Homilia diumenge 29 desembre 2019

 

La Sagrada Família (A) 

Text de l'Evangeli (Mt 2,13-15.19-23): Quan els savis se n'hagueren anat, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep i li digué: «Lleva't, pren el nen i la seva mare, fuig cap a Egipte i queda-t'hi fins que jo t'ho digui, perquè Herodes buscarà l'infant per matar-lo». Josep es llevà, prengué de nit el nen i la seva mare, se'n va anar cap a Egipte i s'hi quedà fins a la mort d'Herodes. Així es va complir allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «D'Egipte he cridat el meu fill».

      Després de la mort d'Herodes, un àngel del Senyor es va aparèixer en somnis a Josep, a Egipte, i li digué: «Lleva't, pren el nen i la seva mare i vés-te'n al país d'Israel, que ja són morts els qui volien matar l'infant. Josep es llevà, prengué el nen i la seva mare i va tornar al país d'Israel. Però quan va sentir a dir que Arquelau regnava a Judea en lloc del seu pare Herodes, tingué por d'anar-hi. Advertit en somnis, es retirà a la regió de Galilea i se n'anà a viure en un poble anomenat Natzaret. Així es va complir allò que havien anunciat els profetes: «Li diran Natzarè».

HOMILIA Sda. Familia

Una sèries de reflexions a partir de les lectures d’avui: 

De la Primera lectura, del llibre de Jesús, fill de Sira: 

Referint-se als fills: 

       1. Déu elogia als pares que fan feina per aconseguir la maduresa dels fills. Els pares són pares si transmeten valors, si dialoguen constantment amb els fills i en són testimonis creïbles.

       2. El Senyor recompensa els fills que acullen els pares quan són grans. Jugar i cercar la presència d’uns pares joves, és un goig i una necessitat. Acompanyar i atendre els pares que tornen majors, és una actitud de servei a partir de tot el que d’ells hem rebut. El millor regal que un fill fa als seus pares majors, és estar al seu costat amb actitud de comprensió i gratitud.

       3. El Senyor no oblida mai la pietat dels fills amb els seus pares. Aquesta és una de les experiències més grans que acull constantment visitant persones majors tant a ca seva com a les Residències de persones majors. És preciós sentir d’alguns pares aquesta expressió: “No, a la meva filla ja no li puc demanar res més. Viu atenta a les més necessitats”. És una frase que sent constantment d’algú aquesta temporada. 

De la segona lectura, de st. Pau als cristians de Colosses: 

     Tingueu sentiments sants i estimats. Quin són aquests sentiments? 

     La compassió, la bondat, la humilitat, la serenor, la paciència. Aquests són bons sentiments quan són duradors. Quan es converteixen en actituds. L’actitud, la continuïtat de la compassió, de la humilitat, ... és el que fa creïble la santedat dels nostres sentiments. Un moment bo, un detall bo, el pot tenir qui sigui i quan sigui. La permanència en aquesta actitud de bondat és el que ens fa sants i estimats. 

       Tenint present que la relació entre persones, fins i tot de la mateixa família, no és fàcil,   ens recorda que: 

     1. Si el Senyor ens perdona, perdonem-nos també els uns als altres. El perdó és necessari en qualsevol casa, família, parròquia, societat, ...

     2. Estimem-nos. Que l’amor ho lliga i ho perfecciona tot. El que dóna valor el que feim i diem és l’amor en que ho feim i diem. Quan una persona fa alguna cosa de cor, o de mala gana, es nota tot d’una.

     3. Sols la pau en el cor ajuda a formar part d’un sol cos. Qui ha sabut crear una família ben avinguda? Quina comunitat parroquial, escolar, esportiva, ... ha sabut crear entre els seus membres una bona convivència? Segur és qui posa pau, qui escolta, qui dialoga, qui dóna oportunitats a tothom, ...

     4. Tingueu present constantment la Paraula de Crist. Que a les nostres cases la Paraula de Déu hi sigui present. Reflexionem diàriament encara que només sigui un verset de qualsevol llibre de la Bíblia. Què molt ens ajuda el llibret de la “Missa diària”.

     5. Pregau. Tot el que faceu, feis-ho en nom de Jesús. Siguem una família orant a ca nostra i a la parròquia. Que les nostres activitats no ens facin oblidar o passar per alt els moments de silenci, de quietud, necessaris.

