Homilia diumenge 27 d'agost 2017

Diumenge XXI 

       Aquests texts d’avui m’han orientat cap a dues reflexions:

       -La primera, sobre com han de ser qui ens governen.

     -La segona, sobre la necessitat d’estimar Déu i l’Església al mateix temps. 

       1. Isaïes, parlant en nom de Déu, ens diu que els qui ens governen no es poden semblar a Sobnà (Sebnà), funcionari important de la cort d’Ezequies. Qui ens governa s’ha de semblar, més bé, a Eljaquim (Eliaquim), amant de la pau. Sobnà entenia i vivia l’autoritat sobre un pedestal. Per a ell tenir autoritat era estar damunt el poble i fer tot el possible perquè el poble el servís i seguís els seus criteris. Isaïes tira en cara a Sobnà el seu afany de luxe i de viure còmodament mentre el seu poble pateix. Eljaquim, en canvi, era una persona amant del diàleg i de l’escolta, apte per aconseguir pactes de pau enmig de circumstàncies conflictives. 

       Déu, confia amb Eljaquim. Per açò, el fragment d’avui (verset 22) manifesta: “Li posaré a l’espatlla la clau del palau de David: quan ell haurà obert, ningú podrà tancar, i quan haurà tancat, ningú podrà obrir”. Segons Déu, a qui hem de confiar la clau del Govern del nostre país, del nostre poble, de la parròquia, d’una diòcesi, d’una família qualsevol, d’un Col·legi, d’un Institut, ...? Sols la podem entregar a les persones que saben escoltar, dialogar, pacificar.        A les persones que tenen prou capacitat per aconseguir una sana convivència enmig de tanta diversitat existent a cada casa, a cada poble, a cada país. 

       Cadascú de noltros hem de tenir molt clar aquest criteri front eleccions polítiques i també quan es vol construir una família. S’altre dia va venir una parella que s’ha de casa.  Conversant els deia: “Pensau que formar parella no és un estil de vida fàcil. Per a ben conviure en parella i en família, s’ha de saber escoltar i consensuar amb alegria.” Escoltar, dialogar, ... vat aquí valors fonamentals per qui ostenta una sana autoritat. 

       2. La segona reflexió que m’ha sorgit arran d’aquestes lectures d’avui, és aquesta: “Qui estima Jesús, estima i valora l’Església. Qui estima l’Església valora i estima Jesús!”  Qui és Jesús i què és l’Església?

       Hi ha dues maneres de conèixer Jesús. 

       -Una, és mitjançant un coneixement extern, caracteritzar pel que diu la gent. En temps de Jesús, i segons els deixebles: Uns deien que era Joan Baptista, uns altres que Jeremies o un dels profetes! Què diu la gent avui sobre Jesús? Què contestaríem? Ho deix a les mans de cadascú segons els ambients de cadascú. Però passau avui una estona i reflexionau. 

       -Una altra manera és respondre en nom propi. En nom propi que vol dir: Influït per la teva relació amb Jesús i no pel que diuen els altres. A l’evangeli, respon Pere segons la seva relació viscuda amb Jesús “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu!”.

     La fe, el criteri personal, la resposta personal, demana haver tingut una relació personal amb Jesús. Fe i seguiment de Jesús caminen al mateix pas. Fe i relació amb Jesús caminem al mateix pas. 

       Davant la resposta de Pere, Jesús parla de l’Església: “Tu ets Pere, i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Què vol dir açò? Vol dir que Jesús construeix la seva Església sobre la solidesa de la fe de Pere. L’Església no és només una Institució, és, sobretot, una relació de fe i confiança total amb Jesús, revelació de Déu. 

       L’Església no pot ser separada de Jesús, si Jesús mateix entén que l’Església manifesta i viu la relació íntima amb ella. Igual que una mare que viu la seva relació íntima amb el fill no pot ser separada d’ell. 

       Com pot ser, idò, que alguns diguin: “Jo crec en Déu, en l’Església no!” Qui diu açò manifesta no haver tingut una relació íntima amb Déu, ni reconèixer que a dins de l’Església no sols hi ha pecat i petiteses, també hi ha sants i santes, grans sants i santes, i grans màrtirs. L’Església viu, com una mare, la seva relació amb Déu íntima i innegable. Déu i Església no es poden separar. 

