Homilia diumenge 25 de juny 2017



Diumenge XII 

       Avui ens trobam front dues invitacions de Jesús: “No tinguem por davant la vida, davant els altres” i “Temem Déu” (Mt 10, 26.28). Avui ens sentim motivats a reflexionar sobre la diferència que existeix entre les pors humanes i el temor de Déu. 

       La por és una dimensió natural de la vida. Des de la nostra infància experimentam diverses formes de por. El part és la primera por que vivim. I, després, en sorgeixen d’altres constantment. Prou ho sabem: els crits, les cares series, els estudis, la feina, la vida, la família, les circumstàncies, ... 

       Algú viu una forma de por encara més profunda, de tipus existencial, que a vegades es transforma en angoixa: neix d’un sentit de buit, buit associat a un tipus de cultura impregnada d’un nihilisme teòric i pràctic generalitzat. Por a la vida, por a la relació amb els altres, por a quasi tot. 

       Front l’ampli i diversificat panorama de les pors humanes, la paraula de Déu és clara: Qui tem a Déu no té por!. La Bíblia defineix el temor a Déu com “el principi de l’autèntica saviesa”. Saviesa que coincideix en tenir fe, confiar en ell, respectar la seva autoritat sobre la vida i sobre el món. Posar-se al seu costat. 

       No tenir temor de Déu equival a posar-se al seu lloc, a sentir-se senyors del bé i del mal, de la vida i de la mort. Qui té temor a Déu, en canvi, sent la seguretat que té un fillet qualsevol quan viu als braços dels seus pares (Sal 131,2). Qui confia en Déu se sent segur fins i tot enmig de tempestats de tot tipus. I és que Déu, com ens ha dit Jesús i ho hem experimentat no poques vegades, sempre és un Pare que ens acompanya i ens dóna la mà. 

       Qui estima Déu no té por. St. Joan ens diu: “No hi ha temor en l’amor. Qui té por no toca el gratacel de l’amor” (1Jn 4,8). El creient no té por de res perquè confia totalment en Déu. 

       Qui pot explicar que hi hagi persones disposades a deixar-ho tot i servir als més pobres en els seus països pobres i no pocs d’ells, constantment embolicats entre lluites i guerres? Qui pot explicar que hi hagi persones disposades, com tants màrtirs a desprendre’s de la vida, per una causa totalment noble a favor del bé comú? O fins i tot com es pot explicar una vida dedicada al servei dels altres en el ministeri sacerdotal o a la vida religiosa si no és per amor a Déu, per confiar amb ell totalment? 

       Qui és creient acara qualsevol circumstància perquè sap que està en mans de Déu. Sap que el mal, la guerra, l’assassinat, el despreniment... Sap que l’economia, el voler tenir raó, la riquesa, ... no tenen la darrera paraula. Qui té la darrera paraula és Déu. 

       Com més confiem amb Déu, com més intimem amb Ell, més fàcilment vencerem tot tipus de por. Avui se’ns repeteix constantment “No tingueu por!”. “No tingueu por perquè jo som amb vosaltres” (Fets 18, 9-10

       No oblidem mai que com ens diu St. Agustí, St. Tomàs d’Aquino, St. Albert Magne i St. Pau a 1Co 10,17, l’Eucaristia és el sagrament de la nostra intimitat amb Jesús, amb Déu. Que bé si tots prenim consciència de la importància de l’Eucaristia, i de l’Eucaristia dominical. El diumenge és el primer dia de la setmana on som conscients que si som amics de Déu i tot ho posam a les seves mans, deixarem de tenir por. De tenir por fins i tot de la mort.

Homilia diumenge 18 de juny 2017



El Cos i la Sang de Crist 

      El papa Francesc repeteix constantment que no hem de tenir por. Ens diu una i altra vegada que hem de renovar i intensificar la nostra fe. En la seva Exhortació L’alegria de l’Evangeli ens recorda que no hem de ser espectadors sinó participants actius en la renovació de l’Església. 

      Les seves paraules fan pensar. Tots ens hem d’espavilar més i més. El rector, els pares, els catequistes, tots aquells que la fe ens mou a voler ser millors, a tenir present la Paraula de Déu i l’Eucaristia. 

      Una de les grans aportacions del Concili Vaticà II va ser impulsar el pas des de la «missa».
Avui, Dia del Corpus, tinguem present que el Concili va voler suprimir la mentalitat de que hem d’anar a missa per obligació, i hem de descobrir el goig que és compartir l’Eucaristia amb la comunitat dels cristians. 

