Homilia diumenge 25 agost 2019

 Diumenge XXI (C) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Lc 13,22-30): En aquell temps, tot fent camí cap a Jerusalem, Jesús

passava per viles i pobles i ensenyava. Algú li preguntà: «Senyor, ¿són pocs els qui se salven?». Jesús els contestà: «Esforceu-vos a entrar per la porta estreta, perquè us dic que molts voldran entrar-hi i no podran. Després que el cap de casa s'haurà alçat a tancar la porta, vosaltres us quedareu fora i començareu a trucar dient: ‘Senyor, obre'ns’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou’. Llavors us posareu a dir: ‘Hem menjat i hem begut amb vós, i heu ensenyat per les nostres places!’. Ell us respondrà: ‘No sé d'on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!’. Allà hi haurà els plors i el cruixit de dents, quan veureu Abraham, Isaac, Jacob i tots els profetes en el Regne de Déu, mentre que a vosaltres us hauran tret fora. I vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a taula en el Regne de Déu. Hi ha darrers que seran primers, i primers que seran darrers».

HOMILIA

     Sempre que tenc a les mans les lectures de la litúrgia de cada dia, també dels diumengers, és clar, sent interiorment: I avui què em diran ? Què en faran tenir present i revisar? I avui, no sé per què, però he tingut present una sèrie de realitats que hem d’acollir els cristians. 

      1.Donem importància al diumenge. Jesús es reunia constantment amb els seus deixebles i amb molta gent i els parlava de tot allò que els evangelistes ens transmeten. Enguany seguim l’evangeli de Lluc. No és tracta si és pecat o no és pecat anar a Missa. Es tracta, més bé, si ens interessa o no escoltar i viure la Paraula de Déu i sentir-nos o no família que té necessitat de trobar-se i celebrar que som comunitat. Aquests dies ens hem trobat germans i nebots. Érem una bona colla. Tots desitjàvem seguir trobant-nos. 

      2. Donem importància a la casa, al temple, a la parròquia on solem trobar-nos cada setmana, almanco. I estava pensant: a) Donem importància a la porta d’entrada. No és una porta més entre tantes. Té un significat especial. És la porta que ens condueix a la casa dels qui som cristians. S’altre dia, passant davant d’ella, algú es va signar. Aquest gest abans era normal, avui s’ha perdut. És una llàstima. Els signes són molt importants. b) Entrant en aquesta parròquia donem importància al Jardí que és un espai que us convid a aprofitar més perquè és un lloc de pau que ens apropa a Déu. c) Donem importància a la pica baptismal i a la pica que hi ha a l’entrada que és un signe d’ella. Ella ens fa viure el record del nostre baptisme. Formem part d’una comunitat que no sols hem de visitar, també ens hi hem d’implicar a favor d’ella com s’impliquin a favor de qualsevol família pròpia els pares i els fills. C) Donem importància a l’altar, a l’ambó, a la seu, al sagrari, als bancs, a les imatges i quadres. Tot ens parla de Jesús. Tot ens parla de la família de la qual hi formam part.

      Les esglésies, les parròquies, les catedrals, no les hem de voler convertir només en llocs de cultura i d’art. Intentem que sempre siguin, sobretot, llocs de pregària, llocs de trobament en la família cristiana, llocs de fe. 

      I les lectures d’avui m’han fet pensar també: 

      3. Que i fer-nos amb Déu. tots estem cridats a trobar-nos entorn de la Paraula de Déu. 

      -La primera lectura, la d’Isaïes, ens diu: Jo vull reunir gent de totes les nacions i llengües. Desitj que m’escoltin persones que mai han sentit parlar de mi.

       -Per açò el salm 116 ens ha dit: “Anau, anunciau l’evangeli per tot el món”

       -I l’evangeli ens diu que Jesús mateix anava i passava per viles i pobles i ensenyava. Jesús ensenyava que la salvació ha de ser proclamada a favor de tothom. I ho deia i ho repetia perquè els rabins jueus deien que “per salvar-se era precís habitar a Israel, rallar hebreu i recitar la pregària jueva “shemá israel”. 

