Homilia Diumenge 26 juliol 2020

 

Diumenge XVII (A) de durant l'any  

Text de l'Evangeli (Mt 13,44-52): En aquell temps, Jesús digué a la gent: «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

»També passa amb el Regne del cel com amb un mercader que busca perles fines: quan en troba una de gran valor, va a vendre tot el que té i la compra.

»També passa amb el Regne del cel com quan tiren una xarxa a l'aigua i la xarxa arreplega tota mena de peixos. Un cop plena, la treuen a la platja, s'asseuen, i recullen en coves els peixos bons i llencen els dolents. Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels i destriaran els dolents dels justos, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents.

»¿Ho heu entès, tot això?». Li responen: «Sí». Ell els diu: «Doncs bé, tot mestre de la Llei que s'ha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles».

HOMILIA

La pregunta que Déu fa a Salomó, sent que ens la fa avui a tots: Digue’m, què vols que et doni?

    La nostra resposta dependrà, segur, del que per a cadascú sigui de ver important. Segons les nostres respostes intuirem si hem trobat, com ens diu l’evangeli, la perla més preciosa o una perla falsificada, si hem trobat o no el tresor amagat en un camp o si ens hem conformat, sense fatigar-nos massa, per quedar-nos en el primer que se’ns ha presentat, si hem sabut o no aprofitar es temps per destriar el que és bo del que no és bo segons ens diu la sèptima paràbola del cap. 13 segons Mateu.

Salomó, que es troba en la responsabilitat de governar essent encara jove un poble que ningú és capaç de comptar per gran que és, demana aconseguir l’actitud d’escoltar perquè, creu que, qui escolta, és capaç de discernir i fer-se en el que realment és important.

     Escoltar és una actitud que tots hem d’aprendre cada dia més. Avui sols us vull assenyalar algunes expressions de grans pensadors sobre la importància que té escoltar:

· En Wiston Churchil (polític anglès del segle XX) deia: Així com es necessita valor per aixecar-se i rallar, se’n necessita també per asseure’s i escoltar.

· Per a saber rallar es necessita saber escoltar (Plutarc, historiador grec del segle I)

· De l’escoltar procedeix la saviesa, del rallar el penediment (proverbi italià)

· L’escoltar és el camí més breu per arribar a la ciència. No hi ha res més útil que saber escoltar (Juan Luís Vives, filòsof del segle XVI)

· Qui vol motivar a algú l’ha d’escoltar primer (Anònim)


Déu avui ens demana què desitjam? Què li respondrem?

Homilia diumenge 19 juliol 2020

Diumenge XVI (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 13,24-43): En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra

paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb un home que va sembrar bona llavor en el seu camp; però, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic, va sembrar jull enmig del blat i se'n va anar. Quan els brins van créixer i es va formar l'espiga, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l'amo i li digueren: ‘Senyor, ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D'on ha sortit, doncs, el jull?’. Ell els respongué: ‘Això ho ha fet un enemic’. Els mossos li diuen: ‘¿Vols que anem a arrencar el jull?’. Ell els respon: ‘No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega, i llavors diré als segadors: Arrenqueu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; el blat, en canvi, arreplegueu-lo i porteu-lo al meu graner’».

Els proposà encara una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seves branques».

Els digué una altra paràbola: «Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar».

Tot això, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta: «Obriré els llavis per parlar en paràboles, proclamaré coses que estaven amagades des de la creació del món».

Llavors deixà la gent i se'n va anar a casa. Els deixebles se li acostaren i li digueren: «Explica'ns la paràbola del jull sembrat en el camp». Ell els digué: «El qui sembra la bona llavor és el Fill de l'home. El camp és el món. La bona llavor són els qui pertanyen al Regne. El jull són els qui pertanyen al Maligne. L'enemic que ha sembrat el jull és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com arrenquen el jull i el cremen al foc, així passarà a la fi del món: el Fill de l'home enviarà els seus àngels a arrencar del seu Regne tots els qui fan caure en pecat i els qui obren el mal, i els llançaran a la fornal ardent; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Llavors els justos resplendiran com el sol en el Regne del seu Pare. Qui tingui orelles, que escolti». 