      Sens dubte, al llarg d’aquests anys hem fet passos molt importants. Queden molt lluny aquelles misses celebrades en llatí, quan alguns de noltros érem petits, en què el sacerdot «deia» la missa i el poble cristià anava a «oïr» la missa o a «assistir» a la celebració. Ens queda enfora allò de confessar-nos durant la missa, tot perdent importància els dos sagraments. 

      La pregunta que avui ens hem de fer i que ens ha de comprometre a un canvi volgut personalment i sortit del cor, és: ¿Com viurem personalment l’Eucaristia perquè uns i altres ens ajudem, i ajudem a uns altres a trobar-hi el seu sentit, perquè l’Eucaristia sigui un moment d’un clima que ens espavila, d’una Paraula que ens fa entrar a dins de noltros mateixos, i d’un compartir taula que ens assenyali que som una comunitat que seguim l’exemple de Jesús d’entregar la nostra vida a favor dels demés? 

      Sens dubte, tots, preveres i laics, ens hem de demanar què estem fent, què puc fer jo, perquè l’eucaristia sigui, com vol el Concili, «centre i cimall de tota la vida cristiana». 

      El problema que avui tenim entre mans és seriós. Jo us deman, una vegada més, que ens hem de preparar per a viure l’Eucaristia adequadament sabent que és una celebració fonamental per a tots els batejats: Arribat puntuals, si pot ser un poc abans. Viure el silenci sabent que venim a viure Déu, la seva paraula i els seus signes. Tenint present la Paraula de Déu havent-la llegida abans. Tenir ganes d’aprofundir la nostra vida. Viure amb gran atenció tots els diversos signes: El signe de la creu, l’estar drets o asseguts, el compartir el que tenim, la consagració, el signe de la pau, la comunió, la benedicció final, .... 

      Hi ha persones que celebren l’Eucaristia quasi bé diàriament. En tenen necessitat de viure Déu i de viure la comunitat. N’hi ha que no poden, però no deixen de fer una pregària diària, ben feta, en silenci. N’hi ha que, segur, preparau també aquesta celebració setmanal i hi participau amb ganes. 

      Que hi hagi bona voluntat de part de tots.

Homilia diumenge 11 de juny 2017



Solemnitat de la Santíssima Trinitat 

       Avui, festa de la Trinitat, se’ns convida a contemplar el cor de Déu, la seva realitat més profunda. La seva realitat més profunda és “la seva unitat” i la seva “trinitat”. 

       Realitat profunda que el llibre de l’Èxode avui accentua quan explica quin és el nom de Déu. Ho fa en presència de Moisès amb qui parla com a un amic. Sempre ens commou escoltar el nom de Déu. El nom de Déu ve explicat així: Déu és compassiu i misericordiós, lent a la ira i ric en misericòrdia i fidelitat (Ex 34,6) 

       Quina és la realitat més profunda de Déu? És: Misericòrdia, Gràcia, Fidelitat! 

       Quin és el fonament del cristianisme, essent Déu qui és? El nostre fonament és l’amor en la diversitat. El nostre fonament és la capacitat de saber viure la comunió enmig de persones i realitats diverses. Si Déu és U en quant tant sols és amor, precisament per ser Amor és obertura, diàleg, relació. Obertura, diàleg, relació que sempre tindran com eix principal: la misericòrdia, el perdó. 

       Explicant la profunditat de Déu, el cor de Déu, sempre ens quedarem curts. Si no és fàcil definir una persona qualsevol, i si ho és més com més la coneixem, no ens ha de sorprendre que provar de definir Déu ens sigui tot un repte, un repte per al nostre llenguatge i un repte per a la nostra intel·ligència humana. 

       Com hem d’acollir la unitat i la trinitat de Déu avui a la nostra Parròquia, quan vivim un bateig, una primera comunió, i demà la celebració de la Unció dels malalts de més de 20 persones?

       Als pares que avui batien, Joan i Bàrbara, i als seus padrins, Victor i Maria, els hi hem de dir que el nom que han escollit a favor de la seva filla, Irene, és un nom que té tota la dimensió trinitària. Irene vol dir “pau”. I pau vol dir experiència d’unitat enmig de la diversitat. A voltros, pares i padrins, us hem de demanar que eduqueu a la vostra filla perquè sigui capaç de crear unió i més i més a mesura que cresqui. I com ho aconseguireu? Sta. Teresa de Jesús, deia que hi havia quatre conviccions principals per arribar a ser una persona “adulta”

1. Tenir es cap ben moblat. 
2. Comptar les coses més íntimes sols a les persones de confiança.
 3. Reconèixer que aquestes persones sempre seran poques. 
4. Donar més importància al testimoni que a les paraules. 

       Com educareu correctament a na Irene perquè sàpiga crear unitat arreu on passi? Fent-la persona de cap moblat. Persona que sols confii el més íntim a pocs i de confiança. I ser voltros mateixos, a la pràctica, persones de seny en tots els sentits. 

