Homilia diumenge 27 de setembre 2015




Diumenge 26 del Temps Ordinari 

 Textos: Nm 11, 25-29; St 5, 1-6; Mc 9, 37-42 

      Les lectures d’avui ens alerten a caure en la intolerància, en les gelosies, en la intransigència. Per açò són renyats Josuè (A.T.) i Joan (N.T.) perquè els sap greu que els altres també tenguin el do de l’Esperit. Segons ells sols el poden tenir els qui fan colla amb ells mateixos. 

      La intolerància no és pròpia del cristianisme. Jesús es presenta pacífic i humil. Ell va tenir paciència amb els apòstols, amb els seus familiars, amb els fariseus, amb els soldats i les autoritats romanes, amb el Sanedrí. Ell valorava les coses positives dels mestres de la Llei i dels fariseus. 

      Avui som cridats a valorar, a descobrir allò positiu que hi ha entremig de tanta clovellaA una mestre li fan inflar el cap en contra d’un nou alumne. Que si era un desorganitzat, que si en temps de silenci rallava molt... La mestra no va fer cas d’aquestes veus negatives i va voler viure amb el seu nou alumne un actitud del tot positiva. Es va proposar descobrir els seus valors. I en va trobar un munt. El que importa és tenir aquesta mirada positiva i gens intransigent amb els altres. 

      Moisès no es va posar gelós perquè un grup gran de persones (72) profetitzés, parlés en nom de Déu. El Vaticà II ens convida escoltar-nos perquè Déu ens ha donat a uns i altres diversos dons perquè siguem útils a favor de l’Església i del món (Lumen Gentium, 12). 

      L’apòstol Joan sí es posa gelós, intolerant, quan veu que algú fa es bé, expulsa dimonis, sense ser des grup de Jesús. Ell creia, al principi, que només podien pacificar ells, els elegits. 

      La intolerància és ignorància i pecat. És restar tancat a tot allò positiu que hi ha en els altres. La tolerància, en canvi, no sols és fruit de la intel·ligència, també és virtut. Avui entenem molt més al Papa Francesc quan ralla que la intolerància és un escàndol. I ho és, perquè l’intolerant suprimeix allò positiu que hi ha en els altres.
       No escoltar els altres, no trobar res de positiu en ells, anar sempre en contra del que diuen i fan uns altres és pecat, és una actitud sectària. Creure’s es millor, tenir una mirada narcisista, ... tot açò és estrany a l’esperit de Jesús.
      Jesús, la tradició de l’Església, el Papa Francesc ens convida a ser acollidors, acollir l’estranger, el divers, qui no pensa com noltros, qui no creu el que noltros creiem però intenta ser útil i també tolerant.
      Ens hem de demanar avui si som o no som tolerants. Tolerants en què, intolerants en què. La intolerància dels intolerants és tan greu, des del punt de vista cristià, que Jesús avui diu clarament que valdria més que es desprenguessin de tot allò que els fa viure amb aquesta actitud: l’ull, la mà, el peu, la idea que manifesten, la fe que professen, l’amistat que els acompanya...    
       La intolerància divideix persones, gent d’un mateix país, països entre si. 
      La intolerància no sols amarga la vida de molta gent sinó que a més, i és un sacrilegi, la suprimeix, la mata. La intolerància és intolerable. És un pecat horrible. 

      Entorn de la Taula eucarística demanem a Déu tenir bon caràcter, lluitar contra tot tipus d’agressivitat i intolerància. Demanem acollir als qui es relacionen amb noltros: familiars, amics, parroquians, veïns...

Homilia/Escrit diumenge 20 de setembre 2015



             
               DUES ACTITUDS MOLT DE JESÚS


El grup de Jesús travessa Galilea camí de Jerusalem. Ho fan de manera reservada, sense que ningú se n’assabenti. Jesús vol dedicar-se enterament a instruir els seus deixebles. És molt important el que vol gravar en els seus cors: el seu camí no és un camí de glòria, d’èxit i de poder. És el contrari: condueix a la crucifixió i al rebuig, encara que acabarà en resurrecció.