       Volem ser testimonis de Jesús? Volem fer creïble l’Església? Preguem, celebrem l’Eucaristia, siguem solidaris. Que la identitat de Déu amari la nostra vida.

     

Homilia diumenge 20 d'agost 2017

Diumenge XX/A 

       El primer que m’he fixat avui és la insistència de la primera lectura a complir amb el manament de guardar el repòs sabàtic. Tant l’han de guardar, que la casa on els jueus s’han de trobar amb Déu serà anomenada “casa d’oració”. La pràctica, el costum, dóna nom al lloc de trobada. 

       Resar, retirar-se, entrar en diàleg amb Déu a partir del que vivim cada dia és necessari. L’evangeli de Mateu cap. 15 comença avui a partir del verset 21 i diu explícitament: “Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó”. És missatge i voluntat evangèlica la necessitat de retirar-nos i “pregar” 

       I “pregar” per a què? Retirar-nos a favor de què? Amb quina intenció ens hem de retirar a la nostra casa d’oració? Per a demanar a Déu voluntat per a complir amb els seus manaments que ens condueixen a obrar el bé, que ens condueixen a descobrir qui és Ell. Pregant, retirats; pregant essent amants de l’escolta del nostre interior, descobrim com ens assenyala el llibre d’Isaïes “que Déu és “la bondat personificada”. 

       La Parròquia ha de ser més freqüentada per tots noltros. Ho ha de ser perquè som persones orants que en comunicació amb Déu volem arribar a descobrir i a viure el valor de la bondat. 

       Isaïes, escoltant Déu, intueix que Déu fins i tot deixarà entrar a la seva casa “als que no coneixen la fe d’Israel”. Tots han de saber que aquesta és casa d’oració, lloc oportú per a descobrir i viure Déu. 

       Sant Pau, també, expressa passionalment com Déu desitja conversar amb qui no són jueus: “Germans, tinc una cosa a dir-vos a vosaltres, els qui no sou jueus. Si de fet, en Jesús, ha vingut la reconciliació del món, com no vindrà aquesta reconciliació quan us incorporeu al Déu de Jesús?”. 

       El que Déu ens comunica a la litúrgia d’avui no és altra cosa que: “Convertim la seva casa en casa d’oració, i, en ella, que s’hi respiri les necessitats de tothom”. 

       Com ha de ser la nostra Parròquia? Com han de ser les nostres comunitats? La nostra Parròquia i comunitats han de ser, sobretot, una casa de pregària oberta a tothom. Les oracions que en ella duem a terme han de ser universals, tenint el cor i el pensament amb tothom!!!. Tots menjam de la mateixa taula que ens té preparat el Senyor!!! 

       Tothom que en ella hi entri s’ha de sentir acollit i estimat. S’altre dia una persona que va entrar a la nostra Parròquia em deia: “Sempre que hi entr trob en aquest espai una pau especial. Tot invita a fer silenci. Silenci que m’apropa a Déu”. I m’ho deia emocionada. 

       Què hem de tenir present, sobretot, avui si la nostra pregària ha de ser universal? 

       Segur que els atemptats terroristes viscuts aquests dies a Barcelona i Cambrils. No els oblidem mai. Ni mai oblidem els atemptats viscuts per tants i tantes cada dia a diferents llocs del món. 

       Recordar és viure. Oblidar és morir. Visquem conscients que mai hem d’oblidar la nostra responsabilitat d’educar i educar-nos a favor de la convivència i de la pau. Preguem avui, també pels qui pateixen constantment el flagell del terrorisme.

Homilia diumenge 13 d'agost 2017

Diumenge XIX/A 

       La pregària en que hem iniciat l’Eucaristia d’avui, hem demanat a Déu que ens acompanyi perquè “cresqui sempre en noltros l’esperit de fills que heu volgut donar-nos”. 

