Homilia diumenge 28 d'agost 2016

Diumenge XXII/C 28 agost 2016 

       La nostra referència si volem arribar a l’espai de Déu i a Déu mateix, és Jesús. I Jesús es presenta al llarg de tota la seva història com aquell que serveix. La seva actitud de servei és total. La creu, final de la seva vida, n’és l’exponent més clar. 

       I açò que Jesús és Déu. El seu camí és i ha de ser el nostre. El nostre camí, a partir de totes les nostres qualitats i capacitats, ha de ser sempre, com el seu, camí de servei.

 

       Hem de pregar i entrar en comunió amb Jesús perquè les nostres competències i capacitats no siguin mai per a trepitjar o superar els altres, sinó per estimar-los i servir-los.

 

       Tots som cridats a estimar i valorar les nostres capacitats. Des de les nostres capacitats, diferents però cap d’elles inferiors sinó necessàries a favor del bé comú, hem d’ajudar, servir, complementar. 

       Ningú s’ha de sentir mai incòmode, no prou digne, no prou útil a favor dels demés. A uns i a altres ens fa bé la humilitat d’uns, el coratge d’uns altres, la simpatia de l’amic, la intel·ligència de l’amiga, l’espiritualitat del veí, ... 

       Llegia ahir vespre unes paraules de Georges Bernanos, novel·lista francès del segle passat que ara les tenc ben presents: “No m’interessa una església de perfectes. Desig una Església viva!”. Ningú és cridat a ser perfecte. Som humans, i propi dels humans és la imperfecció. Però tots som cridats a ser persones vives que ens ajudam mútuament a partir de les nostres capacitats. 

       Les nostres comunitats cristianes, i cadascuna de les nostres persones, hem de ser humils i servir als altres des de les nostres limitacions. Nosaltres som importants per els altres i els altres són importants per a nosaltres. Que ningú es cregui tant important que refusi als altres, i que ningú es cregui tan poca cosa que no gosi quasi bé fer res per por de ser qualificat “un inútil”. 

       Es diu que en temps de Jesús, la gent que es considerava important es reunia en torn de taules festives per a discutir, segons ells, sobre assumptes importants. I aquesta trobada era una ocasió de fer-se notar i seure als llocs més importants. El temps, com veiem, no han canviat tant quan veiem que els nostres polítics discuteixen durant dies quin lloc els toca seure al parlament. I tots desitgen aquell que té més gran visibilitat. Tant en aquell temps com en aquest, no ens ha d’important tant a quin lloc hem de seure com de quina manera servirem millor als altres, al poble en aquest cas. 

       La dignitat d’una persona, d’un polític, d’un home d’església, no resideix en els honors que rep sinó en el servei que ofereix: “Tot aquell que s’enalteix –diu Jesús- serà humiliat, i el que s’humilia serà enaltit”.

 

       El Papa Francesc, ens ho recorda el petit llibret de la “Missa de cada dia”, en parlar de l’estructura jeràrquica de l’Església, ha marcat que es tracta d’una piràmide invertida: els ministres de l’església –Papa, bisbes, capellans, diàques) no tenen un domini sobre el poble cristià, sinó que estan al seu servei. I recorda que ministre –va també bé pels polítics-, deriva del llatí “minus”, “menys”. 

       Com més alta és la responsabilitat que un adquireix a qualsevol lloc –familiar, cultural, religiós, polític, ...- més gran és el seu servei i manco important han de ser per ells els aplaudiments dels altres. 

       Açò sí, tot i que els aplaudiments dels altres no ens han d’importar, sí que és cert que a tots ens va bé que ens reconeguin els nostres dons i que reconeguem als altres, els seus. Però aquest reconeixement ens ha de útil tan sols per a servir més i millor. 

       Examinem com servim als altres des de les nostres responsabilitats i dons.

Homilia diumenge 21 d'agost 2016

Diumenge XXI/C 21 agost 2016

      L’evangelista LLuc recull en aquest en aquest text expressions que Jesús ha dit en diverses ocasions. Vol deixar clar que el que Jesús vol és que tothom descobreixi Déu, trobi en ell el sentit de tot, se salvi: gentils i jueus. Ell creia oportú clarificar açò perquè un rabí deia, per exemple: “Per a salvar-se és precís habitar a Israel, rallar amb hebreu la llengua santa i recitar cada matí i cada capvespre la pregària del “Shemá Israel”. 

