Homilia diumenge 31 març 2019

 Diumenge IV (C) de Quaresma 

Text de l'Evangeli (Lc 15,1-3.11-32): En aquell temps, veient que tots els cobradors

d'impostos i els altres pecadors s'acostaven a Jesús per escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells». Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: ‘Pare, dóna'm la part de l'herència que em toca’. Ell els va repartir els béns. Al cap d'uns quants dies, el més jove va vendre's tot el que tenia i se'n va anar amb els diners en un país llunyà. Un cop allí, dilapidà la seva fortuna portant una vida dissoluta. Quan s'ho hagué malgastat tot, vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es va llogar a un propietari d'aquell país, que l'envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d'atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li'n donava. Llavors reflexionà i es digué: ‘Quants jornalers del meu pare tenen pa de sobres i jo aquí m'estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu; tracta'm com un dels teus jornalers’. I se n'anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El fill li digué: ‘Pare, he pecat contra el cel i contra tu. Ja no mereixo que em diguin fill teu’. Però el pare digué als seus criats: ‘De pressa, porteu el vestit millor i poseu-li, poseu-li també l'anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’. I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s'acostava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: ‘El teu germà ha tornat. El teu pare l'ha retrobat en bona salut i ha fet matar el vedell gras’. El germà gran s'indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va sortir i el pregava. Però ell li respongué: ‘Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol dels teus manaments, i tu encara no m'has donat un cabrit per a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has fet matar el vedell gras’. El pare li contestà: ‘Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat’».

HOMILIA

      La Paràbola del Fill pròdig o del Pare misericordiós, cada any ens dona l’oportunitat de fer un bon examen de consciència. 

      Si ens fixam amb el fill petit veiem que no sap apreciar tot el que la vida li ha ofert. Nascut en una família benestant, no se sent satisfet amb l’amor dels seus ni amb els recursos que té a les mans. El que vol és abandonar la casa paterna i viure experiència noves. Viu una greu deficiència: valora sa llibertat i l’exigeix, però el que no valora és la llar, el clima d’afecte que tots necessitam. Va fent el que vol però no sap fer-se amb amics veritables. I la llibertat que no té el recolzament de l’amistat, de la llar, de l’amor, cau en la frustració personal, en la seva autodestrucció. Al final encerta. Segueix essent lliure, però ara la seva llibertat anirà profundament unida a les seves ganes de ser considerat, de ser estimat, de ser acollit: “Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no meresc que em diguin fill teu; pren-me amb els teus treballadors”. Voler viure lliurement sense cercar ser considerat és un mal camí, és una mala opció. 

      Si ens fixam amb el fill major, veiem que ha estat considerat, que ha gaudit de l’amor del seu pare i dels recursos que rebia. Però no ha aprés reflexionar el que és estimar. Ha viscut l’amor que rebia, però no ha après a donar-lo. El fill major no viu un amor altruista, viu un amor egoista. Exigeix que se’l consideri: “He passat molts d’anys a casa teva i no ets estat capaç de donar-me gràcies i fer festa especial per jo. I ara que ve aquest fill teu després de viure una vida sense nord, ens convides a tot a una festa i fas matar el vedell gras”. Quina actitud més desagradable viu el fill major. El seu pare li ha de recordar: “Fill, tu sempre ets estat amb jo i tot el que és meu és teu. Però ara hem d’alegrar-nos, perquè aquest germà teu, que donàvem per mort, ha tornat viu”. Hem d’alegrar-nos, li diu son pare, perquè aquest germà teu ha tornat a entendre l’importància que té tenir casa, tenir pares, rebre amor, tenir llar. L’amor egoista del fill major deixa sense casa a molts. L’amor egoista no cerca la reconciliació que ens demana avui la lectura de sat. Pau als Corintis: Déu ens confia el servei de la reconciliació. Nosaltres portam el missatge de la reconciliació. Nosaltres som ambaixadors de l’amor altruista. De l’amor que acull i obre les portes als altres, de l’amor que no deixa mai ningú a l’intempèrie. 