    6. Marits i esposes, estimau-vos i no desanimeu als fills amb les vostres actituds. Una parella construeix un bon clima familiar no pel que diu sinó pel com viu entre ells dos. L’amor dels pares és el que més educa als fills. 

De l’evangeli de st. Mateu, cap 2. 

     1. Els pares, com Josep, han d’estar sempre atents a les circumstàncies que viuen els seus fills. Ser els seus més fidels acompanyants i defensors front adversitats. Cuidem i vigilem les amistats, els entorns dels fills quan són petits i joves. I acompanyem-los sempre, des de la prudència, quan són majors.

Homilia dijous 26 desembre 2019

26 de Desembre: Sant Esteve, protomàrtir 

Text de l'Evangeli (Mt 10,17-22): En aquell temps, Jesús digué als seus Apòstols: «Aneu alerta amb la gent: per causa meva us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i us conduiran davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d'ells i davant els pagans. Quan us hi portin no us preocupeu del que haureu de dir ni de com parlareu: en aquell moment direu allò que us serà inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó que l'Esperit del vostre Pare parlarà per mitjà vostre. Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare, el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà».

REFLEXIÓ  (Joan Bosco Faner Rector Parròquia Sant Esteve)

 

«Us portaran als tribunals i us assotaran» 

     Avui, tota l’Església celebra la festa del seu primer màrtir, el diaca sant Esteve, Patró de la nostra Parròquia. Parròquia i Patró que tants estimam i a favor de la qual no pocs rebem més, molt més del que donam. I açò que molts donen i no poc. Donen temps, idees, presències... Ofereixen diàlegs interessants... Són l’ànima que ens desperta a una vida pels altres! Gràcies a tots en nom de tots! 

     L’Evangeli, de vegades, sembla desconcertant. Nadal, ens transmetia sentiments de joia i alegria pel naixement de l’Infant Jesús. Escoltàvem esglaiats, amb cor i ulls de fe: «Els pastors se’n tornaren glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit» (Lc 2,20). Sentíem que ésser creients és causa de goig, és causa d’una alegria interior difícilment avaluable. Avui, dia de Sant Esteve, sembla com si ens volgués posar a l’aguait de perills, a l’aguait d’una vida que no poques vegades resulta difícil: «Guardeu-vos de la gent: (...) us presentaran als tribunals i us assotaran» (Mt 10,17). Aquells que desitjam viure i ser testimonis, com els pastors, de la joia de Nadal, hem de ser també valents com Esteve. Hem de tenir prou profunditat i caràcter cristià per proclamar clarament els valors de l’evangeli a una societat oberta avui a moltes veus i profetes que serveixen altres deus. Els cristians no ens hem de conformar en ser una veu més entre tantes. Hem de voler ser una veu significativa! 

     El mateix Esperit que va cobrir amb la seva ombra Maria, la Mare verge, perquè fos possible la realització del pla de Déu de salvar-nos a tots; el mateix Esperit que es va posar sobre els Apòstols perquè sortissin del seu amagatall i escampessin la Bona Nova —l'Evangeli— arreu del món, és el qui va donar forces a aquell al·lot jove que discutia amb les persones “granades” de la sinagoga, i que... «no podien res davant la saviesa del seu testimoniatge» (Ac 6,10). Les paraules dels més sabuts sols entren en reflexió davant el testimoni convençut dels més humils. Siguem una Parròquia humil, una Parròquia d’actituds humils si volem que el nostre anunci sigui evangèlic, sigui escoltadís i provoqui conversió! 

     Recordem avui que l’augment constant de persones que es professaven seguidores de Jesús a partir dels esdeveniments pasquals, així com la diversitat d’origen de qui a Jerusalem s’incorporaven a l’Església en els primers anys de cristianisme, va moure als apòstols a la institució de set diaques. Veiem com l’Església, tot i que reclama fidelitat a les seves arrels, no deixa mai de viure i de provocar aquells canvis institucionals, organitzatius per respondre millor a cada circumstància concreta dels seu llarg caminar. Siguem una Parròquia atenta als canvis de tot tipus per poder encarnar més i millor la nostra fe en el dia a dia i no viure mai desfasats! 

     Qui figurava com a cap d’aquesta llista de set diaques, era precisament Esteve. Esteve que, com ens remarca el llibre del Fet dels Apòstols: “Ple de gràcia i de poder, realitzava entre el poble grans prodigis i senyals” (Fets 6,8). 

