Homilia diumenge 27 de juliol 2014

Diumenge XVII 27 de juliol 2014 

LA DECISIÓ MÉS IMPORTANT 

      L'evangeli recull dues breus paràboles de Jesús amb un mateix missatge. En tots dos relats, el protagonista descobreix un tresor enormement valuós o una perla de valor incalculable. I els dos reaccionen de la mateixa manera: venen amb alegria i decisió el que tenen, i es fan seu el tresor o la perla. Segons Jesús, així reaccionen els que descobreixen el Regne de Déu.

      Pel que sembla, Jesús sap que la gent segueix altres perles, altres tresors que són més a la vista però no són tan importants: viure còmodament, tenir un bon físic, tenir la vida solucionada a costa del que sigui i del que sigui.... Jesús intenta fer ganes per a descobrir el que realment és més atractiu i important: aquest projecte apassionant del Pare, que consisteix en conduir la humanitat cap a un món més just, més fratern i més joiós, encaminant-lo així cap a la seva salvació definitiva en Déu.

      Què podem dir avui després de vint segles de cristianisme? Per què tants cristians bons viuen amb la sensació de no haver-hi descobert cap "tresor"? Perquè tants cristians no s'entreguen de ver a ser missioners, missatgers d'aquest tresor? Per què tants el viuen com amagat i sense expressar públicament que l'han trobat i que el volen oferir a uns altres? On és l'arrel última d'aquesta falta d'entusiasme i d'alegria?

      Després del Concili, Pau VI va fer aquesta afirmació rotunda: "Només el Regne de Déu és absolut. Tota la resta és relatiu". Anys més tard, Joan Pau II el va reafirmar dient: "L'Església no és ella el seu propi fi, ja que està orientada al regne de Déu del qual n'és germen, signe i instrument". El Papa Francesc ens està repetint: "El projecte de Jesús és instaurar el Regne de Déu".

      Si aquesta és la fe de l'Església, els cristians hem d'escampar i viure aquest tresor a l'ample, amb un bon somriure a la cara, feliços de ser cristians. Els cristians d'avui ens hem d'adonar que la troballa d'aquest tresor explica la passió que va animar tota la vida de Jesús, la raó de ser i l'objectiu de tota la seva actuació; explica la passió de l'apòstol Jaume que passa de ser aquell apòstol que demana seure al costat del Pare en el Regne del cel, a ser un dels primers apòstols màrtirs; explica el martiri del Beat Joan Huguet, jove capellà, que als 23 anys mor màrtir proclamant que l'únic Rey a qui serveix és a Crist.

      L'Església, cadascú de nosaltres, sols pot renovar-se des de la seva arrel, si descobreix el "tresor" del regne de Déu.

      El Papa Francesc ens està dient que "el Regne de Déu ens reclama". Hem d'escoltar aquest clam. Segurament, la decisió més important que hem de prendre avui a l'Església i a les nostres comunitats cristianes és la de recuperar el projecte del regne de Déu amb alegria i entusiasme.

      Sempre dic als pares que batien que no són genitors, tan sols, són pares, són educadors. Educadors de valors que apunten al respecte, a l'amor, a la trascendència.

Mateu 13, 44-52

Diumenge XVII durant l'any (A)

Homilia diumenge 20 de juliol 2014

Diumenge XVI 19 juliol2014

     Idea principal: Per què permet Déu que hi hagi “jull” en el camp del món? 

Resum del missatge: A aquesta pregunta ens respon la primera lectura d’avui (Sv 12,13ss.): al pecador li dones temps perquè se n’adoni i demani perdó. I Per açò Déu ens envia el seu Esperit a fi de que ens ajudi en la nostra debilitat (segona lectura. Em 8,26-27). Però també hi hem de posar de la nostra part: vigilància, perquè l’enemic de la nostra ànima no dorm i vol sembrar també el jull en els moments en que anam despistats (evangeli). 

