Homilia diumenge 26 març 2017

Diumenge IV de Quaresma. 26 març 2017 

       La litúrgia ens fa recorre un vertader itinerari baptismal. Diumenge passat, Jesús prometia a la samaritana el do de “l’aigua viva”; avui, curant el cec de naixement se’ns revela com “la llum el món”. 

       Descobrir l’aigua viva, descobrir la llum, són realitats del baptisme. El Baptisme és el sagrament que ens fa viure el que i el qui hem descobert. Hem descobert, hem vist Jesús. Hem descobert i hem vist el què de la seva vida: donar salut, salvació! 

       El fang que Jesús posa als ulls d’aquell home cec ens recorda la creació. Jesús ens recrea de nou. Jesús ens crida a sortir de la fosca del pecat i de les satisfaccions puntuals d’una aigua que sempre genera nova set. 

       Els fariseus estan bé com estan. No se senten cridats a néixer de nou, a recrear-se. Els satisfà ser els mestres de la fe jueva, seure els primers bancs, passar per ser els complidors de la llei, del repòs sabàtic. El cec de naixement, al contrari, no està bé com està. Desitja veure-hi, escolta Jesús, es renta a la piscina de Siloè, aprèn a tenir opció pròpia front el que marcava el seu ambient: “Creu en Jesús. Creu que Jesús és la revelació de Déu!”. 

       Avui m’enfic de nou a dins d’una experiència viscuda no poques vegades. No coneix qui veu, coneix qui “mira!”. I “mira” qui dirigeix el seu veure cap un objectiu. Només veiem el que volem veure, el que estimam, el que ens interessa: 

       -Si passam al costat de persones que no ens són grates o ens són indiferents, quasi les tocam però no les miram. No ens interessen! 

       -Si alguns dissabtes passam davant restaurants i veiem que estan plens, algú comenta: “On són els pobres?” . Si en tost de dirigir les nostres mirades en aquests llocs les dirigíssim a les cases que, quan mengen, mengen allò de sempre, les nostres converses serien diferents. 

       - És curiós veure com som un tant per cent elevat de turistes quan passam davant catedrals precioses o observam retables i quadres dignes de ser observats detingudament, sols fem fotografies i partim. Sembla que sols ens interessa tenir un testimoni que hem passat per allà. 

       Quina diferència hi ha anar tot sols a un viatge o fira del que sigui, o anar-hi acompanyats per una persona entesa. L’entés ens fa fixar, ens fa mirar detalls que ens han passat per alt. 

       Molts hi veiem, és cert. Però també és cert que som cecs de molts detalls perquè no hem après a mirar, a fixar la nostra mirada detingudament, a aprofundir el que veiem. Fins hi tot el profeta Samuel s’equivoca avui: Per l’aparença creu que el Senyor escull a Eliab, però el Senyor escull David. El Senyor “mira” el fons del cor, no l’aparença. 

       El poema –frase- de la Alhambra de Francisco de Icaza diu: “Dale limosna, mujer, que no hay en la vida nada, como la pena de ser ciego en Granada”. 

       La bellesa ens rodeja, Déu ens acompanya. No siguem cecs a descobrir la bellesa i a Déu que ens acompanya.

Homilia diumege 19 març 2017

Tercer de Quaresma. Dia del Seminari. 19 de març 2017 

       A la primera lectura d’avui, Moisès és cridat a passar davant el poble d’Israel i és cridat a prendre’n la vara. 

       A l’evangeli, veiem com Jesús i la samaritana tenen set. Jesús, amb el diàleg, fa descobrir que hi ha dues sets diferents: La física i la de Déu! 

       La física és momentània, puntual. La set de Déu és constant, qui la sent no la pot apagar mai. Sempre en té. 

       Aquests dies amb els seminaristes hem visitat pobles, Col·legis i Instituts de Menorca.               Hem descobert com els joves, en el fons, en les preguntes que ens han fet, tenen set que algú els orienti « els passi al davant » i amb la vara del bon pastor els acompanyi a trobar el sentit del viure. 

       Els joves tenen fam de tenir al seu costat persones referents, persones que els orientin en la seva recerca. Ens han demanat preguntes sobretot referent a : com neix una vocació, com s’acompanya, com l’entenen i l’acullen els pares, … Però també ens han demanat què és la fe, per què els capellans no es casen, què vol dir estimar si no és un impuls instintiu, … I també hem sentit com afirmaven que els avis són persones de fe però els pares no tant i alguns pràcticament gens. 

