Homilia diumenge 23 juny 2019

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (C) 

(Segon Diumenge després de Pentecosta) 23/06/19

Text de l'Evangeli (Lc 9,11b-17): Un dia, Jesús parlava del Regne de Déu i guaria els qui

en tenien necessitat. El dia començava a declinar, i els Dotze s'acostaren a dir-li: «Acomiada la gent, i que vagin als pobles i a les cases del voltant per trobar allotjament i menjar. Aquí som en un lloc despoblat». Però Jesús els digué: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos». Ells respongueren: «Només tenim cinc pans i dos peixos; si de cas hauríem d'anar nosaltres mateixos a comprar menjar per a tota aquesta gentada».

      Hi havia, en efecte, uns cinc mil homes. Llavors Jesús digué als seus deixebles: «Feu-los seure en grups de cinquanta». Ells ho van fer així, i tothom s'assegué. Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, els beneí, els partí i en donava als deixebles perquè els servissin a la gent. Tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat.

HOMILIA     

      

      Normalment quan mos trobam en família, sa nostra trobada acaba compartint taula. Sa taula compartida és tot un símbol d’amistat, de festa, d’una feina realitzada, ... I compartint taula comentam anècdotes familiars, dificultats i aprenentatges que hem portat a terme, ... Comentam qui fa millor un plat, es pastissets, ...

       Avui, com cada diumenge almanco, compartim taula. I... per què la compartim? Per fer memòria i tornar a viure com a present es darrer sopar de Jesús amb els seus més íntims, els apòstols. Avui recordam amb els signes de pa i vi que, com el pa i el vi, la vida de Jesús va ser una vida posada al servei de tothom, a favor de tothom, com aliment personal en bé de tots. Una vida viscuda amb extrem d’amor, fins a la mort, nit i dia. Una vida totalment referent. 

       Una vida així és presenta davant noltros com digna de ser imitada i transmesa. Per açò celebram l’Eucaristia no com una activitat més o un gest més dels cristians. La celebram com l’experiència que ens ha de calar més endins. 

    1.L’Eucaristia és digna de ser viscuda. L’hem de viure perquè ens empelti totalment. Noltros, cristians, els amants de Jesús, hem d’optar perquè la nostra vida sigui com la seva: una vida d’entrega i de servei. 

    2.L’Eucaristia és digna de ser viscuda amb un gran respecte. És digne de ser exposada en el Sagrari amb la finalitat que fent pregària cara a cara amb ella, ens anem convertint en un do per els altres. És convenient visitar el santíssim i fer-nos, gràcies a la nostra relació constant amb Jesús, un do per als demés. 

    3.L’Eucaristia és digna que la passegem pels carrers amb gran respecte transmetent al poble que seguim a qui ens ha deixat el testimoni del amor més gran. Si volem un poble feliç tots ens hem de convertir com Jesús en un do pels altres. 

       I les tres realitats les hem de viure de cor: Celebrar l’Eucaristia, resar tenint-la present, i comunicar-la als altres perquè el món necessita constantment que algú visqui i repeteixi que “sense ser un do pels demés la convivència no és possible”. 

       Quan va instituir Jesús l’Eucaristia? La va instituir en un moment crucial de la seva vida, la nit abans de ser entregat. L’Eucaristia és el testament de Jesús, és la seva darrera voluntat. Ell vol que els cristians el visquem entregats a favor de tots. No podem celebrar l’Eucaristia, no podem participar de la taula, no podem combregar, sense tenir interès de convertir-nos també noltros amb presència que genera vida. 

       L’Eucaristia diu a qui han estat elegits per a governar els nostres pobles: Estimau les persones del poble i la seva diversitat. Sentiu que açò és una responsabilitat que us ha d’acompanyar les 24 hores de cada dia i que no és fàcil, que us farà patir tot i que us atorgui una gran pau interior. 

       L’Eucaristia diu a Sebastià Bosch que dia 29 d’aquest més serà escollit com a diaca de l’Església: Seràs un bon diaca tant en quant servesquis els altres. Tant en quant siguis un servidor, un entregat. 