      I, finalment, si ens aturam a reflexionar la presència del Pare, aquesta sí que és una presència d’amor gratuït, altruista. Un amor que no es considera a ell mateix. Un amor que excusa l’amor egoista que viuen els seus dos fills: “Pare dona’m la part de l’herència que em toca. I ell li repartí els seus béns” (El fill més jove). “He passat tants d’anys al teu servei, i mai has fet per mi res d’extraordinari, i ara ho fas per aquest fill teu que és un perdut”. El Pare estima als seus dos fills. La seva presència, presència cordial i acompanyant, els manifesta clarament que la reconciliació sols és possible allà on hi ha perdó i capacitat d’obrir portes a qui ha quedat al carrer.

Homilia Diumenge 24 març 2019

Diumenge III (C) de Quaresma 

Text de l'Evangeli (Lc 13,1-9): En aquell temps, alguns dels presents explicaren a Jesús el cas d'uns galileus, com Pilat havia barrejat la sang d'ells amb la dels sacrificis que oferien. Jesús els respongué: «¿Us penseu que aquells galileus van morir així perquè eren més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu igual. I aquelles divuit persones que van morir a Siloè quan la torre els va caure al damunt, ¿us penseu que eren més culpables que tots els altres habitants de Jerusalem? Us asseguro que no: i si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera».

I els digué aquesta paràbola: «Un home tenia una figuera plantada a la seva vinya. Va anar a buscar-hi fruit i no n'hi trobà. Llavors digué al qui li menava la vinya: ‘Mira, fa tres anys que vinc a buscar fruit en aquesta figuera i no n'hi trobo. Talla-la. Per què ha d'ocupar la terra inútilment?’. Ell li respongué: ‘Senyor, deixa-la encara aquest any. La cavaré tot al voltant i hi tiraré fems, a veure si dóna fruit d'ara endavant. Si no, fes-la tallar’».

HOMILIA

      Avui arribam a l’equador del nostre itinerari cap a Pasqua. Recordem el que hem assenyalat, per a tenir present, els dos diumenges passats:

      -El primer, se’ns convidava a no caure en la temptació del posseir, del tenir poder o de l’aparentar. Dèiem, sols Déu és Déu! No hem de caure en temptacions.

      -El segon, gràcies a la Transfiguració, ens sentíem convidats a conèixer profundament Jesús (ell és Déu, no un més de la història), i a assumir el nostre compromís: “convé baixar del Tabor, i complir les nostres tasques diàries”. 

       Avui, tercer de Quaresma, ens crida l’atenció sobre una altra temptació que ens pot sorgir a qualsevol moment: Creure’ns que som millors que altres!. I, no. No som millors que aquells galileus que no van ser considerats, ni tampoc som millors que aquells altres que els va caure al seu damunt la torre de Siloè, i van morir. Hem de suprimir del nostre criteri o creences que els qui pateixen conflictes de tot tipus s’ho mereixen perquè han estat més infidels que noltros a Déu i a la seva Paraula. Se’ns diu avui clarament: Creieu que sou millors que ells? Si no us convertiu, tots acabareu igual. O sia, anem alerta! Qui es cregui segur, bo, millor que d’altres, “alerta que a no caure!”. “Déu l’ha castigat!” sentíem a dir un altre temps. Déu no castiga, Déu estima i espera! Déu mai perd la confiança en noltros! 

       Avui, la Paraula de Déu ens demana viure des de la humilitat. Ens demana viure dues actituds que són realment importants tant per al nostre millorament personal com el dels altres:

     -En primer lloc ens demana no jutjar als altres. Qui pot jutjar a algú si no coneix la causa del seu comportament. És curiós escoltar per separat les raons que donen dues persones que viuen en conflicte. Quan n’escoltes una, sembla que té raó. Quan escoltes l’altra, sembla també que té raó. I possiblement, tot i que els dos tenen raons, cap de les dues l’abracen tota. No jutgem!

     -En segon lloc, som convidats a tenir paciència, a seguir concedint oportunitats. A creure i confiar que tots, absolutament tots podem canviar, millorar. Jesús avui ens regala una paràbola que la trob molt convenient tenir-la present sobretot per aquells que vivim la tasca d’educadors. Jesús ens recorda que Déu, com a bon hortolà, segueix confiant en que la figuera –qualsevol de noltros- pot donar fruit encara que faci tres o més anys que, a pesar de ser cuidada, no en dóna. Déu no es cansa de confiar. La paràbola, referida a la figuera, diu: l’hortelà seguirà cavant la terra i la femarà!. Déu no perd mai l’esperança en cadascú de noltros. 

