Homilia diumenge 26 maig 2019

Diumenge VI (C) dePasqua 

Text de l'Evangeli (Jn 14,23-29): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Qui m'estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell. El qui no m'estima, no guarda les meves paraules. I la paraula que escolteu no és meva, sinó del Pare que m'ha enviat. Us he dit tot això mentre he estat amb vosaltres, però el Defensor, l'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre. Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin. Heu sentit que us deia: ‘Me'n vaig, però tornaré a vosaltres’. Si m'estiméssiu, us alegraríeu de saber que me'n vaig al Pare, perquè el Pare és més gran que jo. Us ho he dit ara, per endavant, perquè, quan això passi, cregueu».

HOMILIA 

     L’evangeli d’avui comença dient-nos: “Qui m’estima farà cas del que jo dic: el meu Pare l’estimarà i vindrem a viure amb ell” “Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules” “Els qui no fan cas de les meves paraules no estimen, no deixen que facem estada en ells”. 

      El que Jesús ens diu i ens torna dir, és: “Estimau-vos, estimau-vos!”. La primera comunitat cristiana ho va entendre perfectament. Segur que els apòstols li van sentir a dir diàriament. Per açò, quan hi va haver desavinences entre ells el que procuren és no rompre la seva unió, la seva comunió, el seu amor. 

      Front les desavinences d’uns jueus aferrats a les seves tradicions, i tenint les seves tradicions per damunt del precepte de l’amor, què fan Pau i Bernabé conjuntament amb els apòstols i preveres? N’escullen a dos més, a Judes i Siles, perquè negociïn un acord amb els qui volen exigir als no jueus, que si volen ser cristians han de complir primer amb les tradicions jueves. 

      I l’acord a que arriben és: “No carregar damunt les espatlles de ningú càrregues innecessàries”. La única opció que han de tenir cristians i jueus és dialogar, arribar acords, no rompre mai la comunió. Dialogar, dialogar, estimar-se estimar-se. 

      L’Esperit de Déu actua en noltros cada vegada que estimam. Déu Pare, Jesús, Déu Esperit Sant, és el Déu, l’únic, que no es deixa tancar a dins d’un grup i en contra d’un altre. Déu no és deixa tancar dins sectes, ideologies, religions, ...Déu sempre és “el qui està, el qui va més enllà”. Déu sempre demana que dialoguem i que la riquesa d’uns i d’altres ens ajudi a enriquir-nos més personalment. 

      I me deman, què espera Déu avui de noltros? Per exemple, jo crec, que dialoguem entre tots, avui dia 26, dia de noves eleccions, per a fer un país millor. Que dialoguem entre tots front les múltiples realitats que ens separen: educació, impostos, sanitat, el problema dels immigrants, dels qui no troben una casa per a viure, els qui necessiten un tracte especial, ... 

      I és que, ningú que no consideri qualsevol altre home o dona com a germà, sigui cristià o no, no pot dir que defensa elo cristianisme o que se sent cristià. No pot dir que la paraula “Déu” en la seva boca és pronunciada correctament. 

      L’Esperit ens envia al món per ser instruments de pau, de la pau que Jesús ens dóna i que està fonamentada no sols en l’absència de guerres, sinó en la justícia i en la solidaritat. Aquella justícia que exigeix que alguns, pot ser, no puguin viure en segons quins privilegis. 

      La pau que Jesús ens deixa és un compromís exigent per a tothom, i en primer lloc per als qui ens diem els seus seguidors.

Homilia diumenge 19 maig 2019

Diumenge V (C) de Pasqua 

Text de l'Evangeli (Jn 13,31-33a.34-35): Quan Judes va ser fora, Jesús digué: «Ara el Fill de l'home és glorificat, i Déu és glorificat en Ell. Si Déu és glorificat en Ell, també Déu mateix el glorificarà, i el glorificarà ben aviat.»Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps. Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l'amor que us tindreu entre vosaltres».

