Homilia diumenge 29 novembre 2020 PRIMER D'ADVENT

Diumenge I (B) d'Advent

Text de l'Evangeli (Mc 13,33-37): En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. Passa com amb un home que se'n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l'amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu!». 

 

 

HOMILIA 

PRIMER D’ADVENT

     Avui, primer diumenge de l’any litúrgic, primer d’Advent, les tres lectures mos descobreixen qui és Déu, quin Déu esperam acollir dia 25 de desembre.

1.La primera, d’Isaïes 63, expressa: 

 
     -Deu és el nostre Pare, ell és el nostre Redemptor. El profeta Isaïes el desitja tenir-lo a prop: Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu! Facem pregària durant aquest primer dia de l’any litúrgic dient a Déu que el volem tenir a prop, que volem viure reconciliats amb ell.

     -Déu es troba còmode amb qui fa el bé, amb qui recorda i segueix els seus camins. Déu, com un bon pare, es disgusta si no obram el bé.

2.La segona lectura, de st. Pau als de Corint, 13:

     -Mos recorda de nou que Déu és el nostre Pare, un Pare model per tots els pares, un Pare que mos regala dons, gràcies, que mos enriqueix del que ell és. La gràcia més gran que mos regala és la de Jesucrist, la gràcia de la seva Paraula i del seu coneixement. Déu desitja que mos enriquim d’Ell. Què és ser progressistes segons Déu? És enriquir-nos d’Ell, ser imatge seva, donar testimoni d’Ell. Tot açò demana pregària, relació amb Ell. Demana coneixement de la seva paraula revelada gràcies a Jesucrist.

    - I insisteix st. Pau, i Déu és fidel. Ell és un Déu que, per molts mitjans, mos crida a viure en comunió amb Ell. Quan és que els cristians vivim desfasats? No és certament quan no seguim la moda del món. És, senzillament, quan deixam de viure en comunió amb Ell.

3. I l’evangeli de sant Marc, 13:

     -Mos diu amb una expressió molt gràfica que Déu és l’amo de casa, l’amo de les nostres persones. Ell és qui ens demana “vigilar” per tenir sempre la casa a punt. L’univers és d’Ell, ens diu avui el salm 79. Les nostres persones són d’Ell. En ell hi ha el nostre inici, el nostre present i el nostre futur. Vivim en Ell, amb Ell i per Ell. Hem de vigilar per no caure en la temptació de viure per qui no és Déu o pel que no traspua Déu.

Homilia diumenge 22 novembre 2020

Diumenge XXXIV de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

Text de l'Evangeli (Mt 25,31-46): En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Quan

el Fill de l'home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels, s'asseurà en el seu tron gloriós. Tots els pobles es reuniran davant seu, i Ell destriarà la gent els uns dels altres, com un pastor separa les ovelles de les cabres, i posarà les ovelles a la seva dreta i les cabres a la seva esquerra.
»Aleshores el rei dirà als de la seva dreta: ‘Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm’. Llavors els justos li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?’. El rei els respondrà: ‘Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu’.
»Després dirà als de la seva esquerra: ‘Aparteu-vos de mi, maleïts, aneu al foc etern, preparat per al diable i els seus àngels. Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; era foraster, i no em vau acollir; anava despullat, i no em vau vestir; estava malalt o a la presó, i no em vau visitar. Llavors ells li respondran: ‘Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir?’. Ell els contestarà: ‘Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi’ I aquests aniran al càstig etern, mentre que els justos aniran a la vida eterna». 

 

HOMILIA  

    

En aquesta festa de Crist, Rei de l’Univers, les pregàries i les lectures ens recorden que la manera de regnar del Senyor és “reunir”. 

 

     La pregària que hem viscut just iniciant la celebració diu: Déu Omnipotent i etern, vós heu volgut reunir totes les coses, en el vostre Fill estimat, Rei de l’Univers. 

     L’Oració sobre les ofrenes, que viurem d’aquí a uns moments, insisteix: Senyor, us oferim aquest sacrifici que ens reconcilia amb vós; feis que el vostre Fill i Rei de l’Univers doni a tots els pobles la unitat i la pau.

     I l’Oració que viurem després de la comunió també llança a Déu aquesta pregària: Senyor, que els qui hem rebut l’aliment, que dóna la immortalitat, ens gloríem de seguir els manaments de Crist, Rei de l’Univers, i puguem viure en el Regne del cel amb ell. 

 

     En aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, la nostra darrera conversa amb Déu –i les darreres converses sempre contenen el que més mos bull al cor- es fonamenta en aquesta intenció:

     -Senyor, reconeixem que vós voleu reunir totes les coses en el vostre Fill.

