Homilia diumenge 24 novembra 2019

Diumenge XXXIV de durant l'any: Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món (C)  24/11/19

Text de l'Evangeli (Lc 23,35-43): En aquell temps, les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: «Ell que va salvar-ne d'altres, que se salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit!». També els soldats l'escarnien: se li acostaven a oferir-li vinagre i deien: «Si ets el rei dels jueus, salva't a tu mateix!». Sobre d'Ell hi havia un rètol que deia: «Aquest és el rei dels jueus».

Un dels criminals penjats a la creu l'injuriava dient: «¿No ets el Messies? Doncs salva't a tu mateix i a nosaltres!». Però l'altre, renyant-lo, li respongué: «¿Tu tampoc no tens temor de Déu, tu que sofreixes la mateixa pena? I nosaltres la sofrim justament, perquè rebem el que mereixen els nostres actes, però aquest no ha fet res de mal». I deia: «Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne». Jesús li digué: «T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís».

HOMILIA

Jesucrist, Rei de tot el món

    

  Com ja sabem, avui és l’últim diumenge de l’any litúrgic. Acabam el cicle C en què hem escoltat fonamentalment l’evangeli de sant Lluc.

      Aquesta solemnitat va ser instituïda pel Papa Pius XI l’any 1925 mitjançant l’encíclica Quas primas, a fi de proclamar la sobirania de Crist en una societat en què avançava el secularisme, la indiferència religiosa, el passotisme religiós.

      Avui, el salm 121 s’expressa així: Quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor. Aquesta celebració d’avui és com la meta que ens vàrem proposar quan vam iniciar aquest any litúrgic: Escoltar Jesús, Fer-nos amics d’Ell, Seguir-lo, Proclamar-lo com a Senyor de la Història, de la Creació, de la nostra Vida!

      No hi ha dubte que la pregunta que avui ens hem de fer és: Hem escoltat Jesús? Som més amics d’Ell? Hem procurat seguir-lo? Hem desitjat i anam aconseguint que Ell sigui de ver el que és: Senyor de la Història, Senyor de la Creació, Senyor de la nostra Vida?

      La nostra mirada s’ha fet amb la de Jesús? St. Pau ens recorda a la seva carta als cristians de Colosses: Ell és imatge del Déu invisible. Déu ha creat tot l’univers per Ell i l’ha destinat a Ell. Ell ha de ser en tot el primer. Crist és presentat amb superioritat absoluta, ja que tot ha estat creat en ell, per ell i amb ell. Crist és el qui dóna sentit a tot.

      Res del que som, res del que feim, cap actuació, cap pensament nostre té sentit si Crist no hi és present.

      La festa d’avui, Crist Rei, ens proposa clarament que fixem la nostra mirada en Ell, en ningú més.

      I fixant la nostra mirada en Ell, ens sorprèn penjat a la creu. Què ens vol dir amb aquesta experiència seva vital? Vol dir que, si volem seguir el seu estil de fidelitat al Déu que és Amor, al Déu que escolta el clam dels pobres, al Déu que no pacta amb el mal, al Déu que es fa proper a les necessitats humanes, hem d’estar disposats a tot.

      Avui l’evangeli ens recorda un dels gest, una de les experiències més cabdals de Jesús, els seus últims instants abans de la seva mort en creu.

      El poder, i els soldats que estan a les seves ordres, es venjaven d’ell ja que Jesús havia desemmascarat el seu interès: Les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien: Ell que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix. El poder, descobert, és incapaç de rectificar. Sempre segueix atacant per estar damunt els altres.

      Un dels dos criminals que també patien creu al seu costat, veient com ell que havia intentat salvar als altres mor com ells en creu, li diu en to de crítica frontal: Tu qui ets salvat als altres, salva’t a tu mateix. Pensar en els demés t’ha condemnat, pensa en tu mateix!

      Sempre hi ha, però, motiu a l’esperança. S’altre criminal qui estava a s’altre costat d’ell, entrant en aquests moments en reflexió profunda -com fan tants quan veuen la seva mort a punt-, reconeix humilment: Jo sí que meresc el càstig que ara patest, però aquest, Jesús, no ha fet res de mal.

      Qui fixa la mirada en Jesús es salvarà: T’ho dic amb tota veritat: Avui serà amb mi al paradís.

      Costa, costa moltes vegades i a molts, el descobrir que la salvació ens arriba de part de qui “fa de la seva vida una entrega a favor dels altres” i no d’aquells que aspiren a tenir poder damunt els altres a fi de servir-se d’ells i viure passant de tot, indiferents a les necessitats de la gent.