     Vull remarcar avui que Esteve era una persona “plena de gràcia”. Déu s’hi feia present en ell. Esteve devia passar no poc temps pregant i mirant a Déu, i fent-se amb la seva amistat i a la seva mesura. Ja tenim aquí, també, una actitud que hem de viure amb ganes tots aquells que el tenim com a Patró. Siguem una Parròquia orant i enamorada de la comunió amb Jesús. 

     Vull remarcar també que Esteve realitzava entre el poble grans prodigis i senyals. No era, idò, aquell tipus de persona rutinària que no posa passió en res del que fa o en res del que diu creure. Esteve realitzava obres que feien deixondir als altres perquè les duia a terme des de la passió en què vivia la seva ànima. Ja tenim aquí, també, una altra actitud que hem de viure amb ganes tots aquells que el tenim com a Patró: ser persones apassionades per Jesús i a favor de totes les activitats pastorals que duem a terme. 

     Aquesta passió i aquesta amistat profunda amb Jesús l’encaminaren, en aquell temps inici del cristianisme, a viure el martiri. Ell va ser el primer d’entre una multitud de cristians que a través d’aquests 21 segles de temps i de presència cristiana han patit i pateixen una mort violenta per ésser fidels a Jesús. No hi hagi a la nostra Parròquia rutines innecessàries. Visquem apassionats pel que creiem i anunciam. Visquem apassionats, lliure de complexes. 

     Es va descobrir, segons sembla, el sepulcre de St. Esteve entorn de l’any 415. I les seves despulles van suscitar un gran entusiasme sobretot allà per on després van passar. Coneixem per la carta del Bisbe Sever que també van passar per Menorca. San Agustí, a la seva obra “La ciutat de Déu”, recull aquest entusiasme dient referint-se a les cendres de Sant Esteve que també passejaren pel nord d’Àfrica: “La seva poca pols va reunir una gran multitud: les cendres just es veuen, però els beneficis que d’elles aconseguim són evidents”. Com a Parròquia, facem feina incansablement. Els beneficis no sempre els sabrem avaluar o els descobrirem. 

     Sant Esteve va ser un màrtir no sols pel com va morir, també pel com va viure. Màrtir vol dir “testimoni”. En vida va fer cas de les paraules del Mestre: «No us preocupeu del que heu de dir ni de com ho podeu dir. A l’hora de parlar Déu us donarà les paraules necessàries» (Mt 10,19). I durant la seva mort, plenament conscient, entregà la seva ànima a Déu. El llibre dels fets dels apòstols ens diu: «Esteve fixà al cel la mirada i veié la glòria de Déu i que Jesús s’alçava ferm a la dreta de Déu» (Ac 7,55). 

     Esteve fou un home creient i proclamà en vida i en mort la seva fe. Si els cristians avui som, hem de ser, uns testimonis de Jesucrist, facem com St. Esteve: allò que hem descobert amb els ulls de la fe ho hem de proclamar, de manifestar sense tenir cap por, amb els fets, amb les obres.

      Que tots els qui formam part de la comunitat cristiana a St. Esteve, siguem així de valerosos: no tinguem por! Visquem amb passió la nostra vida cristiana

"NADAL" 25 desembre 2019

NADAL 

      Text de l'Evangeli (Lc 2,1-14): Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill. Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

      A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'Àngel els digué: «No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora». I de sobte s'uní a l'Àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: «Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima».

Homilia dimarts 24 desembre 2019 "Vigilia de Nadal"

 Fèria privilegiada d'Advent: 24 de Desembre

     Text de l'Evangeli (Lc 1,67-79): En aquell temps, Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l'Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d'Israel: ha visitat el seu poble i l'ha redimit; fa que s'aixequi un salvador poderós a la casa de David, el seu servent, com havia anunciat de temps antic per boca dels seus sants profetes. Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal, mogut pel seu amor als nostres pares i pel record de l'aliança santa que jurà al nostre pare Abraham, prometent de concedir-nos que, sense por, lliures dels enemics, li donem culte, amb santedat i justícia, tota la vida. I a tu, infant, et diran profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins; faràs saber al poble que li ve la salvació, el perdó dels seus pecats. Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau».

HOMILIA

VIGÍLIA DE NADAL 

     

Avui Vespre tenc ganes de dir, de recordar, d’insistir les paraules del profeta Isaïes que enceten la primera lectura, úniques en tota la historia humana: Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar per Jerusalem (per l’entorn on visc, per la Parròquia on hi tenc responsabilitat), fins que no apareguin ella com un raig de llum el seu bé, i la seva salvació com una torxa encesa. 