Als deixebles no els entra al cap el que els diu Jesús. Els fa por fins preguntar. No volen pensar en la crucifixió. No entra en els seus plans ni expectatives. Mentre Jesús els parla de lliurament i de creu, ells parlen de les seves ambicions: qui serà el més important en el grup? Qui ocuparà el lloc més elevat? Qui rebrà més honors?

Jesús «s’assegué». Vol ensenyar una cosa que mai han d’oblidar. Crida els Dotze, els que estan més estretament associats a la seva missió i els convida a que s’apropin, ja que els veu molt distanciats d’ell. Per seguir els seus passos i assemblar-se a ell han d’aprendre dues actituds fonamentals.

·        Primera actitud: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots». El deixeble de Jesús ha de renunciar a ambicions, rangs, honors i vanitats. En el seu grup ningú ha de pretendre estar per sobre els altres. Al contrari, ha d’ocupar l’últim lloc, posar-se al nivell dels que no tenen poder ni tenen cap rang. I, des d’aquí, ser com Jesús: «servidor de tots».

·        La segona actitud és tan important que Jesús la il·lustra amb un gest simbòlic entranyable. Posa un nen enmig dels Dotze, al centre del grup, perquè aquells homes ambiciosos s’oblidin d’honors i de grandeses, i posin els seus ulls en els petits, els febles, els més necessitats de defensa i de cura.


Després, l’abraça i els diu: «Qui acull un d’aquests infants en nom meu, a mi m’acull». Qui acull un «petit» està acollint el més «gran», Jesús. I qui acull Jesús està acollint el Pare que l’ha enviat.

 Una Església que acull els petits i indefensos està ensenyant a acollir Déu. Una Església que mira cap als grans i s’associa amb els poderosos de la terra està pervertint la Bona Notícia de Déu anunciada per Jesús.


José Antonio Pagola                                                                    

Homilia diumenge 13 de setembre 2015



Diumenge XXIV/B 13 setembre 2015 

     Idea principal: ¿Qui és Jesús? ¿Quina és la seva missió? 

Si escoltam el que sobre Jesús han dit diferents persones que surten a la Bíblia veiem: 
 
     -Els jueus: “és un samarità” (Jn 8,48)
     -Els samaritans: És el salvador del món (jn 4,42)
     -Els fariseus: Un golafre i un bevedor (Mt 11,19)
     -Natanael i el centurió: “El Fill de Déu” (Jn 1,49; Mt 27, 54))
     -Sacerdots i fariseus: “Un mentider” (Mt 27,63)
     -Joan Baptista: “És l’anyell de Déu que esborra el pecat del món” (Jn 1,29)
     -Andreu i Pere: “El Messies” (Jn 1,41. Mc 8,29)
     -La gent: “és un loco” (Jn 7,20)
     -Tomàs: “Senyor meu i Déu meu” (Jn 20,28)
     -Familiars: “Ha perdut el seny” (Mc 3,21) 

Si escoltam diversos personatges de la història: 

     -Mahatma Gandhi, hindú: “Jesús és la figura mnés gran de la història”
     -Rabin D. Tagore, poeta: “Si els cristians fóssiu com el vostre mestre, tindríeu la India als vostres peus”.
     -Jean Fernoit (periodista): “Ningú ha parlat ni ha estimat mai com Ell”
     -Eddy Merck (ciclista belga): “El vull donar a conèixer a qui no el coneix. Crec profundament amb Ell, en la seva història i divinitat”
     Karl Rhaner (Teòleg jesuïta, un dels més importants del segle XX): “Crist és la resposta total a la pregunta total de l’home”. 

I Jesús, què diu d’ell mateix?: 

     -Jo som el Camí, la Veritat i la Vida
     -Som la llum del món, el Bon Pastor
     -La Porta de les ovelles
     -Som el Fill de l’home que ha de patir molt
     -Som aquell que seré refusat i al tercer dia ressuscitaré. 

