Diumenge II d’Advent – 10 desembre
Dir que es tremps d’Advent és temps d’espera no ens pot sonar a una frase feta. Més bé, ens ha de fer adquirir una actitud compromesa. Una actitud que ha d’afectar a la nostra manera de mirar la realitat, de valorar-la, ... i de mirar la nostra acció. Ens ho transmeten els texts a través d’expressions diverses: “Consolau” “Preparau” “Aplanau” “Esperau la vinguda del Senyor” ...
Tots aquests verbs ens demanen, que revisem la nostra presència i paraula. El que Déu vol és que ens comprometem a ser com Ell és: reconciliadors, justs,... És el que ens diu avui el salm 84: “Déu anuncia la pau al seu poble. Déu anuncia que la pau i la bondat es trobaran ...”
Després de l’exili a Babilònia, retornant a Israel el profeta Isaïes acompanya el poble. El poble se sent cansat i deprimit i es troba, a més, amb les runes de Jerusalem. Déu diu a Isaïes: “Consolau, consolau el meu poble”.
Quan avui vivim entremig de no poques persones cansades i angoixades (problemes de tot tipus: econòmics, familiars, polítics, mancats de sentit, ...) (Una cosa és el que veiem i una altra el que vivim interiorment cadascú), quina ha de ser la nostra actitud com a cristians?: “Hem de consolar, hem de comprendre, hem d’acompanyar en silenci!!!”. Acompanyar, acompanyar, ... aquesta ha de ser avui la nostra actitud constant. Acompanyar l’altra de la parella. Acompanyar els fills. Acompanyar un familiar que pateix. Acompanyar algú que ha perdut l’ànim.... Per açò, el text ens remarca flaixos que ha de tenir aquest acompanyar: parlar amorosament al cor, parlar amb veu convincent, perdonar, animar, ...
Com n’és d’important l’actitud que tenim i vivim amb qui pateix!!! Una cosa és estar al costat d’un altre i s’altra és acompanyar. A vegades hem sentit dir: “Val més estar tot sols que mal acompanyats”. I aquesta expressió surt per experiència de viure “malestar” al costat d’algú. No es tracta de viure amb... No es tracta d’estar al costat de... Es tracta d’acompanyar.
La segona carta de Pere, que és el darrer escrit del N. Testament i que pertany a l’inici del segle II, també ens avisa que hem d’anar alerta front els falsos mestres, que hem de viure amb fidelitat la nostra vocació, que ens hem de preparar adequadament per quan el Senyor vindrà. Sí, hem de tenir una actitud positiva en la nostra vida. Si ens volem ben acompanyar mútuament quan faci falta, ens hem de cuidar personalment: emprem la televisió, Internet amb seny (hi ha falsos missatges que no els hi hem de fer ni cas); reconeguem que tots som útils i que tenim una funció positiva, una vocació, a favor dels altres. Visquem segons les actituds que són pròpies de l’evangeli.
Jesús és central, la nostra mirada sempre s’ha de fixar en ell i tan sols en ell. Però la centralitat de Jesús demana la mediació d’acompanyats –enviats- que ens hi apropin. I aquests són els profetes, els missatgers de bones notícies, els evangelitzadors. L’evangeli ens parla avui d’un gran evangelitzador, ens parla de Joan Baptista: Veu que no es cansa de cridar que hem de preparar el camí al Senyor! Aquesta és la feina de qualsevol acompanyant: preparar el camí perquè el Senyor sigui acollit per tothom.
El Bisbe, mitjançant uns texts del Papa Francesc i unes preguntes, ens demana que reflexionem i li facem arribar el que hem reflexionat. Més de 65 grups hi participem. Per açò, avui molts ens demanam seriosament:
-Hi ha qui no ha sentit mai, ni de la boca dels seus pares i avis, qui era Jesús. Què feim per ells? Els acompanyam o no?
-Avui hi ha qui està desencantat de l’Església –per les causes que sigui- i s’han fet enfora. Què feim per ells? Els acompanyam o no?
-Avui hi ha qui cerca i no troba. Què feim? Procuram trobar-nos fent camí junts? Els acompanyam o no?
La litúrgia ens ho diu avui. Ens és necessari aplanar camins, vèncer obstacles i atracar-nos més als altres amb actitud afectuosa, serena, cordial, propera. Fem-ho! És hora de creure que la Paraula de Déu avui torna ser molt necessària. I perquè sigui coneguda i viscuda, hi manquen acompanyants!