Homilia diumenge 27 octubre 2019




 Diumenge XXX (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 18,9-14): En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i
menyspreaven els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era fariseu i l'altre publicà. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: ‘Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni sóc tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo’.
»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit»

HOMILIA

     El primer que m’he demanat avui, tenint present les tres lectures: A qui va dirigida la paràbola de l’evangeli?

     La Paraula de l’evangeli va dirigida a aquelles persones que es creuen superiors als altres. A qui no sap viure una autocrítica i en canvi té sempre posada l’atenció a tot allò que els altres fan i són, segons ells, per a criticar-los. Els altres són –segons la paràbola que mos recorda Lluc-, lladres, injustos, adúlters. Ells són –és el que veuen i publiquen- complidors dels dejunis i de les obres de caritat: ells dejunen dos dies cada setmana i donen – a favor dels altres,- la desena part dels seus ingressos. 

     Per jo, és com qui si Jesús avui ens vol plantejar tota una sèrie de qüestions

     *No hi ha pregària vàlida sense una autocrítica. Pregam no per fixar-nos en els demés i esbrinar què fan i qui són. Fent pregària –pregària que Jesús no accepta- el fariseu es col·loca davant Déu i li dóna gràcies perquè ell no és com els altres que són lladres, injustos, adúlters. No! Ell és molt millor: ell dejuna i dóna la desena part de tots els seus ingressos.
     Jo crec que és bo que avui revisem com és la nostra pregària. Ella no pot ser fruit de la nostra autosuficiència sinó fruit de la consciència de la necessitat que tenim de que Déu ens acompanyi per a madurar més humanament i evangèlicament. L’estil de com ha de ser la nostra pregària mos l’aporten les tres lectures d’avui

     *La pregària és vàlida quan surt d’un cor que sent necessitat de Déu

     El llibre del fill de Sira, primera lectura, ens assenyala

     -Té necessitat de Déu, prega, qui se sent oprimit. Qui descobreix que viu esclau i ha perdut sa seva llibertat. Reconeix que no té llibertat davant els altres. El altres el dominen, li fan dir i fer el que volen. No té llibertat davant les comunicacions que rep. Les comunicacions el dominen. No té criteri propi. 

     -Té necessitat de Déu, prega, qui se sent orfe, viuda, vidu. Qui reconeix que tan sols amb Déu es pot tenir un tipus de conversa o de relació. Els altres no satisfan la seva necessitat de comprensió, d’acollida, d’ànim. 

     La segona carta de sant Pau a Timoteu ens assenyala

     -Té necessitat de Déu, prega, qui reconeix que Déu li ha de donar força, ànim per a proclamar el missatge de l’evangeli davant els qui no l’escolten o fins i tot el volen perjudicar. Hem de pregar per tenir sempre presència evangelitzadora a ca nostra, entre els amics, en ambients contraris o indiferents. 

     L’evangeli de Lluc ens indica avui: 

     -Té necessitat de Déu, prega, qui es reconeix pecador, persona necessitada del perdó de Déu i de molts d’altres, encara que només sigui d’un. Prega qui sap que s’ha desviat del camí de l’evangeli i vol veure present en ell les actituds que descobreix en Jesús: relació amb Déu Pare, atenció preferent als qui més pateixen, amic dels seus amics i mà estesa als seus enemics, ... 

Aquest és el missatge de la Litúrgia d’aquest diumenge: 

Prega! Prega per fugir de tota opressió. 

Prega tot descobrint que sols en Déu trobaràs l’amor i el consol que cerques. 

Prega per a no cansar-te de donar testimoni cristià, de viure l’evangeli, oportuna i inoportunament. 

Prega tot havent descobert que ets pecador i que necessites que Déu t’acompanyi.

Homilia diumenge 20 octubre 2019


Diumenge XXIX (C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 18,1-8): En aquell temps, Jesús els va proposar una paràbola per
fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir: «En una ciutat hi havia un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes. A la mateixa ciutat hi havia una viuda que l'anava a trobar sovint i li deia: ‘Fes-me justícia contra l'home amb qui tinc un plet’. Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: ‘Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més’».
I el Senyor va afegir: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a Ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat. Però el Fill de l'home, quan vingui, ¿trobarà fe a la terra?».