       Ja ens és interessant que avui reflexionem que som fills de Déu, i si som fills, entre nosaltres som germans. I si som germans i fills i de Déu tot el que satisfà als altres ens ha de satisfer, i tot el que angoixa als altres ens ha de tocar també l nostre cor. 

       Primer punt, idò, de la litúrgia d’avui. Ens hem d’interessar per a conèixer el que passa. El que passa a la nostra família, veïns, poble, món. Ens hem de demanar avui: Conec les diverses circumstàncies que vivim els uns i els altres? Escoltam notícies? Venint a la celebració de l’Eucaristia ens adonam de què donarem gràcies a Déu i per a què pregarem?        No pot ser que vinguem a celebrar-la buits de gràcies i de pregàries. 

       El segon punt de meditació. El cant que ens proposa iniciar la litúrgia expressa: “Senyor no oblideu el clam, la pregària dels qui us supliquen”. Què vol dir açò per part nostra? Que les pregàries que fem o que farem tant personalment com eclesialment les hem de sentir, les hem de dur ben gravades. No demanarem a Déu que no oblidi les nostres pregàries si no som capaços de pronunciar-les conscientment i de tot cor. Prestar atenció a les nostres pregàries és necessari perquè tinguem el desig de dir a Déu: “No les oblideu, Senyor”. I què vol dir per part de Déu que no les oblidi? Que ens hem posades en mans de Déu i que estem disposats a complir la seva voluntat. 

       El tercer punt ens assenyala el com ha de ser la nostra conversa amb Déu. Ens ho expressa la primera lectura, el primer llibre dels Reis. La nostra pregària ha d’estar feta en un clima de pau, de vent suau. Res d’exigències a Déu. Tot i que hem d’expressar a Déu el que desitjam, ho hem de fer amb l’esperit propi de Jesús: “No es faci el que jo vull, sinó el que tu vols”. Déu sols se sent en el so d’un aire suau. En el so d’una conversa sense imposicions, sense crits. En una conversa amb ganes d’escoltar i ser-li fidels. 

       El quart punt ens el presenta avui la carta de sant Pau als cristians de Roma. St. Pau presenta un amor tan gran a favor dels qui no escolten Jesús, que arriba afirmar en la seva carta i en forma de pregària: “Ells són, Senyor, mereixedors de la fe més que jo mateix”. Quina sort si tots fóssim capaços constantment de pregar per qui no ha descobert Déu. Algú em deia: “No sé si hi ha Déu o no, però els valors del cristianisme són fonamentals”. I li vaig dir: “Pregaré perquè descobresquis Déu a partir dels valors del cristianisme”. Preguem constantment pels qui no han descobert Déu. Aquesta ha de ser una de les nostres pregàries preferides. Si descobrim Déu tot ho veim des d’un altre angle. Tot ho veiem des de l’angle de qui tot ho ha creat. Tot ho entenem més i ho vivim millor. 

       El quint punt m’arriba de l’evangeli de Mateu. La pregària ha d’estar feta des de la màxima confiança en Déu. Pere és anomenat avui per Jesús “home de poca fe” perquè tot i que conversa en Jesús no li té prou confiança. Dubte!

 

       La nostra pregària ha d’estar feta amb total confiança. Qui prega ha de posar en Déu la seva confiança total. Prega qui no dubta de Déu. 

       Valorem la pregària. Vinguem a l’Eucaristia amb ganes de pregar. Vinguem a l’Eucaristia carregats de noms i situacions que ens toquen al cor. Sigui la nostra pregària confiada.

Homilia diumenge 6 d'agost 2017

Transfiguració del Senyor 

       A vegades me demanen si hi ha seminaristes a Menorca. I més de dos, quan els dic que sí, es sorprenen. Per què es sorprendran? Es sorprenen perquè troben estrany que hi hagi joves que avui es plantegin ser capellans? Es sorprenen perquè desconeixen la vida real de les nostres comunitats?... No ho sé. Tot és molt complex. 