      I us convid a que també voltros les tingueu present: Per amor de Sió no vull callar, no vull reposar fins que no aparegui entre noltros el seu bé, la seva salvació com una torxa encesa. No vull callar, no vull reposar fins que... 

 

      I és que Déu està atent al clam del seu poble constantment. I, com expressa també avui el profeta Isaïes, li sap greu, li toca el cor, sentir que molts es senten abandonats, desolats, entristits i sense esperança. El Déu, el Déu amor que es revela en Jesús, vol que ens “sentim estimats per Ell” (Jo-us estim, diu); el Déu amor que es revela en Jesús, vol que sentim que som estimats per Ell tal com una esposa pot dir: “Tenc marit”, i tal com un marit pot dir: “Tenc esposa”. 

      Avui, en aquest vespre, quan celebram el naixement de Jesús i el vivim a l’Església i a tants de betlems que hem construït arreu del poble (a ca nostra, a les parròquies, a sta. Clara, a st. Miquel, es Seminari, ...), Jesús ens diu des del llibre dels Fets dels apòstols (segona lectura d’avui): No confongueu ni el missatge ni el missatger! Joan ja deia: Jo no som aquell que voltros cercau. Aquell que cercau ni som capaç de deslligar-li el calçat dels seus peus. 

      Jesús és el missatge d’aquesta nit. És ell i ningú i res més. No el cerquem ni focalitzem la nostra atenció en tot allò que l’anuncia. Els signes, ni fer-s´hi prop són més importants que ell mateix. Ja poden ser importants es betlems, es llums des carrers, ses trobades familiars, es regals que ens podem fer entre uns i altres. Res de tot açò és més important que el Déu que ens revela Jesús. Res és més important que el missatge que Jesús ens comunica essent ell la revelació de Déu. Jesús i el seu missatge és l’únic important, i és, en canvi, el que alguns amaguen. 

      No sé si heu llegit al Diari Menorca d’avui un escrit senzill i curt d’un capellà de Mallorca, en Joan Bauzà. Ell mos fa reflexionar i obrir els ulls quan diu: 

      -Jesús mos ha arribat sense tenir un assessor d’imatge.

      -Ha nascut a la part forana (enfora) des centre de la Ciutat. I és clar! Sense un assessor d’imatge, no s’ha presentat a cap “casting” per poder néixer a Jerusalem i no, en canvi, a un poblet de no res com Betlem.

      - Si s’hagués deixat aconsellar per un assessor d’alt standing, i no per àngels i pastors, haguera nascut fins i tot a Roma, capital de l’Imperi. Per res li hagueren aconsellat néixer a un “pessebre” i tenir un estable per peritori.

      - Els qui són cridats a ser “influencers”, exigeixen megafonies i luminotècnia. No uns pastorets de no res que van cantant “fum, fum, fum,”.

      - Alguns avui pretenen canviar tot. No troben correcte celebrar Nadal, el naixament de Jesús, a casa, l’han de celebrar a un restaurant. No troben correcte regalar-li coses pròpies d’uns pastors senzills, li han de regalar tablets i creuers; no troben correcte que el seu anunci ens arribi des de les parròquies, millor, diuen, que ens arribi des de les regidories i conselleries. 

      Bé, fins aquí el que diu Joan Bauzà. Però,... quin és, així, el missatge que ens comunica deixant al marge els “assessors d’imatge”? 

      1. El seu missatge ens arriba en el com del seu naixement. Déu, per amor, és fa un més entre noltros, humil i senzill. Així, totes les nostres capacitats les hem de posar, com fa Déu, al servei dels altres amb humilitat i senzillesa, com Déu ho fa a Betlem.

      2. El seu missatge el descobrim en l’actitud de Maria davant les circumstàncies sorpressives de la seva vida: “Senyor, en les teves mans visc. Es faci en mi el que tu vols!”. En Déu hem de confiar més que en qualsevol altra cosa, encara que no tinguem, com a Betlem, massa recursos econòmics.

      3. El seu missatge el llegim, també, en l’honestedat de Josep. No en tenc res, diu ell, però Déu va guiant la meva vida. Seré fidel a Maria i amb ella duré a terme una família per a Jesús. Cuidem la família com la cuidaven Josep i Maria.