HOMILIA

20 octubre 2019 DOMUND  

      La pregunta que fa Jesús al final de l’evangeli d’avui és inquietant. A vegades algú pot pensar que vivim un temps que sembla que la fe de molts s’afluixa. Que la fe es va convertint en alguna cosa marginal, i per alguns: fins i tot estranya: “Encara vas a Missa? Encara creus? Encara et cases? Encara portes els fills a catequesi?, ... 

      Jesús no demana “si quan torni a la terra trobarà fe”, sinó: si trobarà la fe que ell demana tenir

      A Jesús no li preocupen les estadístiques, i al Papa tampoc. Per a Jesús no són importants aquelles estadístiques que parlen del tant per cent dels qui van a missa, del tant per cent que es declara creient, del tant per cent que es casa per l’Església o batia... La pregunta de Jesús es refereix sobretot a la qualitat d’aquesta fe. 

      Jesús demana si quan ell torni trobarà persones que de ver “confiïn en Déu sempre i en qualsevol circumstància”

      Trobarà persones a l’estil de Moisès, primera lectura, que preguin amb confiança per a ser fidels a la missió que Déu espera d’ells? 

      Trobarà persones, seguint la segona lectura, que escolten la Paraula de Déu seriosament i des d’ella es corregeixen i s’eduquen?. Persones que proclamen la Paraula de Déu, a hora i a deshora, esperant amb tota paciència que la gent en faci cas d’ella, perquè només en ella “s’hi troba el sentit de tot”?. 

      Trobarà persones, tenint present l’evangeli, que insisteixen i tornen a insistir sense cansar-se fins haver aconseguit justícia, com aquella viuda davant el jutge? 

      Jo hi he pensat. I no m’ha costat gens trobar persones que manifesten viure una fe com la que Jesús demana. Entre d’altres: 

-Aquella persona gran que sols espera, quan arribi s’hora, està en pau amb Déu. 

-Aquell altre que, detectada una infermetat greu, ha volgut rebre la Unció i posar-se en mans de Déu sense fer cap queixa. 

- També aquells altres que visiten cada setmana als malalts en nom de lz parròquia, que fan net la Parròquia, que participen cada setmana de Càritas, ... 

- Així com també aquells joves que quan es plantegen el futur es preparen sobretot per a fer un bon servei als altres, i entren al seminari i es formen, s’apunten a fer una temporada de servei a un país o a una realitat que necessita ajuda, ... 

      Si ara tots poguéssim conversar segur que assenyalaríem molts d’altres exemples. 

      -Assenyalaríem tants de missioners i missioneres, a milers, que deixen la seva terra, cultura, llengua... perquè entenen que atendre als pobres de la terra és primer que atendre fins i tot a la seva cultura o identitat com a poble. 

      - Assenyalaríem tants d’altres que van a un país pobre i allà exerceixen la seva professió convertida en vocació: metges, mestres... 

      - Indicaríem, també, aquells que d’entre noltros, i sempre empesos de la seva fe i de l’amor cap als altres que aquesta fe reclama (Déu és Amor), es dediquen a fer catequesi, club de joves, o es fiquen honradament a una tasca política... 

      Quan torni, Jesús trobarà fe a la terra? Trobarà aquesta fe fonamentada en la plena confiança en Déu? Jo diria que sí. Ho visc cada dia

      Cada dia visc el lema de la campanya del DOMUND d’enguany: Batejats i enviats. La fe en el Déu Amor, Fe que engendra amor, no pot ser altra cosa que una crida a entregar-se als altres en nom de Déu. 

      Als cent anys de l’encíclica “missionera” del Papa Benet XV, Maximum illud, acollim la crida que ens fa Jesús a viure i a anunciar la seva Paraula i Persona.


 

Homilia diumenge 13 octubre 2019


Diumenge XXVIII (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 17,11-19): Un dia, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús passava
entre Samaria i Galilea. A l'entrada d'un poble van anar a trobar-lo deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i es posaren a cridar: «Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres!». En veure'ls, Jesús els digué: «Aneu a presentar-vos als sacerdots». Mentre hi anaven, van quedar purs de la lepra.
Un d'ells, quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Aquell home era un samarità. Jesús digué: «¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger? I li digué: «Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat».

