçar el fill que retorna. 

       Que aquest final d’Advent ens faci acollir la sorpresa que Déu ens prepara! I, sigui el que sigui el que ens prepara: Emmanuel! “Déu és amb nosaltres!”.

Homilia diumenge 11 de desembre 2016 TERCER DIUMENGE D'ADVENT

Diumenge III d’Advent 11 desembre 2016 

      El diumenge tercer d’Advent s’anomena tradicionalment diumenge de l’alegria (Gaudete!). El motiu de la nostra alegria ha de ser com ens marquen la primera i segona lectura d’avui, el salm i l’evangeli: “Que les coses funcionen millor i que les persones milloram en totes les nostres condicions”: Tots estem disposats a veure millor la realitat, a escoltar la veritat, a parlar amb sinceritat, ... 

 

      Joan Baptista, mitjançant els seus deixebles, demana a Jesús: “És a tu a qui esperam o n’hem d’esperar a un altre? I Jesús no respon fent un gran discurs, ni dient paraules precioses. Respon amb els fets que es realitzen al seu costat. Els marginats són atesos, els qui pateixen són acompanyats, ... 

      En el fons sura aquesta impressió a l’ànim no sols dels qui vivien en temps del profeta Isaïes, també de Joan el Baptista: “El canvi, la pau, l’alegria dels nostres pobles ens arribarà si els culpables de tantes desgràcies són castigats”. La paraula “càstig” “condemna” no forma part ni de les paraules ni de les actituds de Déu, del Déu revelat pels profetes i per Jesús. 

      La paraula que surt de la boca de Déu i que revela la seva forma de precedir és la de “perdó”. Aquesta paraula que avui en ella s’hi fan present tantes d’altres que surten avui a les lectures i al salm 145: 

      Isaïes dirà: “Enfortiu els febles!” “Sigueu forts!”

 

      No es tracta tant de castigar als malvats de la societat com d’educar al poble, d’acompanyar a uns i a altres. Segons Isaïes, el canvi de la nostra societat ens arribarà no perquè hi hagi moltes i bones presons sinó perquè hi ha bons educadors. 

      El Salm 145 en recorda: “El Senyor allibera!”

 

      Tenint aquest salm a les mans i la convicció de que hem de perdonar i no castigar, m’he dit: “Què fas quan et trobes amb una persona superficial o mediocre? Davant algú que actua menyspreant? Davant la mentida, la manca de diàleg? Etc. Alliberar! acompanyar! Aquesta és la clau del canvi personal i social segons Déu mana. 

      El text de st. Jaume ens ofereix el testimoni dels profetes: “Ells són, en la seva tasca educativa, un exemple de “paciència” i “patiment”. 

      Qui vol educar la societat ha de viure aquestes actituds: “Sols pot acompanyar qui és pacient i té capacitat positiva de patir!”. Pateix qui estima. Té paciència qui confia en la bondat del futur. 

      L’evangeli de Mateu, ens assenyala la importància de les actituds: “Anau a dir a Joan el que he vist i sentit!” 

      Qui educa? Qui és un xerraire, un conferenciant o un parlamentari esplèndid? Sols educa aquell que demostra en la seva persona i al seu entorn: “Una mirada atenta i conscient del que passa” “Una oïda amb ganes d’aprendre” “Una paraula amb ganes de ser compartida, oferta i acollida” “Un pas amb ganes d’avançar i corregir” etc. 

      No, no es tracta de castigar. Es tracta d’educar des de l’exemple, des d’una vida alliberada del mal.