       El que hem sentit, el que hem vist, ens motiva a dir que hem de crear a les nostres cases, primer, però també als Centres Escolars i a les nostres parròquies, un ambient, un aire educatiu, i un bon aprenentatge vocacional. 

       Els hi hem de dir, per exemple, que una cosa és la professió i una altra és la vocació. Però quina sort tenen els qui poden viure la seva vocació també des de la seva professió. No ´des el mateix un mestre vocacional que un que no ho està vocacionat, i el mateix podem dir d’un mecànic, d’un fuster, d’un metge, d’un capellà, ... 

       El capellà no té una professió concreta, la seva feina és diversa: celebrar els sagraments, fer catequesi, formar-se culturalment, visitar malalts, formar adults, atendre els pobres, escoltar la gent, ... Ser capellà és viure una vocació. Els joves ho han definit molt bé: ser creient en Jesús, fer pregària, servir els altres en nom de Jesús, ... 

       Qui prepara a casa una vocació sacerdotal?:

              - Qui crea un ambient de fe ; prega, llegeix la bíblia, assisteix a l’Eucaristia …

              - Qui acompanya els fills a la catequesi i ell mateix cuida la seva formació

              - Qui té per molt important valors com : compartir, servir, …

              - Qui valora la seva vocació de parella, de pare i de mare, més que la seva professió, ... 

       Preguem avui per les vocacions, pels nostres cinc seminaristes i perquè en les nostres famílies sapiguem crear un bon ambient vocacional.

Homilia diumenge 12 de març 2017

Diumenge II de Quaresma – 12 març 2017

       Després d’haver viscut diumenge passat l’evangeli de les temptacions de Jesús al desert, avui se’ns convida a reflexionar el fet extraordinari de la Transfiguració a la muntanya del Tabor. 

       Considerats junts, les dues experiències de Jesús ens donen a conèixer el misteri pasqual: la lluita de Jesús amb el temptador és el preludi de l seva passió, i el seu cos transfigurat anticipa la glòria de la resurrecció. 

       Diumenge passat teníem present la humanitat de Jesús. Ell comparteix amb nosaltres fins i tot les temptacions, que no en tenim poques i de tot tipus. I ens ofereix, transfigurat, quina és la nostra meta: vèncer les temptacions, el pecat i arribar a Déu. Ser cada dia millors, més semblants a Déu, més divinitzats. 

       Aquests dos diumenges són com dos pilars sobre els quals es recolza l’edifici quaresmal, més encara: tot l’edifici de la nostra vida cristiana que consisteix en el dinamisme pasqual: passar de la mort a la vida, del pecat a la gràcia, de la mortalitat a la immortalitat. 

       La muntanya, tant el Tabor com el Sinaí, és el lloc on sentim la presència propera de Déu. És l’experiència de viure “alçats!”, sols, a prop de Déu, sense obstacles d’entorn que ens destorbin. Tots vivim aquesta experiència quan pujam, per exemple, al Toro i des de dalt contemplant la meravella de Menorca. Fins i tot, inconscientment vivim una experiència de Déu, d’espiritualitat, de religiositat especial. 

       El Tabor és lloc de pregària. És el lloc on hi preguen Moisès i Elies, Jesús mateix, tants de monjos i monges. I vivint la pregària, obrim el cor a Déu i parlam amb ell obertament. En la pregària segur que sorgeixen les parts positives i negatives de la nostra vida, les gràcies i la necessitat d’ajuda davant les nostres dificultats. En la pregària al Tabor, Jesús és conscient de les temptacions que va viure i és conscients de la passió que està a punt de viure. 

       La transfiguració és un esdeveniment de pregària. De la pregària on Jesús es posa en mans de Déu totalment. Li demana, segur, fidelitat a la voluntat del Pare. I aquesta fidelitat total a la voluntat del Pare ens ve explicada mitjançant el símbols de la llum i del seu vestit blanc. Tota la vida de Jesús és per el Pare. Res retè per ell. Jesús és Déu: Ell és el seu Fill estimat! En ell el Pare s’hi complau totalment!. 

       La Transfiguració és preludi de resurrecció per qui, vivint la pregària, posa en mans de Déu la seva vida i la seva passió a favor de les febles d’aquest món.

