Homilia diumenge 27 de juny 2021

  Diumenge 13 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 5,21-43): En aquell temps, Jesús travessà el llac amb la barca i va tornar a l'altra riba. Molta gent es reuní al seu voltant, i Ell es quedà vora l'aigua. Llavors arriba un dels caps de la sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu, se li llança als peus i, suplicant-lo amb insistència, li diu: «La meva filleta s'està morint. Vine a imposar-li les mans perquè es curi i visqui». Jesús se n'anà amb ell. El seguia molta gent que l'empenyia pertot arreu.

Hi havia una dona que patia d'hemorràgies des de feia dotze anys. Havia sofert molt en mans de metges i s'hi havia gastat tot el que tenia, però no havia obtingut cap millora, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li va acostar per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: «Només que li pugui tocar la roba, ja em curaré». Immediatament va deixar de perdre sang i sentí dintre d'ella que estava guarida del mal que la turmentava. Jesús s'adonà a l'instant de la força que havia sortit d'ell i es girà per preguntar a la gent: «Qui m'ha tocat la roba?». Els seus deixebles li contestaren: «¿Veus que la gent t'empeny pertot arreu i encara preguntes qui t'ha tocat?». Però Jesús anava mirant al seu voltant per veure la qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou bé què li havia passat, tremolant de por es prosternà davant d'Ell i li va explicar tota la veritat. Jesús li digué: «Filla, la teva fe t'ha salvat. Vés-te'n en pau i queda guarida del mal que et turmentava».

Mentre Jesús encara parlava, en van arribar uns de casa del cap de la sinagoga a dir-li: «La teva filla s'ha mort. Què en trauràs, d'amoïnar el Mestre?». Però Jesús, en sentir aquestes paraules, digué al cap de la sinagoga: «No tinguis por; tingues només fe». I no va permetre que l'acompanyés ningú, fora de Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a casa del cap de la sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i feia grans planys. Entra a la casa i els diu: «Què són aquest aldarull i aquests plors? La nena no és morta, sinó que dorm». Ells se'n burlaven, però Jesús els treu tots fora, i pren només el pare i la mare de la nena i els qui l'acompanyaven, entra al lloc on era la nena, l'agafa per la mà i li diu: «Talita, cum -que vol dir: ‘Noia, aixeca't’». A l'instant la noia es va aixecar i es posà a caminar. Tenia dotze anys. Tots quedaren sorpresos i no se'n sabien avenir. Però Jesús els prohibí que ho fessin saber a ningú. I els digué que donessin menjar a la noia. 

 

HOMILIA

Homilia diumenge 20 de juny 2021

Diumenge 12 (B) de durant l'any

Text de l'Evangeli (Mc 4,35-41): Un dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: «Passem a l'altra riba». Deixaren, doncs, la gent i se'l van endur en la mateixa barca on es trobava. L'acompanyaven altres barques. Tot d'una es va aixecar un gran temporal; les onades es precipitaven dins la barca i l'anaven omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen: «Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?». Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l'aigua: «Silenci! Calla!». Llavors el vent va parar i seguí una gran bonança. Jesús els digué: «Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?». Ells van sentir un gran temor i es deien l'un a l'altre: «Qui és aquest, que fins el vent i l'aigua l'obeeixen?».

HOMILIA

      A la Bíblia, la mar representa moltes vegades les forces contràries a Déu, unes forces que només Déu és capaç de dominar.

      Avui, les lectures que hem proclamat, insisteixen en una realitat que, com a cristians, hem de tenir present:

1.      La barca que representa a l’Església
2.      La mar que representa les forces contràries a Déu, a l’evangeli, a l’Església.
3.      Els deixebles, que tot i que molts d’ells (Jaume i Joan, Andreu i Pere...) coneixen la realitat del mar, tenen por.
4.      Jesús que sembla que dorm enmig de tot aquest escenari de dificultats per l’Església i pels apòstols.
5.      Perquè sou tan porucs? Encara no teniu fe?

      1.La barca representa a l’Església. Tots anam fent camí. Tant els cristians d’una part del món com els d’una altra part, anam fent junts el mateix viatge. El que viuen els de Palestina, Xina, Iran, Espanya o França, ens implica a tots. Les dificultats de la mar (del món) o la seva bonança, ens ha de tocar al cor a tots. No som uns cristians que ens podem desatendre dels altres. Som uns cristians que sols trobam el sentit del que són: units i compartint. Per açò, veiem la importància de les pregàries universals, com a cada Eucaristia tenim present el Papa, el bisbe, tots els batiats...

      2.La mar representa les forces contràries a Déu, a l’evangeli, a l’església. Aquí podríem posar noms a cadascuna de les ones que en força, fins i tot en violència, envesteixen la barca i la fan desequilibrar: mentides, falsedats, odis, violències, governs totalitaris que neguen i silencien Déu, actituds i ensenyances dels qui pretenen organitzar el món sense Déu, dels qui escampen aquelles expressions tan sentides en els nostres ambients: “Déu ha mort, visqui el super-home” “No hi ha veritats, tot és relatiu, que cadascú faci el que vulgui”...