HOMILIA

      Les lectures avui ens mostren vàries actituds que hem de tenir presents:
      1.Hem de ser agraïts. L’agraïment no és sempre present en les nostres vides, com manifesta Jesús avui a l’evangeli: No han estat 10 els qui han estat curats, on són els altres 9? Només un ha tornat per a donar gràcies?. Aquesta actitud l’hem d’aprendre tots i constantment. A vegades perdem aquesta capacitat de donar gràcies, i és una autèntica llàstima. Donant gràcies reconeixem les nostres limitacions i la necessitat que tenim dels altres. Naaman de Síria i els 10 leprosos acudeixen a Jesús. Reconeixen que ells tot sols no poden curar-se.
      Sols viurem aquesta actitud que és tan humana i que ens obre als altres, si som humils. Si donam valor als altres. A vegades ens costa donar gràcies perquè, com comentàvem aquests dies amb algú, no ens hem acostumat a reconèixer els valors que hi ha en els altres i ens els transmeten. Dóna gràcies qui té mirada penetrant, qui sap extreure de les seves relacions allò positiu que li regalen. 

      2. Sí, hem de ser humils si volem arranjar les nostres limitacions. Si acallam les nostres infermetats físiques, psicològiques, mentals, socials, culturals, religioses, ... la nostra vida es va afeblint de cada dia més. Necessitam ser humils per demanar ajuda. Sense humilitat, refusam els altres. Refusant els altres la nostra vida empitjora. Com ens convé demanar ajuda quan vivim problemes, situacions de vida complicades!!! 

      3.Hem d’estar oberts a tothom. Segons els jueus, la salvació tan sols la podia rebre la gent del seu poble. Ells eren el poble escollit, privilegiat. Jesús obre la salvació a tothom. L’obre a Naaman de Síria. Siria, poble divers al de Judea. Jesús cura a un leprós de Samaria, poble diferent, també, i gens amic de Judea. Hem de recolzar, escoltar, estimar, acompanyar a tothom. Hem d’aprendre a fer cas, acompanyar a tothom. A persones d’altres cultures i pobles, que es presenten amb idees diferents, que passen o no passen de tot, que són o no són indiferents al missatge de Jesús. Som, hem de ser una comunitat de portes obertes. Les persones som persones. Aquesta és la nostra més gran dignitat. El salm d’avui (97), resa així: Tothom ha vist d’un cap a l’altre de la terra, la salvació del nostre Déu. Tothom, és tothom

      4. Com diu Naaman, no hi ha cap altre Déu. Sols el Déu de Jesús, el Déu de l’evangeli, cura realment la més profunda infermetat: No reconèixer que sols Déu és Déu. Hi ha altres coses que són importants, sí. Però Déu és el més important. Algú deia: “Deixem que el que és important sigui realment important!”. 

      5. L’Eucaristia és una constant acció de gràcies

-Resant el Glòria a Déu diem: Per la vostra immensa glòria us beneïm, us adoram, us glorificam, us donam gràcies

-La nostra acció de gràcies a Déu s’eleva de manera particular en la pregària eucarística quan, en les primeres paraules se’ns convida: Donem gràcies al Senyor Déu nostre. 

- I just dit açò, continuam: És realment just i necessari, és el nostre deure i és la nostra salvació que, sempre i en tot lloc, us donem gràcies. 

      Siguem persones agraïdes. Tinguem mirada penetrant. Considerem els demés. Donar gràcies és imperatiu evangèlic.



Homilia diumenge 6 octubre 2019


Diumenge XXVII (C) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Lc 17,5-10): En aquell temps, els apòstols digueren al Senyor:
«Augmenta'ns la fe». Ell va respondre: «Només que tinguéssiu fe com un gra de mostassa, diríeu a aquesta morera: ‘Arrenca't de soca-rel i planta't al mig del mar’, i us obeiria.
»¿Qui de vosaltres, si té un servent a llaurar o a pasturar el ramat, li dirà, quan ell torni del camp: ‘Vine de seguida a seure a taula?’. ¿No li dirà més aviat: ‘Prepara'm alguna cosa per sopar i estigues a punt per a servir-me fins que hauré acabat de menjar i beure, que després ja menjaràs i beuràs tu?’. ¿És que donarà les gràcies al servent perquè ha fet allò que se li havia manat? Així també vosaltres, quan haureu fet tot allò que Déu us ha manat, digueu: ‘Som uns servents que no mereixen recompensa: hem fet només el que havíem de fer’».