HOMILIA 

    La primera lectura és del llibre de la Saviesa, també conegut com el llibre de Salomó. És un llibre escrit en grec i que pertany a la cultura greca. Què vol que tinguem present? Que Déu sempre és misericordiós, ho va ser amb Israel quan el va alliberar de l’esclavitud d’Egipte i ho és ara quan mos demana que siguem humans i que ens ompliguem sempre d’esperança.

 

   A la primera lectura l’acompanya avui es salm 85 que expressa amb tota claredat: “Vós, Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor, apiadau-vos de mi”.

   St. Pau mos recorda que Déu amb noltros és compassiu i benigne perquè prou reconeix la nostra feblesa. Prou reconeix que necessitam de la seva ajuda, de la força de l’Esperit, a fi que també noltros, com és Ell, siguem humans, bons, i no perdem mai l’esperança. 

   Que necessitam d’ajuda ho reconeixem tots per pròpia experiència. Els fills la necessiten dels pares durant una època, i durant una altra època, els pares també la necessiten dels fills. Tots necessitam dels altres. Tots necessitam que la nostra societat estigui organitzada en bé de tots, a fi de que no ens manqui mai ni menjar, ni casa, ni vestit, ni mitjans de comunicació ... Som éssers necessitats, necessitam dels altres i necessitam de Déu. Què fariem sense els altres? Sense fontaners, manobres, fusters, mecànics, panaders, mestres, metges, ... Què faríem sense Déu? Sense poder obrir el cor a l’esperança, sense poder comunicar a algú el més íntim amb la seguretat que açò quedarà en secret entre noltros dos; sense poder creure que en Déu l’amor és converteix en una actitud possible i constant ... 

   Què faríem sense els altres i què faríem sense Déu quan, Jesús ens recorda amb la paràbola del blat i del jull que tot i que tinguem bona voluntat no poques vegades mos trobam en un entorn de dificultats greus a causa de falsedats, mentides, hipocresies, orgull, prepotències, violències, enemistats, ... de jull, de mala herba que creix al cotat nostre i que ens impedeix un creixement tranquil en el camí del bé?

   Demanem avui a Déu que siguem prou humils per a reconèixer la nostra feblesa i la necessitat que tenim d’algú al nostre costat que ens ajudi i de Déu que ens atorgui la capacitat de no perdre mai l’esperança. 

   Necessitam dels altres, necessitam de Déu. Siguem prou llestos per a saber conviure i per a no perdre mai la nostra capacitat de resar. Resar a hora i a deshora. Resar, comunicar-nos amb Déu, constantment.

Homilia diumenge 12 agost 2020

 Diumenge XV (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 13,1-23): Aquell dia, Jesús sortí de casa i s'assegué vora el llac. Es

reuní tanta gent entorn d'Ell, que va haver de pujar en una barca i s'hi assegué. La gent es quedà vora l'aigua. Ell els va parlar llargament en paràboles.

Deia: «Un sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de les llavors va caure arran del camí; vingueren els ocells i se les van menjar. Unes altres llavors van caure en un terreny rocós, on hi havia poca terra, i de seguida van germinar, ja que la terra tenia poc gruix; però, quan sortí el sol, recremà les plantes, i es van assecar, perquè no tenien arrels. Unes altres llavors van caure enmig dels cards; els cards van créixer i les ofegaren. Però una part de les llavors va caure en terra bona i donà fruit: unes llavors van donar el cent, unes altres el seixanta, unes altres el trenta per u. Qui tingui orelles, que escolti».

Els deixebles s'acostaren i li van preguntar: «Per què els parles en paràboles?». Ell els respongué: «A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això, els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d'Isaïes que diu: ‘Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S'ha fet insensible, el cor d'aquest poble! S'han tapat les orelles, han tancat els ulls, no fos cas que els seus ulls hi veiessin, les seves orelles hi sentissin, el seu cor comprengués i es convertissin. I jo els guariria! Feliços, en canvi, els vostres ulls, perquè hi veuen, i les vostres orelles, perquè hi senten! Us asseguro que molts profetes i justos van desitjar veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, i sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren’.