       4. Finalment, avui també m’he fixat, amb el que diu l’evangeli: “Mirau d’entrar per la porta estreta”. I és que avui tot i que hem d’accentuar que Déu és Pare i que el seu amor és infinit, no podem oblidar la nostra responsabilitat. 

       Que Déu és Pare i ens estima infinitament és avui acollit per molts de noltros quan pensam amb persones que ens són properes i que viuen enfora de la fe i que no els interessa obrir l’evangeli mai. 

No oblidem el que ens diu el fragment de la carta als hebreus d’avui: 

-No desestimis la correcció

-No et cansis quan ell et reprèn

-Enforteix les mans que es deixen anar

-Enforteix els genolls que es dobleguen 

 

Déu és misericordiós. Noltros no podem deixar l’esforç per a créixer

 

Homilia diumenge 18 agost 2019

Diumenge XX/C - 18 agost 2019

    Text de l'Evangeli (Lc 12,49-53): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi! ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. D'ara endavant els cinc membres d'una família estaran dividits entre ells: tres contra dos i dos contra tres. Es dividiran el pare contra el fill, i el fill contra el pare; la mare contra la filla, i la filla contra la mare; la sogra contra la nora, i la nora contra la sogra».

HOMILIA

      Per un cristià cada diumenge té el seu centre neuràlgic, nuclear, en l’Eucaristia. Però la nostra vivència cristiana no s’acaba en la celebració eucarística. El centre neuràlgic, nuclear, s’evidencia clarament amb les paraules que diem al final: Aneu-vos-en en pau! No en qualsevol pau. Hem de sortir de l’Església en la pau de Déu. 

       Quan venim a Missa no hem de mirar el rellotge. No hem de tenir pressa d’abandonar l’església, la parròquia, per anar fer... (seure a casa, un vermut, sopar, una volta, ...) 

       Se’ns ha de gravar al cor el que espera Jesús de cadascú dels qui som aquí. L’evangeli de Lluc ho expressava en paraules molt vives: He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar. Com em sent el cor oprimit fins que no la vegi cremar. 

       Amb aquest llenguatge el que Jesús vol és un món, unes persones apassionades, uns cristians amb ganes de viure sa fe i de transmetre-la. 

       El que Jesús vol és que deixem de banda apaties, ruïnes i vessa. No sols personals, també parròquies. Jesús vol persones i parròquies apassionades, amb ganes. Persones i parròquies que s’animin mútuament a viure sa fe i que la comuniquin als altres. 

       Jesús no vol que les parròquies siguin només per segons qui centres de celebrar baptismes, primeres comunions, noces, funerals, ... El que vol és que, centrats en ell, tinguem ganes de millorar-nos i millorar, almanco, el nostre entorn més immediat. 

       Però per a millorar, mos hem d’incomodar i incomodar. Hem de sortir de la nostra comoditat i rutina. Per açò diu Jesús avui a l’evangeli de Lluc: Us pensau que he vingut a dur la pau, la tranquil·litat, el passotisme a la terra. No! És la inquietud, la incomoditat, la reflexió, que he vingut a dur. Per açò desig inquietar-vos i que us inquieteu els uns amb els altres: els pares i mares amb els fills i filles; els sogres i les sogres amb les nores i gendres, ... 

       Unes famílies i unes parròquies que no s’inquieten ni inquieten, que han abandonat el diàleg, la reflexió, les llavors de les inquietuds, no són famílies o parròquies cristianes. 

       Qui marca el camí de l’Església? No el marquen els mediocres, els passotes, els indiferents, ... La carta als hebreus ens ho diu avui clarament. El marquen: El núvol tan gran de testimonis. Ells (els testimonis, els sants, els màrtirs, les grans persones), són els qui ens ensenyen com hem de viure la fe, com mos hem d’alliberar dels pecats que amb tanta facilitat mos lliguen. Mos marquen el camí els qui accepten dur a terme una vida entregada, una vida de servei, ... 