HOMILIA

     La primera lectura, Fets dels apòstols cap. 14, m’ha fet dir: Allavà! Pau i Bernabé portaven al cor una missió: Anunciar l’evangeli!

     I ells (en una época on no hi havia mitjans de comunicació com ara), van d’un lloc a un altre: Listra, Iconi, Antioquia, Pisídia, Pamfília, Perga i Atàlia. 

     I què pretenen visitant totes aquestes primeres comunitats o grups de cristians? El llibre dels Fets dels apòstols ens ho diuen remarcant alguns verbs que per noltros és tota una carta de Pastoral per aplicar també avui: 

     1. Confortàven els convertits de nou. Els nou batiats. Hem de cuidar, hem d’acompanyar, hem d’animar també noltros a les famílies que batien, a les que un dels seus fills fa la primera comunió o es confirmen. Ens hem d’organitzar i no podem descuidar-los. 

     2. Els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe. Era el primer temps. Els grups dels primers cristians no era nombrós. Les dificultats d’entorn eren moltes. Igual, més o manco, que noltros actualment. En aquell temps i en el nostre actual és necessari no deixar ni la nostra formació ni la nostra pregària si ens volem mantenir fidels a la fe. 

     3. Els recordaven que per entrar al Regne de Déu s’ha de passar per moltes tribulacions. Amb una paraula, s’ha de fer feina amb un mateix perquè no és fàcil viure en profunditat cadascú amb ell mateix, i perquè no és fàcil ser profund enmig d’un món que viu en una superficialitat manifesta. 

     4 .Ordenaven preveres en cada una de les comunitats que passaven. Pau i Bernabé teníen molt present el que avui anomenam la Pastoral Vocacional. Sense preveres, sense catequistes, sense persones disposades a anunciar i a viure la fe és difícil la permanència i la credibilitat de la vida cristiana de les nostres comunitats. La Pastoral vocacional s’ha de fer present a les nostres famílies cristianes. Hem de motivar la vivència, el despertar, l’educació de la vocació que Déu ha donat a cadascú. Sense cristians vocacionats, apassionats per Jesús, no hi ha anunci de l’evangeli. 

     5. I als preveres escollits els encomanaren al Senyor amb pregàries i dejunis. La Pastoral vocacional necessita que tots hi posem el colze. No sols hem de despertar i viure la nostra vocació, hem de pregar perquè aquesta Pastoral sigui viva, ben present entre noltros i ho hem de fer fent dejuni. Ho hem de fer sabent que despertar vocacions, gent apassionada no és fàcil. La mediocritat ens envesteix per tot arreu. Ens hi hem de preparar, per a combatir-la, a força de constància, de consciència, de mètodes, ... 

     6. Arribant de nou al seu punt de partida, a Antioquia, reunien a tota la comunitat per anunciar-los tot el que Déu havia fet junt amb ells. Què és el que pretén Déu per a motivar als que encara no estan batiats? Què ens predisposem primer noltros mateixos. Déu obra junt amb noltros. Si volem que Déu obri a tots els nivells de la nostra societat, Déu espera fer-ho junt amb noltros. Ens hem d’espavilar i fer feina, fer-nos presents en tots els àmbits: familiar, social, cultural, eclesiàstic, polític, ... 

     I què anunciaven? Quin és el fonament de la comunitat cristiana? “Tothom coneixerà que sou deixebles meus si us estimau els uns als altres. Si us estimau tal com jo us he estimat”. Intensament, del tot. És difícil? Molt. La meta de Déu mai és de baix cost.

Homilia diumenge 12 maig 2019

Diumenge IV (C) de Pasqua 

Text de l'Evangeli (Jn 10,27-30): En aquell temps, digué Jesús: «Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare. Jo i el Pare som un». 

HOMILIA

     Tenint les lectures d’avui a les mans, què he fet ? En primer lloc he anat surrejant aspectes que creia importants per posar-los a la pràctica. I després les he reflexionat amºb la intenció d’aplicar-los al meu camp concret. 