HOMILIA

     
   

   Ha començat el mes d’octubre. Esteim immersos en un nou curs. La vida parroquial torna al seu ritme ordinari. Tenim present sols durant aquest mes moltes activitats i noves oportunitats de formació: 


      1.En aquests moments a Malaui, un grup de persones de tota Menorca celebren Exercicis Espirituals. L’Església ens diu, començant un curs: Hem de motivar més i més l’Esperit. Hem de despertar la fe. La litúrgia d’avui ens ho diu constantment: 

La Primera lectura (profeta Habacuc): El just viurà perquè ha cregut.
La segona lectura, Pau a Timoteu: Viu en la fe i en l’amor de Jesucrist.
L’evangeli de Lluc: Doneu-nos més fe! 

      2.Començam la catequesi a tots els nivells (infants, adolescents, joves i adults, una Vida Creixent, ....). Què vol dir catequesi? Vol dir conèixer més a Jesús per a viure’l més. Ningú viu el que no coneix. Ningú viu el que ha aparcat fa temps. Ningú viu allò que no li crea interès. Ens hem de llevar des cap que catequesi és cosa dels fillets i filletes. La catequesi no està passada de moda. El que està passat de moda perquè no és ver, és que la catequesi sigui cosa de dos anys o tres o quatre, pels infants. La catequesi és com l’amistat, com el matrimoni, com qualsevol de les vocacions que vivim: volem conèixer més per estimar més! 

      3.L’Escola de Teologia que també començam dimarts pròxim, dia 8, és semblant tot i que a un nivell més alt que la catequesi. És un estudi més aprofundit de cada actitud i paraula que coneixem de Jesús i de la seva Església. Aquest any l’Escola de Teologia ofereix una introducció al Nou Testament. 

      La catequesi i l’Escola de Teologia són importants i oferts a tots seguint l’estel que ens marca també avui l’apòstol sant Pau: Timoteu, et recoman que revifis la flama del do de Déu que portes (des del baptisme, confirmació, sagraments del matrimoni o de l’Ordre, ...). L’Esperit que és de fermesa, d’amor i de seny. Revifa la flama, no t’avergonyeixis de la fe, de les coses que alguns parlen –i a vegades en raó- en contra de l’Església. Sàpigues suporta-ho tot amb la fortalesa que et dóna el Senyor. 

      -I hi ha coses que no hem deixat durant tot s’istiu perquè no demanen ni desitgen vacances

*Càritas (com podem desatendre als pobres? No seríem cristians) 

*Visita als malalts (Com podem desatendre als qui pateixen? No seríem cristians. 

*La pregària diària a casa, a la parròquia. (Com podem deixar de tenir relació amb Déu? No valoraríem la nostra amistat i necessitat d’Ell) 

*L’Eucaristia. (Com podem deixar de sentir-nos que som fills de Déu i que cada setmana, almanco, esteim convidats a participar de sa taula on tenim present la mort i la resurrecció de Jesús?) 

Sant Pau diu a Timoteu: El tresor que t’ha estat confiat és valuós. Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres

      La fe i el compromís de fer i de viure no és una banalitat. És important. És com el matrimoni i l’amistat que es basen en l’amor, fonamental per a viure, i que sols es mantenen no sols si els cuidam, més! Sols els mantenen si els mimam.

Homilia diumenge 29 setembre 2019


Diumenge XXVI (C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 16,19-31): En aquell temps, Jesús digué als fariseus: 
«Hi havia un home ric que portava vestits de porpra i de lli i celebrava cada dia festes esplèndides. Un pobre que es deia Llàtzer s'estava ajagut vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres.

     »El pobre va morir, i els àngels el portaren al costat d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar. Arribat al reialme de la mort, enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny Abraham, amb Llàtzer al seu costat. Llavors va exclamar: ‘Abraham, pare meu, tingues pietat de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames’. Abraham li respongué: ‘Fill, recorda't que en vida et van tocar béns de tota mena, mentre que Llàtzer només va rebre mals. Ara, doncs, ell troba aquí consol i tu, en canvi, sofriments. A més, entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí’.
    »El ric va insistir: ‘Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans. Que Llàtzer els adverteixi, perquè no acabin també ells en aquest lloc de turments’. Abraham li respongué: ‘Ja tenen Moisès i els Profetes: que els escoltin’. El ric insistí encara: ‘No, pare meu Abraham, no els escoltaran. Però si un mort va a trobar-los, sí que es convertiran’. Abraham li digué: ‘Si no escolten Moisès i els Profetes, tampoc no els convencerà cap mort que ressusciti’».