El que queda clar a les lectures d’avui és que a Jesús li interessa ser algú que inquieta a la gent. No vol passar desapercebut. La seva presència i el seu missatge no ho són per quedar tancats ni a la catequesi, ni a l’església, ni aumón: “Què diu la gent qui som jo?”. 

El que queda clar a les lectures d’avui és que a Jesús li interessa inquietar la nostra vida en concret: “I vosaltres, qui deis que som?”. 

I el que queda clar a les lectures d’avui és que l’hem de presentar com aquell que pateix per a presentar i viure la Paraula de Déu en un entorn que passa de la profunditat, de la reflexió, de l’inquietar-se pel que és important, i del compromís a favor dels més pobres. 

El Papa Francesc és per a l’Església d’avui un gran referent. És una persona que s’¡mplica, en nom de Déu, a favor dels més pobres: els immigrants, els refugiats, els divorciats... 

A la seva carta on presenta l’any de la misericòrdia que ell mateix encetarà el 8 de desembre (Misericordiae Vultus – El rostre de la misericòrdia), ens diu clarament en el nombre 15 als qui creiem que “Jesús és el Senyor”: “Hem de redescobrir les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Hem d’estar atents a qui passa fam, a qui va nu, a qui es foraster, a qui està malalt, a qui està empresonat, a qui ha mort. Hem d’estar atents per ben aconsellar, per ajudar a aprendre, per a corregir, per a consolar, per a perdonar, per a tenir paciència, per a pregar a Déu a favor dels vius i difunts. 

     Que la persona de Jesucrist ens inquieti positivament. Que tots tinguem ganes de seguir-lo incondicionalment.


 

Homilia diuenge 6 de setembre 2015



Diumenge XXIII/B 6 setembre 2015 

      Avui sols un petit esquema de la meva reflexió. 

      1. Acompanyats per Isaïes, hem de descobrir amb valentia qui és Déu. Hem de descobrir que Ell és aquell que obra “justícia”: desclou els ulls cecs, les orelles dels sords… Ell desitja que tothom visqui el dret de tenir el màxim de les seves facultats despertes. 

      2. Déu és, idò, l’amant dels pobres. Sant Jaume ho remarca quan ens diu avui: “¿No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?” 

      Atendre als pobres és enriquir-los en la fe, acompanyar-los a viure els valors del Regne: Fe, esperança i caritat. Acompanya a l’estil de Jesús aquell que deixa en qualsevol altre petges de transcendència, aires d’esperança, olor de bona persona, de caritat. F. Torralba deia la setmana passada al pati del monestir de Sta. Clara de Ciutadela: “Bona persona és qui és misericordiós, qui obra bondadosament”. 

      3. Per açò, qui obra a favor dels pobres “tot ho fa bé”. Tot ho fa bé perquè l’essencial d’un cristià és acompanyar als pobres., és atendre als més necessitats. Una parròquia sense Càritas no és parròquia, i no ho és tampoc sense atendre als malats i sense tenir les seves portes obertes per atendre les necessitats de tants: de ser escoltats, de preparar-los per a ben rebre qualsevol sagrament... Qui atén als pobres no és persona perfecte en tot. Ningú és perfecte. Però qui atén als pobres compleix amb l’essencial que espera i desitja Jesucrist. 

      4. Atendre als pobres vol paciència, convicció que val més donar que rebre. I donar no com un vol donar sinó com l’altre vol i espera rebre. Açò ho descobrim tots quan atenem qualsevol necessitat i quan som conscients de les nostres. 

      5. I em deman: Quina és la paciència de Déu en jo mateix?: 

      Déu em posa a l’abast i constantment experiències múltiples: Funeral d’un jove accidentat, trobada de rectors de seminari aquest dies a Madrid, presència d’uns amics que no compren la meva amistat i no deixen que jo tampoc compri la seva... La veritat és el fonament de qualsevol amistat vertadera. Déu em concedeix, també, celebrar diàriament l’Eucaristia.... 

      6. Us convid a reflexionar també quina és la paciència de Déu, aquests dies, amb voltros mateixos.