      Recordem el que hem dit al principi. La Festa de Crist Rei va ser instituïda per Pius XI per tornar a despertar la consciència de qui s’obliden de fixar la seva atenció en Jesús, la seva atenció en la creu, en la felicitat personal i interior que regala l’entrega als altres.

Homilia diumenge 17 novembre 2019

 Diumenge XXXIII (C) 17 Novembre 2019 

Text de l'Evangeli (Lc 21,5-19): En aquell temps, alguns parlaven del temple i de com

estava decorat amb pedres precioses i amb ofrenes votives. Jesús digué: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat».

Llavors li preguntaren: «Mestre, ¿quan passarà tot això i quin serà el senyal que està a punt de succeir?». Ell digué: «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar. En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: ‘Sóc jo’, i també: ‘El temps arriba’. No aneu darrere d'ells. Quan sentireu parlar de guerres i de revoltes, no us esglaieu: cal que això succeeixi primer, però la fi no vindrà de seguida.

Després els va dir: «Un poble s'alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel. Però abans de tot això us agafaran, us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons i us faran comparèixer davant els reis i els governadors per causa del meu nom. Serà una ocasió de donar testimoni. Estigueu decidits a no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa que cap dels vostres adversaris no serà capaç de resistir o de contradir. Sereu traïts fins i tot pels vostres pares, germans, parents i amics, i en mataran alguns de vosaltres. Tothom us odiarà per causa del meu nom. Però no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida!».

HOMILIA

      El text de s’evangeli d’avui ve immediatament abans del relat de la passió i expressa els sentiments dels primers cristians respecte un futur que consideren difícil i incert: “Estigueu alerta!” “Sofrint amb constància us guanyareu per sempre la vostra vida”. Les primeres comunitats cristianes ja van experimentar situacions de persecucions i de martiri a causa de la seva fe. 

      Jesús, avui i sempre, ens invita a no tenir por, a perseverar en la vida cristiana, a tenir confiança amb Déu que sempre és present enmig de les nostres dificultats i sofriments: “Som jo, el Senyor, no es perdrà ni un de sol dels vostres cabells” 

      Quan el temps és difícil resulta que es converteix en un temps favorable per a donar testimoni i per a perseverar contra tot tipus de conflictes. 

      Avui, quan vivim dificultats per a viure la nostra fe –com sol passar en totes les èpoques-, és temps de manifestar de nou i amb coratge la nostra condició cristiana. Cada vegada que em trob amb aquest evangeli d’avui, record la pregària de st. Francesc: 

      Senyor, feu de mi un instrument de pau: 

- On hi hagi odi, hi posi amor. Avui veiem a no poques parts del món persecució als cristians directe o indirectament. Directament: Síria, Brasil, Veneçola, Xina, ... Indirectament, arreu, arreu. No perdem mai la nostra disposició a estimar tothom. 

- On hi hagi ofensa, hi posi perdó. Avui veiem com molts dels nostres valors, són arraconats. Ho veiem, per exemple, en plans que s’elaboren a favor de l’Eutanàsia, avortament, llibertat d’ensenyança, .... No siguem mai venjatius. 

- On hi hagi discòrdia, hi posi unió. Va ser preciosa la pregària ecumènica viscuda dissabte, dia 9, entre evangelistes, anglicans i catòlics. Liderem la unió. 

- On hi hagi dubte, hi posi fe. No ens cansem mai de fer diàleg, de reflexionar i transmetre la nostra fe. Sapiguem donar raó de la nostra fe. 

- On hi hagi error, hi posi veritat. Visquem atents al que diem i feim. Siguem partidaris de rectificar quan reconeixem que ens hem equivocat. 

- On hi hagi desesperació, hi posi esperança. La nostra confiança en Déu no ens ha de fer caure mai en el pessimisme. Siguem positius. 

- On hi hagi tenebra, hi posi llum. No pactem mai ni en la mentida ni en les dobles intencions. Siguem persones de parla clara i cordial. 

- On hi hagi tristesa, hi posi alegria. Vivim convençuts del que deia st. Francesc de Sales: “Un sant trist és un trist sant”. A pesar de tot, i vivint confiats, que la nostra marca com a cristians sigui l’alegria. 