      Està en línea de salvació, segons Jesús, tot aquell que cerca, tot aquell que desitja viure en coherència amb ell mateix i els altres, amb ell mateix i el seu entorn, amb ell mateix i Déu. 

      Però açò sí, qui vol cercar, qui vol viure coherent, qui vol trobar sentit a la raó de la seva existència s’ha d’esforçar. Avui se’ns diu clarament: “Esforceu-vos per entrar per la porta estreta”. 

      La pregunta és obvia: “Així, no ens podem permetre moments d’expansió, felicitat, manegues amples?” 

      El que vol dir Jesús és que és important l’esforç per arribar a la felicitat. Ho veiem aquests dies observant les cares de satisfacció que posen els esportistes quan, en els Jocs Olímpics, guanyen alguna medalla de bronze, plata o or. Ho veiem en la cara de satisfacció que posa un estudiant quan després de bregar tot el curs treu bones notes. Ho veiem en la cara de no poques famílies que després d’anys de formar els seus fills i filles els veuen moure’s amb intel·ligència i educació. 

      Entrar per la porta estreta és acceptar els sacrificis que me demana la vida per arribar a ser coherent, equilibrat, honrat, atent, intel·ligent, ... i respondre així positivament el que Déu vol i el que ens demana la vida. 

      Avui l’evangeli ens demana no fer cas d’aquella filosofia de la vida que educa per seguir fent el que sempre hem fet, per a no corregir res, per fer el que ens surt espontàniament i en cada moment, per no donar importància a res i que tothom faci el que vulgui. No escoltem el laxisme, la mediocritat, el “tot se val!” 

      Ho dèiem fa uns dies amb els membres que formen part del Secretariat de vocacions: “Si volem que hi hagi vocacions sacerdotals i consagrades, hem de fer una crida primer a que hi hagi famílies responsables, pares responsables”. Però açò ho podem ampliar: si volem que hi hagi responsables des Club parroquial, músics, polítics fiables, ... eduquem. Esforcem-nos per educar. Eduquem a favor de l’esforç. 

            Jesús no rebaixa mai esforços: 

      -Sigueu misericordiosos com el meu Pare és misericordiós

      -Perdonau setanta vegades, set

      -Perdonau les nostres ofenses així com també noltros perdonam a qui ens ofèn. 

      Jesús no és un rigorista ni un legalista. Ell sols demana un amor total. St. Bernat, festa d’ahir, dissabte, deia: “Estim perquè estim. Estim per estimar”.

Homilia 15 d'agost 2016

Assumpta al Cel 15 agost 2016 

      Maria ens mostra l’art a seguir pel camí de la resurrecció. El camí que lloa al Senyor és el camí del servei. 

      Maria sap que la seva cosina Elisabet espera un fill. I ella que és la cosina petita opta per anar a visitar-la. No espera més tard per anar-hi. Allargar les visites que s’han de fer no és propi de Maria, no pertany al seu art d’obrar. Maria, se’ns diu, va ràpid a visitar Elisabet just sap que espera un fill. 

      Hem de visitar-nos i més si algú passa necessitat, sigui o no sigui més o manco proper. Cada setmana vaig pensant a qui he de visitar. I faig la meva programació diària. 

      No és tan sols important programar el que hem de comprar per a menjar o per les nostres necessitats bàsiques. És també important, fonamental, si volem adquirir l’art de Maria, programar les visites que hem de fer per agrair, per aprendre, per a demostrar la nostra estima a algú. I ho hem de programar sense perllongar el que convé fer. 

      Però no és sols important visitar, l’art de Maria és més complert que programar una senzilla visita. El seu art examina fins i tot el com s’ha de visitar. Avui se’ns diu que quan Maria va arribar davant Elisabet, la criatura que aquesta portava a dins del seu ventre es va alegrar. L’art de Maria programa fins i tot el com de la visita perquè aquesta sigui agradable, feliç, esperada. 

     Noltros també hem de fixar-nos en el com visitar. No és el mateix visitar per agrair, visitar per a conèixer, visitar per alegrar o per consolar. La nostra presència ha de ser sempre una benedicció. 

      Quan visitam a algú, més que rallar hem d’escoltar. I escoltar vol dir acollir el què hem de fer segons circumstàncies. 

      Avui mateix anava a visitar a una persona que sempre està feliç i en la nostra conversa fem bromes constantment. Avui, però, m’he trobat una persona cansada i patint perquè havia caigut i tenia mal per tot. Avui les bromes no hi treien, i el que me tocava era escoltar i compartir el seu dolor. 

