Diumenge XXX (C) de durant l'any
Text de l'Evangeli (Lc 18,9-14): En aquell temps, a uns que es refiaven de ser justos i
»Però el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: ‘Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador’. Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l'altre; perquè tothom qui s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit».
HOMILIA
El primer que m’he demanat avui, tenint present les tres lectures: A qui va dirigida la paràbola de l’evangeli?
La Paraula de l’evangeli va dirigida a aquelles persones que es creuen superiors als altres. A qui no sap viure una autocrítica i en canvi té sempre posada l’atenció a tot allò que els altres fan i són, segons ells, per a criticar-los. Els altres són –segons la paràbola que mos recorda Lluc-, lladres, injustos, adúlters. Ells són –és el que veuen i publiquen- complidors dels dejunis i de les obres de caritat: ells dejunen dos dies cada setmana i donen – a favor dels altres,- la desena part dels seus ingressos.
Per jo, és com qui si Jesús avui ens vol plantejar tota una sèrie de qüestions:
*No hi ha pregària vàlida sense una autocrítica. Pregam no per fixar-nos en els demés i esbrinar què fan i qui són. Fent pregària –pregària que Jesús no accepta- el fariseu es col·loca davant Déu i li dóna gràcies perquè ell no és com els altres que són lladres, injustos, adúlters. No! Ell és molt millor: ell dejuna i dóna la desena part de tots els seus ingressos.
Jo crec que és bo que avui revisem com és la nostra pregària. Ella no pot ser fruit de la nostra autosuficiència sinó fruit de la consciència de la necessitat que tenim de que Déu ens acompanyi per a madurar més humanament i evangèlicament. L’estil de com ha de ser la nostra pregària mos l’aporten les tres lectures d’avui:
*La pregària és vàlida quan surt d’un cor que sent necessitat de Déu .
El llibre del fill de Sira, primera lectura, ens assenyala:
-Té necessitat de Déu, prega, qui se sent oprimit. Qui descobreix que viu esclau i ha perdut sa seva llibertat. Reconeix que no té llibertat davant els altres. El altres el dominen, li fan dir i fer el que volen. No té llibertat davant les comunicacions que rep. Les comunicacions el dominen. No té criteri propi.
-Té necessitat de Déu, prega, qui se sent orfe, viuda, vidu. Qui reconeix que tan sols amb Déu es pot tenir un tipus de conversa o de relació. Els altres no satisfan la seva necessitat de comprensió, d’acollida, d’ànim.
La segona carta de sant Pau a Timoteu ens assenyala:
-Té necessitat de Déu, prega, qui reconeix que Déu li ha de donar força, ànim per a proclamar el missatge de l’evangeli davant els qui no l’escolten o fins i tot el volen perjudicar. Hem de pregar per tenir sempre presència evangelitzadora a ca nostra, entre els amics, en ambients contraris o indiferents.
L’evangeli de Lluc ens indica avui:
-Té necessitat de Déu, prega, qui es reconeix pecador, persona necessitada del perdó de Déu i de molts d’altres, encara que només sigui d’un. Prega qui sap que s’ha desviat del camí de l’evangeli i vol veure present en ell les actituds que descobreix en Jesús: relació amb Déu Pare, atenció preferent als qui més pateixen, amic dels seus amics i mà estesa als seus enemics, ...
Aquest és el missatge de la Litúrgia d’aquest diumenge:
Prega! Prega per fugir de tota opressió.
Prega tot descobrint que sols en Déu trobaràs l’amor i el consol que cerques.
Prega per a no cansar-te de donar testimoni cristià, de viure l’evangeli, oportuna i inoportunament.
Prega tot havent descobert que ets pecador i que necessites que Déu t’acompanyi.