       A n’en Xavier que avui fa la Primera comunió, què li hem de dir? Que sempre estimi i valori els seus pares, que sigui un bon germà i un bon amic dels seus amics i que, per ser una persona de seny, visqui obert a la formació humana i cristiana. Vagi a l’escola de religió i continuï venint a catequesi. La formació avui és molt necessària. Formació escolar, formació per a saber tractar als altres, formació per a trobar sentit a la vida, formació per a ser persona d’unitat i no de conflictes. 

       I als qui rebran el sagrament de la Unció? Recordar-los el que vam comentar divendres amb alguns d’ells. Per aconseguir la unitat és necessari reconèixer la nostra feblesa i fer-nos febles. L’evangeli ho diu avui molt clarament: “Déu va estimar tant al món que li va enviar el seu fill únic”. El Déu de la misericòrdia i de la unitat, és el Déu de la tendresa, és el Déu capaç de fer-se un més per a salvar a tots. Com? Fent-se feble. Sense consciència de feblesa és impossible aconseguir unitat enmig de la diversitat.

Homilia diumenge 04 juny 2017




                             Pentecosta      
Sempre ens convé trobar el sentit originària de la festa de Pentecosta. Per a Israel Pentecosta era la festa de la conclusió de l’aliança entre Déu i el poble. En un principi Déu va donar al poble els 10 manaments. Els 10 manaments ens recorden que la diversitat sols podrà ser possible si és viscuda a partir de l’harmonia, de l’amor. D’una llibertat que respecti els altres. 

       Per açò els 10 manaments no ens suprimeixen la nostra llibertat. Més bé ens indiquen quin és el fonament de la vertadera llibertat perquè la relació entre noltros sigui possible. 

       El que avui hem sentit a les lectures: “Es va sentir com un vent impetuós” “I varen baixar com a unes llengües de foc”, vol ser una explicació de més dimensió de la vertadera llibertat. Ens diu la lectura: “En aquest dia, es trobaven a Jerusalem, jueus pietosos de totes les nacions que hi ha a la terra” (Fets, 2,5). I se’ns diu: “I tot que parlaven llengües diferents, tots entenien el missatge”. 

       L’Esperit Sant ens atorga el do de comprendre. Supera la ruptura iniciada a Babel –l’enfrontament entre uns i altres- i obre fronteres. L’Església ha de ser exemple del poble que Déu vol construir: un poble que prové de diverses realitats i cultures”. 

       I Sant Pau ho intenta explicar a la segona lectura. Per què, es demanarà? I respon: “Perquè tots hem estat batejats per el mateix Esperit a fi de no formar més que un poble: jueus i grecs, esclaus i lliures. Com Església tenim la missió de suprimir les fronteres i unir races, històries, cultures. 

       Quan l’evangeli ens diu que abans de Pentecosta els apòstols vivien amb les portes tancades, ens vol fer caure a la compta en la mateixa realitat. Les primers paraules de Pentecosta són: “La pau sigui en vosaltres!”.

       Normalment vivim amb les portes tancades. El que volem és que no ens molestin ni els altres ni Déu. Tornam sords a la veu de tants i a la veu de Déu. Hem caugut en una espècie d’indiferència davant tot allò que és escoltar el silenci de la nostra consciència. És la primera pregunta a la Bíblia: “Caín, qu n’has fet del teu germà?”. 

       Quan ens batiam, quan ens confirmam, quan celebram la primera comunió el missatge és el mateix i cada vegada amb més insistència: “Obrir les portes” “Mirau de cara a cara i de cor a cor als altres”. 

       El Senyor vol que aquesta paraula seva, aquest desig seu arriba a tothom: “Com el Pare m’ha enviat, així també us enviï a vosaltres” (Jn 20,21). I va bufar damunt d’ells. Aquesta és una expressió que l’aire de Déu, el seu esperit passa d’uns a altres. 

       La vida de Déu habita en noltros. Som cridats a la reconciliació, a viure units tot respectant la nostra diversitat. 

      Què hem de demanar avui en la nostra pregària? Sentir la presència de Déu en noltros i ser missioners de reconciliació. Aquí hi ha marge per fer una llarga i profunda reflexió: 

       Com vivim la diversitat familiar?
       Com vivim personalment el sentir-nos diferents als altres?
       Com vivim la diversitat cultural, religiosa, política?
       Escoltam la veu de Déu?
       Sabem unir? Les nostres paraules uneixen? I les nostres actituds? 

       Entenem com en són d’importants aquestes dues preguntes?
      - Què en fas dels altres?
      - Què en fas de Déu?