       La primera lectura ens parla avui del profeta Jeremies. Profeta incòmode que incomodava el poder, els principals del regne de Judà. Constantment reflexionam la vida i les paraules de st. Pau, persona incòmoda per la comunitat de Laodicea que per ell és qualificada de freda i apàtica. Quasi cada dia tenim present algun sant o santa que ens inquieten gràcies a viure sa fe d’una manera apassionada. Avui, el Papa Francesc inquieta també a molts amb les seves paraules però sobretot en les seves actituds intentant que l’Església sigui i visqui atenta als pobres; que l’Església en tost de jutjar o marginar, ... acompanyi a tantes persones que viuen diverses necessitats.  

       Ho deia a l’inici. Al final de la Missa tornarem a dir i a sentir: Germans, germanes, aneu-vos-en en pau. No en la pau que es confon en la tranquil·litat i en el no fer res. Sí en la pau que reclama Jesús. Pau interior que s’aconsegueix vivint la inquietud de ser bones persones. Pau social que s’aconsegueix vivint la inquietud de construir una família, un món educatiu, una societat millor. 

              El diner fa persones riques

              El coneixement fa persones sàvies

              La passió va persones inquietes per aconseguir un ideal. 

Visquem amb passió la nostra fe.

Homilia dijous 15 agost 2019

15 d'Agost: L'Assumpció de la Mare de Déu 

     Text de l'Evangeli (Lc 1,39-56): En aquells dies, Maria se n'anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judea, va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!».

Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles: el seu nom és sant, i l'amor que té als qui creuen en Ell s'estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com havia promès als nostres pares; s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre». Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i després se'n tornà a casa seva.

HOMILIA 

     

Maria, la primera cristiana i model de tots els cristians, ha recorregut el camí que ens condueix a la resurrecció. A ser assumits, com ella, per Déu. 

      El camí cap a la resurrecció, és un camí de servei generós i feliç, és un camí de fe i d’agraiment a Déu per les obres que Ell ha fet arreu i en cadascú. 

      1.Es un camí de servei. Maria s’entera que la seva cosina Elisabet està a punt de ser mare, de donar llum a Joan Baptista. Necessita ajuda. I què fa? Es posa en camí decidida, sense pensar-ho massa. No deixa per a més avant visitar-la. I va tot d’una ho sap. Servir a qui ho necessita és camí de resurrecció. 

      Deixar de fer el que sabem que hem de fer ja, no fa altra cosa que deixar-nos una espina clavada al cor. I més si, a causa de no haver fet el que hem de fer ja, arribam tard a la cita. No deixem per a més avant el que hem de fer a favor de la parella, dels fills, d’alguna persona que ho necessita. Fer el que hem de fer ja, és camí de resurrecció. Convé que ho tinguem present constantment. Els interessos dels altres sempre han de ser prioritaris, primers als nostres. Quan l’amor guanya el nostre egoisme caminam cap a la resurrecció. 

      2.És un camí que crea felicitat en el cor dels qui servim. Just Maria entra a casa d’Elisabet, la criatura que Elisabet porta a les seves entranyes salta de goig. Maria en la seva presència és causa de goig, de festa. És camí de resurrecció aconseguí que la nostra presència sigui esperada, sigui motiu d’alegria. És camí de resurrecció, de ser assumits per Déu, procurar que el nostre servei sigui motiu de goig. Com ha de ser la nostra presència quan visitam algú? Quin estil ha de tenir la nostra ajuda a qui més ho necessita: Càritas, ganes de ser escoltat, ...? Record el Sr. Oléo que em deia: Bosco, fer visites curtes, val més que diguin ja te’n vas que ... aquest plom no se’n va mai, és un cansat. 

      3. És un camí de fe. Elisabet en veure Maria li diu: Feliç tu que has cregut!. Feliç tu que t’has posat en mans de Déu. Feliç tu que sempre has confiat en Ell. Feliç tu que no t’has deixat decaure davant adversitats, sorpreses, coses que no pots controlar, ...