       Celebrar l’Eucaristia ens diu a tots: 

-Intentau viure d’una manera tal que a ca vostra sigueu un bons servidors de la convivència, no de la divisió o separació.

-Intentau viure d’una manera tal que netegeu de les pàgines dels Diaris i de les diverses informacions aquelles noticies que parlen de fets violents i gens respectuosos, que parlen de persones que immigrant del seu país per causes inhumanes no troben lloc aumón. 

       Celebrem l’Eucaristia amb ganes. No la celebrem mai sense predisposar-nos a favor d’ella, ni d’una forma rutinària i passiva,

Homilia diumenge 16 juny 2019

La Santíssima Trinitat (C) (Diumenge següent a Pentecosta)

Text de l'Evangeli (Jn 16,12-15): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera. Ell no parlarà pel seu compte: comunicarà tot el que senti dir i us anunciarà l'esdevenidor. Ell em glorificarà, perquè allò que us anunciarà, ho haurà rebut de mi. Tot el que és del Pare és meu; per això he dit: ‘Allò que us anunciarà, ho rep de mi’».

HOMILIA

      Puc dir que conec una persona que m’han parlat d’ella. Ara bé, el meu coneixement s’enriqueix i es transforma quan arrib a tenir un contacte directe. El coneixement s’enriqueix quan amb les persones que conec m’hi relacion i, encara més les conec, si arribam a ser amics, si compartim el dia a dia, si som família, si som parella.

      Però tot i així, encara que hi hagi una relació íntima, sempre en cadascú hi ha un misteri. No podem dir mai que coneixem ben bé els altres quan ni tan sols ens coneixem prou bé ni a noltros mateixos.

      La festa d’avui, la santíssima Trinitat, ens convida a reflexionar sobre el coneixement que tenim de Déu. Per alguns Déu és una hipòtesi que discuteixen apassionadament. Per uns altres, Déu és una qüestió indiferent perquè, possiblement, molts d’ells han renunciat a cercar respostes per a tot. Certament, ningú ha vist a Déu Pare, com ens diu Jesús, i per tant tots els que creiem amb Ell l’hem començat a conèixer perquè algú ens l’ha revelat.

      I així ens haguérem quedat, discutint i parlant d’Ell des d’intuïcions personals nostres, si Déu mateix no s’hagués fet trobadís, no s’hagués fet present en la persona de Jesús. Conèixer Déu és un intent tan complicat, tan profund, que Déu mateix no s’ha limitat en enviar-nos a Jesús sinó que per mitjà del seu mateix Esperit ens acompanya perquè puguem penetrar més en el seu coneixement i relació.

      I del contacte i de la relació amb Ell arribam a l’amor, arribam a viure amb sintonia amb Ell i aprenem a viure segons Ell ens marca. I així, com passa a tots els enamorats de ver, arriba que qualsevol cosa ens parla d’Ell. Ho diu la primera lectura d’avui: Déu és present en tot perquè Ell és l’origen de tot: dels oceans, de les fonts, de la terra, de la volta del cel, de l’horitzó, ...

      Hem viscut ja la meitat de l’any litúrgic: Advent, Nadal, Quaresma, Pasqua. Ja hem celebrat els misteris principals de la història de salvació. Aquests dies hem celebrat, a més, l’Ascensió, avui: La Trinitat.

      A mitjan curs litúrgic som convidats a aturar-nos per a contemplar el rostre de Déu. En aquestes altures de relació amb Ell sabem que Déu:

      1.Vol ser conegut com a Pare. Ell és el principi i fonament de tot. Per açò vol ser conegut com a Pare.

      2.Ell és un Déu que és proper, que vol donar-se a conèixer no per especulacions racionals sinó mitjançant l’experiència real, per açò vol ser conegut gràcies a Jesús, el seu Fill. Ell és un Déu que ens penetra tant que es fa present en el nostre més íntim i per açò es fa conèixer per mitjà de l’Esperit.

      Ell és un Déu que és únic però no és solitari, un Déu de comunió, un Déu Trinitat. Visquem aquest rostre de Déu quan ens signam cada matí. Quan entram a a l’Església. Quan volem que la nostra relació amb Ell sigui íntima. Qualsevol relació íntima demana preparació. El signe de la creu és una excel·lent preparació.