     Avui, idò, se’ns proposa no jutjar als altres. En el fons, res sabem d’ells per a treure conclusions. I se’ns proposa també tenir paciència amb noltros mateixos i amb els altres. El canvi positiu de la nostra vida ens pot arribar a una hora manco pensada si no ens cansam de fer feina cadascú en cadascú i a favor d’aquells que hi ha al nostre entorn.

Homilia Diumenge 17 març 2019

Diumenge II (C) de Quaresma 

Text de l'Evangeli (Lc 9,28-36): En aquell temps, Jesús va prendre amb Ell Pere, Joan i

Jaume i pujà a la muntanya a pregar. Mentre pregava, l'aspecte de la seva cara va canviar i el seu vestit es tornà d'una blancor esclatant. Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell. Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos i parlaven de la partença de Jesús, que s'havia d'acomplir a Jerusalem.

A Pere i els seus companys, la son els vencia, però es van desvetllar i van veure la glòria de Jesús i els dos homes que eren amb ell. Quan aquests ja se separaven de Jesús, Pere li digué: «Mestre, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies». No sabia què deia. Encara ell parlava així, quan es formà un núvol que els anà cobrint. Ells s'esglaiaren, en veure que entraven dins el núvol. Llavors va sortir del núvol una veu que deia: «Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo». Així que s'hagué sentit la veu, Jesús es quedà tot sol. Ells guardaren el secret, i aquells dies no explicaren a ningú res del que havien vist.

Homilia

Montcada, 12 de febrer de 2019

Benvolguts amics i amigues de Ciutadella: 

     No deu passar-vos moltes vegades que us escrigui una carta algú que no coneixeu. A mi, almanco, em semblaria estrany. Deixeu que, en primer lloc, em presenti. Som en Pau Pons, tenc 22 anys, som de Maó i som seminarista.

     Semina... què!? A alguns de vosaltres us sonarà aquesta paraula. D’altres tal vegada no l’haureu sentit mai. No us preocupeu. Tractaré d’explicar-vos-ho. Els seminaristes som les persones que esteim al seminari. I un seminari (que ve de la paraula llavor en llatí) és el lloc on anam a formar-nos els qui sentim que Déu ens crida a ser capellans. Així, al seminari estudiam, resam i hi vivim els seminaristes per tal que doni fruit la llavor de la vocació sacerdotal que Déu ens ha regalat.

     La paraula vocació també la coneixeu. Entre vosaltres estic segur que hi ha qui vol ser metge, policia, mestre d’escola, inclús alguns futbolistes! A mi, per cert, m’agrada molt la música i també l’arqueologia. La vocació és allò que ens crida i que ens atreu; per tant, allò del que volem fer el nostre projecte de vida.

     Ara bé, tots els qui batejats, més enllà de les nostres professions (metge, policia, mestre...), tenim una vocació en comú: ser cristians significa seguir a Jesús, fer que la nostra vida s’assembli a la d’Ell. Açò, emperò, ho podem fer de moltes maneres: casant-nos, com a monjos, com a missioners... i també, clar està, com a capellans o sacerdots. Aquest últim és el meu cas.

     És probable que, en aquests moments, molts de vosaltres us estigueu demanant com pot saber algú que Déu l’està cridant a ser capellà. Ja us dic que no es tracta de sentir una veu d’ultratomba com en les pel·lícules. No. Però sí es tracta d’escoltar el nostre cor, de prendre consciència del regal que és la vida: una vida que hem de saber aprofitar bé i dedicar a allò que realment ho val. Hem de mirar-nos a nosaltres mateixos i demanar-li a Déu què vol de cadascú. Cada vocació, com cada persona, és única i irrepetible. Intentaré ara, idò, compartir amb vosaltres la meva experiència, conscient, emperò, que en les coses de Déu el llenguatge sempre se’ns queda curt...