      La lectura primera d’avui, la del profeta Malaquies, ens ha dit: “L’orgull, la injustícia, el mal, acabarà igual que el rostoll: cremat, anihilat, suprimit”. Més aquells que hagin actuat corectament, segons Déu mana: “Seran com el sol de la felicitat, com rajos saludables”. 

Sapiguem escollir bé!

Homilia diumenge 10 novembre 2019

 

Diumenge XXXII (C) 10 novembre 2019 

Text de l'Evangeli (Lc 20,27-38): En aquell temps, alguns dels saduceus anaren a trobar Jesús. Els saduceus neguen que hi hagi resurrecció; per això li van plantejar aquesta dificultat: «Mestre, Moisès ens va prescriure que, si un home casat mor sense fills, el seu germà es casi amb la viuda per donar descendència al germà difunt. Doncs bé, hi havia set germans. El primer es va casar, i va morir sense fills. També el segon i el tercer es van casar amb aquella dona, i així fins al setè: tots van morir sense deixar fills. Finalment va morir també la dona. Per tant, quan arribi la resurrecció, de quin dels set serà muller, si tots set s'hi havien casat?».

Jesús els respongué: «Els qui viuen en aquest món es casen, però els qui seran trobats dignes de tenir part en el món futur i en la resurrecció dels morts no prendran muller ni marit; ja no poden morir, perquè tenen part en la resurrecció: són com els àngels i són fills de Déu. I que els morts ressusciten, Moisès mateix ho indica clarament en el passatge de la bardissa, quan diu que el Senyor és el Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob. Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a Ell tots viuen».

HOMILIA

      Aquest diumenge la litúrgia ens permet centrar la nostra atenció en la Vida Eterna, un tema molt apropiat per al mes de novembre quan hem acabat de celebrar la festa de tots els sants i dels fidels difunts. 

     Ja ens convé tenir present aquesta realitat que viurem un dia quan avui, com en altre temps, hi ha persones que no creuen en la resurrecció i ens plantegen dubtes. 

     El poble jueu, a l’inici del seu camí creient, no vivien l’esperança de la resurrecció. Ells creien que Déu premiava i castigava els justos i els pecadors respectivament en aquesta vida. Però la mort de jueus bons i complidors de la Llei sense recompensa els encaminà a creure en una vida després de la mort on cadascú rebés el premi o càstig merescut per les seves obres. 

     Un grup de jueus, però, anomenats saduceus, seguia sense assumir aquesta creença. Avui, a l’evangeli de Lluc, únic passatge d’ell on hi apareixen, qüestionen Jesús exposant-li la història d’una dona que es va casar amb set germanes a causa de la defunció de tots ells, un rere l’altre. Jesús els respon clarament que els morts han de ressuscitar i que així ho creu el poble jueu fins i tot des de Moisès. I els diu: “Déu no és Déu de morts sinó de vius perquè per a ell tots viuen”. 

     L’ensenyança constant de Jesús és que Déu és creador, protector i salvador. Tots hem vingut a la vida, i no morirem, perquè Déu crea i no destrueix, perquè Déu protegeix i no abandona, perquè Déu salva de la mort i no ens deixa engolir per ella. 

     Avui som convidats a creure en la resurrecció no perquè tinguem raons de pensament com tampoc les tenim per justificar la nostra vida actual, ni el com és la nostra vida actual. Som convidats a creure en la resurrecció senzillament perquè creiem en Déu, perquè creiem en Jesús, i perquè la vida i no la mort és l’aspiració real de tots aquells que vivim. 

     Tots els creients en Jesús som cridats avui a ser com la mare d’aquella família macabea de set fills que ens descriu la primera lectura (2Ma 7, 1-2.9-14) que anima als seus set fills a que es mantenguin fidels a la fe en la resurrecció quan són forçats pel rei selèucida –que representa la cultura greca dels segles II i I aC- que els vol imposar la seva cultura i religió. Per la mare, i pels seus set fills, la fe en la resurrecció és superior a la conservació de la vida en aquest món. 

     Açò és el que creiem, segurs a més de la resurrecció de Jesús, els qui hem celebrat a l’inici d’aquest mes la festa de tots els sants –no pocs d’ells també màrtirs- i dels Fidels Difunts.

     L’existència d’una vida després de la mort no desmereix la importància de la vida que acollim actualment, tot al contrari. La vida d’ara té importància total precisament perquè és cridada a ser eterna, perquè és cridada a viure en Déu per sempre. Per açò sa nostra vida actual ha de tenir cada vegada més la marca de Déu. Aquesta és la intenció que hem de dur sempre gravada al cor. 