Què he surrejat? 

1. Lectura dels Fets dels Apòstols

• Pau i Bernabé van constantment d’una part a una altra: Perga, Antioquia, terra de jueus i no jueus.
• Celebren el dissabte i el celebren asseguts, sense frissar.
• Sortint de la celebració dialoguen amb jueus i prosèlits (nous deixebles) amb ganes de que es mantenguin fidels al Senyor.
• Són escoltats per una multitud. Els jueus, per açò, es posen gelosos i pensen què fer per expulsar-los.
• Pau i Bernabé, convençuts que han estat cridats per Déu a dur la salvació fins als límits de la terra, no perden el temps en discussions inútils i cerquen altres llocs i nova gent que facin cas del missatge que proclamen.

      2. És curiós veure que la segona lectura, apocalipsi de st. Joan, apunti d’una forma simbòlica que normalment els missatges de la Paraula de Déu pateixen tribulacions, la seva tasca no és fàcil. Però ells són purificats, dignificats per Déu. 

      3. I la lectura de l’evangeli de st. Joan, veiem que Pau i Bernabé actuen amb tant de zel, perquè aquest zel el van viure al costat del seu mestre, Jesús.

• -Jesús també parla, també comunica.
• -També ell té molta gent que l’escolta (moltes ovelles, es diu a l’evangeli)
• -Ovelles que ell estima, que ell reconeix i que el segueixen.
• -Ovelles que no deixarà mai, que ningú les hi podrà prendre.

Elles, donades pel pare, valen més que tot. 

I de tot açò què he reflexionat?

-Que he de ser, què hem de ser missioners. Que en el carrer, a ca nostra hem de fer creïble el que vivim aquí.

-Que el que vivim aquí és summament important. Quin missatge de Jesús aportarem fora si no som capaços d’estar amb ell constantment?

-Ja sabem que no pocs en passaran del que podem comunicar i que pertany a la nostra fe i vivències. Però no hem de tenir por. El missatge de Jesús, ho acceptin o no, sabem que és necessari, que salva.

-I que ens hem de cuidar. La nostra comunitat de fe val més que tot! Quin és el missatge que val més comunicar i viure? El que fan els esportistes? El que fan els capellans, els mestres, els polítics, els veïns, ...? No. El que val la pena comunicar és el seny, la bondat, la sinceritat, la profunditat, la compassió, la justícia, ... que uns i altres hem de viure en totes i en cadascuna de les nostres tasques. 

Homilia diumenge 5 maig 2019

Diumenge III (C) de Pasqua 

Text de l'Evangeli (Jn 21,1-19): En aquell temps, Jesús es va tornar a aparèixer als

deixebles vora el llac de Tiberíades. L'aparició va ser d'aquesta manera: Es trobaven plegats Simó Pere, Tomàs, l'anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més. Simó Pere els diu: «Me'n vaig a pescar». Els altres li diuen: «Nosaltres també venim amb tu». Sortiren, doncs, i pujaren a la barca, però aquella nit no van pescar res.

Quan va despuntar el dia, Jesús es presentà vora el llac, però els deixebles no s'adonaven que fos Ell. Llavors Jesús els digué: «Nois, no teniu res per a menjar?». Li respongueren: «No». Ell els digué: «Tireu la xarxa a la dreta de la barca i trobareu peix». Així ho van fer i ja no la podien estirar de tants peixos com hi havia. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava diu a Pere: «És el Senyor». Així que Simó Pere va sentir que era el Senyor, es posà el vestit que s'havia tret i es llançà a l'aigua. Els altres deixebles, que només eren a uns cent metres de terra, van arribar amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos.