     Us he comentat que m’agrada molt la música. Tant és així que des dels sis o set anys (no ho record bé) he tocat la guitarra. Després de fer la primera comunió (2006), vaig integrar-me al grup de guitarristes de la parròquia de la Concepció de Maó. Van anar passant els anys fins que el 2010, amb la catequesi de confirmació, vaig tenir l’oportunitat de fer l’últim tram del Camí de Santiago. És una experiència inoblidable que, sens dubte, us recoman. Va ser fent aquest camí que va sorgir la possibilitat del sacerdoci. Molt em va ajudar el capellà que ens acompanyava. Jo era un jove més de la parròquia, però un jove que se sentia atret, i no poc, pel testimoni d’entrega i generositat dels capellans. En el fons del meu cor, niava el desig de ser un més d’ells.

     L’any següent, el 2011, vaig poder participar en una trobada mundial de la joventut (JMJ) amb el Papa Benet XVI a Madrid. Com em va impactar veure tants joves i de tants països tan compromesos amb la seva fe! Poc a poc anava descobrint que quan deixam entrar a Déu en la nostra vida, Ell no ens deixa indiferents, sinó que ens mostra amb la seva pedagogia pacient una altra manera d’entendre i viure aquesta única vida que tenim: des de l’amor i la gratuïtat.

     Així continuaria fins el 2014, moment en què, acabats el batxillerat i la selectivitat, vaig ingressar amb molta il·lusió al Seminari de Menorca. Actualment, hi estic fent ja el cinquè curs. El temps, com sabeu, vola, fuig. He de confessar-vos, no obstant això, que aquella il·lusió i aquelles ganes amb les que vaig començar mai les he perdut. Em passa més bé a l’inrevés: veient què gran és Déu i també la necessitat que tenim d’Ell, m’entusiasma cada vegada més el fet de trobar-me en aquest camí de formació per al sacerdoci.

     No vull cansar-vos ni tampoc allargar-me massa més. Cada 19 de març, dia de Sant Josep, celebram el dia del Seminari. Ara ja coneixem tots què és un seminari i qui i per què hi viu allà. Mentiria si digués que no m’agradaria veure els seminaris, convents... plens de vocacions. I tampoc seria honest dir que la gran vocació cristiana només és cosa de capellans i monges. La vocació cristiana és per a cadascun de nosaltres. Però l’hem de descobrir. Cal aturar-se i reflexionar. Cal conèixer cada dia més i més a Jesucrist. Ell, no en tingueu cap dubte, ens espera. Li feim falta per anunciar al món el seu missatge d’esperança.

     Dia 19 de març celebram el dia del Seminari. Amb aquesta carta els seminaristes menorquins volem convidar-vos a que reflexioneu sobre la vostra vocació. I a que ho feu sense por, sense vergonya. No hi ha res a perdre, sinó tot al contrari: Déu ens ofereix vida per lliurar-la, per alleugerar els patiments, per acompanyar a la gent... La nostra existència és un regal de Déu a través dels nostres pares, i els regals són per compartir-los, no per guardar-se’ls per a un mateix. Nosaltres, els seminaristes, hem reflexionat sobre la nostra existència i la nostra vocació. Ens sentim cridats al sacerdoci. Jesús ens ha robat el cor. No descarteu necessàriament aquesta opció. Nosaltres no ho vam fer, i no ens en penedim. En donam gràcies contínuament.

Pau.     [pauponse@hotmail.com] 

P. D.: us escric des de Montcada, el poble valencià on els seminaristes de Menorca vivim el nostre temps de seminari.

Homilia diumenge 10 març 2019

 Diumenge I (C) de Quaresma 10 de març 2019  

Text de l'Evangeli (Lc 4,1-13): En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà. L'Esperit el va conduir pel desert durant quaranta dies, i era temptat pel diable. Aquells dies no va menjar res, i a la fi tenia fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Però Jesús li va respondre: «L'Escriptura diu: ‘L'home no viu només de pa’».

Després el diable se l'endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món i li digué: «Et donaré tota l'autoritat i la glòria d'aquests reialmes: me l'han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. Adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: ‘Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol’».

Després el conduí a Jerusalem, el va posar dalt de tot del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix. Diu l'Escriptura: ‘Donarà ordre als seus àngels de guardar-te’. I encara: ‘Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres’». Jesús li contestà: «Diu l'Escriptura: ‘No temptis el Senyor, el teu Déu’». Un cop el diable hagué esgotat tota mena de temptacions, s'allunyà d'ell fins al moment oportú. 