     -Senyor, que tots els pobles visquin la unitat i la pau.

     -Senyor, que puguem viure en vós en el vostre Regne. 

 

     I la pregunta que mos feim: Què hem de fer perquè aquesta unitat sigui possible?, mos ve resposta per la primera lectura d’avui, la d’Ezequiel capítol 34: Uns i altres, tots, som cridats a convertir-nos en uns bons pastors d’ovelles, de persones, de família, de societat. Com ho serem? Ho serem si tenim una delicadesa especial:

 

     -Amb l’ovella perduda. Amb el fill, amb el familiar, amb l’amic, amb qui viu sense saber on és, amb qui cerca una sortida satisfactòria a la seva situació...

     -Amb l’ovella que s’ha fet enfora. Amb el fill... qui ha romput la seva relació amb noltros per la causa que sigui.

     -Amb l’ovella que s’ha fet mal o que està malalta. Amb el fill... que necessita consol, companyia, paraules d’ànim.

     -Amb les ovelles grasses i robustes. Amb el fill... que fruint de bona salut en tots els aspectes pot fructificar en bé de tots. 

 

     La lectura d’Ezequiel d’avui, mos espavila a obrar en tothom d’una manera justa, adequada, alliberadora, amiga. L’evangeli és una ratificació que el bon pastor es cuida de totes les ovelles: de les que tenen fam i set, de les forasteres i malaltes... 

 

     Aquest és l’examen de consciència que constantment mos fa Déu i que serà el que mos acompanyarà durant els darrers moments de la nostra vida: Tractes a totes les persones amb amor i justícia? 

Jesucrist, Rei de l’univers, ens vol a prop i units!

 

 

 

Homilia diumenge 15 novembre 2020

 

Diumenge XXXIII (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 25,14-30): En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta

paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.

Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.

Al cap de molt de temps arriba l'amo d'aquells servents i es posa a passar comptes amb ells. Es presentà el qui havia rebut cinc talents i en dugué cinc més, tot dient: ‘Senyor, em vas confiar cinc talents; mira: n'he guanyat cinc més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.

Es presentà també el qui havia rebut dos talents i digué: ‘Senyor, em vas confiar dos talents; mira: n'he guanyat dos més’. L'amo li va dir: ‘Molt bé, servent bo i fidel! Has estat fidel en poca cosa; jo t'encomanaré molt més. Entra al goig del teu Senyor’.

Es presentà encara el qui havia rebut un talent i digué: ‘Senyor, sabia que ets un home dur, que segues on no has sembrat i reculls on no has escampat. Vaig tenir por i vaig amagar a terra el teu talent. Aquí tens el que és teu’. Però l'amo li va respondre: ‘Servent dolent i gandul! Sabies que sego on no he sembrat i recullo on no he escampat. Per això calia que posessis els meus diners al banc, i ara que he tornat hauria recobrat el que és meu amb els interessos. Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquest servent inútil llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents’». 

 

 

HOMILIA

     Diumenge que ve serà es darrer d’aquest any litúrgic. I aquest any és el quart que se’ns proposa avui la Jornada Mundial dels Pobres. 

 

     Davant les pobreses que hi ha en tots els àmbits de la nostra societat, Déu avui demostra que es fia de noltros i mos delega part de la seva missió. 

 

     Ell ha optat per confiar amb noltros -i no fer-ho ell tot sol a toc d’imposició i coarten la nostra llibertat-, perquè entre noltros hi hagi bona relació, justícia, atenció als pobres, profunditat en els criteris, sentit de transcendència... 

 

     A tots, sense cap excepció, mos ha encarregat una missió i mos ha atorgat dons específics. Missió, responsabilitat que l’hem d’exercir a la nostra família, a la feina, a les nostres relacions normals diàries, a les nostres tasques pastorals. Déu avui, i sobretot a la primera lectura i a l’evangeli, mos demana que facem del món, començant pel nostre entorn, un món tal com ell l’imagina, el vol, el desitja. 

 

     La Paraula de Déu a la primera lectura que pertany al llibre dels Proverbis (31, 10s.) -que és un recull d’aforismes (màximes) i poemes que constitueixen un bon reflex de la saviesa popular d’Israel al llarg de la seva història-, lloa a aquella dona ideal que exerceix, a favor de la seva família, confiança, seny, entrega, generositat amb els més pobres... I la Paraula de Déu a l’evangeli (Mt 25, 14-30) lloa a tots aquells administradors, que valoren i són conscients dels dons rebuts, i fan feina per aconseguir beneficis, fruits... mentre recrimina a aquell administrador que no valora els dons rebuts i per negligència i irresponsabilitat no obté beneficis, fruits. 