      És un camí de felicitat i de resurrecció, confiar. Confiar amb els demés i confiar en Déu. Qui confia és una persona de talant positiu. Qui confia en Déu reconeix que la vida no està en les seves mans. Que la vida supera els nostres plans i desitjos. Que la vida és un misteri que hem de saber viure des de la humilitat i des de la confiança. Què bo, quina pau ens dóna, confiar el que vivim a Déu. La confiança en Déu és camí de resurrecció, és camí que indica que tenim necessitat d’Ell. Que, com dei st. Agustí, el nostre cor no descansarà fins que no descansi en Vós. 

      4. És un camí d’agraïment. El càntic del magnífic el tindríem que saber de memòria tots i resar-lo constantment.

      És camí de resurrecció tenir present el que el cant del Magníficat inclou: 

      -Déu em salva

      -Som, si som humil davant de la Seva grandesa.

      -Déu en mi ha obrat meravelles. Som algú. Puc participar a la construcció de molts.

      -Déu és amor. Ell ens estima de generació en generació

      -Déu dispersa els homes de cor altiu, els poderosos, els rics, ...

      -Déu omple de béns els pobres

      -Déu es recorda de cadascú perquè és el Déu Amor. 

      Maria, assumpta al Cel, és camí de resurrecció. Tinguem sempre present Maria en la nostra vida.

Homilia diumenge 11 d'agost 2019

Diumenge XIX/ 11 agost 2019

Text de l'Evangeli (Lc 12,32-48): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «No

tinguis por, petit ramat, que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne. Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res. Perquè on teniu el tresor, hi tindreu el cor. Estigueu a punt, amb el cos cenyit i els llums encesos. Feu com els criats que esperen quan tornarà el seu amo de la festa de noces, per obrir la porta tan bon punt arribi i truqui. Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los. Feliços d'ells si ve a mitjanit o a la matinada i els troba vetllant així! Prou que ho compreneu: si l'amo de la casa hagués sabut a quina hora de la nit havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa. Estigueu a punt també vosaltres, perquè el Fill de l'home vindrà a l'hora menys pensada».

      Aleshores, Pere li digué: «Senyor, ¿dius aquesta paràbola per a nosaltres o bé per a tothom?». El Senyor continuà: «¿Qui és l'administrador fidel i assenyat a qui l'amo confiarà els seus servents perquè els doni al temps degut l'aliment que els pertoca? Feliç aquell servent que l'amo, quan arriba, troba que ho fa així! Us asseguro amb tota veritat que li confiarà tots els seus béns. Però si aquell servent es deia: ‘El meu amo tarda a venir’, i començava a pegar als criats i a les criades, a menjar, a beure i a embriagar-se, vindrà l'amo el dia que menys s'ho espera i a l'hora que ell no sap; el castigarà i li farà compartir la sort dels infidels. El servent que, coneixent la voluntat del seu amo, no ha preparat o no ha fet allò que l'amo volia, rebrà molts assots. En canvi, el qui, sense conèixer-la, s'ha fet mereixedor d'un càstig, rebrà menys assots. Déu demanarà molt d'aquells a qui ha donat molt, reclamarà més d'aquells a qui ha confiat més». 

HOMILIA

 

      Aquesta és la reflexió que he dut a terme escoltant i pregant en les lectures d’avui, diumenge XIX durant l’any C. 

      Quan algú es prepara per a dur a terme alguna cosa (un viatge, estudis, esport, cura, ...) sempre està atent al responsable del viatge, dels estudis que va emprendre, a l’entrenador, al metge, ... Així, idò, quan algú es predisposa a emprendre alguna cosa el primer que ha de tenir és motivació. No podem anar de viatge, començar estudis, ... de mala gana. 

      Què escolten avui els deixebles que segueixen Jesús? Que el tenen com a referent?. Escolten dos consells que els hauran de tenir present tota la vida: 

      1.No tingueu por! És el primer que avui senten. Per què els diu açò? Per que Jesús va seguint el camí cap a Jerusalem. Viuen les setmanes prèvies a la Pasqua jueva. Són a prop els aconteixements de la passió de Jesús. Jesús sap que el seu petit grup de deixebles esperen d’ell victòries aparents i el que hauran de viure amb ell, en canvi, és una derrota aparent, la seva mort i crucifixió. 