       La sorpresa, però, és positiva. Tota sorpresa crea inquietud i provoca preguntes i desitjos. Veiem avui que, Pere Jaume i Joan, convidats per Jesús a viure la seva transfiguració al Tabor, es sorprenen tant d’aquella quietud, d’aquella pau o d’aquella experiència de Déu especial, que en boca de Pere, manifesten: “Senyor, que n’estem de bé aquí dalt. Si voleu, hi farem tres cabanes, una per a vós, un altre per Moisès i un altre per Elies”. Estan tan sorpresos que ni pensen en tenir un refugi per ells. 

       La sorpresa, en aquest cas, és positiva. Ho és tant, que els col·loca en el món de la realitat. Després d’haver dit açò, i quasi sense fer cas del que diuen, la sorpresa els porta en el món de la interioritat més profunda. Senten a dins seu una veu que diu: “Aquest és el meu fill, el meu estimat, en qui m’he complagut. Escoltau-lo!”. 

       La sorpresa els porta a escoltar Jesús i, per açò, a baixar amb ell de la muntanya i trobar-se en el món de la realitat quotidiana. Els posa enmig de la gent que no viuen aquesta experiència transcendent, i s’hauran d’espavilar per a no cansar-se de desitjar sorprendre a una gent que no té lloc per a les sorpreses ni en fa cas d’elles. Els posa enmig d’una gent que es sorprèn pel servei que fan als altres. Escoltant Jesús, l’imiten fent-se sensibles de la necessitat que viu tanta gent. 

       Jesús segueix escollint avui també deixebles perquè visquin l’experiència d’un Déu que ens pot sorprendre a dalt d’una muntanya, a la falda de qualsevol canaló, amb una conversa amb qui sigui, ... 

       Tenint present aquesta festa de la transfiguració, i tenint present que divendres passat era la festa de Jean Marie Vianney, patró dels preveres, quants són els seminaristes que avui, per ara, han escoltat aquesta crida de Déu i es preparen per a ser un dia capellans? 

       Són cinc. I segur que hi ha uns altres que esperen que algú, en nom de Jesús –pares, catequistes, amics, capellans- els cridin a viure aquesta experiència de sorpresa del Tabor. 

       Idò, sí! Jesús segueix cridant a unes persones que, atentes a la realitat que vivim, intueixen que el servei als demés és important, reconeixen que les persones vivim obertes a un sentit transcendent de la vida, desitgen participar en l’educació que ensenya a pensar críticament i que ofereix un camí de maduració en valors, opten per integrar un projecte comú més enllà dels beneficis i desigs personals, més enllà de la veritat subjectiva..., descobreixen les necessitats variades que vivim i volen estar-hi del tot atents, ... 

       És o no és atraient aquesta manera de ser i de fer davant la vida? Tot depèn. Depèn de l’educació, de la forma de ser de cadascú, d’allò que un aspira. Depèn del grau de Tabor que hi hagi a les nostres cases i Parròquies. 

       És interessant veure les respostes a una entrevista feta divendres passat a Mn. Joan Tutzo, prevere caixer capellà, que ha estat escollit per a ser pregoner de les festes de st. Gaietà. Josep Falagan, entrevistador li demana: “D’on neix li la vocació per ser capellà?” I en Joan respon de cop: “De Déu. Jo crec que és el que Déu vol de jo. Vaig intentar fugir anant a estudiar Dret. Però vaig aprendre que seria feliç allà on Déu em vol feliç”. La vocació fins i tot pot sorprendre a cadascú. A aquell mateix que ha rebut la crida. 

       Avui, Dia de la Transfiguració, vull tenir present a totes aquelles persones que, sorpreses per Déu, saben baixar del Tabor i es dediquen als altres. Són poques? Què va! Són moltíssimes. Sols pensem en els monitors de la nostra Parròquia que s’han passat tota la setmana de campament i fent un servei extraordinari a fillets i joves. I, tinguem present, a unes persones joves, dues al·lotes, que passen uns dies entre noltros, hi han fet mig any servint als més pobres de dos països que han visitat. 

       Sols des de la generositat s’entén una vida entregada als altres. S’entén, entre moltes altres opcions, l’opció d’entrar al Seminari i, essent sacerdot, si Déu així ho vol, viure per als altres. L’entrega als altres sols s’entén des d’una experiència de Tabor. Valorem-la i vivim-la!