      4. El seu missatge l’ensumam perfectament en la pietat dels savis. La ciència, el coneixement de les estrelles i de l’univers ens han de servir no per creure que noltros som déus, sinó per adorar a l’únic Déu Creador de tot. Contemplem la bellesa d’una nit estelada donant gràcies a Déu.

      5. I el seu missatge el sentim per l’esclat dels pastors. La veritat no està en els palaus dels Herodes, ni en les seves intencions. La veritat es viu entre els senzills, entre els qui juguen net, entre els qui compleixen els seus deures a fi de que els altres puguin fruir dels seus drets. Complim com Maria i Josep amb els nostres deures!!! 

      Germans, no ens confonguem ni de missatge ni de missatger. Que la publicitat i el que potser vivim sense massa aprofundiment, no ens facin perdre el sentit profund de Nadal: Déu ens estima i ens vol humils i sincers!!! Qui estima es fa humil entre els humils. Qui estima concedeix a la humilitat valor de suprema grandesa. Ho tenim clar, avui, vivint a Betlem l’encarnació dem tot un Déu, de l’Únic Déu.

Homilia diumenge 22 desembre 2019

Diumenge IV (A) d'Advent

      Text de l'Evangeli (Mt 1,18-24): El naixement de Jesús, el Messies, fou d'aquesta manera:

      Maria, la seva mare, estava unida amb Josep per acord matrimonial i, abans de viure junts, ella es trobà que havia concebut un fill per obra de l'Esperit Sant. Josep, el seu espòs, que era un home just i no volia difamar-la públicament, resolgué de desfer en secret l'acord matrimonial.

      Ja havia pres aquesta decisió, quan se li va aparèixer en somnis un àngel del Senyor que li digué: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre Maria, la teva esposa, a casa teva: el fruit que ella ha concebut ve de l'Esperit Sant. Tindrà un fill, i li posaràs el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

Tot això va succeir perquè es complís allò que el Senyor havia anunciat pel profeta: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran el nom d'Emmanuel, que vol dir ‘Déu amb nosaltres’». Quan Josep es despertà, va fer el que l'àngel del Senyor li havia manat i va prendre a casa la seva esposa.

HOMILIA

      Quasi bé estem a punt de celebrar una de les dues grans festes cristianes. Per a noltros, cristians, són les dates més importants de tota la història de la humanitat: Nadal i Pasqua.

       Sí, esteim a punt de viure la festa de Nadal. En aquest diumenge quart i darrer d’Advent, mos trobam davant dues situacions complicades que passen dues persones:

       -Una és Acaz, rei de Judà. Ell veu com el seu regne està a punt de ser destruït per la invasió sirio-efraimita.

       -L’altre és Josep. Josep no entén l’embaràs que passa Maria essent ell el seu promès. Sent que la seva vida perdper uns moments la confiança amb qui més estimava.

       Són situacions diferents, però una cosa viuen en comú. Als dos se’ls demana que confiïn amb Déu. En un Déu que es farà present en el naixement d’un infant. Un i altre senten, confiau en Déu!: “Una dona tindrà un fill i li posaran de nom “Emmanuel”.

       La resposta que cada un d’ells dóna davant aquest Déu fet infant, és totalment diferent:

       -Acaz, persona sensata i pragmàtica, prefereix posar la seguretat del seu regne en alguna cosa més sòlida que en un fillet a punt de nàixer. Desoirà el que li proposa el profeta Isaïes i cercarà ajuda, intentarà convèncer, al rei de Judà. Però, Judà serà envaït.

       -Josep, com un nou Abraham, respon amb una fe sòlida i confia totalment amb la paraula de Déu. I en sortirà victoriós.

       La resposta de Josep, fe sòlida, és la que refusen les persones que sols confien amb els seus raonaments i troben que la confiança en Déu és absurda. Reclamen alguna cosa o algú més palpable, més visible, més aconsellable. 

       Hem de reconèixer que la resposta creient demana molta valentia i confiança en un Déu que:

       -Escull un infant dèbil per nàixer

       -Escull uns pares “creients” i no a uns donats a la força que donen les raons

       -Escull uns deixebles molt variats i molts d’ells insignificants

       -Escull el servei i la crucifixió per arribar a la resurrecció 

       Així, idò, què se’ns demana a les portes de Nadal?:

-Augmentar la nostra fe. Ser acollidors del misteri de la vida.