»Per tant, escolteu ara, vosaltres, què vol dir la paràbola del sembrador. A tot aquell qui escolta la paraula del Regne però no la comprèn, ve el Maligne i li pren la llavor sembrada en el seu cor. Aquest és el de la llavor sembrada arran del camí. El de la llavor sembrada en un terreny rocós és el qui escolta la paraula i de seguida la rep amb alegria, però no té cap arrel dintre d'ell, és inconstant: tan bon punt la paraula li porta tribulacions o persecucions, sucumbeix tot seguit. El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit. El de la llavor sembrada en terra bona és el qui escolta la paraula i la comprèn; aquest dóna fruit, i arriba al cent, al seixanta o al trenta per u».

HOMILIA 

Diverses consideracions a partir de la lectura d’avui: 

-Segons Isaïes: Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, així serà la paraula que surt dels meus llavis. 

El salm 64 ens diu: Vetllau per la terra i regau-la, enriquiu-la a mans plenes. 

St. Pau als cristians de Roma els recorda: Un dia l’univers serà alliberat de l’esclavatge que viu. Els qui acullen l’Esperit seran els primers fruits de la collita que vindrà. 

I l’evangeli de Mc ens presenta la primera paràbola de les set que de Jesús ha recollit el cap. 13. Paràboles que les hem d’aplicar a la situació concreta d’avui. La paràbola recull el que ens diu Isaïes, el salm 64 i st. Pau, i expressa el procés que s’ha de dur a terme fins a recollir el fruit. Qui escolta i acull la Paràbola de Déu: 

-Ha de cuidar la seva terra interior.

-Ha de procurar que les distraccions li impedesquin estar atents. No s’han de distreure en tot allò que és perifèria, clovella, el que està arran del camí. El que no forma part del camí. Quantes vegades estem fixats en tonteries en tost d’anar a tot allò que és interessant.

-Hem de procurar ser profunds a fi de que la Paraula arreli a dins nostre. Pensem-hi avui mateix: Hem estar atents a la proclamació de les tres lectures i del salm o hem estat distrets? Pensem-hi: Escoltant atents ens ho hem aplicat a la nostra vida concreta o ho hem escoltat sense cap implicació personal.

-Hem intentat alliberar-nos de les nostres preocupacions més immediates a fi de retornar a elles havent après de la Paraula que hem escoltat?

 

Volem millorar personalment? Hem de col·laborar. No n’hi ha prou en venir a l’Eucaristia i sembrar el blat. És necessari fer feina en la terra del nostre interior: fer-la neta, alliberar-la dels còdols, dels cards, de les males herbes, ... Es necessari espantar els ocells, les temptacions que ens impedesquin avançar. 

Perquè la Paraula de Déu arreli en noltros és necessari:

 

-Celebrar els sagraments

-Viure l’Eucaristia

-Resar amb la comunitat i personalment. També quan anam pel carrer. Sta. ..... deia: La millor pregària que faig és quan vaig pel carrer.

-Llegir i estudiar la sda. Escriptura.

-Prestar atenció als altres, a les seves necessitats i alegries 

En la Palestina de Jesús una collita del 70% ja es considerava bona. Jesús rebaixa aquesta xifra i diu: ja seran bons els vostres fruits si sou capaços de fructificar el cent, el seixanta o fins i tot el trenta. La qüestió és fructificar.

Homilia diumenge 5 de juliol 2020

Diumenge XIV (A) de durant l'any 

 

Text de l'Evangeli (Mt 11,25-30): En aquell temps, Jesús digué:

 «T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho. El Pare ho ha posat tot a les meves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d'aquells a qui el Fill el vol revelar.

»Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera». 

HOMILIA 5 juliol 2020 

Avui l’evangeli ens presenta una pregària de Jesús. De pregàries de Jesús no en tenim moltes de recollides, tot i que, és cert, els evangelis ens expliciten molts moments en que Jesús prega, prega tot sol o amb els deixebles. 