      I l’evangeli segueix avui dient que Maria va rebre aquest pirop d’Isabel: “Feliç tu que has cregut”. Confiar en Déu sempre i davant de qualsevol circumstància també és propi de l’art de Maria. 

      Quan ens reunim els visitadors de malalts ens recordam: “Abans de visitar algú preguem pels qui visitarem”. Pregar és posar-nos en mans de Déu perquè la nostra presència sigui segons Déu vol. Visitar algú sempre és escoltar Déu. També qualsevol visita demana concentració. No fer el que ens surt espontàniament sinó el que Déu espera de noltros. 

      I Maria ens presenta avui l’art de la seva pregària: 

            -Reconèixer les capacitats en que Déu l’ha enriquida. 

           -Aquestes capacitats hi són per ajudar, per a servir als altres. En aquesta comprensió constitueix la nostra humilitat. 

            -Auxiliar, ajudar a Israel, ajudar als altres, és entrar en el camp de la misericòrdia de Déu. És ser misericordiosos. 

      Una manera d’exercir la misericòrdia, de ser misericordiosos com Déu és misericordiós, és visitar amb l’art de Maria.

Homilia diumenge 07 d'agost 2016

Diumenge XIX/C 7 agost 20163

       Avui hi ha moltes expressions a la litúrgia que hem de saber valorar tots aquells que vivim la comunió amb Jesús, la nostra intimitat amb ell: 

       1.No tingueu por! Distribuïu els vostres diners (diners i valors) amb qui ho necessita. La mirada fraternal l’hem de tenir gravada molt endins. El que tenim, el que som, ho tenim i som per fer del nostre món una gran família. Avui som convidats a compartir si les pobreses dels altres (pobreses de tot ordre) ens importen. Ens importen tant que sabem que hem de compartir amb qui no té, hem d’alegrar a qui està trist, hem d’ajudar a fer aprofundir a qui és superficial, hem de proposar-nos transmetre la fe, l’esperança i la caritat a qui viu mancats d’elles. 

       2.Feliços si vivim vigilants en aquesta actitud de la fraternitat. Què vol dir vigilar? Un pare vigila quan educa els seus fills, quan els prepara per acarar la seva vida. Un jove vigila quan en època de creixement i de construcció de la seva personalitat sap escollir sempre el que el farà més persona a favor de la societat. Un fillet vigila quan “sempre toca mare!” per aprendre a escoltar, a discernir, ... 

       3. Qui ens proposa la litúrgia d’avui com a model de vigilància? La segona lectura, la dels Hebreus, ens proposa Abraham. Ens proposa a qui Déu va elegir per a començar el poble creient. I qui era Abraham? Quines van ser les seves actituds?: 

       La seva actitud constant va ser la fe, la seva confiança absoluta amb Déu, la seva total comunió, identitat amb Ell: 

       a)Gràcies a la fe va començar a crear el poble de Déu, la comunitat dels creients, sense plans premeditats. Escoltava Déu cada instant. Es deixava conduir per Déu constantment. Cada passa seva era feta en nom de Déu. La pregària en ell era viva, viscuda. 

       b)Gràcies a la fe va posar en mans de Déu el seu fill únic, Isaac. Ell confiava! El poble creixeria encara que ell no tingués aparentment poder de descendència. Déu sabrà!. Si ho aplicam al nostre temps podem dir que els pares creients posen en mans de Déu el seu fill únic o la seva filla única perquè, si Déu ho vol, puguin ser capellans o persones consagrades. La maternitat o la paternitat no és sols biològica! 

       I com hem de viure els creients la nostra experiència de fe, d’absoluta confiança en Déu?

 

       Ens respon ho avui la primera lectura, la del llibre de la Saviesa, cap. 18: 

       Recordant la sortida del poble d’Israel d’Egipte, ens diu: 

       * Cantant els cants de lloança dels pares

       I el salm 32 ens ho ratifica: 

       “Justos, aclamau al Senyor. Feliç la nació que té el Senyor per Déu!”

       Conclusió: 

       -Pensem sempre amb els altres abans que en noltros mateixos. Si ho fem, el món començarà a ser “feliç” i noltros també. 

       -Tinguem fe en Déu. Siguem persones de pregària. Actuem sentint-nos sempre a les seves mans. 

       -Cantem, mantinguem sempre l’alegria i el bon humor. Les coses no són com les veu l’ull humà, són, en la seva dinàmica, el que són en la dinàmica de Déu.