-No cercar Déu entre les circumstàncies especials i les persones públicament excepcionals, sinó entre els senzills i en les coses de cada dia.

-Tenir prou capacitat de gratitud i de llestesa humana per donar gràcies a Déu per fer-se un més entre noltros. Per fer-se proper i senzill. 

       Què se’ns demana? El que fem ara mateix quan mos trobam junts i reconeixem, com els primers cristians, que entre noltros no n’hi ha gaire que siguin persones de renom. Confiam que Déu en té prou amb persones creients i dèbils al mateix temps. Però persones que, en el fons, no deixam mai de confiar en Ell, com els apòstols. I com a tants que són els referents reals de la història essent els sants i santes, els màrtirs de tots els temps.

Homilia diumenge 15 desembre 2019

Diumenge III (A) d'Advent 15/12/19

Text de l'Evangeli (Mt 11,2-11): En aquell temps, Joan, que era a la presó, va saber les obres que feia el Messies i envià els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?». Jesús els respongué: «Aneu a anunciar a Joan el que sentiu i veieu: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l'anunci de la bona nova. I feliç aquell qui no em rebutjarà!».

Mentre ells se n'anaven, Jesús es posà a parlar de Joan a les multituds: «Què heu sortit a contemplar al desert? ¿Una canya sacsejada pel vent? Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un home vestit refinadament? Els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis! Doncs què hi heu sortit a veure? ¿Un profeta? Sí, us ho asseguro, i més que un profeta. És aquell de qui diu l'Escriptura: ‘Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí’. Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell»

HOMILIA

     Tenint present Nadal, el profeta Isaïes ens diu avui: “La terra eixuta i el desert estan de festa, d’alegria l’estepa floreix”.

      El diumenge tercer d’Advent se’l coneix durant segles com el diumenge de l’alegria. Queden pocs dies per a viure Nadal, deu! Però encara suficients per prendre consciencia del que, en el fons, volem celebrar. Consciencia per no caure en una imatge de Nadal més pròpia d’un conte de Dickens (sempre esperat pel seu caire de festa i d’humor, escriptor britànic del segle XIX), que d’una realitat que sorprèn la historia.

      L’esperança és un existencial humà. Anam repetint: Mentre hi ha vida hi ha esperança!

       I ho diem, perquè just comença un dia, ens veiem com a dins d’una xarxa que ens trobam de tot: Persones i circumstàncies que ens estimulen positivament i d’altres que ho fan més o manco negativament.

       Una sensació semblant la visqué també, en el seu temps, Joan el Baptista que es trobà entre dubtes i preguntes mentre, des de la presó, observava i escoltava el que feia i el que es deia sobre Jesús. Quan veu que Jesús viu atent i fent costat als pobres en tost d’intentar un canvi polític a Israel, el que fa és enviar a dos dels seus deixebles a que demanessin a Jesús, estrany Messies per a ell: Si era Ell el que es poble d’Israel esperava o n’havien d’esperar un altre?.

      I la resposta que rep de part de Jesús necessita ser interpretada per ell des del seu coneixement bíblic. Jesús no actua a favor d’uns i en contra dels altres. Sabent que tots, sense diferències, són fills de Déu, respon: Anau i anunciau a Joan el que heu vist i heu sentit: Els cecs hi veuen, els invàlids caminen, ... els pobres senten l’anunci de la Bona Nova. I encara afegeix al final: Feliç qui no queda decebut de mi!.

       Noltros tampoc tenim ni hem de tenir una altra resposta més que aquesta quan sentim a dir o se’ns demana: És aquesta l’Església, la fe, els cristians, els creients, que el món espera o n’hem d’esperar un altre?. 

      Si aquesta és sa resposta, què és el que més hem de cuidar com Església, com a cristians?:

      -La nostra constant formació per no donar importància al que no és important. Donem importància a la Catequesi d’infants, joves, adults. Donem importància a l’Escola de Teologia. (Mirau el Full Parroquial on hi posa dates)

     -La nostra pregària per no desviar-nos del que és realment important. (Pregària personal i familiar a casa; la celebració de l’Eucaristia dominical i qualsevol dia feiner, ...)

      -Càritas, Creu Rotja, una acció social i política, atenent a persones diverses i en diferents necessitats. Formant part de l’equip, aportant donatius amb efectiu o amb aliments, ...