      No tingueu por! El nostre instint primari és el de la conservació. No volem perdre ni el que som ni el que tenim. Perdre benestar, casa, fama, tranquil·litat, família, ... és una de les experiències pitjors que ens poden passar. No tingueu por. El que importa és no perdre el Regne que Déu ens promet. Parlem i visquem les benaurances. Parlem i visquem les obres de misericòrdia. Parlem i visquem els deu manaments. Parlem i visquem es Pare Nostre. 

      I la litúrgia d’avui ens presenta dos personatges bíblics totalment principals: 

      -Abraham que el llibre del Gènesi mos el presenta com un home que es fia totalment de Déu i que per açò, per seguir-lo, ho deixa tot, s’encamina cap al desert, viu una vida de nòmada, i tot i que sent que Déu li diu que serà Pare d’un gran poble, ha de viure sa temptació creient de veure la mort del seu únic fill Isaac. I Abraham li és fidel en tot moment.

      -Sara, dona d’Abraham que també es refia de Déu tot i que Déu li promet que serà mare quan ella és dona d’edat ja avançada.

Déu continua dient-nos sempre i també avui: No tingueu por!. Quins sants hem celebrat aquesta just aquesta setmana?: 

      -St. Llorenç, màrtir del segle tercer durant la persecució de Valeri. Un autèntic diaca, un servidor de les primers comunitats cristianes que, com diu st. Agustí: Va estimar Crist en vida i el va imitar en la mort. 

      -Sta. Teresa Beneta, Edith Stein, màrtir del segle XX en el camp de concentració d’Auschwitz-Birkernau. De família jueva que es convertí a la fe catòlica i fou carmelita. 

      -St. Domenc de Guzmán, segle XIII, que optà per no combatre ni imposà res a ningú. Açò sí, el seu anunci seria una vida pobra i de reflexió i d’estudi, imposant-se està alegre amb els alegres, i acompanyar els tristos. 

      2.Estigueu a punt! És l’altre consell d’avui. Estigueu a punt a escoltar i optar per Déu també avui els del segle XXI davant la nostra nova realitat. I jo pensava: Què és el que hem d’intentar avui intensificar, viure, donar testimoni des de l’exemple, com st. Domenec? Deixau-me recordar, tan sols: 

      -La vida de família. Construiguem famílies on hi hagi pares que es preocupin de ver pels seus fills. Educació humana i cristiana en el seu cau. Celebració dels sagraments i participació a la catequesi.

      -També com st. Domenec, creem un espai d’estudi, de reflexió, de diàleg, de conviccions. No ens deixem posar a les mans dels qui engatussen cors i pensaments des dels seus interessos econòmics o ideològics.

Homilia diumenge 04 d'agost 2019

 

 

 Diumenge XVIII (C) 4/08/19

Text de l'Evangeli (Lc 12,13-21): En aquell temps, un de la gent digué a Jesús: «Mestre,

ordena al meu germà que es parteixi amb mi l'herència». Ell li respongué: «Home, ¿qui m'ha manat que fos jutge o mediador entre vosaltres?». Llavors digué a la gent: «Estigueu alerta, guardeu-vos de tota ambició de riquesa, perquè, ni que nedi en l'abundància, la vida d'un home no prové pas dels seus béns».

I els explicà una paràbola: «A un home ric, la terra li va donar molt. Ell pensava: ‘Què faré, si no tinc on guardar la meva collita?’. I es va dir: ‘Ja ho sé, què faré: tiraré a terra els meus graners, en construiré de més grans, hi guardaré tot el meu gra i els meus béns, i em diré a mi mateix: Tens molts béns en reserva per a molts anys; reposa, menja, beu i diverteix-te’. Però Déu li digué: ‘Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida, i tot això que has acumulat, de qui serà?’. Així passa amb el qui reuneix tresors per a ell mateix i no es fa ric davant de Déu». 

