Diumenge XII
Avui ens trobam front dues invitacions de Jesús: “No tinguem por davant la vida, davant els altres” i “Temem Déu” (Mt 10, 26.28). Avui ens sentim motivats a reflexionar sobre la diferència que existeix entre les pors humanes i el temor de Déu.
La por és una dimensió natural de la vida. Des de la nostra infància experimentam diverses formes de por. El part és la primera por que vivim. I, després, en sorgeixen d’altres constantment. Prou ho sabem: els crits, les cares series, els estudis, la feina, la vida, la família, les circumstàncies, ...
Algú viu una forma de por encara més profunda, de tipus existencial, que a vegades es transforma en angoixa: neix d’un sentit de buit, buit associat a un tipus de cultura impregnada d’un nihilisme teòric i pràctic generalitzat. Por a la vida, por a la relació amb els altres, por a quasi tot.
Front l’ampli i diversificat panorama de les pors humanes, la paraula de Déu és clara: Qui tem a Déu no té por!. La Bíblia defineix el temor a Déu com “el principi de l’autèntica saviesa”. Saviesa que coincideix en tenir fe, confiar en ell, respectar la seva autoritat sobre la vida i sobre el món. Posar-se al seu costat.
No tenir temor de Déu equival a posar-se al seu lloc, a sentir-se senyors del bé i del mal, de la vida i de la mort. Qui té temor a Déu, en canvi, sent la seguretat que té un fillet qualsevol quan viu als braços dels seus pares (Sal 131,2). Qui confia en Déu se sent segur fins i tot enmig de tempestats de tot tipus. I és que Déu, com ens ha dit Jesús i ho hem experimentat no poques vegades, sempre és un Pare que ens acompanya i ens dóna la mà.
Qui estima Déu no té por. St. Joan ens diu: “No hi ha temor en l’amor. Qui té por no toca el gratacel de l’amor” (1Jn 4,8). El creient no té por de res perquè confia totalment en Déu.
Qui pot explicar que hi hagi persones disposades a deixar-ho tot i servir als més pobres en els seus països pobres i no pocs d’ells, constantment embolicats entre lluites i guerres? Qui pot explicar que hi hagi persones disposades, com tants màrtirs a desprendre’s de la vida, per una causa totalment noble a favor del bé comú? O fins i tot com es pot explicar una vida dedicada al servei dels altres en el ministeri sacerdotal o a la vida religiosa si no és per amor a Déu, per confiar amb ell totalment?
Qui és creient acara qualsevol circumstància perquè sap que està en mans de Déu. Sap que el mal, la guerra, l’assassinat, el despreniment... Sap que l’economia, el voler tenir raó, la riquesa, ... no tenen la darrera paraula. Qui té la darrera paraula és Déu.
Com més confiem amb Déu, com més intimem amb Ell, més fàcilment vencerem tot tipus de por. Avui se’ns repeteix constantment “No tingueu por!”. “No tingueu por perquè jo som amb vosaltres” (Fets 18, 9-10)
No oblidem mai que com ens diu St. Agustí, St. Tomàs d’Aquino, St. Albert Magne i St. Pau a 1Co 10,17, l’Eucaristia és el sagrament de la nostra intimitat amb Jesús, amb Déu. Que bé si tots prenim consciència de la importància de l’Eucaristia, i de l’Eucaristia dominical. El diumenge és el primer dia de la setmana on som conscients que si som amics de Déu i tot ho posam a les seves mans, deixarem de tenir por. De tenir por fins i tot de la mort.