 

     Avui se’ns demana: Sou conscients dels dons i de la missió rebuda? Sou conscients de la vostra responsabilitat familiar, social, pastoral? Déu vol que siguem fecunds, que donem molt de fruit. Déu ho espera. Déu toca a les portes de la nostra consciència i mos demana comptes de tant en tant. 

 

Què feim a favor de la nostra parella, de la nostra família, del nostre entorn, de la parròquia... Què feim per a construir la nostra societat tal com Déu la desitja i que ho intuïm a través de la seva Paraula? 

 

     Avui som convidats, com sempre, a resar, a posar-nos en mans de Déu, a donar-li gràcies per fiar-se’n de noltros, per permetre’ns col·laborar en la seva obra, per a construir amb encert la seva església. 

 

Demanem a Déu ser-li fidels.

Homilia diumenge 8 Desembre 2020

 

Diumenge XXXII (A) de durant l'any 

Text de l'Evangeli (Mt 25,1-13): En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que van prendre les seves torxes per sortir a rebre l'espòs. N'hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes.

»Com que l'espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: ‘L'espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!’. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: ‘Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s'apaguen’. Les assenyades respongueren: ‘Potser no n'hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu’.

»Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l'espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: ‘Senyor, Senyor, obre'ns!’. Però ell va respondre: ‘Us asseguro que no us conec’. 

 

 

HOMILIA

      Hem viscut aquests dies passats dues celebracions prou importants (Tots els sants i Fidels difunts) que mos motiven a ben acollir la litúrgia d’aquests diumenge. 

 

      Sols ens motivaran les lectures d’avui si diem amb el cor el salm 62 que avui ens és propi: “Tot jo tenc set de vós, Senyor, Déu meu” “Tot jo us cerc” “Pass les nits pensant en vós” “Som feliç sota les vostres ales”. 

 

      Res entendrem mai de la Paraula de Déu, mai la Paraula de Déu serà ben acollida per noltros, si la nostra experiència, el nostre desig no és, de ver, “tenir set de Déu” “Cercar-lo i tenir ganes de trobar-lo”. Si la nostra experiència no és pensar en ell dia i nit. 

 

      Tres actituds trob avui a la litúrgia que són pròpies de qui tenen set de Déu: 

 

      1.Desitjar tenir i viure en la saviesa de Déu, no en la saviesa ni en la intuïció dels criteris o de les modes que sorgeixen en cada època. Té set de Déu qui escolta la seva Paraula, qui obra la Bíblia constantment, qui fa examen de consciència cada dia i va rectificant o intensificant la seva vida segons allò que pren i escolta de Déu. Qui té set de Déu es posa a la seva escolta. Qui escolta Déu va sentint cada dia més set d’Ell. És el que em diu constantment una persona gran quasi cada vegada que la vaig a veure: “El que no vull perdre mai és la meva fe en ell. Sense ell no té sentit res”. 

 

      2. Tenir esperança, confiar en Déu, consolar-nos gràcies a la Paraula de Déu. Que la tristesa mai s’apoderi del nostre cor ni tan sols quan ens arribi el nostre final. Déu s’endurà amb ell els qui han viscut en ell. L’amor, la solidaritat, el servei als altres... tenen eternitat. Cap obra bona, cap persona bona acabarà essent un no res. La bondat no cau a n’es buit, una vida bona troba en Déu el seu certificat etern. Que res ens privi la nostra alegria si confiam de ver en Déu. 

 

      3. Vetllem, estiguem a punt, no visquem indiferents, no siguem passius ni passotes. Les portes del convid de festa s’obriran per aquelles persones que no han oblidat fer-se amb oli suficient per mantenir enceses les seves torxes davant qualsevol circumstància.. No deixem que la nostra fe es refredi davant dificultats. La set de Déu sempre l’hem de mantenir viva. I les dificultats les hem de posar a les seves mans.

 

Homilia Dilluns 2 Desembre 2020

2 de Novembre: Commemoració de tots els fidels difunts

Text de l'Evangeli (Lc 23,33.39-43): Quan els soldats arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l'un a la dreta i l'altre a l'esquerra. Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».

HOMILIA 

 

     Aquesta diada ens ajuda a recordar tantes i tantes persones, conegudes i desconegudes, que mos han passat al davant en el camí de la vida i de la fe. Aquest record mos ha de fer renovar la nostra fe en la resurrecció. Hem estat creats per viure. La nostra meta és Déu, no és el no res.