Punts de la idea principal: 

     -En primer lloc és un fet que Déu ha sembrat en cadascun llavors excel·lents: bondat, veritat, bellesa, honestedat, justícia, puresa, caritat... I ens ho sembra en aquells moments en que estem pregant, celebram l’Eucaristia, obrim la Bíblia, ens trobam davant realitats que ens alliçonen: una bona acció, una opció de vida que ens fa pensar, una infermetat, una reacció positiva després d’haver viscut moments complicats i dolorosos. Déu no dorm mai. Déu ho aprofita tot per a sembrar. 

     -En segon lloc, també és cert que l’enemic de la nostra ànima, de la nostra vida interior, tampoc no dorm. Ell no pot enfrontar-se a Déu, no pot destruir la llavor que ell sembra. Què fa? Allà mateix on Déu sembra, ell hi sembra jull, mala herba. I ho fa amb la intenció de despistar-nos i de que ens facem amics d’ell. I així és que va sembrant arreu: odi, enveja, mentida, corrupció. Així, en el camp del matrimoni hi sembra: desavinences, ruptures, insensibilitats, irresponsabilitats, indiferències davant el patiment de l’altre... En el camp de la cultura: relativisme, pèrdua de valors, aferrament al poder abans... 

     -Finalment, quina és la reacció de Déu front l’acció de l’enemic? Déu, com voldrien molts, podria arrabassar el mal de cop i tapar la boca a l’enemic. Però no ho fa. Alguna raó tindrà per a no fer-ho. El que noltros veiem és la manifestació del seu amor, el respecte a la llibertat que tenim, la paciència fins a descobrir el que és bo pas a pas i res a toc de “mando y ordeno”. A més, Ell vol que el blat, els valors que ell considera, treballin sense descans enmig de les tasques diàries sense violentar-les. La violència no li va. 

Reflexionem: En nosaltres què abunda: blat o jull? Què faig perquè allò bo que hi ha en el nostre cor, creixi? Què faig per a reconduir el jull?

Homilia diumenge 13 de juliol 2014

Diumenge XV 13 de juliol 2014

 

       Uns i altres som fruit de la Paraula de Déu que algú va dipositar al nostre cor: els pares, els avis, els catequistes, la contemplació de la natura, el contacte amb ella... 

       S’altre dia, de bon matí, tot sol a una platja nedant, em fixava amb l’aigua, amb el cel, amb l’horitzó... i pregava. La llavor de la Paraula de Déu ha estat sembrada en el meu cor. Jo res avui perquè sigui sembrada en el cor de molts. 

       I vivint aquesta circumstància, avui em trob amb la Paràbola del sembrador. ¿Té valor aquesta paràbola contada per Jesús? ¿Som capaços d’entendre-la? 

       El sembrador de la Paràbola de l’evangeli és un sembrador molt especial. Sembla ser un sembrador abocat a la seva feina d’una manera espontània i a totes. No li importa veure on sembra. Sembra a qualsevol part: entre pedres, entre carcs. 

       És un sembrador que no vol que ningú quedi fora de la seva atenció, del seu temps, de la seva sembra. La sembra de l’evangeli s’ha de fer a tots els terrenys. Un poc com ens diu el Papa Francesc: “L’evangeli és un realitat que en dret pertany a tothom: uns i altres. Dretes i esquerres. Ateus i creients”. 

       Jesús vol donar a tothom l’oportunitat de que se sembri al seu interior. Fins i tot a aquells que sembla que no en volen saber res o que explícitament refusen Déu i la seva Paraula. Refusen Déu i l’Església de Jesús. 

       Però, és clar. La llavor de la Paraula per a fructificar ha de ser acollida. I no serà acollida fàcilment: 

       -Si la terra que l’acull, si les persones que la senten, són estèrils, superficials, inconstants. L’home d’avui neix ràpidament, camina ràpid, mor ràpid. Quasi bé no s’adona de res.

       Qui neix, no poques vegades té un part provocat. No es pot esperar que arriba s’hora. Quan creix, moltes vegades creix tot sol, els adults estan preocupats amb altres coses. Quan torna vell, té tantes activitats que creu que quan té 80 anys encara és una edat més o manco bona. Quan mor, mor sense saber que mor. Mor inconscient. 

       És cert, l’home d’avui parla de valors, fins i tot els legisla, però no s’hi educa en ells i no els arrela al seu cor.