Quan baixaren a terra, veieren pa i unes brases amb peix coent-s'hi. Jesús els diu: «Porteu peixos dels que acabeu de pescar». Simó Pere pujà a la barca i va estirar cap a terra la xarxa plena de peixos: eren cent cinquanta-tres peixos grossos. Tot i haver-hi tant de peix, la xarxa no es va esquinçar. Jesús els digué: «Veniu a menjar». Cap dels deixebles no gosava preguntar-li qui era, perquè sabien que era el Senyor. Jesús s'acostà, prengué el pa i els el donava. Igualment va fer amb el peix. Aquesta fou la tercera vegada que Jesús es va aparèixer als deixebles després de ressuscitar d'entre els morts.

Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?». Ell li respongué: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura els meus anyells». Per segona vegada li pregunta: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Ell li respon: «Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». Jesús li diu: «Pastura les meves ovelles». Li pregunta Jesús per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué: «Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo». Li diu Jesús: «Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.» Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu. Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir: «Segueix-me».

HOMILIA

Jesús crida als deixebles no “per estar amb ell” tan sols (Mc 3,14), els crida amb un objectiu: enviar-los a predicar, a anunciar.

      Els crida per estar amb ell a fi de que es contagien d’Ell i aprenguin d’Ell. Però aquest contacte i aprenentatge no és intimista, no és per la seva quietud i goig personal, és perquè l’escampin als altres.

       Conviure amb Jesús comporta una missió. Venir a catequesi, fer i viure la pregària, formar part d’un grup de matrimonis, participar de Vida Creixent, venir a resar davant el Santíssim cada divendres, conèixer la terra de Jesús (Palestina), anar es club i fer excursions... comporta una missió evangelitzadora. Igual que anar a escola o a sa Universitat. L’ensenyança també té una missió. No anam a escola per quedar-nos tancats a l’escola. Hi anam per aprendre a caminar per la vida. I l’escola tampoc l’hem de deixar mai.

       La vida d’un cristià es resumeix en “estar amb Jesús” i transmetre’l als altres. Els cristians no és que tinguem una missió, som “missió”. La nostra vida, com diu constantment el Papa no es tanca en una “autoreferencialitat”. Si es tanqués en un centre tancat, si no som apòstols a la família i al carrer, no som pròpiament apòstols.

       Dijous vivíem el Consell Arxiprestal. Va ser interessant el diàleg que vam mantenir entre tots els responsables de les diverses parròquies i centres de pastoral (capellans, religioses i laics) entorn d’aquesta pregunta: Créixer com Església que acull a tothom! (Objectiu que ens proposam entre tots per al proper curs 2019-2020). Clar entre uns i altres dèiem:

       Ens hem d’obrir a tothom. I obrir-nos a tothom vol dir “tothom”. A tothom hem d’acollir:

• Cada cas és a cada cas. No podem exigir a tothom igual. Hem de tenir sentit comú. Hem d’aprendre a acompanyar a tothom. Ningú és igual. Tothom vol un acompanyament concret. Seria llarg ara explicar els diferents casos que ens trobam en la recepció dels sagraments, en l’acollida a Càritas, en l’escolta personal ,....

      La nostra vida cristiana té sentit si mos importa de ver “viure oberts”, ser “cristians en sortida”, cristians oberts a la realitat i amb ganes d’anunciar el que aprenem al costat de Jesús.

      És un deure escoltar i estar amb Jesús, escoltar i estar amb els altres cristians. I és que la nostra predicació-anunci ens demana “donar a conèixer Jesús”, no a noltros mateixos, ni a les nostres idees o propostes. No salvam ni mos anunciam a noltros mateixos. L’únic que salva és Jesús.

      És significativa l’escena de la pesca. Quan els deixebles pesquen al seu aire, no aconsegueixen res. Quan ho fan escoltant Jesús, la seva pesca és total.

      Quina és l’ensenyança d’avui? la nostra vida és missió, proposta, invitació als altres perquè es trobin amb Jesús i es facin amb el sentit més ple que té la vida: caminar cap a l santedat. 

Cada cristià és un projecte, una projecte de santedat.