      La mort, les morts, ocupen cada dia, avui, espais llargs de comentaris entre noltros i des telediaris a causa de la pandèmia que vivim. Tot açò mos fa pensar en la fragilitat de la nostra vida i en la presència constant de la mort. La pregunta que em faig és: Quina opció adoptam els cristians davant la mort?

      St. Francesc d’Assís parlava de la mort com de la “companya mort”: ja sigui una mort tranquil·la, després d’una llarga vida, o després d’una penosa malaltia, o amb la pèrdua d’una persona estimada, o amb violència, o amb un accident, o amb una pandèmia que mai haguérem imaginat...

      Tots avui som més conscients que som mortals. Avui, ho crec, les circumstàncies actuals mos fan tenir davant els ulls un tema que molts no volem tenir, que volem esquivar. La mort no mos ha de ser mai tabú. Entre noltros suren expressions variades segons la nostra opció davant la vida i la mort. Expressions com: “la vida és així” “com és que Déu permet tot açò” “ha arribat la seva hora” “ha acabat de patir” “que al cel ens puguem veure”...

      Davant la mort l’evangeli mos convida a asserenar cors confiant en Déu. La fe mos infon sempre esperança: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots”. La fe ens encamina cap a la casa del Pare “cap el cel de la plenitud”. I sant Joan dirà: “Passem de la mort a la vida si estimam!”.

      Estimar és cosa del cor. El cor té raons que la ment no entén, diu un pensador francès, en Pascal. El cor té capacitat de fer-se amb el misteri de la vida i de la mort, i té capacitat de confiar en Déu i posar-se a les seves mans.

Homilia diumenge 1 Desembre 2020

 

1 de Novembre: Tots Sants 

Text de l'Evangeli (Mt 5,1-12a): En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel». 

 

 

HOMILIA

Avui, en aquesta jornada de “Tots els Sants”, m’he fixat amb aquestes dues paraules: Tots i Sants. 

      Avui tenim present no a uns sants i a uns altres no. Tampoc tenim present només els sants canonitzats per l’Església. Avui els tenim present a tots. Als canonitzats i a aquells, molts, una multitud (144.000 = 12x12x1000 –les 12 tribus d’Israel i en elles una multitud) que es troben i els trobam a ca nostra, anam pes carrer, a qualsevol botiga o Super, allà on feim feina o visitant persones amigues, grans, malaltes, persones que potser satisfan algunes de les nostres necessitats. 

 

      Però... què és la santedat? ¿Quines són les característiques que trobam quan celebram la festa d’un sant o santa, o quan mos trobam persones que, amb algun aspecte en concret, es converteixen per noltros en “referents” a seguir, en causa d’inquietuds personals, en motiu d’examinar la nostra vida i rectificar? 

 

      Si miram només avui les tres lectures, recollim tot un llistat d’actituds pròpies dels sants: 

 

Primera lectura (Ap 7) 

 

-No feu cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres... Viuen aroma de santedat totes aquelles persones que cuiden, com mos diu el Papa, la “nostra casa comuna”: la terra, el mar, l’aire... 

 

-Són sants els qui han viscut una gran tribulació i han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell. L’apocalipsi de sant Joan, aquí, qualifica com a sants, com aquells que estan drets davant el tron de l’Anyell, tots els qui en vida han servit a la causa dels més pobres i han assumit com a propis els seus mateixos patiments: Missioners, missioneres, personal de Càritas, de sa Creu Roja, de sant Vicent Ferrer, persones que des dels llocs de la seva responsabilitat ajuden a crear, entre uns i altres, relacions fraternals... 

 

Segona lectura (1Jn 3,1-3) 

 

      -Són sants tots els qui aspiren a ser semblants a Déu, i mantenint aquesta esperança, ens van purificant més i més. Sant Joan aquí em fa pensar amb tots els qui conversen amb Déu, amb tots els qui preguen constantment i, estant al seu costat, escoltant la seva Paraula, aprenen del seu testimoni viscut en Jesucrist, i van purificant poc a poc la seva vida, la van santificant, la van fent més semblant a Déu. 

 

L’evangeli (Mt 5, 1-12) 

 

      -Aquest fragment del Sermó de la muntanya, respira tot ell actituds de santedat. Son sants els pobres en l’esperit, els qui procuren l’autoestima dels altres; els qui consolen les llàgrimes de tants; els qui actuen personalment i opten per aconseguir un món més just a favor de tots; els nets de cor, els qui confien, els qui viuen alliberats de males intencions... 

 

      Donem gràcies a Déu per tantes persones que durant tota la història, i avui entre noltros, ens ajuden o ens han ajudat a ser més bones persones, més sants.