       -Persones que pateixen físicament, psíquicament, mentalment,... Creant entorn seu un espai de pau, de valoració, d’escolta, d’acompanyament, ...

      -Persones grans que necessiten trobar una resposta positiva per seguir vivint il·lusionats quan veuen que la seva vida física i mental es deteriora. Oferint-nos el grup d’una Vida Creixent, un treball de voluntariat, lloant el que fan a casa a favor dels seus fills i néts, ...

      Som el que Déu vol? Som el que realment la societat necessita? Intentem ajudar, ajudar als altres. Prioritzem el servei a favor de tots.

Homilia diumenge 08 desembre 2019

 

Diumenge 2on d'Advent, 8 de Desembre 2019

 La Immaculada Concepció de la Verge Maria

Text de l'Evangeli (Lc 1,26-38): En aquell temps, Déu envià l'àngel Gabriel a un poble de Galilea anomenat Natzaret, a una noia verge, unida per acord matrimonial amb un home que es deia Josep i era descendent de David. La noia es deia Maria.

L'àngel entrà a trobar-la i li digué: «Déu te guard, plena de la gràcia. El Senyor és amb tu». Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. L'àngel li digué: «No tinguis por, Maria. Déu t'ha concedit la seva gràcia. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi». Maria preguntà a l'àngel: «Com podrà ser això, si jo sóc verge?». L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit que naixerà serà sant i l'anomenaran Fill de Déu. També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, perquè per a Déu no hi ha res impossible». Maria va dir: «Sóc l'esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». I l'àngel es va retirar.

HOMILIA

     Les lectures d’avui ens presenten, i amb actitud contrària, Adan i Eva, i Maria.

      Déu es troba amb Adan i li demana: On ets? I Adan, trobant-se davant Déu, sent que l’ha defraudat, que aspirant a ser com Ell, ha fet es ridícul. Adan se sent nu, un no res. I Adan culpa de sa seva situació a Eva. 

      Déu es troba amb Eva i li demana: Què has fet? I Eva sent també vergonya davant Déu i culpa a sa serp. Sa serp m’ha enganat.! Si Adan la culpa a ella de la vergonya i del ridícul que davant Déu sentia, Eva culpa a sa serp. Ja des del primer moment de la història, la Paraula de Déu ens mostra que Déu té un pla establert per cadascú i ens va demanant constantment: On ets? Què has fet?

      On ets? Què has fet? Són les preguntes que ens convida fer-nos la litúrgia d’aquest segon diumenge d’Advent, Dia de la Immaculada. 

      On ets? Vius o no la teva família? Què has fet a favor d’ella? Vius o no el teu baptisme? Que en fas de la teva vida de fe? Vius o no la teva responsabilitat social i eclesial? Què fas, qui compromís tens, a favor de la societat i de l’Església?

      Preguntes que ens fan descobrir, si tenim interès per a reflexionar-les i respondre, les presències i les situacions que mos enganen. Presències de persones, companyies, diàlegs, ... que no ens convenen. Presències d’interessos que tampoc ens ajuden: voler ser autosuficients, creure’ns que som una espècie de déus i que no tenim límits, ... Presències de situacions que mos fan enfora dels nostres ideals més nobles: ambients sense el silenci que ens motiva a reflexionar, sense l’austeritat que ens motiva a compartir, sense la pregària que ens motiva tenir a Déu sempre present.

      Maria, en canvi, mos assenyala una altra actitud davant la vida i davant Déu. Quan Maria sent la presència de Déu a prop d’ella gràcies a l’Àngel Gabriel que li diu: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu. Tindràs un fill i li posaràs de nom Jesús”, ella, tot i que no entén res del que l’àngel li diu (Com pot ser açò si jo no conec espòs?), no refusa el pla que Déu vol efectuar amb ella: “Que es compleixi en mi el que vol el Senyor”, dirà.

      La mateixa pregunta ens fa Déu a cadascú dels qui avui som aquí: Em dónes permís perquè vagi fent amb tu el que tenc pensat, ideat?

      Quan Maria diu “Sí, es faci en mi el que tu vulguis”, quan tu i jo li diem “Si, es faci en mi el que tu vulguis”, la salvació, la bonança, la pau, el benestar i el benésser entren en el món.

      I en aquestes experiències veiem si qui obra en noltros i en el nostre entorn és Déu o és sa serp, es mal. L’obra de Déu és: l’alegria, la pau, la bondat, ...(Ga 5,22-23)