      3. Els deixebles, que davant aquest temporal, tenen por. En tenen tanta, a vegades, que veiem amb ells actituds diferents:

- Uns deixen la barca i cerquen un tros de terra on hi hagi quietud i manca de complicacions, si poden.

-Uns altres, es posen nerviosos i criden i critiquen la fusta de la barca (de l’Església), el seu timó (el Papa, el bisbe, els capellans, els responsables de diverses activitats i compromisos), el per què hem sortit de port, de la calma, i ens hem atrevit a entrar dins l’espai de la mar ample...

      4. Hi ha qui, fins i tot, culpen a Déu, i escampen que Déu dorm, que no s’interessa del patiment de tants que van a la barca. I entren en crisi de fe i critiquen arreu.

      5. I, finalment, en aquestes lectures d’avui que ens assenyalen directament una situació actual de la barca, de l’Església, ressonen les paraules de Jesús: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?

      ¿Per què ens deixam influir tant per les dificultats, per la mar esvalotada en el moment actual i en tants d’altres moments de la història de l’Església, i no per la fe en Jesús que fa camí amb noltros a la mateixa barca i ens fa el regal de no perdre la pau i de seguir confiant en Ell?

      Que en l’Eucaristia d’avui ressonin d’una manera especial en els nostres llavis aquelles paraules que van pronunciar els apòstols i que ens les recorda l’evangeli de Lluc 17,5: Senyor, augmenta’ns la fe.

 

Homilia diumenge 13 de juny 2021

  

Diumenge XI (B) de durant l'any 

    

    Text de l'Evangeli (Mc 4,26-34): En aquell temps, Jesús deia a la gent: «Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra: tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega».

      Deia també: «A què compararem el Regne de Déu? Amb quina paràbola en podríem parlar? És com quan sembren un gra de mostassa, que és la més petita de totes les llavors de la terra; però, un cop sembrada, va creixent i arriba a fer-se més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells del cel fan niu a la seva ombra». Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la Paraula a la gent, de la manera que ells eren capaços d'escoltar-la. No els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als seus deixebles.

 

 HOMILIA

 

     Les lectures d’avui ens fan tenir present vàries coses quan durant un curs hem procurat sembrat la llavor de la Paraula de Déu. Avui acabam la catequesi d’infants adolescents i aquests dies passats hem posat punt final per aquest curs a la catequesi d’adults, a l’Escola de Teologia, a una Vida Creixent, al Club, als Equips de matrimonis...

    1.Tinguem present que el Regne de Déu és una realitat silenciosa. No és un fet espectacular. En cada persona hi és sembrada un esqueix. Un esqueix cridat a créixer, però inicialment un esqueix, un no res a la vista de qualsevol. Hi ha pares, hi ha catequistes, hi ha una comunitat cristiana, que sembra. Però el que sembra no és altra cosa que un esqueix, un ull tendre, una llavor. Ezequiel ens dius avui: “Açò diu el Senyor: També jo prendre un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge, i el plantaré...”.

    2. Tinguem present que la llavor, que l’ull tendre, que l’esqueix, necessita temps per a créixer i per a donar fruit. Divendres es vespre vam anar a visitar unes persones que viuen a un xalet situat a z0ona de tramuntana. I ens mostrava un arbre que just feia cinc o sis pans i que estava plantat feina ja 18 anys. Li costa créixer, em deien. El vent del nord bufa fort. La Paraula de Déu és sembrada, l’hem sembrada aquest curs de nou. Quines circumstàncies viuran els qui l’han acollida? Els pares la seguiran cuidant? Els padrins de baptisme i de confirmació l’ajudaran a créixer? L’entorn serà d’aire suau o de tramuntana?

    3. Tinguem present que el creixement en cadascú del Regne de Déu ens reclama a tots “paciència”. Paciència tot esperant que la terra fecundada engendri un nou arbre, un nou cristià, algú que sigui un referent com els sants que hem pogut tenir present aquesta setmana passada: Sant Efrem, diaca que servia als pobres i donava importància a les dones en la vida litúrgica de la comunitat cristiana del segle IV. Sant Joan Domínici, segles XIV-XV, que en èpoques difícils per a l’Església que li costava perdre poder, ell va ser un herald de la reconciliació. Santa Maria Rosa Moles, s. XIX, que ens demana tinguem present l’educació, cuidem hospitals i Geriàtrics, tinguem present els països pobres... Jesús es demana avui en una de les seves paràboles (Mc 4, 26-34): Com podem comparar el Regne de Déu? És com un gra de mostassa, la més petita de totes les llavors, però una vegada sembrada, es posa a créixer, i acaba més gran que totes les hortalisses...”.

    Preguem perquè no ens cansem de sembrar i de tenir paciència. I preguem perquè visquem la importància que té anar sembrant en el nostre cor i en el cor de molts, la llavor del Regne.  