Aprenguem avui que pregar no és un acte insignificant en la vida d’un cristià, perquè no és un acte insignificant en la vida de Jesús. Jesús prega, cerca moments de quietud per a dirigir-se a Déu i mantenir amb ell un diàleg obert i confiat. Ho fa en circumstàncies diverses. Quan després d’estar amb sa gent necessita moments de pau i tranquil·litat; prega en moments d’angoixa i passió; prega abans de la curació de persones que viuen febleses; prega per a donar gràcies i lloar Déu. La pregària és un art que surt espontàniament i constantment del cor d’una persona unida a Déu. Un Déu, que el creient el troba arreu i en les diverses ocasions. 

Avui també, pregant, Jesús anomena a Déu, Pare. Pràcticament totes les pregàries de Jesús recollides en els evangelis invoquen Déu com a Pare: la pregària de Jesús, la pregària cristiana, és radicalment un pregària filial. Recordem les paraules del Parenostre. Una pregària on el fill reconeix la importància del seu Pare, el lloa i li dóna gràcies, i reconeixent les seves debilitats i, confiant amb ell, pidola acompanyament, atenció, ajuda. 

Jesús avui lloa Déu que és Senyor, el creador del Cel i de la terra. El lloa i reconeix que el troba tant si mira el Cel amb la varietat de colors i estacions, com si mira a la terra amb tota la riquesa i varietat que troba entre els humans, els animals, les cares del camp, la magnitud de les muntanyes, la frescor del mar i dels rius ... 

I pregant reconeix que aquesta descoberta de Déu present en tot i en tots, sols la capten els senzills. A Déu no el descobreixen aquells que es creuen savis i entesos, aquells que no reconeixen les seves limitacions, aquells que no saben reconèixer el misteri que hi ha en tot i sols parlen de la perifèria, de tot allò que ells en saben dir quatre paraules. Aquells que els costa dir que “no sabem” “no coneixem”, aquells que no saben viure en el silenci que respecta. 

Prega, ens diu Jesús també avui, aquells que estan cansats i afeixugats. Aquells que, des de la seva experiència personal, reconeixen que són deixebles, aprenents, i no mestres. Aquells que saben demanar humilment perdó perquè reconeixen que Déu és benèvol de cor. Aquells que es dediquen als altres, viuen actitud de servei a favor de tants i, avegades, estan cansats. No sols pel treball que fan, també perquè es troben sols infonen esperança, coratge; intentant que les autoritats competents tenguin de ver, i no de paraula, atenció als més pobres. 

Aquesta setmana hem viscut en el nostre poble circumstàncies difícils que ens han demanat entrar en pregària i viure les diverses cares de la pregària: 

Hem viscut la cara de la pregària de la petició. Segur que tots hem pregat a favor de les quatre famílies que han sofert desgràcies prou significatives. Hem demanat que tenguin prou capacitat d’autosuperació per seguir tirant avant amb coratge i valentia.

 

Hem viscut la cara de la pregària de lloança. Segur que tots hem pregat lloant Déu pel testimoni que membres d’aquestes famílies mos han donat. Hem lloat Déu perquè entre noltros hi ha persones serenes i confiades que saben acompanyar a uns altres en moments d’angoixa i desànim. 

I hem viscut la cara de la pregària d’acció de gràcies. Hem donat gràcies perquè acompanyant persones anam aprenent d’estar en la vida donant importància, com mos diu avui la segona lectura de sant Pau als cristians de Corint, a les coses que pertanyen a l’esperit i no a la carn, a les coses pròpies sols d’aquest món. 

Demanem avui a Déu que sapiguem ser persones orants i no sols persones que de tant en tant fan pregàries. Que el nostre cor, la nostra mirada, el nostre pensament, la nostra voluntat estigui sempre prompte a donar gràcies a Déu, a lloar-lo i, també, a demanar-li el que surt d’un cor filial sabent que Déu Pare sempre està a punt per ell.