       Serem un terreny, un camí per on tot passa sense que res s’hi quedi? 

     Perquè la Paraula fructifiqui hem d’aprendre a tenir temps. Tenir temps per un mateix, per a la família, per a saludar-nos. Si no tenim temps per a res, és allò de: “Jo no em pos amb ningú, que ningú es posi en mi”. Si no donam temps a la reflexió, que ningú ens convidi a reflexionar. Si no donam temps a formar-nos, que la parròquia no ens vengui amb plans de formació, de catequesi. Si no donam temps a l’Església, a la celebració del misteri de la vida, que l’Església, els bisbes, els capellans... no es fiquin amb jo.

      

     Així i tot, la Paràbola d’avui ens diu que hi ha moltes persones que avui donen fruit. I com avaluam aquest fruit? Els fruits de la Bíblia quasi bé sempre s’expressen en relació amb la justícia, amb l’atenció als germans, amb l’acompanyament de qui sofreix.

       La paràbola del sembrador és una paràbola d’esperança. Encara que sembli que no, hi ha persones que escolten la Paraula. 

       Aquests dies un bon grup de joves preparen el campament de la Parròquia. 

      Un jove de 18 anys entra al Seminari. 

       No poques persones demanen el Baptisme i si ben preparen. 

       Uns altres tenen present Càritas. 

Preguem avui perquè siguem terra bona disposada escoltar la Paraula de Déu.

Homilia diumenge 06 de juliol 2014

Diumenge XIV  06 juliol 2014  

 

     L'evangeli de Mateu ha recollit tres crides de Jesús que hem d'escoltar amb atenció els seus seguidors: 

     1."Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar". És la primera crida. S'adreça a tots els que viuen sense il·lusió en alguna cosa fonamental de la seva vida i no saben com aixecar el cap. Problemes familiars, laborals, personals, socials... Són persones que hem de comprendre perquè o tenen capacitat d’acarar amb ànim la seva situació, o la situació que viuen no és fàcil 

     Els hem de convidar “Veniu!” a reposar, a trobar quietud en la pregària i a confiar a les mans de Déu el que viuen. 

     Hem de convidar a la pregària sense complexes. Els hem de dir que confiïn en Déu. Que hi confiïn convençuts. 

     2. "Accepteu el meu jou, perquè és suau, i la meva càrrega, lleugera". És la segona crida. Jesús, cridant, no complica ningú. Al contrari, ens crida per dir-nos el secret de la felicitat: Cuidar el nostre interior, viure una vida sana, dir la veritat, no acusar als altres sinó fer un examen de consciència sobre nosaltres mateixos.. 

     Jesús allibera de vides superficials i complicades, de viures fonamentades en la mentida, de vides que culpen sempre els altres i res rectifiquen d’elles mateixes... Jesús vol que despertem la confiança en noltros mateixos; ens atrau a viure trobant el sentit de tot, no obeint o no obeint senzillament lleis i preceptes. Jesús ens convida a viure fent el bé. 

     3. "Feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs". És la tercera crida. Hem d'aprendre de Jesús a viure com ell. Jesús no complica la nostra vida. No ens persegueix a cada passa. No ens tira a la cara constantment les nostres debilitats. No vol que anem per la vida tenint present el nostre pecat. Ells ens comprén, ens acompanya, vol que ens sentim estimats... 

     Jesús sap que ser persones tal com ens vol, santes, no és fàcil. Per açò ens remarca que ell és benèvol i humil de cor. El que vol és que facem camí, però, com a bon educador, té paciència i ens envia constantment uns referents a tenir present. Són els sants i santes. 

     Visquem l’Eucaristia a fi d’animar-nos amb contacte íntim amb Jesús i així poder ser cristians que sabem promoure un contacte més vital amb Jesús en tants homes i dones necessitats d'encoratjament, de descans i de pau. Penso en tantes persones que, dins i fora de l'Església, viuen "perduts", sense saber a quina porta trucar. Sé que Jesús podria ser per a ells la gran notícia. Els cristians hem de voler ser, i ho hem de demanar a la nostra pregària, canals de la Bona Notícia de Jesús.