     La fe en la resurrecció no mos crida a passar hores i hores tot conversant entre noltros com serà la nostra vida futura. A vegades feim comentaris de tot tipus: Hi cabrem al Cel tanta gent? Què sentirem? Ens coneixerem? 

     La fe en la resurrecció ens crida a confiar totalment en Déu. El com serà depèn de Déu. Ja ho sabrem quan ens toqui experimentar-ho a l’igual que no imaginàvem per res com seria la nostra vida actual quan sols érem concebuts pels nostres pares. 

     Si l’amor dels pares ens regalava la joia de la confiança amb ells, l’amor de Déu ens regala la joia de la confiança total amb Ell. 

     Què ens interessa sobretot atendre als qui creiem en la resurrecció? Ens interessa aconseguir que la vida d’avui tengui cada dia més el tast de Déu. Siguem cada dia més, més semblants a Ell. Més sants.

Homilia diumenge 3 novembre 2019

Diumenge XXXI (C) 03 de Novembre 2019

Text de l'Evangeli (Lc 19,1-10): En aquell temps, Jesús va entrar a Jericó i travessava la

ciutat. Hi havia un home que es deia Zaqueu, cap de publicans. Era un home ric. Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè era petit d'estatura. Llavors s'avançà corrent i es va enfilar dalt d'un sicòmor per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva».

Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a casa d'un pecador!». Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte, els en restitueixo quatre vegades més». Jesús li digué: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa; perquè també aquest home és fill d'Abraham. El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut».

HOMILIA 

       Avui he començat la meva pregària a partir de la darrera expressió de l’evangeli: “El Fill de l’home ha vingut a cercar i a salvar allò que s’havia perdut”. 

       Ho recorda l’evangelista Lluc després de la trobada entre Zaqueu i Jesús. Trobada que només ell descriu en el seu evangeli. Una trobada deliciosa, plena de misericòrdia de part de Jesús i plena d’interès real de part de Zaqueu. Alguna inquietud, algun malestar interior devia tenir Zaqueu per cercar Jesús d’aquesta manera essent ell un home públic, conegut. Petit com era, es va enfilar a les rames d’un arbre per poder-lo veure i conèixer.

       Qui era Zaqueu? Era un publicà, es dedicava a recaptar impostos als seus paisans jueus per entregar-los als romans. Aquesta feina era considerada pels jueus “traïdora” per col·laborar amb el poder romà opressor i, a més, qui les exercien, com en aquest cas Llàtzer, eren tractats com a lladres perquè es quedaven part del que recaptaven. 

       Zaqueu ho reconeix quan es troba cara a cara amb Jesús i entorn d’una taula de menjador. I el cor de Zaqueu es canvia. És digne de ser meditada la frase de Jesús en veure el canvi que està disposat fer Zaqueu: Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és fill d’Abraham. Com canvien les nostres relacions si als altres els veiem com a fills de Déu! 

       Les trobades de Jesús amb Zaqueu, la samaritana, Pere, ... sempre són ocasió de penediment. Déu és misericordiós, dóna sempre una nova oportunitat. 

       Ens ho recorda la lectura primera de la Saviesa: Perquè ho podeu tot us apiadau de tothom, i dissimulau els pecats dels homes perquè puguin penedir-se. Ens ho recorda la segona lectura de sant Pau als cristians de Tessalònica: Preg per vosaltres, demanant que el nostre Déu us faci dignes de la vocació cristiana. Preg perquè no perdeu el seny i no us alarmeu. Som misericordiós. Preg perquè siguau fidels a la vostra fe. 

       La misericòrdia de Déu és també present en l’Eucaristia. L’acte penitencial es clou demanant la misericòrdia i el perdó divins: Que Déu omnipotent s’apiadi de tots noltros, ens perdoni els pecats i ens dugui a la vida eterna. L’oració col·lecta d’avui anomena també a Déu: Déu misericordiós. 

       La litúrgia d’avui ens regala l’oportunitat d’examinar com són les nostres relacions amb els altres, si hi regna la misericòrdia. Si, a exemple de Déu, som tolerants, si perdonam i donam noves oportunitats. Si els nostres ulls miren a qui ens rodeja amb ulls de misericòrdia i no de jutges que tenen present les culpes comeses. 

       Aquest és el tracte que cada un rep de Déu i, per tant, hi hem de correspondre actuant de la mateixa manera amb els altres. Tal com demanam en el Parenostre: Perdonau les nostres culpes així com nosaltres perdonam els nostres deutors.

