ESPAI DE PREGARIA




ESPAI DE PREGÀRIA 


      A les celebracions de l’Eucaristia dels dijous a les 19h, intensificam la pregària a partir del Sant del dia, o bé, s’ofereix el testimoni cristià d’algun profeta o salmista. 
   La qual cosa ens predisposa a viure la fe d’una manera profunda i coherent.
   Amb el silenci i l’actitud contemplativa envers Déu descobrim la nostra vocació cristiana. 

Hi estéis tots convidats.

Homilia 23 febrer 2014



Diumenge VII/A 23 febrer 2014 

     Les nostres relacions son viscudes sempre o amb els més pròxims o amb d’altres més distants, i per diverses raons.
    En el cercle més proper hi ha aquells que consideram els més amics: familiars, companys de feina, persones amb qui compartim opcions, idees, llengua...
     En el cercle més distant hi ha aquells que veiem poc, que tractam poc i que, per açò, no tenim un tracte constant i íntim.
     Amb alguns, però, no és que no hi tenim relació, més bé els esquivam, els ignoram o fins i tot parlam d’ells amb ràbia, odi... Entre aquests hi ha els adversaris, els enemics, els rivals, els qui ens molesten, els qui ni els volem veure.
     Estimar els més propers, no ens costa gens. Fins i tot ens surt espontàniament. Mirar amb bons ulls els qui són distants, tampoc ens costa massa. No hi tenim res contra ells. Res hem viscut amb ells que ens hagi ferit personalment el cor.
     Però tot i que estimar els més propers no ens costa gens, i mirar amb bons ulls als més distants, tampoc, l’evangeli avui ens diu clarament: “Ja sabeu que se us va dir: Estima els altres, però no els enemics. Idò, jo us dic: Estimau els enemics, resau per aquells que us persegueixen... Perquè si estimau només els qui us estimen ¿quina recompensa mereixeu? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare del Cel” (Mt 5). I, a més, el llibre del Levític, llibre de l’Antic Testament, ja havia deixat escrit: “Sigueu sants, perquè jo el Senyor, el vostre Déu, som sant. No guardis malícia als teus germans”.
     Avui que molts tenen tant clar els límits que marquen les fronteres i les defensen, Jesús ens manifesta clrament que “l’amor ha de travessar tota frontera fins arribar als enemics, és a dir, als qui ens fan nosa, als qui ens fan mal, als qui ens compliquen la vida”. Els cristians no som cridats al baptisme per excloure ningú sinó per incloure tothom. Jesús ens demana massa? Certament la crida a estimar fins i tot els enemics ens inquieta. I és que:
  • - Abans de fer cridar i fer baralla, haurem de pensar el que hem de dir i fer!
  • - Abans de posar fronteres per a defensar-nos dels més pobres del món, haurem d’organitzar-nos per a crear solidaritat entre persones i països.
  • - Abans d’arribar a actes i actituds violentes, haurem d’espavilar-nos i fer diàleg a favor del consens.
     Estimar els que ens estimen ja ens va bé, però ens inquieta profundament pensar que hem d’educar-nos i ben organitzar-nos per estimar els enemics.
     No obstant això, Jesús els va estimar. Res ens demana que no hagi fet ell primer. "Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen".
     El seu llenguatge ens resulta escandalós i sorprenent, però totalment coherent amb la seva experiència de Déu. El Pare Déu no és violent: estima fins i tot els seus enemics, no cerca la destrucció de ningú. La seva grandesa no consisteix en venjar-se sinó en estimar incondicionalment a tothom. Qui se senti fill d'aquest Déu, no introduirà al món odi ni destrucció de ningú.
     L'amor a l'enemic no és un ensenyament secundari de Jesús, adreçat a persones cridades a una perfecció heroica. La seva crida vol introduir en la història una actitud nova davant l'enemic perquè vol eliminar al món l'odi i la violència destructora. Qui s'assembli a Déu no alimentarà l'odi contra ningú, cercarà el bé de tots fins i tot dels seus enemics.
     Quan Jesús parla de l'amor a l'enemic, no està demanant que alimentem en nosaltres sentiments d'afecte, simpatia o estimació cap a qui ens fa mal. Estimar l'enemic vol dir, primer de tot, no fer-li ni desitjar-li mal. No hem d'estranyar-nos si no sentim cap mena d'amor cap a ell. És natural que ens sentim ferits o humiliats. El que no hem d’oblidar mai és que som més humans quan perdonem que quan ens venjam alegrant-nos de la seva desgràcia.
     El perdó sincer a l'enemic no és fàcil. No hem de jutjar ningú des de fora. Déu ens comprèn i perdona quan ens costa fer-ho. Però sempre el perdó ha de ser una meta a aconseguir quan sentim que algú ens ha fet mal. Sempre hem de revisar la nostra vida per a no arribar mai a usar de la violència contra ningú.