      Continuem celebrant l’Eucaristia amb el desig de conèixer i d’estimar més i més a Déu. Més i més aquest misteri d’amor que ens sobrepassa.

Homilia diumenge 9 juny 2019

 Pentecosta 

Text de l'Evangeli (Jn 20,19-23): Al capvespre d'aquell mateix dia, que era diumenge,

els deixebles, per por dels jueus, tenien tancades les portes del lloc on es trobaven. Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres». Dit això, els va mostrar les mans i el costat. Els deixebles s'alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres. Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: «Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó».

HOMILIA 

      Tinguem present que juntament amb Pasqua i Nadal, la Festa de Pentecosta o Cinquagesma constitueixen les festes més importants de l’any litúrgic. No deixem que sigui una festa sense cap importància. Quin és el seu sentit?

      El Llibret de la Missa Dominical, explicant el seu significat, ens exposa una imatge del tot gràfica. Ens diu: Què seria un veler sense la força del vent? Així –continua dient- un creient sense la força de l’Esperit, coneix els fonaments de la fe però no els viu; sap que ha d’estimar, però no li surt de dins; espera que Déu intervengui en la seva vida, però es desanima. 

      No és gens estrany que els últims Papes ens parlin una i altra vegada que hem de viure la fe amb passió, amb ganes. 

      Què seria un veler sense la força del vent? Tot un munt de llenya incapaç de sortir del port i descobrir i disfrutar de la diversitat que el mar regala!!!

      Sense l’Esperit un cristià és una persona capacitada per dur a terme un missatge essencial però incapaç de comunicar-lo. Una persona que sap que “estimar” sense fer diferències és el secret de la felicitat, però no practica l’amor. Sense la força de l’Esperit els cristians tornam -com diu la seqüència de la Missa d’avui- persones que passen de fer el bé, incapaços de trobar el sentit de res; persones d’una fe freda i d’una vida interior seca, sense fruits. 

      Us convid a repassar tota la seqüència a fi d’aconseguir el que la seqüència assenyala referint-se a qui es deixa posseir per la força de l’Esperit: Tot l’indòmit (tot allò rebel i desequilibrat) endolcit; tot allò fred encalentiu; tot allò esgarriat, sense ordre ni concert, orientau, ...

      Ja serà convenient que el repassem sense frissar i ens demanem: Què necessita en noltros calor, deixondiment, vida? Què és el que està adormit? Què és el que tenim esgarriat? Què és el que viu en noltros sense passió, sense ganes? 

      Què tenen present els jueus –cultura de Jesús- el Dia de la Pentecosta? Tenen present la Llei del Sinaí, els deu manaments. Tenen present que han de viure el Senyor en la normalitat de la seva vida: Honorar Déu i els altres, honorar pare i mare, respectar la vida dels altres; respectar la intimitat de tothom, ... Què tenim present els cristians el Dia de Pentecosta? Celebram també que Déu és proper, que ens vol acompanyar. Que ens vol acompanyar tan profundament que vol residir en el nostre interior com aquella força del vent que fa avançar al veler. Com aquella presència significativa que fa avançar la vida del qualsevol creient. 

       Ahir, dissabte, celebràvem el Baptisme d’en Josep i la Primera Comunió de na Maria. Quina potència creient tindran en Josep i na Maria si es deixen endur i guiar per la força de l’Esperit gràcies als sagraments rebuts. Sols si prestam atenció a les promeses que feim durant cada baptisme reconeixerem que la nostra vida seria humanament envejable. Aquests dies he viscut amb algú el sagrament de la Unció. Com li deia des de la profunditat del meu interior que es posés en mans de Déu per a viure el seu darrer tram de la vida que li queda!!! 

      Avui, diumenge, atorgam el sagrament de la Unció a qui aparentment no està en els darrers moments de la seva vida tot i que hi està més a prop que quan teniu trenta o quaranta anys. Quina sort si tots sentíssim quina experiència més diferent viu qui viu aquest tram darrer confiant en Déu i posant-se a les seves mans, d’aquell que no espera res més que el final de tot. 