HOMILIA

      Qui viu centrat en ell mateix, ni la resurrecció serà capaç de fer-los canviar de meta. Si en tost de viure centrats en noltros mateixos no som capaços d’escoltar Moisès i els profetes, no som capaços d’escoltar els qui ens són referents d’una vida honrada i justa, res en noltros canviarà. Ni l’evidència, ni el miracle ens poden convèncer si no hi ha ni fe ni ganes de compartir res

       Per açò, perquè els profetes tenen interès de que Déu sigui cercat, conegut i estimat, Amòs s’exclama en duresa contra els governants d’Israel i Judà, confiats en ells mateixos i en el luxe que els envolta. Els diu: Ai de voltros que viviu tranquils i segurs. Ai de voltros que us estirau en els sofàs i menjau vedells engreixats en els estables. Ai de voltros que beveu vi en grans copes i us ungiu amb els perfums més cars, i no us fa cap pena el desastre de les tribus de Josep

      Qui cerca i vol trobar Déu, dirà sant Pau al seu amic Timoteu: Ha de cercar fer sempre el que és just, el que és pacient, l’amor, la mansuetud, la fe,...
      Què difícil és tenir fe, ser persones justes i pacients, si restam indiferents davant un pobre, davant qui està al nostre costat

     Divendres vaig anar a dinar al Seminari. Un capellà d’un altre poble va voler compartir taula amb noltros però duia una persona que s’havia trobat pel carrer i tenia gana, i no sabia on podia menjar. La presència d’aquell pobre compartint taula amb noltros, a jo almanco, em va ser motiu de fer-me moltes preguntes: Per què jo puc compartir taula cada dia i uns altres no? Alguns serem especials i tenim més drets que uns altres? Serem o no tots germans i hauran de canviar moltes coses? Per què pens tot açò? Qui m’ho fa pensar? Serà que som germans i Déu és el nostre Pare comú i ens inquieta quan ens fixam de ver amb qui està al nostre costat? Vivint tranquils, passant de tot, res ens inquieta i la fe no es desperta.
     Avui, diumenge, és el Dia de la família cristiana, de la comunitat cristiana. És el Dia que ens demana superar tota temptació individualista, ens fa obrir ses portes de sa Parròquia de bat a bat, i ens fa sentir que tots sense excepció som cridats a compartir una mateixa taula.
     Avui és un dia que normalment veiem al nostre costat persones que, com noltros, també acostumen sentir la crida, i els coneixem. Coneixem la seva cara, pot ser que, fins i tot, sapiguem més o manco per on viu o qui són els seus familiars. Però, coneixem el seu nom? Coneixem les seves circumstàncies per a fer, encara que sigui a dins del nostre interior, una pregària, una acció de gràcies a favor seu? Serem a vegades com el ric de l’evangeli d’avui que en vida ni s’havia adonat que a la porta de les seves celebracions esplèndides hi havia un pobre anomenat Llàtzer?

     Ens hem de rescatar del nostre anonimat i hem de rescatar de l’anonimat a tants que tan sols vénen a celebrar l’Eucaristia durant l’estiu, o que vénen durant tot l’any, els dijous, per aconseguir viure un poc millor gràcies al que entre uns i altres compartim amb ells. 

     La indiferència, ens diu avui el profeta Amós, mata. L’Eucaristia dominical s’ha de convertir per a tots en escola on aprenguem a veure i a reconèixer l’existència dels qui passen al nostre costat, dels qui estan al nostre costat i no sabem ni tan sols el seu nom. 

      Tinguem ganes de convertir a tothom en “persona”. A tothom. Tant a aquells que passen cada dia al nostre costat anant a qui on sigui, com aquell que avui està al nostre costat en aquesta celebració Eucarística, com, també, aquell que toca a les nostres portes i no és que no tengui, per noltros, nom. És que ni tan sols té menjar, casa o amics.