HOMILIA

      Les lectures d’avui ens presenten paraules fruits d’experiències que no hem de deixar que ens passin per alt. En recull algunes: 

      La primera lectura d’avui, el Cohèlet, anomenat eclesiastès per la Vulgata, té una visió negativa, escèptica de la vida. Ens diu: L’únic aspecte que ajuda a suportar l’existència és Déu mateix, tot allò altre és vanitat, inconsistent, fràgil. I va enumerant realitats a les quals ens aferram per trobar un sentit a la vida: feina, riqueses, béns, ... i no ens el donen. 

      La segona lectura, carta de st. Pau als de Colosses, insisteix en la mateixa idea quan diu: Cercau allò que és de dalt, on hi ha el Crist, no allò que és de la terra. St. Pau a les diverses cartes (Colossencs, Gàlates, Romans, Corintis) enumera un catàleg de vicis entre els quals destaca l’amor al diner que ens recorda Lluc 16,13: No podeu servir al mateix temps Déu i el diner. 

      A l’evangeli d’avui, tercera lectura (Lluc 12), Jesús fa una advertència al seu auditori: Guardau-vos de tota ambició de posseir riqueses. Aquesta mateixa nit et reclamaran el deute de la teva vida i tot açò que vols guardar, de qui serà?

 

      Les persones, per bé o per mal, tenim una diferència amb els altres animals: som insaciables, sempre volem més. Els animals mengen, juguen i jeuen. Noltros no quedam mai prou satisfets. Déu ens ha fet així. St. Agustí ho dirà amb paraules belles: “Ens has fet per a tu, Senyor, i el nostre cor resta inquiet fins que no reposi en tu”. 

      Tots som convidats avui a veure quin és el nostre grau d’insaciabilitat. Son les riqueses? El benestar? El gastar més i més? La fama? El tenir un nom? Tenir poder sobre els altres?, ... 

      Avui la litúrgia ens diu que encara que no ens agradi pensar de tant en tant seriosament i serenament en la nostra mort, és un exercici molt sa. Ens ajuda a relativitzar moltes coses que vivim i que ens semblen insolubles o ens posen malament. 

      Arran d’aquestes lectures d’avui, anava pensant en el dia que moriré, que morirem. Les persones més properes faran es dol com noltros ho hem fet i fem amb altres. Vindran més o manco persones al nostre funeral. La roba que tenim anirà a Càritas i bona part al contenidor, així com també la majoria d’objectes personals. Si tenim diners i béns,aniran als hereus, i què bé si aconseguim que ningú es baralli per quatre cadires, quatre mobles o una casa. Passant alguns anys sols quedarem en el record d’aquelles persones que més contacte personal hem tingut. Record que s’anirà esborrant passant es temps. 

      Què és el que ens endurem més enllà de la mort? Des de la nostra fe creiem que: “Vita mutatur, non tollitur” “Magna pars miei mortem vitabit”. Si creiem que serem cridats a viure amb Déu, que és Amor, hem de pensar que només ens podrem endur al seu Regne definitiu allò que hi tengui a veure l’amor que hem viscut i el bé que hem fet: l’alegria i tot allò bo que hem compartit, el perdó que hem ofert, els valors que hem transmès, ... 

      En el moment del nostre darrer instant viurem amb goig el que hem regalat i ens sabrà greu actituds que hem volgut conservar i que en aquells moments no tindran cap pes. (Què m’importa haver estat ric, ...! (Pericu des magatzem); Ara encara dorm es carrer però he trobat feina a un restaurant, us convid a prendre alguna cosa a càrrec meu. Serà una manera de donar-vos gràcies (Un del Senegal que ve a demanar menjar es dijous) 

      De fet, tindrà pes el que haurem viscut a cada Eucaristia: Escolta a Déu, canvi d’actituds, ganes d’estimar més, compartir els béns,... 

Donem gràcies per aquest moment viscut.