      Que l’Esperit acampi en noltros amb tota la seva força. I que gràcies a ell visquem una vida de fe apassionada, estimada, volguda, agraïda.

Homilia diumenge 02 juny 2019

Ascensió del Senyor (C) 

Text de l'Evangeli (Lc 24,46-53): En aquell temps, Jesús digué als deixebles: «Així ho

diu l'Escriptura: El Messies havia de patir i havia de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'Ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis. I jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promès. Quedeu-vos a la ciutat fins que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt.

Després se'ls endugué fora de la ciutat fins a prop de Betània, alçà les mans i els va beneir. I mentre els beneïa, es va separar d'ells i fou endut cap al cel. Ells el van adorar. Després se'n tornaren a Jerusalem plens d'una gran alegria. I contínuament eren al temple beneint Déu.

HOMILIA

Preguntes que avui em faig: 

      1.Quina és la primera part del llibre que escriu l’autor del dels Fets dels apòstols segons diu a Timoteu? 

      La primera part la primera conversa, el que més l’interessa escampar perquè tothom presti atenció al que porta al cor és: “El que Jesús va fer i ensenyar, des del principi fins el dia que va ascendir al cel”. 

      I després els recorda la passió, la resurrecció, la vinguda de l’Esperit Sant i la missió confiada als apòstols que havien viscut tota aquesta experiència. 

      Els apòstols sols reben la missió d’anunciar Jesús -i la senten i la viuen- després d’haver viscut amb intimitat i amb continuïtat tota l’experiència humana de Jesús i d’haver rebut la força de l’Esperit Sant gràcies al baptisme. 

      I per açò la conclusió que avui arrib és aquesta: Confiant l’anunci als apòstols una vegada a retornat Jesús al Pare mitjançant l’Ascensió, sols podem confiar que entre noltros sorgeixin missioners si han rebut llarga informació sobre qui és Jesús i si han intimitat amb ell. 

      2.Quina és sa segona pregunta que em sorgeix avui, idò? Perquè hi hagi missioners i missioneres entre noltros, donam prou importància a la catequesi i a la pregària?

 

      -Cada vegada n’estic més convençut que tots hem de donar molta més importància a la catequesi. La catequesi no pot ser sols d’infants i sagramental. La catequesi, el coneixement de Jesús i de la Bíblia, ha d’abraçar tota la nostra vida: infància, adolescència, joventut, adultesa, vellesa. Tots hauríem de formar part d’alguna manera o d’una altra en la nostra formació cristiana, de Crist: Catequesi d’adults, Escola de Teologia, Vida Creixent, lectures de llibres cristians. 

      -Cada vegada n’estic més convençut que hem de ser persones orants, que a Déu, que a Jesús, l’hem de dur al cor com al cor duem les 24 hores del dia tot allò que més estimam. Hem de tenir moments de quietud diàries, deixar-ho tot, i centrar-nos personalment i íntimament en Déu. Hem de valorar més les visites al santíssim de les nostres esglésies, hem de valorar més l’Eucaristia, la pregària quan ens aixecam i quan anam es llit, abans de menjar, ... 

      Tots els batiats hem de tenir present el que diu avui sant Pau als cristians d’Èfes. Ho hem de tenir present perquè formi part de també de la nostra pregària: “Deman al Déu de nostre Senyor Jesucrist que us concedeixi els dons espirituals d’una comprensió profunda de la seva revelació. Comprensió profunda del que ell ens ha revelat, ens ha transmès en nom de Déu”. 

      Aquesta comprensió profunda de la revelació l’hem d’aconseguir perquè, com ens diu l’evangeli “és necessari predicar en nom d’ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats". 

      Ens és necessari convertir-nos, retornar a Déu, deixant de banda tot allò que no té res a veure en Déu, tot allò que és pecat. 

      En l’Ascensió s’ha de despertar en noltros la consciència de la nostra formació cristiana a fi de convertir-nos de ver i d’anunciar la necessitat de conversió en les nostres famílies, al carrer, a la parròquia, arreu-arreu.