HOMILIA 

Revisem avui ses tres lectures 

Quin és el nucli de la Primera, la del libre del Deuteronomi ?

      Prendre consciència que la terra que ens alimenta és un regal, un do gratuït de Déu. Per açò el poble d’Israel li ofereix constantment els primers fruits del que rep. Avui se’ns demana que sapiguem donar gràcies a Déu i que sapiguem compartir-ho. L’evangeli de Mt. 10,8, ens diu: “El que hem rebut gratis ho hem de donar gratis”. El Papa Francesc ens diu a Evangeli Gaudium, 188: Hem de crear una nova mentalitat que pensi comunitàriament. Mentalitat que prioritzi que tots, i no tan sols alguns, tenim dret al fruit de la terra”.

      Una vegada més recordem que els béns de la terra ens pertanyen a tots. I pens que així com cream constantment dies que celebram, com dia 8, el dia de la dona, hem de crear un dia i sumar-nos-hi tots, on reivindiquem que els béns de la terra són per a tots. Facem el propòsit d’escampar-ho en família. Per açò és bo viure en família el dejuni quaresmal. El dejuni quaresmal és un bon exercici per a recordar-nos que hem de compartir els béns de la terra. 

Quin és el nucli de la segona lectura? 

      La fe que ens fa justos (diu sant Pau als cristians de Roma, cap 10), la portam al cor. I el cor ens diu que el Senyor no fa diferència entre jueus i no jueus. Des de segles sentim a dir el mateix, i rallam del mateix. Com ens costa posar al cor la fe. És més fàcil posar-la als llavis. Entre nosaltres ja diem que “a la llengua li fem dir el que volem”. El que toca el cor és una altra cosa. El que surt del cor és el que realment importa. Proposem, durant aquest temps quaresmal fer també exercici de caritat. No facem diferències entre uns i altres. Avui vivim un món multicultural. S’altre dia sentia a un nebot meu dir que jugava a basquet amb gent de diverses països: del Japó, de Colòmbia, ... I diumenge qui ve, entre noltros, celebrem el diaconat de Jean Marie Nguele, nascut al Camerun. No facem diferències, acceptem la riquesa que ens arriba de la diversitat. 

Quin és el nucli de l’evangeli de Lluc 4?

      Que tots, també Jesús, passam amb més o manco intensitat diverses temptacions en la vida. Fins i tot aquestes ja són presents també en la mitologia grega, si tenim present, per exemple, Ulisses.

      En el segle XX són moltes les temptacions que vivim. Temptacions, les anomenam, perquè tenen la intenció de fer-nos enfora del projecte que bDéu té pensat per a cadascú. 

      La primera consisteix en fer de les nostres necessitats bàsiques l’absolut. Pensar que la felicitat es troba en la possessió i fruïció dels béns. Viure quasi bé per fer feina i així poder menjar, beure i comprar quatre coses. Deixant de cultivar l’esperit. Vaig rebre una imatge a un whatsApp que deia: “Avui els gimnassos estan plens, però les biblioteques estan buides”. 

      La segona, en cercar el poder, l’èxit per damunt del que sigui, fins i tot per damunt dels valors. Avui hi ha que venen fins i tot la seva intimitat per aconseguir seguidors. Avui i sempre, hi ha que menteix públicament només per tenir quatre vots. 

      La tercera temptació consisteix en desitjar resoldre problemes de la vida sense esforç, utilitzant Déu d’una forma màgica i egoística. Just que visquin alguna cosa que els resulta contracor, es demanen “on és?”, i deixen de creure. Sols estan disposats a creure en Déu si particularment la vida els funciona tal com ells desitgen. 

      No vulguem caure en les temptacions que ens fan enfora del projecte de Déu. Posem la nostra atenció en el que val la pena seguir: Cuidar l’esperit, no perdre els valors, confiar sempre en Déu.