 

 

 

Homilia diumenge 6 de juny 2021

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (B)

Text de l'Evangeli (Mc 14,12-16.22-26): El primer dia dels Àzims, quan se sacrificava l'anyell pasqual, els deixebles van dir a Jesús: «On vols que anem a fer els preparatius perquè puguis menjar el sopar pasqual?». Ell envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu a la ciutat i vindrà a trobar-vos un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: ‘El Mestre diu: On tens la sala on haig de menjar el sopar pasqual amb els meus deixebles?’. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, parada amb estores i coixins. Prepareu-nos allí el sopar». Els deixebles se n'anaren. Van arribar a la ciutat, ho trobaren tot tal com Jesús els havia dit i prepararen el sopar pasqual.
    I mentre sopaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: «Preneu: això és el meu cos». Després prengué una copa, digué l'acció de gràcies, els la donà i en begueren tots. Els digué: «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom. Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu».

Després de cantar els salms, van sortir cap a la muntanya de les Oliveres.

HOMILIA

      El Dijous Sant –que ja ens queda enfora en el temps- celebràvem, l’amor de Crist fins a l’entrega total. El pa compartit el Dijous Sant té un sentit que cada dia hem de recuperar més: és el pa trossejat per a la vida del món. És el pa de la solidaritat. És Càritas. És el pa que ens recorda que no estem sols en el món, que la nostra vida ha de ser una vida compartida. El pa del Corpus és el pa que alimenta la vida de la comunitat cristiana, de l’Església. És el pa de “Preniu i menjau”.

      Cada diumenge ens reunim com a comunitat en torn de la taula del pa. A l’Eucaristia, no hi anam, i mai hi hem d’anar a títol individual sinó per a trobar-nos amb altres entorn de la taula.

      El Dia del Corpus recordam que a l’origen de la celebració de l’Eucaristia hi va haver un comiat, una despedida. Hi va haver un conjunt de cors que bategaven al mateix ritme, units, compassats, sorpresos, entristits per a viure l’adéu de l’amic, i esperançats sabent i sentint que sempre estaria amb ells, que mai els deixaria tot sols: “Cada vegada que mengeu i beveu d’aquest pa, jo estaré amb vosaltres”.

      La celebració del Corpus vivim un panxó fratern, no anem a un espectacle ni a una conferència. No esperam, sobretot, que la missa sigui entretinguda, festiva, participativa... Esperam, sobretot, que sigui fraterna, que sigui viure la comunió amb els sentiments i els pensaments que rondaven en el cor de Jesús ahir, i que segueixen rondant el seu cor, avui.

      L’Eucaristia, celebració del Corpus, és: 

     

        -Tenir ganes de trobar-nos amb els altres, de compartir una taula, una estona, un temps, un record, un compromís... que ens va sentir que formam part d’una mateixa família. L’Eucaristia és “taula”, abans de ser altar.

      -El que hi ha al costat ens interessa. Ens interessa ell i tot el que ell viu. Igual com passa quan seiem a una taula qualsevol amb altres. Uns i altres ens miram a la cara, ens escoltam, compartim. Ningú hi queda marginat a una taula que és signe i realitat de compartir.

      -No té sentit, per açò, anar a missa i seure uns per aquí i uns altres per allà. L’Eucaristia és taula abans de ser altar. I no és altar si primer no és taula. “Si quan anau a rebre el cos de Crist recordau que algú té alguna cosa contra vostre, deixau l’altar i feu primer les paus amb qui esteu distanciats”.

      -El Dia del Corpus tenim present com Jesús era un artista en saber compartir taula. Compartia taula amb tothom: amb amics com Maria, Marta i Llàtzer; amb cobradors d’imposts com Zaqueu; amb qui celebrava un convit de noces, com per exemple les de Canà; amb la gent que venia arreu per a compartir la seva presència i paraula, com el dia de la multiplicació de pans; amb la colla dels seus amics més íntims, compromesos i educats per a anunciar el Regne, com els apòstols i deixebles, etc.

      -Igual, noltros. Hem de saber compartir taula a ca nostra; dia de primeres comunions i batejos; quan la fe ens convidava a celebrar el sagrament del matrimoni, un Funeral per un membre de la nostra Parròquia o entorn familiar i d’amics... Sempre, els cristians, hem de ser uns experts hem saber compartir taula. Amb fer còmode la presència de qui hi ha al nostre costat i de qui dóna calor a la nau de la nostra Parròquia.

      -Ja sabem que aquell dia, Jesús es predisposava a celebrar la Pasqua jueva amb els seus amics. El pas del poble d’Israel a la llibertat. La fugida de l’esclavitud d’Egipte.

      -Compartir taula vol dir alliberar persones, desfer el cor dels qui estan angoixats; animar els entristits; encoratjar més i més els qui estan animats; consolar els qui viuen dol... Compartir taula vol dir aprendre a escoltar. Els qui celebram cada diumenge l’Eucaristia, hem de sortir d’ella esponjats, pacificats, animats, encoratjats, compromesos, valorats...