       Com en el Baptisme al Jordà, se sent de nou que Jesús és el predilecte de Déu. Però aquí sentim un consell de Déu prou especial: “Escoltau-lo!!! 

       Per viure la resurrecció hem d’escotar Jesús i posar en mans del Pare el nostre dol i patiment, la nostra passió. 

       Durant aquest temps quaresmal aprenguem a fer pregària: a casa, al camp, al terrat, a una muntanya, els dijous i els diumenges en comunitat.

Homilia diumenge 5 de març 2017

 Diumenge Primer de Quaresma 5 març 2017 

       Cada divendres celebr l’Eucaristia a la casa de les Franciscanes de Ciutadella. Entrant a la seva Capella, vivint ja la quaresma, m’he topat amb una frase escrita a la paret que diu: “La Paraula de Déu és un do, als altres també són un do”. 

       Si la Paraula de Déu és un do, i els altres també, Déu i els altres ens han d’interessar. Hem de tenir interès per ells. 

       En el salm 50 que avui hem resat després de la lectura del Gènesi, l’orant ens presenta “qui és Déu i qui som noltros”. Noltros som pecadors, ens diu tot recordant en el fons l’experiència dels primers humans que ens descriu el llibre del Gènesi, i Déu és bo. Déu esborra les nostres faltes, Déu ens crea un cor ben pur, ens fa renéixer un esperit ferm. I ens ho diu resseguint i essent fidel a l’experiència de Déu present constantment tant en l’Antic com en el Nou Testament. 

       La nostra experiència de pecat ens ve assenyada a l’evangeli, a través de l’experiència humana de Jesús, mitjançant tres temptacions que vivim tots més o manco: 

       La primera, quan desitjam que “les pedres que trobam fent camí es converteixen pa”. Quan vivim la temptació de fugir dels compromisos familiars, socials, culturals, espirituals, religiosos, ... Quan fugim de càrregues i dificultats i a poc a poc perseguim la facilitat d’una vida sense complicacions, sense compromisos a favor dels altres. Aquesta primera temptació ens recorda que Déu no és present sols quan les coses ens van bé, també hi és quan les coses no ens funcionen, quan ens trobam amb dificultats de tot tipus. Aquesta és una temptació a la qual caiem no poques vegades quan davant problemes, mals, morts, desgràcies, diem o algú diu: “On és Déu!” “Déu no existeix”. Déu també hi és a la creu, a la passió de Jesús, en el martiri de tants i tantes! Déu hi és quan hi ha alguna cosa que ens angoixa el cor. 

       La segona, quan feim les coses no per convenciment personal, sinó pel què diran, per tenir èxit, perquè els altres creguin que som bones persones. “Tira’t de dalt a baix, va dir el temptador a Jesús, així tothom creurà que estàs envoltat d’àngels”. Hem de fer el que fem per convicció. Ho hem de fer en silenci, sense cercar publicitat. Jesús mateix deia constantment després de fer el bé: “no ho comentis amb ningú!”. Creixem no quan esperam els aplaudiments externs sinó quan notam que per fer el que fem ens és suficient ser fidels a la nostra consciència. Podríem posar exemples de tot tipus: Dir que som creients i practicants en ambients indiferents i contraris; ser pares que s’impliquen a la catequesi i a poc a poc es van integrant a la comunitat; defensar de paraula o per escrit sobre temes que no sempre són políticament correctes, com defensar el dret a la vida des de que un neix, l’ensenyança de religió a les escoles i/o el dret a la llibertat d’ensenyança, ...

       Tercera, desitjar tenir poder per influir fàcilment en allò que ens interessa personalment. “Tot açò t’ho donaré si m’adores!”. Tenir poder, tenir influència no és dolent. El que és dolent és emprar el poder o la influència per aconseguir interessos personals. Aquesta temptació és arreu. Hi és present en les parelles, entre germans, en grups o persones d’església, en partits polítics, entre països, ... 

       Sí!, com diu el salm 50, som pecadors. Però uns pecadors que tenim una sort immensa perquè Déu, el Déu que ens jutja cada moment i ens jutjarà al final de la nostra vida, és bo i compassiu. I és precisament la seva bondat (i no la seva severitat) la que ens convida a millorar-nos a favor de tots. Els altres, com resa l’escrit a la capella de les germanes franciscanes, també ens són un do. Un do que ens demana fidelitat personal.