Secreteriat per les vocacions "concurs Vocacional"



Secretariat per a les vocacions 

Amics preveres, catequistes, professors de religió, animadors de joves... 

Ja sabeu que el Secretariat de Vocacions, com cada any, ha organitzat un nou Concurs Vocacional. 

Objectiu: despertar la vocació, la crida personal ( no professional) dels nostres al·lots/tes de 12-16 anys. 

Es tracta d'elaborar un pòster construït en base a la reflexió sobre aquest començament de frase que ells han d’acabar: 

VOCACIÓ ÉS........................................................... 

La data final d’entrega d’aquest Pòster és el 12 d’abril, dissabte. 

La data de presentació del pòster guanyador serà l’11 de maig, diumenge. 

Per a més informació adreçau-vos a secretariatvocacions@gmail.com
 
Si teniu possibilitat, animau els joves que teniu a prop vostre a que reflexionin sobre la Vocació (en sentit ample, i propi) i que, a partir d’ella, confeccionin el pòster corresponent. 

Gràcies en nom de tots els qui, com ens demana el Papa Francesc, volem ajudar a revifar la nostra Església. 

Telèfons que us podeu dirigir per informacions específiques: 

Sara Menéndez i Llorenç Taltavull: 971 38 51 04 / 635 498 387/ 665 696 046
J. Bosco Faner: 971 38 00 10/ 610 29 79 69 

Ciutadella, 14 febrer de 2014

Homilia 16 febrer 2014



Diumenge VI  16 de febrer  2014 

      A les nostres mans està decidir el que serem. El Llibre de l’Eclesiàstic ens diu clarament: “Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir. Tu tens al davant la vida o la mort”. 

      La llibertat és un do. És el do que ens fa ser humans, constructors de la nostra identitat. Qui ens va idear va dipositar damunt nostre la seva total confiança. Fer-nos lliures, ser lliures, no és viure sense referents, no és actuar sense to ni so. És, senzillament, escollir constantment el que ens fa més adults, més sans. Per açò la primera lectura d’avui (Sir 15,15-10), acaba dient: “El Senyor no mana a ningú que faci el mal ni autoritza ningú a pecar”. 

      L’orant, el salmista que viu a l’ombra de Déu, ens diu: “Feliços els homes que segueixen la llei del Senyor” (sl.118). Hem de ser bones persones no perquè no puguem decidir una altra cosa. Ho hem de ser perquè, reflexionant qui som, decidim lliurement que ser “bones persones” és el que ens convé personalment i socialment. 

      St. Pau, conscient que la bondat de cada persona i de cada societat depèn d’ella mateixa, ens recorda la necessitat que tenim de madurar, de ben educar-nos. Ells ens diu a la primera carta als cristians de Corint: “Germans, als qui teniu una fe madura, us ensenyam una saviesa que no és present ni en el món present ni en aquells que ens governen” (2,6-10). És tota una advertència i una concreció forta. 

      La maduresa on l’hem de cercar? St. Pau ens diu que normalment no a l’entorn més espectacular: Diaris, Internet..., poders propis d’aquest món. Idò, on? En la persona de Jesucrist. Ell és el nostre model de referència. Qui vol ser madur ha de passar hores i hores coneixent i posant en pràctica el que Jesús deia i feia. Jesucrist és la nostra referència!

      I Jesucrist ens convida a madurar a partir del que vivim les 24 hores del dia. Madura qui presta atenció a les coses de cada dia, qui dóna importància a qualsevol detall, gest, paraula, experiència. L’evangelista Mateu ens recorda unes paraules de Jesucrist: “Aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, serà tingut pel més petit en el Regne del cel”.
 
      No esperem viure res estrany o res especial per a madurar. Mirau què assenyala Jesucrist a l’evangeli d’avui: “Ja sabeu que els antics van manar: “No matis”, i tothom que mati serà reu davant el tribunal. Idò jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern” (Mt. 5, 17-37). 

      Les petites acciones de cada dia són importants. Ho són tant que si no les vivim correctament no mereixem participar de la gran festa que és l’Eucaristia. Diu Jesús: “Per açò, ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix l’ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell”. 

      Escollir ser madur, bona persona, fruir de la llibertat humana és “optar per a donar importància a tot allò que veiem, fem, diem... cada dia”. En l’acollir correctament les coses petites hi descobrim les grans persones, les fiables, les autènticament lliures!