Homilia diumenge 3 març 2019

 Diumenge VIII (C) de durant l'any 

      Text de l'Evangeli (Lc 6,39-45): En aquell temps, Jesús els digué encara una

paràbola: «¿És que un cec pot guiar un altre cec? ¿No cauran tots dos al clot? El deixeble no és més que el mestre; però tot deixeble, un cop instruït, serà com el seu mestre. Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu? Com li pots dir: 'Germà, deixa'm que et tregui la brossa de l'ull', si tu no veus la biga del teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l'ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents ni cap arbre dolent que doni fruits bons. Cada arbre es coneix pel seu fruit: no es cullen figues dels cards ni es veremen raïms de les bardisses. L'home bo, del bon tresor del seu cor, en treu la bondat, i l'home dolent, del seu tresor dolent, en treu el mal. Perquè del que sobreïx del cor, en parla la boca».

HOMILIA

      

Ser cristià no és escollir el que un vol com en un bufet lliure. Ser cristià és tenir la capacitat de posar-nos davant la Paraula de Déu que ens arriba sense escollir-la, i escoltar el que ens va dient un dia rere un altre, un diumenge rere un altre. 

       Avui se’ns diu que no hem d’anar per la vida donant lliçons. L’evangeli avui, per açò, ens convida a fer-nos preguntes. Preguntes que ens hem de fer avui. La pregunta primera i fonamental és: Un cec és capaç de guiar un altre cec?

 

       La resposta a aquesta pregunta és evident: No, un cec no és capaç de guiar a un altre cec. Segur que Jesús no té present l’aspecte fisiològic de la ceguesa, té present sobre tot l’aspecte humà, espiritual. Té present, possiblement els fariseus. 

       Qui eren els fariseus? Els Fariseus eren gent de la comunitat judeo-hebrea que va durar fins al segon segle de la present era i es considera successora dels asideus (devots). Els fariseus s'han fet notables per referències al Nou Testament, als conflictes entre ells i Joan Baptista, i amb Jesús. També hi ha diverses referències al Nou Testament a Pau de Tars, sent ell un fariseu. La relació entre el cristianisme primitiu i els fariseus no sempre va ser hostil, per exemple, Gamaliel se cita com un líder dels fariseus i que simpatitzava amb els cristians. Normalment definim els fariseus per aquelles persones que no creu en els valors que defensen. Són persones hipòcrites. Jesús. Tenim present el fariseisme, deia: feu el que us diguin, però no feu el que fan. 

       Amb aquesta pregunta Jesús vol advertir als seus deixebles del perill que comportaria seguir els seu comportament. 

       Tots necessitam ser guiats al coneixement i als criteris de Jesús. I avui, ja ens convé tenir present el que malauradament tenim deixada de banda: la direcció, o bé, l’acompanyament espiritual. I la pregunta directa que ens hem de fer a partir de la que ens fa avui Jesús és: Creis que avançareu fàcilment en el camí de la fe, del coneixement de Jesús, de la seva experiència, del no mal parlar dels altres sense veure la biga que hi ha en el vostre ull, sense la figura del director o del acompanyament espiritual? 

       Vivim en un món i en una societat que cerca constantment referents en actors, actrius, esportistes, cantants, influencers, coachs, ... i fins i tot alguns dels més agnòstics necessiten “mèdiums” per refer-se quan s’ha mort una persona que els era propera. En canvi, molts de noltros deixam de banda la possibilitat que un mestre de la pregària, de la reflexió, de la fe, ens acompanyi a trobar-nos amb Jesucrist. 

       Avui, entre noltros, hi ha molts cecs guiats per altres cecs. En tost d’aturar-nos a escoltar a qui de ver ens pugui orientar, sense ser fariseu, anam rere a qui, essent ell també un cec, ens pretén guiar. Som cecs que ens deixam guiar per uns altres cecs. I és que... ¿Per qui ens deixam guiar per a veure avui cap on va la nostra societat? Per quì ens deixam guiar per aprofundir cap on va avui l’educació familiar, escolar, social; cap on ens dirigeixen cadascun dels diversos mitjans de comunicació, o els diferents polítics i grups polítics, ...? Qui ens guia? Per a qui ens deixam guiar? Qui ens influeix? Qui o què és el que més ens acompanya per a trobar el sentit de tot? Un cec? Una persona alliberada d’influències que no passen pel sedaç de la nostra consciència? 

       Ja val la pena que avui, gràcies a la Paraula de Déu, ens interroguem: Qui ens guia? Qui ens guia, ens guia cap a la veritat, cap a la mentida, cap a Déu, cap a la frustració?