       Trobant-se Jesús amb Zaqueu li diu: Avui m’he de quedar a casa teva. Aquesta mateixa petició ens la fa cada vegada que combregam: Jesús es converteix en el nostre hoste!. Davant aquesta invitació seva responem: Senyor, jo no som digne que entreu a casa meva, ... Tenir Jesús com a hoste ha de portar-nos a netejar el nostre cor de tot el que no correspon a la vida cristiana, tal com va fer Zaqueu.

 

Homilia divendres 01 novembre 2019

                                    DIVENDRES 01/11/19 "TOTS ELS SANTS"

Text de l'Evangeli (Mt 5,1-12a): En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la

muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: «Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel».



                                                                  HOMILIA      

     La festa de Tots els Sants deriva d’una festa cèltica anomenada Samhain, fa més de 2000 anys, que es celebrava per venerar els morts. Els celtes així donaven la benvinguda a la fosca, a l’hivern.

     La festa cristiana prové des del segle VII amb el Papa Bonifaci IV. Aquest Papa opta perquè cada dia 1 de novembre es celebri una diada en honor de tots els màrtirs cristians, una missa pels difunts i es visiti els cementeris.

      Pas a pas aquesta Festa es va estendre a Tots els Sants i va ser el Papa Gregori IV (ja en el segle IX) que fixa la data per a celebrar-la dia 1 de novembre. Avui, aquest dia, els cristians honoram els sants que no tenen festa pròpia i els agraïm el model de vida que ens han ofert.

      Avui personalment tenc molt present els meus pares i persones concretes que han estat per a mi autèntics referents de vida. Del meu pare vaig aprendre el compromís social, ell va ser Tinent Batlle de Ciutadella i President durant anys dels Antics Alumnes salesians. De la meva mare vaig aprendre a posar pau i amabilitat en les relacions. Quantes persones hi ha hagu al llarg de la nostra vida que ens han deixat marca. Us convid que avui en tinguem tots present a alguns i els donem gràcies.

      Dimecres em feien una entrevista per Ib3 ràdio i em demanaven quina diferència hi havia entre un difunt i un sant. La diferència és clar, els vaig dir. Un difunt és aquell que ja ha viscut en aquesta vida el seu punt final. Cada dia hi ha moltes persones que moren. Però no tots els que moren, i coneixem, deixen una marca modèlica en la nostra vida. Els sants són els qui ens han marcat el camí a seguir. La lectura de l’evangeli avui ens assenyalen algunes de les seves virtuts:

-Pobresa en l’esperit. Persones que ens influeixen estant sempre a l’ombra. Persones sense gens d’orgull que el que els interessa és que els altres es sentin valorats.

-Compassió. Els qui es fan seva l’enfermetat, els problemes dels altres. I saben visitar, escoltar, eixugar llàgrimes, animar.

-Fam i set de ser justos. Justos quan parlen d’altres. No tot en els altres és de poc valor, deficitari. Els justos remarquen la part positiva que hi ha en tot.

-Pacífics. Persones que posen pau allà on hi ha tensions no positives, conflictes per manca de pau al cor.

-Nets de cor. Persones sense doble intenció. Persones netes, clares, sinceres,...

      Avui, alguns passen de les nostres tradicions i costums i s’apunten a celebrar Halloween, celebració anglosajona que aquí ens arriba buida del seu contingut cultural: venerar els morts. Quina pena és seguir modes que ens imposa el consum i deixar d’honorar i viure els nostres costums: honorar persones difuntes que ens han ajudat a orientar correctament la nostra vida.

      També a ib3 ràdio, em van demanar per què duem flors al cementeri? Els vaig dir que era costum d’alguns, no de tots. I que era un costum ple de sensibilitat a favor de qui, en vida, havíem estimat i valorat. Però no sols els duim flors, els vaig dir, resam per ells, en família, i alguns recorden frases seves i actituds seves.

      Una societat que venera els seus sants és una societat que reclama referents. Que creu que és bo tenir referents en la nostra vida. Una societat que no té referents, que no té sants es va convertint en una societat mediocre.

      Els sants són, com diu l’Apocalipsi, primera lectura: Aquells que no fan cap mal a la terra, ni al mar, ni als arbres. Són persones d’una gran finesa humana i ecològica.

      Els sants són, com ens diu la segona lectura d’avui (1Jn 3,1-3): Persones que se senten fills, filles de Déu i pretenen, pas a pas, ser més semblants a Déu.